el taulell dels pensaments

2011-04-23T21:21:00.001+02:00

Un dia de Sant Jordi, especial.

Desprès de força temps hem celebrat el dia de la rosa i el llibre a Palamós, la veritat és que quan venim a Palamós els dies s’allarguen molt més que a Barcelona, així a les onze hem baixat al poble i hem tingut temps per tallar el cabell al meu fill petit, comprar la rosa, els llibres, prendre un cervesa i anar al Caprabo, fer un vermut, dinar, mirar el facebok , jugar a la wii i escriure aquesta entrada al bloc, ah i fer una migdiada.

I a sobre portem un relaxament que és massa i són les nou i el Barça va guanyant a l’Osasuna, brutal.

2011-04-11T20:41:00.002+02:00

Els arbres es vesteixen de verd, i un niu davant de l'oficina ja té llogaters, una parella que saluda el nou temps creant vida. Per tot arreu si mires, ella et crida, t'empeny a sortir del teu cau, a passejar a cercar l'espai lliure a respirar la seva olor barreja de mil olors i que et porta als colors de la primavera.

La gent canvia, transmuta del color gris de l'hivern comença a prendre el color del sol, la roba fosca deixa pas a una de més lleugera i acolorida.

El roser de casa comença a obrir els seus capolls i les petites roses fan cap l'exterior, envermellint el paisatge acompanyades de les margarides blanques donant a l'espai vida.

És un nou temps, on sembla que podem ser més feliços, més amables, albirem que el temps d'estiu és a la cantonada i el nostre magí s'omple de projectes, és com la vida són els divuit del temps, sempre tant eteris tant il·lusionants, és le temps del xic de bogeria, del creure que aquells ulls et diuen t'estimo.

És la primavera per a tots, coses, animals i vegetals, democràticament dolça, voluptuosa, no ens la perdem i gaudim-ne.

2010-12-24T18:50:00.001+01:00

Ja hi som un altra cop nadal, a mesura que passen els anys sembla que tot corri més, com si allò de “Tempus Fugit”, és faci més cert a mesura que un es va fent gran.

Aquest any ha estat estrany i la veritat no sé com avaluar-ho, si penso com a país, ha estat nefast, cada cop més ens encerclen i ens ataquen els enemics de la nostre identitat i cada cop amb més poca vergonya, si fa uns anys se’ns respectava ara és tot el contrari, entren a sac en la nostra convivència i en el nostre dret a fer-nos lleis, intentant trencar-la separant-nos.

Al bell mig una crisis, que la piloten i donen solucions els mateixos que han creat el problema i els polítics i mas-media, fent-lis la gara-gara, total que els plats que ells mateixos han trencat ara els hem de pagar els que hem patit la bombolla immobiliària, els que hem vist trossejat i embrutat el territori a canvi d’esquelets que viuen el silenci dels horrors des del pirineu a tota la façana marítima. Així aquells que han destrossat, embrutat i s’han enriquit, ara volen seguir enriquint-se però amb les engrunes que menja el poble i el pitjor és que la classe política calla i accepta.

A nivell personal, però les coses no han sigut tant fosques, varem poder anar a Berlin i veure aquella societat que és una barreja de cultura urbana i tradició, on l’art traspua , on en qualsevol lloc hi ha exposicions i on el gris té quelcom de demodé.

A més els meus fills segueixen els estudis bé i l’ambient familiar es viu amb una serena tranquilitat. Vam celebrar l’entrada de les festes escoltant al Palau l’Al·leluia de Händel

La nota negativa va ser la mort d’un amic company de partits de bàsquet i de cavalcades de reis mags. Al final el càncer va poder amb ell i va morir al 50 anys.

El 2010 ha estat un any amb petits esquetxos que mai van brotar, esperem que el 2011 hi hagi alguna cosa que ens sacsegi i ens faci trempar.

Bones festes

2010-10-28T19:46:00.001+02:00

A vegades no saps perquè però agafes un a estimació especial a unes persones, i qualsevol noticia en positiu o en negatiu que els faci referència la sents com a pròpia. Són els misteris del ser humà, segurament hi entren en jocs factors anímics, de pituïtària.

Així com pot ser que en certes persones, que tampoc és que parlis llargament o te’n vagis a fer una copa amb ells, els sents alhora propers , familiars, quasi.

Això és el que m’ha succeït amb una persona de la feina, a la que de moment si més no, se li acabat la relació laboral amb l’empresa.

Aquest fet junt amb el que li està succeint a una persona propera on i segons els metges a causa d’un atzucac i a un desequilibri a la salut, ha perdut totalment les referència i el seu cervell s’ha convertit en un formatge de forats, on la memòria ha oblidat tota referència a la seva pròpia persona tot i que alhora es veu i es recorda com a la seva joventut, podríem dir que seixanta anys s’han esfondrat en la desmemòria.

Això ens ha colpit a tots els que hi tenim una relació. Ens ha fet dubtar, del que som i el que creiem ser, les nostres seguretats s’esvaeixen i s’enfonsen en un cúmul de preguntes.

En el primer cas per una mena d’admiració que sento que sabent-ne que en uns dies deixarà de treballar tot i això tingui la moral i la capacitat de somriure, que no riure. Els sers humans som molt forts. Del segon cas, com ja he dit ens fica dins l’habitació fosca i ens interpel·la sobre les nostres creences.

En definitiva, no ha estat una bona setmana, sento molta tristesa per la companya que ens deixa i que sento com si em quedes en l’absència i de l’altre una persona que de cop de ser equilibrada, raonable i perquè no molt i molt intel·ligent, Ara quan la vas a veure tot i la seva presència sents la seva absència.

I l’absència és dolorosa més pel que la sent que per l’absent.

2010-10-20T18:19:00.003+02:00

Donat que estic prostrat al llit vençut per la grip. Ahir vaig decidir rematar-me i seguir el debat de pressupostos al Congrès dels Diputats.

És un exercici recomenable, pels interessats en la política d'aquest país. Perquè t'ajuda a entendre millor com funcionen els polítics.

Com ja sabeu ahir el Grup Socialista i en Zp tenien garantit l'aprovació avui dels pressupostos gràcies bàsicament a PNV i Coalición Canària i amb l'abstenció de UPN.

La resta de grups, però van coincidir en presentar esmenes a la totalitat o esmenes de devolució, que obviament avui han estat desestimades.

L'important però era veure el que deien els caps de cada grup i sobretot les raóns del perquè del seu vot en sentit negatiu.

La sensació va ser estranya perquè en el fons i fora del PP que no tenia ni abans ni ara cap posibilitat de pacte, com dic era que tots haguessin volgut ser part del pacte i fora de Rosa Diaz que podríem encardinar a l'extrema dreta, perquè de fet es passa de frenada de tant voler ser Constitucionalista acaba dient coses que van contra la Constitució que diu defensar.

La resta CIU, BNG, Iniciativa, ERC, semblaven més ofesos per no ser els convidats a l'apat dels pactes que un altre cosa.

Al final escoltant els discursos semblaven fets a la mida del que un volia dir i no tant com a resposta del que l'altre deia.

En fi un exercici bo sentir als polítics parlar que no escoltar-se al Congrès.

2010-10-17T20:10:00.001+02:00

En el cervell ben tancat hi ha un món de milions de neurones que es relacionen creant xarxes que a la vegada s’interconecten amb d’altres xarxes arribant-ne a crear milions de connexions.

Així des de dins d’aquest món, es dirigeix el cos humà, des de les parts motrius, visuals, o externes fins allò què fa que tinguem una identitat diferent a la dels altres .

Explico això perquè de cop a la meva família estem patint un cas curiós, aquest familiar es troba perfectament, sense sucre, tensió perfecte, sense cap problema físic ni sembla que ni els tacs, ni les ressonàncies, han trobat cap anomalia. Però ell ha perdut la identitat, no reconeix pràcticament a ningú, tot i que té records selectius, del passat sobretot. Però no sap que es troba en un hospital ni a quina ciutat es troba, hi ha que dir que al llarg de la seva vida a viscut a diferents llocs. Alhora llegeix perfectament, però de tant en tant té forats , l’especialista molt reputat i reconegut, navega, li ha fet proves d’alzehimer, i al final ens ha dit que segurament la recuperació serà lenta, en concret fins que les xarxes neuronals es vagin refent i creant noves connexions.

Fa pena, quan el vaig anar a veure , tot i que tinc la sort de ser dels nebots reconeguts, els seus ulls expressaven perplexitat, i atordiment, ja que dir que abans d’això era un home molt intel·ligent i preuat per moltíssima gent. Ara es sent perdut, perquè no entén res, és com si el món li hagués gastat una macabra broma.

Es troba bé, pot afaitar-se, pot menjar i de fet menjar sol , va a fer les seves necessitats, però en allò que pertoca al ser, ha caigut en un forat, i negre ben negre i és llavors quan jo hem pregunto, quan parlem de l’ànima , no estarem parlant d’aquest món, fosc i amagat dins d’una closca i el lloc on ningú hi pensa. Quan la gent parla del que no suportaria parla dels ulls, de les mans, etc, però pocs pensen en aquest espai on es crean les idees, on neixen les simpaties, les fes, les amargors i que en definitiva ens defineixen ens donen els noms i els cognoms del que som.

2010-10-07T18:57:00.003+02:00

Amant i muller versus Barcelona i l'alcalde

Quan alguna cosa, una relació, una amistat, un amor s'acaben no se sap perquè comencen a sorgir del pou totes les coses que l'amor, l'estima amagava dins del cau. I les ruptures, els decensisos sempre tenen aquest regust amarg, vinagre al vi.

En política també succeeix, i si no que li preguntin a l'alcalde de Barcelona, que no se sap a venir del que li cau a sobre, companys imputats o que passen per jutjats, propostes de dies festius que com a molt dibuixen una rialla a la gent i ara que ha passat d'aquella alcaldia brillant com un estel a l'skay line de la ciutat.

Ell no sap que les relacions per mantenir-se s'han de mimar i la gent s'ha de sentir estimada, i l'alcaldia ja fa anys que només estima a uns quants als qui han fet un negoci fantàstic transformant una ciutat atractiva i viva en una pobre caricatura de cartró pedra, que només pot agradar al visitant que cerca items però que davant d'una ciutat no es pregunta mai coses.

Així poc a poc el consistori anat abraçant una amant, ciutat, que no existeix i per tant allunyada de la real de la que ha creat, de la ciutat amb olor i color, i la fi inexorablement ha arribat i l'amant vol celebrar el dia dels enamorats com si això el redimis de l'abandó en que ha tingut a la ciutat durant aquests anys fixat més en una altre ciutat feta a la seva mida on els ciutadants són figurants i les cases de xocolata.

Crec alcalde que és hora que deixeu la bara i la faixa i seieu en un bar en un barri de Barcelona, veureu que la gent és com és digne en les seves miseries i alegries i allunyada de la caricatura en que l'heu volguda convertir perquè uns quants en fecin negoci a costa del que ni és vostre ni dells.

2010-09-30T17:50:00.004+02:00

Bé ja ha passat el 29 d'octubre, dia de la vaga general. I ara què? el govern farà alguna mena de pas, o es quedara amb el de jornada desigual, i felicitant en general als sindicats pel seu comportament durant la jornada. I anunciant que ara van a per les pensions.

D'altra banda els diaris quasi tots amb un titular " Vaga pero menys". Com si estessin contents del cert perfum a fracas del 29-O, demostrant que hi havia una certa por perquè en el fons tothom nota l'emprenyament general que hi ha a la ciutadania, en una societat de 20 per cent d'atur, on en el cas dels joves s'eleva a més d'un 40 per cent, vol dir que alguna cosa no es fa bé i que lògicament podia ser utilitzat en un dia com el d'ahir.

Per desgràcia, però jo tenia els meus dubtes, perquè detecto també un comformisme total en la situació, la gent es troba anestesiada davant les enormes injustícies que s'estan cometen en nom de l'economía i tothom accepta al final que són culpables de no se sap ben bé de quin pecat.

Així se'ns diu que em de ser productius, parlar idiomes, estalviar, accepta contractes de merda, callar quan se'ns acomiada perquè és pel nostre bé.

Però ningú fa polítiques reals perquè les empreses inverteixin realment amb I+D, o quines facilitats hi ha perquè la gent es pogui formar, a la universitat per no parlar de la Formació professional, han desaparegut practicament les opcions del estudis nocturs. Ara això si, si tens diners pots pagar una pasta tens l'UOC.

Pel que fa al famós diferencial de sous productivitat, caldria parlar clar, si cada cop tenim menys industria i un cambrer o una assistenta o venedor de roba, quina productivitat tenen si per començar tenen sous de merda i contractes idem.

Si la majoria de empreses multinacionals Sony per exempla fa quatre dies ha dit que se'n va, si aqui encara s'esta parlant de les mines i dels miners. Quan la única economia que funciona ha estat des de fa temps l'especulativa, a que ve parlar de productivitat quan hi ha 2 milions d'aturats oficials ?

En fi, resem perquè vingui algun polític a aquestes terres abandonades de la ma de Déu amb el suficient coratgei ambició per començar a fer polítique de veritat i deixar-se de fer de taurs del Missisipi.

2010-09-18T13:16:00.001+02:00

Bé, ahir vaig acabar el fotolibro dedicat a Berlin, ciutat en construcció.

Avui revisaré les imatges per si he de retocar algun defectillo.

El que és important però avui, és les sensacions que tinc en aquesta setmana, el meu fill gran s'ha tret el carnet i la ciutat mullada per la pluja insistent des de dijous, fa que aquest dissabte amb sintonia de Yes i amb aroma de cafè recient fet. Em desperti una barreja de melanconia i de pau.

El temps sembla que avança massa depressa i de vegades gaudir d'un dissabte com el d'avui , gris i plujos escoltant bona música, fa que un estigui en pau amb el món.

En fi, un altra dia parlaré del que crec de les properes eleccions, del Sr Montilla i la seva troupe i de Barcelona respecte a Berlin.

Avui, em quedo amb el cafè i la música de Yes.

Berlin, dijous 26 d'agost de 2010

2010-08-25T20:32:00.001+02:00

A hores d’agafar l’avió que em portarà a Berlin, començo a sentir els nervis del viatge, perquè és una de les ciutats d’Europa, que m’interessaven més i no voldria que em decebés, a la fi vaig a la capital real d’Europa, donat que quan Berlin esternuda, Europa es refreda, és i ha estat l’eix central on ha pivotat un segle de política i història europea.
Alhora és una ciutat que ha renascut de l’horrible ferida que la guerra li va infligir. Dividida i esquarterada pels guanyadors de la 2ona Guerra Mundial, ha renascut com l’au Fenix.
Avui és una ciutat oberta i moderna sense perdre però els referents que l’han fet i així, pel que he llegit é una ciutat que ha sabut ser una mica de tots, conservant els museus a la memòria de l’antiga DDR, o el museu de l’holocaust, o el museu dedicat a la memòria dels gais que varen patir l’extermini, o el museu de l’horror on trobem el despatx de Hitler amb els bustos de Mussolini, i de Franco, retratats com els altres dos insignes feixistes que varen ser.
Alhora petits detalls de la ciutat dividida , east gallery, o el campanar de l’església del record, memorial pels jueus assassinats a Europa, junt amb tota la modernitat de la cúpula del parlament alemany obra de Foster o el Sony Centre a la Postdamer Platz on d’un espai oblidat entre la terra de ningú a partir de la reunificació es va construir un barri absolutament modern.
Per no parlar de la illa dels Museus, patrimoni de la humanitat. O de la rica xarxa de moviments socials on potser les Tacheles ens recorden el somni del que va ser el moviment Okupa.
En fi falten hores demà aquestes hores ja estaré respirant Berlin. Quan torni ja ús diré quins pensaments he tingut.

2010-08-21T20:09:00.002+02:00

Per fi a costat una mica però ja ha arribat. Començo la segona tongada de vacances. I estic a cinc dies d'hagafar un vol que ens porti a Berlin.

Però ara el que necessito és gaudir d'aquests dies abans del viatge i això vol dir, descomprimir-me de la feina, gaudir del no fer res i per suposat de la companyia de la meva dona i dels meus fills.

Avui al matí he tingut el plaer de coneixer l'amiga del meu fill gran "la Mariona", encantadora i impressionant, treballant a l'estiu per pagar-se el pis on viu a Barcelona, estudiant a la facultat i a sobre quedant neta.

Una bona influència pel meu fill no gaire donat al sacrifici, alhora que pot ser un bon referent per a ell, en fi deprès visita a les festes de Gràcia, visita matinal, una mica pobres, però no en el sentit que molts podem entendre sinó en que les veig desfasades, d'un altre temps, és clar que quan un arriba a la cinquantena ho veu diferent de quant en tenia vint.

Demà Palamós, a preparar l'apartament pels propers llogaters, aquest any ha estat especialment bo. Ens permetrà recollir pasta per la Universitat del gran i pagar una part de les despesses del viatge a Berlin.

I tot amanid amb calor, molta calor a Barcelona crec que ha estat des del juliol el primer dia de calor de veritat, que fort, ara que s'acaben les vacances per a molts mortals ara comença el bon temps, ironies de la natura.

2010-08-11T18:33:00.003+02:00

Dimecres, 11 d'agost de 2010, ja queda poc per començar el segon torn de vacances el 20 és el darrer dia de treball i la veritat és que em queden lluny les dues darreres setmanes de juliol a Palamós. Bé ara toca començar a preparar el viatge a Berlin, una setmaneta visitant una ciutat que pel que porto llegint seria una de les més actives i interessants culturalment parlant.

Aixi se m'apareix com una ciutat plena de ferides que la història li ha anat fent i confegint-hi una ciutat diferent ja no tant sols dins de la pròpia alemanya sinó d'Europa. Capital de l'Imperi Austro-Hungar amb un Bismark movent els fils d'Europa, desagnada a la Primera Guerra Mundial i portada a la follia per Hitler i destruida i esquarterada pels aliats com a càstig. Dividida quasi 40 anys per un mur, que al final els esdeveniments el van fer caure.

Avui és filla de tot aquest bagatge, on tot i la reunificació encar podrem veure els rastres de tot aquest passat de somnis de ser un imperi i del terror que van ser capaços uns homes contra uns altres, junt això podrem gaudir del que queda del moviment ocupa "Tacheles", o el barri turc.

Al costat de maravelles com la illa dels Museus... O el magnífic Bundestag de'n Foster amb la cupula de cristall.

En fi totes aquestes lectures, recerques em fan sentir-me més a prop del moment de gaudir i m'alleugen el fet d'estar treballant un 11 d'agost.

2010-08-07T19:59:00.002+02:00

Dissabte, tranquilitat al peu del canó. Mes d'agost, ciutat buida, a la fresca amb un bourbon a les mans, escoltant a Alicia Keys, el paradís o se li assembla molt.

La temperatura a les vuit del vespre és de 26 graus i bufa un suau ventet, viure a ciutat té aquestes coses, gaudir del silènci mentre escoltes bona música i et prens un bourbon i la calor no t'esclafa, mentre rius pensant en l'estrès de les platges plenes de gom a gom amb olor a crema solar, mentre algun espabilat se't fica damunt la tovallola...

Si ja sé el conte de la guineu i el raïm, però la veritat ja fa anys que vaig triar repartir les vacances entre juliol i finals d'agost i part de principis de setembre i la veritat és que el nivell de vida m'ha pujat uns quants enters.

En fi dissabte, escoltant música mentre el gel del bourbon va desaperixent, si no és el seté cel que ho serà.

2010-07-19T23:19:00.002+02:00

Dilluns,

Torno a la feina, tothom diu que faig bona cara, normal perquè desconectar, és a dir no pensar en res que no sigui viure lentament el dia a dia, mirant el teu fill mentre consulta el seu ordinador o mentre et fa companyia a la piscina mentre et llences a l'aigua i ell somriu, o a la nit mentre veiem la tele i ens fem massatges a les cames o fem bromes, en definitiva deixar esmicolar el temps.

D'altra banda he tornat a Barna on era l'altre fill, ell encara que no ho reconegui s'analegra de tenir-me, encara que sigui perquè li faig reserves a restaurants de música en viu perquè enlluerni a una noia que li agrada.

A més així també m'ha pogut explicar les seves peripècies com a socorrista tot i que ho ha deixat. Va fer una proposta i no li han acceptat, enfí, així també es fan grans...

Com dic avui ha estat el primer dia de treball, res d'especial, veure als companys i al "jefe" que ni et saluda, normal, definitivament he aterrat amb la realitat diaria.

Sort que dintre de quatre setmanes torno a fer vacances i llavors tota la família ens embarquem en el viatge d'aquest any a Berlin, que falta gent.

Com més amunt he dit treball dur treball...

2010-07-07T14:19:00.004+02:00

Vacances, quan arriben em sento alliberat i un somriure fortiu s'escapa del meu esguard. Aquest any m'hee dividit les vacances entre Palamós, dues setmanes al juliol i finals d'agost i setembre.

D'aquesta manera puc gaudir d'una banda de la tranquilitat de la Costa Brava al principi de temporada on encara pots col·locar les toballoles a la sorra i el mar és net, sobretot entre setmana. I la segona tongada fer el viatge que com fa tres fem i que aquest cop ens portarà a Berlin.

Ara però estic gaudint dels primers dies de vacances a La fosca, Palamós, en companyia del meu fill petit, tots dos sols, sense impossar-nos res i fent les coses al seu temps, fant que el temps s'esmicoli lent, gaudint-ne fins el darrer alè de dia.

És una sensació tant relaxant que aném com adormits, i encara que sembli que pot ser aburrit, crec que en el nostre cas ens permet una convivència, tranquila i planera, sense sobresalts.

Ell i jo, com si fossim dos naufrags vivim sense amuntegar-nos menjant i dormint quan toca però sense l'estres de fer-ho.

Suposo que la setmana vinent quan vingui la meva dona això canviara, més que res perquè ella és super activa, però ara és el moment de gaudir de nosaltres mateixos amb moments de xerrera i daltres de silenci, en definitiva relaxant-nos.

2010-07-07T13:58:00.005+02:00

Ja fa tres dies que estic de vacances i aquest any he pujat a Palamós amb el meu fill petit tots dos sols, en plan convivència, la setmana vinent ja hi vindrà la meva dona.

El millor fins ara és la lentitud en que passen els dies, moltes hores junts que deixem correr parlant, banyant-nos a la piscina o al mar i també deixant-nos els nostres espais, no dient res, mentre jo escric aquestes quatre lletres i ell juga a la wii, mentre el truc va cercant ombres o intentant caçar algun insecte volador.

Va bé això de no establir-nos obligacions, fora de les justes, perquè ens permet viure sense preses, respirar poc a poc, deixar-nos espais,en definitiva gaudir duns dies on el important és no obligar-nos a fer res.

El dolce far niente.

Ahir varem rebre la visita de la meva germana, i suposo que notava aquest ambient de relax perquè alhora d'acomiadar-nos, ens va comentar que no tenia gens de ganes de tornar a Barna.

Aquesta tarda, si tinc ganes i desprès d'una becaina reparadora, em posaré a llegir la guia de Berlin, per anar obrint boca, donat que tot i que queda un mes i mig, el temps passa i m'agrada saber el màxim dels llocs que visitem.

En fi que tingueu un feliç dia

2010-06-09T19:03:00.001+02:00

Les reaccions que ha despertat a la societat espanyola i catalana la vaga i enuig dels funcionaris pel trencament del govern socialista i tripartit d’un dels pactes sagrats, és a dir: baixar el sou entre 7% i 3 % el sou dels treballadors del Capítol 1 i de la baixada i congelació del sou dels jubilats. Passant-se pel forro convenis i pactes que no fa gaire es van acordar. Però la reacció de la societat que he pogut llegir o escoltar no deixa de sorprendre’m, en primer lloc, expressada per una alegria continguda mal dissimulada i en segon lloc la paraula privilegiats sortia sempre acompanyada a altres adjectius clarament negatius.

Potser a la gent caldria recordar-li que :
1er Els treballadors de l’administració tenen entre d’altres responsabilitats el custodiar la informació personal dels seus usuaris.
2n. Fer complir en totes les seves accions els principis d’igualtat jurídica i per tant que quan un administrat s’apropa a l’administració té la seguretat que serà tractat igual independentment de qualsevol altre criteri subjectiu. I que el funcionari aplicarà criteris sempre objectius alhora de donar tràmit a les demandes dels administrats
3er. La famosa seguretat laboral cau pel seu pes un treballador de l’administració per accedir ha agut de presentar-se a unes oposicions en peu d’igualtat a als altres candidats. A més actualment l’administració és la que acumula un nombre més gran de persones interines i per tant amb contractes inestables.
4rt. En quan al nombre de treballadors a l’administració també hi ha un gran desinformació, donat que la ràtio de funcionari per habitant ens situa molt per sota de països com Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia...

En resum ha Espanya i a Catalunya aquesta mala imatge, resulta digne d’un estudi antropològic. Suposo que els culpables si rasquéssim una mica serien els primers pobladors de la península que quan van veure desembarcar la civilització Grecs, Romans, amb els seus funcionaris, intentant civilitzar aquestes terres, ja deurien trobar l’animadversió dels originaris, acostumats a viure en cabanes, sense ordre ni concert.

O potser és l’ànima anarquista dels peninsulars, no fa gaire només 60 anys encara feien guerres civils, que no volen admetre que algú els digui per exemple que els comptes del seu Ajuntament no són clares, Santa Coloma de Gramanet, o que com avui ha sortit, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van fer la gara- gara als tripijocs del senyor Millet a compte de l’edifici d’enfront al Palau, perquè aquests pares de la pàtria, s’embutxaquessin un bons dinerons a compte de les plus vàlues...

En definitiva com a treballador de l’administració em sap greu aquesta mena de recança cap al servidor públic, que com a qualsevol altre treballador intenta fer la seva feina el millor possible.

2010-03-07T18:42:00.002+01:00

Vivim uns moments convulsos, que el temps dirà com acabaran, ens trobem dins d’una crisis econòmica que van originar els financers i els polítics en connivència, a tothom li anava bé i de cop. Pluf, va petar i les conseqüències les estem pagant tots. El pitjor és que lluny d’aprofitar la situació per cercar solucions i esmenar conductes, resulta que els principals inductors de la crisis que ens ha portat a xifres d’atur de sis dígits per no parlar de, en el cas d’Espanya d’hectàrees de terrenys amb construccions abandonades.

Resulta que aquests savis que ens han portat al moment convuls actual, ara son els que volen alliçonar als governs dient-los el que han de fer, empresaris amb l’aigua al coll, són presidents d’associacions d’empresaris que proposen entre d’altres abaratir més els sous quan no els contractes esclavatge sense drets per a joves, el pitjor és que no he sentit cap polític contestar, i si fer propostes que s’assemblen molt, baixar sous als treballadors de l’administració no als que manen, directors , gerents, endollats que curiosament passen directament de càrrecs de confiança a obtenir places directes i fixes a l’administració, mentre la temporalitat a l’administració és d’un 20 %. etc. Només cal mirar el DOGC, Diari oficial de la Generalitat de Catalunya, per veure com els alts càrrecs s’auto -nomenen i quins sous s’auto- posen.

Dissortadament, la societat es troba adormida, sense resposta davant els continus atacs que es reben, inseguretat, bombardeig de males notícies...
Sensacions, que s’ajunten a uns governs sense idees i una oposició que fa por, el PP cada dia que passa s’apropa més a un partit d’extrema dreta, només cal veure el País Valencia o Madrid, per veure’n el tuf.

Quin futur en s espera, una revolució des de baix, o un big brother que cada dia serà més fort i més potent.

La meva sensació és que ens trobem al final de la civilització que hem conegut, el final d’un model de vida i ara ens trobem en plena auto destrucció, cap a on anirem, no ho sé.

2010-01-14T21:22:00.003+01:00

Avui a la premsa de Barcelona no es parla d'altra cosa. Barcelona es vol postular per les Olimpiades blanques del 2022. Pel que sembla, Barcelona és incapaç de creixer armonicament ans al contrari ho ha de fer a batzegades, a cops i en plan bèstia.

En seguida s'han posicionat dos bàndols, perdó tres, els polítics obviament tenen por d'aquests anuncis i enlloc de dir el que realment pensen, tots o la majoria s'han colocata favor, amb això si petits matisos del tipus, que no els havien consultat...

Però el que és important són els dos bàndols que s'han erigit, d'una banda els empresaris, hotelers, amos de pistes d'esquí, i tots els que tenen alguna cosa a guanyar, de l'altra podríem dividir-ho entre els ciutadants de Barcelona, que veuen com un govern municipal, de fa temps allunyat dels interesos reals dels seus ciutadants, que demanen, millors serveis socials, neteja, control de la delinqüència, lluita contra la marginalitat, en definitiva una ciutat per viure-hi més que per negociar-hi, de fet ja fa temps que molts ciutadants tenim la sensació de que els nostres governants municipals ens han segrestat la nostra ciutat i la passejen com una meuca al millor comprador.

Cosa que ens omple de tristor, perquè demostra que els actuals governants amb l'alcalde al front han desisistit de fer una ciutat pels Barcelonins i segueixen amb una visió del segle passat d'obres faraoniques, que per cert paguem els qui hi vivim, no pas aquells que més benefici en treuen...
D'altra banda hi ha els ecologistes, que durant temps han sentit com els polítics parlaven d'aturar el tipus de creixement destructor del pirineu i que ara tots a una estan disposats a acbar de matar el poc de verge que queda per a glòria dels amos d'hotels i apartaments, constructors de ciment i de lletjor.

En fi i per acabar espero que el desastre del Forum sigui un avis, pels qui ocupin el futur seient d'alcalde d'aquesta pobra, gran Ciutat.

ciau

2009-12-25T20:32:00.003+01:00

Des que he tornat de les vacances, estic rebent uns inputs sobre la crisis, la veritat és que al principi semblava que sols afectava als que havien fet hipoteques o als constructors, però poc a poc la taca d'oli ens va anar abraçant i tots vam quedar astorats i esmaperduts, vam mirar les nostres carteres i eren buides, i és clar no enteniem gaire perquè si no feia ni tres mesos que el nostre govern ens negava la crisi i ens deia que gastessim i els especialistes parlaven d'un aterratge suau de l'economia de cop i volta i sobtadament resulta que estem en una crisis que ningú sap per on petara i a més als programes només fant que sortir especialistes parlant d'estalvi i dient-nos que erem uns inconscients per gastar i tirar de VISA.

Al principi em vaig preocupar i fins i tot em vaig sentir culpable, on era el meu seny català?

Desprès però mirant l'hemeroteca i de la memòria vaig recordar que el gran merit que tenen els economistes és que ens fant de notàris del passat, retocant, això si, el seu paper a la crisi.

De tot plegat he extret dues lliçons que espero que ens serveixin pel futur:

Primera, les crisis sempre les provoquen els mateixos que són els aprenents de bruixot, els nous empresaris, que amb un telèfon mòbil van crear immmobilàries, o que venien i construïen pisos com a bolets, sense preocupar-se de qualitat més que qüestionable, i els veníen a preu de mansió, i de les caixes que donaven hipoteques al 100 % per habitatges que no ho valien...

Però tothom creia que això era normal, creixements al 14 % anual, etc. Ara però resulta que som els de baix els qui tenim la culpa, ni els sabis ni els profetes i sobretot aquells constructors, venedors que van guanyar el que van voler o aquells Ajuntaments que es van vendre l'ànima per quatre euros, ara de tot la tenim els ciutadants els qui veiem que això no podia ser, els que quan viatjavem fora del país veiem que el que estava passant aqui no era normal. Però que malgrat tot ens ha empastifat la merda prquè teniem un credit o una hipoteca i que ara hem de pagar uns increments perquè per culpa de tot el que hem dit el Banc Europeu va anar pujant els tipus i a més fins i tot hem de sentir alguns empresaris que anatemitzaven tot alló que fes pudor a Administració demanen un KIT-KAT.

Fa vomitar, si no fos que és real i se'ns cau a sobre, en fi que tingueu una bona entrada a la crisi.?

2009-12-25T20:30:00.000+01:00

Al principi em vaig preocupar i fins i tot em vaig sentir culpable, on era el meu seny català?

Desprès però mirant l'hemeroteca i de la memòria vaig recordar que el gran merit que tenen els economistes és que ens fant de notàris del passat, retocant, això si, el seu paper a la crisi.

De tot plegat he extret dues lliçons que espero que ens serveixin pel futur:

Fa vomitar, si no fos que és real i se'ns cau a sobre, en fi que tingueu una bona entrada a la crisi.?

2009-09-04T12:49:00.002+02:00

Bé, segona tongada de vacances, 4 dies a Palamós i a baixar a Barcelona, perquè el meu fill gran es matriculi a la Universitat.

El petit ho aprofita per sortir amb els colegues, i jo sense res millor a fer poso a punt l'ordinador cara a la nova temporada.

Demà, amb una mica de sort torno a Palamós a seguir gaudint almenys fins el 9 que torne-m'hi altra cop a Barna.

La veritat és que han estat unes vacances estranyes, si no fós perquè l'octubre, amb sacrifici i tancant una mica els ulls, no ens escapesim a Paris...

De moment però esperant notícies del Universitari a veure si tot ha anat bé, i esperar a demà per fugir a Palamós...

2009-08-20T19:18:00.005+02:00

Carrers buits, asfalt reescalfat, botigues, bars, tancats. turistes vagarejant pels carrers, amb xancletes i banyadors que per un moment em fan pensar que sóc en un destí de costa. Malgrat tot arribo al metro i amb una certa recança baixo les escales que em porten al infern. A l’andana no trec la mirada de la gola fosca d’on en pocs minuts sorgirà com el vòmit una alenada d’aire cremant anunciant-me l’arribada del metro. M’hi pujo resant perquè sigui dels qui tenen aire condicionat, però avui no és el meu dia. Ple de turistes, barrejats de gent que com jo ha plegat de la feina, i de noies i nois que van a cercar altres nois i noies...

Pujo les escales mecàniques, amb un parell de quilos menys, amarat de suors pròpies i estranyes. Surto de la boca fosca mentre un sol enlluernador em rep, encenc una cigarreta, miro la rampa i el tram que em queda per arribar a casa, faig una xuclada a la cigarreta i poc a poc començo el meu darrer camí.

Quan crec que defalliré, trobo la porta de casa davant meu. Un somriure darrera la ganyota és tota l’expressivitat que em permet el moment.

Deixo les claus rodolant a la tauleta del rebedor, mentre vaig perdent peces de roba fins arribar no sense lluitar, amb la roba mullada que s’arrapa a la pell, i per fi unes gotes fredes cauen des de dalt perforant-me la pell, deixo que poc a poc l’assedegat cos rebi l’aigua, que els mals humors, les empremtes del metro vagin lliscant, mentre el meu esguard va recuperant-se.

El sabó em porta olors de net de començament, de nou. Miro enfora i un neguit ressegueix el meu cos, fora la calor m’espera, quan aguantaré sense començar a desfer-me...

Penso amb l’aigua que estic gastant, en el planeta assedegat i el únic pensament que es fa fort, sorprenentment és un crit de ràbia “ a la merda el planeta i tots”, la supervivència té aquestes coses.

Al final surto de la dutxa, miro la nevera i opto per una amanida de patata freda amb tonyina i olives amb una salsa rosa acompanyada per un parell de cerveses gelades.

Al cap d’una estona el plat és net i les cerveses buides, l’ambient càlid, tot i el super ventilador que em vaig comprar, s’omple del fum gris de la meva cigarreta, mentre la meva ment vagareja sense rumb pels llims.

El televisor encès d’esma en algun moment entre la dutxa i la nevera, va deixant anar paraules acompanyades d’imatges, mentre els meus ulls separats per la barrera del fum miren cap a un futur pròxim només d’una setmana, on tornaré a fer vacances i llavors mentre el món començarà a posar-se altra cop en marxa, jo fugiré i en el brogit dels cotxes i les cares tristoies de la gent arribada de vacances es sentirà una rialla ressonant, serà la meva, mentre m’allunyo d’aquesta ciutat, tristament venuda per quatre pessetes a turistes mal educats, sense civisme, bruta i trista. A mi em serà igual, ja seré lluny, fresc, i amb l’esperit seré.

2009-07-03T18:49:00.003+02:00

Avui començo les vacances i espero que dintre de que aquest any seran un continu baixa i puja de Palamós a Barna, com a mínim em serveixin per a recarregar piles, llegint el munt de llibres que esperen que els prengui i com no rependre el meu bloc amb pensaments, idees, notícies, etc, com veieu un munt de bones intencions a més de tenir suficient temps per començar el llibre fotogràfic de les millors fotos del meu fill gran en el dia de la seva graduació, així com el del recopilatori dels dos fills des que van neixer fins ara. També si he de dnar un nou enfoc a la pàgina web... moltes coses tal vegada mases, però que de segur em servirant per a com a mínim omplir les tardes xafogoses a la vora de la piscina, amb el portàtil a un costat i el cafe pilé a l'altre.

Els que encara no podeu gaudir-ne, us desitjo que com a mínim el temps sigui benèvol amb vosaltres.

Bones vacances a tothom.

2009-04-24T09:39:00.000+02:00

S Avui ha sortit la notícia que la Fecac ha volgut, segons diuen , tornar a l’origen de la Fira d’Abril que es celebra a Catalunya, prohibint el que anomenen música pachanga. Així volen que la música que soni a les “casetes” sigui la que toca, és a dir sevillanes.

És curiosa la situació d’amenaça que tenen certs col•lectius del que s’anomena els “altres catalans”, també és curiós que cap partit ni associació no hagi protestat, a banda dels sector crític a la Fecac. Protestes que segurament haguessin vist una provocació si en les festes pròpies de Catalunya algú hagués prohibit que sonessin o es recitessin en altre llengua que no fos la Catalana.

És allò que se’n diu veure’s el llautó. Perquè sempre és tant perillós el català i és natural tot allò que ve d’altres bandes de la península, o dit clarament perquè tot intent de normalitzar el català aixeca ampolles igual que ho fa que la música o la cultura d’altres països s’insereixen dins de manifestacions hispàniques, la idea base és que la cultura catalana no es sent com a pròpia dels espanyols, i solament es permet quan no molesta o bé adquireix el rang de ” coros i danzas”.

Una qüestió que ens hauria de fer pensar.

2009-04-22T11:47:00.001+02:00

Per entendre el món que vivim no hi ha res com fer una ullada als clàssics, de fet la nostra formació està molt imbuïda pels clàssics.

El mite té si cap avui té una vigència encara més forta del que hom pot creure. Així des del mite del rei Gilgamesh de Babilònia, jove monarca que cerca l’elixir de la immortalitat i que en aquesta recerca retorna al seu reialme més savi, més prudent i segons la llegenda un dels reis que més justament va governar a el seu poble. L’ensenyança que ens aporta aquesta llegenda no és altre que el viatge iniciàtic del home al llarg de la seva vida a fi de trobar el sentit de la vida.
Així podríem dir que la única immortalitat a que pot aspirar el ser humà és l’empremta dels seus actes.

O el de Prometeu encadenat per creure en el lliure albir de l’home enfront dels déus. Al final retorna al Panteó per l’acceptació divina d’aquesta capacitat de la lliure decisió i de l’assumpció de la responsabilitat que comporta.

O la d’Edip, que representa la consciència de la culpa i els riscos del saber. Així quan ell reclama saber qui és el responsable del crim i que ha provocat els mals del seu reialme. I s’adona que ell és el responsable.

Així podríem anar repassant a Antigona o a Medea, etc. I veuríem com les referències sobre la justícia de les minories, o la radicalitat absoluta o la creació o la individualitat enfront de les convencions...

Això em fa pensar la pèrdua, avui se’n parla molt de l’ensenyament, que ha patit l’educació a l’arraconar l’estudi dels clàssics enfront d’un projecte curricular teòricament més proper a l’empresa, etc. Que alhora ens ha allunyat de nosaltres mateixos com a éssers complexes i amb un bagatge que ens ve de lluny. Llavors ens estranyem quan els joves d’avui no troben referents ètics que els lliguin a una cultura occidental i que corrin a cercar-ne en altres allò que els hem amagat de la nostre.

Demà és Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, aniria bé que a banda de cercar literatura actual ens fixéssim en algun llibre de literatura clàssica, segur que l’encertaríem.

2009-04-16T10:24:00.001+02:00

He dit moltes vegades que la cosa més difícil que hi ha a la vida és ajudar als joves a valer-se en aquest món per la via de l’educació i que per tant la cosa més difícil és ser pare, per la senzilla raó de que si a l’escola ja és difícil donar uns continguts humans i socialitzants als nois i noies, ser pare a més per la convivència et demana una coherència que segueixi la línea dels valors de la pròpia família i dels que rep de l’escola. A més hi ha un factor humà que afecta de desigual manera els valors tramesos segons aquest factor.

Així a dos fills un s’adapta perfectament a la societat i a la vida i és una petita joia per la família, mentre que l’altra rebent objectivament els mateixos inputs tant a l’escola i a la família, sembla no poder adaptar-se i és un maldecap pels pares i l’escola, és com si tots dos fills visquessin en realitats diferents.

És més quan, més intentes acotxar, protegir en el sentit d’intentar fer veure els errors i voler fer-lo reflexionar, pitjor. Sembla com si aquest només pogués a prendre les dures lliçons que dona la vida a base de caure una i altre vegada.

Diàleg, reflexió, semblen no servir de res. Però malgrat això com a Pare i com educador per ser-ho, no ens hem de posar nerviosos i hem de veure més enllà, són joves rebels amb ells mateixos i que moltes vegades no saben canalitzar aquesta lluita interna que pateixen, sense saber com resoldre-la i sense acceptar l’ajuda. Però això no vol dir que els hem de deixar “tranquils”, ans al contrari hem de seguir acompanyant-los, per això som pares i aquesta és la nostra lluita, fer que els nostres fills siguin valuosos per a la societat que els ha d’acollir.

Reconec que a vegades com a Pare em sento frustrat i que més vegades intento racionalitzar els errors que comet el meu fill i més vegades penso en que ens hem equivocat però al final penso que el problema no són tant els meus desencerts com l’enfocament davant el problema que em planteja el meu fill, ser més flexible alhora que dur és el repte, i per tant seguirem la meva dona i jo mateix fent costat, i intentant fer entendre que pot confiar en nosaltres, que volem defugir el retret, i que ell a de cercar la sortida per obrir-se i aprendre a dir de veritat el que pensa, el que creu, el que sent. Trencar el seu hermetisme, defugir la solucions fàcils de l’autoinculpació.

Per acabar si hi ha alguna cosa difícil, complicada són les relacions humanes, però també he de dir que no hi ha cosa més interessant que deslliurar-se a ser Pare i fer ciutadants.

2009-04-14T12:57:00.000+02:00

El fet de patir una operació, petita en aquest cas, et permet fer una parada “tècnica” vital que et fa reflexionar sobre d’on vens i cap on vols anar.

I aquesta és la part bona a banda de la pròpia de la salut. De fet tothom hauria de tenir un temps per repensar-se i veure si li agrada el que veu.

En el meu cas és la segona en dos anys, aquest cop a l’altra mà, per tant el meu tram de reflexió va en un segment curt de la meva vida, però si que a casa han canviat les coses. D’entrada el meu fill gran es troba a les portes de la universitat i per tant davant de prendre un decisió que el portarà cap a un lloc o altre depenent de la decisió. A més, alhora ja ha agut de posar en entredit els seus somnis de fa dos anys on semblava tenir clar el que volia però que la realitat de la vida l’ha fet tornar-se una mica més relatiu i per tant entendre que els desitjos i la realitat a vegades no s’ajunten o no son fàcils de conciliar.

D’altra el meu fill petit es troba en una situació semblant, perquè al final es veu abocat a deixar l’escola on sempre ha estudiat per anar a fer el batxillerat en un altre lloc i per tant un canvi vital. Un començar de nou i per tant un aprenentatge de tornar a començar.

Pel que fa a mi quan vaig tornar semblava que la feina anava cap a nous horitzons, i per tant perquè no dir-ho a un futur engrescador, ara però sembla que la cosa va al revés sembla que el futur és ben negre, sobretot per un canvi a la direcció que creu que el departament s’ha d’encongir i fins i tot queda sota mínims.

Per tant, la vida canvia i per tant com ja deia Darwin només sobreviuen els que estant en condicions d’evolucionar i treure profit sobre els canvis.

2009-04-06T16:23:00.000+02:00

El dissabte vaig anar a veure el partit del meu fill, abans però teníem reunió un pare avia perdut els papers en un partit anterior en camp contrari i havia descarregat la seva frustració per com anava el partit amb el nostre entrenador, oblidant que com es diu popularment els draps bruts es netegen a casa. La qüestió de la reunió semblava que anava capa per aquí però no, es va parlar de que els pares havíem de donar recolzament als nois i que si hi ha un problema aquest ha de passar pel coordinador dels equips? La cara dels pares allà reunits va ser d’estranyesa perquè poc o molt tots sabíem que la realitat era una altra.

Tot això m’ha fet pensar que davant la resolució de problemes sempre tenim en generalitzar-los enlloc de parlar amb el que a creat el problema.

Total una reunió que lluny de solucionar res va crear una sensació de temps perdut. El que és clar és que hi ha gent encara que no sap on està, un club com el nostre té, per a mi, dues funcions, una primera la de donar als nois uns valors esportius com poden ser el compartir, la responsabilitat, el superar els problemes. En un segon lloc oferir un espai de convivència on formació i amistat vagin de la mà.

2009-04-01T08:33:00.000+02:00

Després d’escoltar la compareixença del senyor Saura. El primer que et bé al cap és avorrit, sense ànima ni substància, previsible i trist. Si fos mosso agafava la baixa per depressió.

En Delors, home del PSC, es farà càrrec de la policia. Segons es diu el President de la Generalitat a imposat a un home de la seva confiança enfront d’Iniciativa.

La resposta del Saura com he dit al principi va ser penosa donat que per a contestar a les preguntes de l’oposició va utilitzar el vell mètode de vosaltres més.

En Saura, he de dir-ho, és un home poruc o almenys és la imatge que ha donat cada cop que s’ha ficat en un jardí. Almenys , sobretot, si repassem els fets d’aquests dies –
!er dia declaracions en seu parlamentària dient que les imatges de les càrregues dels mossos no li havien agradat i sense que ningú li preguntés va utilitzar el comodí del finançament. Destapiant-ne, la xifra que des del Ministeri s’havia ofert i de pas obrint tot un terratrèmol entre el tripartit i l’oposició.

Dir que Iniciativa no està qualificada per portar un àrea com la de la policia em sembla fort, però si que crec que ni Saura ni Boada han fet bé la seva feina perquè coses com aquestes no es pensin.

A més i de passada tota aquesta moguda a posat el focus en el govern donant-ne una imatge de ser un govern trabat per les quotes , on el President està lligat de mans quan a cessar o nomenar als seus Consellers. Perquè de fer-ho s’hi juga el seu propi càrrec.

Crec que ha data d’avui aquest govern ha entrat en situació d’espera; si hi ha algun altre marron no m’estranyaria que les eleccions no estant tant lluny com hom podria pensar.

2009-03-31T11:17:00.000+02:00

La situació d’Iniciativa ratlla l’esquizofrènia, de ben segur que més d’un dels seus líders maleeixen el dia que van demanar la Conselleria d’Interior.
Avui llegia a la premsa que en Saura farà pivotar el seu discurs d’avui al Parlament entre satisfer les oïdes de part de la seva base electoral, dient allò de que va veure imatges que no li van agradar? I regalar les oïdes dels mossos dient que en línees generals es va fer una bona feina.
I en aquesta dualitat és troba per a mi l’esquizofrènia d’Iniciativa. Quan un governa a d’assumir-ho tot i en aquest tot vol dir que la responsabilitat en les àrees de seguretat. I que vol dir ser responsable de seguretat, en poques paraules fer complir les lleis i mantenir la seguretat dels ciutadans, i per fer-ho s’han d’emprar tots els recursos i en aquests es troba l’opció de carregar contra els violents i contra els que malmeten l’espai públic.
El problema bé quan part del teu electorat, és dins del col·lectiu que s’autodenomina alternatiu i que es mou en la fina línia entre la queixa i denuncia legítima de les coses que creu que no funcionen i l’acció directe, que de vegades, darrerament moltes, xoca amb la majoria dels ciutadans. Això fa que alguns d’aquests col·lectius travessin la legalitat.
Això en temps passat era assumit que rebria una resposta per part de la policia, que no oblidem té com a funció protegir les lleis i acatar les ordres que els polítics escollits democràticament els ordenin en cada cas. Ara però des de la Conselleria manen els “seus”, i per tant la resposta es creia estaria travada, pels seus.
Segurament aquells brètols van pensar que manant els seus podrien fer seu el vell adagi el carrer és nostre. Òbviament es van equivocar, i la policia va donar la resposta que s’espera es doni des de la legalitat.
Dura, si excessiva, no ho sé. Però justa donat el que també s’ha vist quan aquests grups malauradament han campat pels carrers, i han trencat vidres, mobiliari urbà i enfrontament amb la policia.
Crec que en Saura hauria de dimitir, per honestedat cap als seus i cap als ciutadans, no ho farà perquè per molt d’esquerres que hom sigui la cadira i suposo que la sensació de poder tenen massa força.
Segurament una de les raons que de fet ja s’han sentit a dir, és que no poden cedir a la pressió exterior, etc, però llavors quan s’ha de dimitir si no és quan els ciutadans majoritàriament no et volen.
En fi la política a Catalunya, és cada cop més de volada petita curta i rasa; el més important és mantenir-se i els mitjans per fer-ho no importen, acaben sent els mateixos sempre.
La responsabilitat no els ho permet?

2009-03-30T11:28:00.000+02:00

Ara feia temps que no escrivia res a la bitàcola; manca de temps i també un cert astorament per tot el que darrerament està passant, i crec que he necessitat un temps de païment de la pluja de notícies, a quina més negativa.

Però en fi, del que avui volia parlar és de la dèria que hi ha segur que de sempre, però que ara els que estan pensant l’evolució cap a la web semàntica, una part creu que s’ha de promoure més el control, amagat sota el nom de seguretat, de la nova internet. Més ràpida si però més mediatitzada és a dir menys lliure.

Els flaixos, els de sempre controlar els P2P, de fet es parla fins i tot de la creació d’un P3P, legal?

En el fons el que fa por és l’intercanvi, aquesta parauleta s’ha convertit en la bestia negre de les societats de drets d’autor i d’alguns països com França, sort que la Unió Europea, de moment no ho té tant clar.

La crisis també ha afectat a les Tics i al món de la informàtica. Les vendes de peces a baixat i sembla que fins i tot el mon del videojoc ha baixat les vendes. Enmig de tot això Microsoft anuncia el seu nou SO el Windows 7.

Per què un nou SO si no fa gaire és va llençar el Vista com la gran revolució en grafisme i en rendiment. La realitat, ha estat que ha sigut un fracàs, però no per una especial mania dels usuaris, siguin del mon professional o del particular. Sinó perquè s’ha demostrat que és un SO bloquejador, pesa com un elefant i tot i tenir un ordinador amb els requeriments suficients, tarda en obrir-se al carregar els diferents gadgets, és complicat alhora de crear xarxes. En definitiva un So que menja recursos etc.

Per això el 7 diuen que ja no es cruspeix tants recursos a més de complir la normativa pel que fa a que es podrà desactivar l’Explorer i altres com el Windows Media. Fa tot el tuf de que el 7 de fet és el SO que volien però que les presses comercials van fer-los llençar un producte no testat .

El problema segueix sent el SO XP, per què, fàcil és un sistema provat de sobres, testat i amb tots les esmenes en forma de “parxes”. A més rutlla i això complica la migració. Suposo que al final ho haurem de fer però segurament més tard que d’hora. A més, algunes fonts diuen en contra del que deien els de Microsoft que seria fàcil la migració des de XP a 7, ara sembla que no serà una actualització sinó més aviat una instal·lació des de zero. Cosa que pot complicar aquesta migració.

A tot això s’ajunta una crisis que si més no fa que hom es repensi dues vegades alhora de fer una inversió.

2009-02-18T17:05:00.004+01:00

Setmana tecnològica; Mobile Congres a Barna, la tecnología com sempre és la que aporta idees per sortir d'aquesta crisis que ens atenalla i ens possa les cares llargues.

Llavors comences a llegir les idees que van regalimant els diferents convidats al Congrès i una petita llumeta va encenent-se; mòbils ecològics, fets de material reciclat, apropament al concepte tot en u, pantalles de major tamany per obrir-se al concepte touch.

En fi una setmana en la que me l'he passat pipa.

2009-02-05T12:06:00.003+01:00

Ahir vaig anar a veure, amb la família, l'obra de teatre Garrick, impressionant , una funció que et permet riure durantr tot el temps que dura i així oblidar-te dels negres auguris que ens han ofert els polítics, amb la crisis dels bancs, acomiadaments i altres delícies.

El millor de tot va ser veure als meus fills pixar-se de riure i a més amb un humor inteligent.

En aquests temps, crec que s'ha d'agraïr obres com aquesta.

Un 9, el 10 no el puc donar, però el 9 és del tot merescut i gràcies per l'estona que ens van fer passar.

2009-02-04T10:01:00.001+01:00

Estem patint una mena de sunami, que té un nom que fa por, perquè els que hauríen d’haver previst la seva arribada, que ve de lluny, estaven de tertulia fent declaracions; ara el tenim a sobre i la resposta segueix sent la mateixa, mentrestant la crua realitat va fent desapareixa a companys de feina, creant taules buides, menys personal actiu i molta gent amb una espasa comptant, si tenen sort, els dies o mesos que tenen d’atur. Perquè és el seu marge per intentar trobar una feina.

Les enquestes diuen que avui per avui la gent té com a principal problema l’atur, i sorpresa a la radio parlen de que el finançament hauría de ser la principal perquè va molt lligat per ser una eina indispensable perquè des de Catalunya es poguin fer coses per lluitar contra aquest Sunami. Llavors parlen de que si els polítics, els opinadors no han sabut explicar la trascendència del finançament i que la gent no enten el llenguatge en que s’ha explicat.

Error, la gent no està tant preocupada de les eines per lluitar contra els problemes perquè de fet no és el seu problema, de fet l’únic problema real del ciutadà és que quan arribi el desastre sàpiga que des dels qui manen trobarà les ajudes necesàries; això fa que el que el preocupi sigui la conseqüència i no el perquè.

El per què és la responsabilitat d’aquells que tenen la informació i que en el seu moment no van aprofitar per començar a preparar-se pel Sunami i enlloc d’això estaven i deien que erem elsa millors; llavors l’únic culpable qui és: el qui rep les conseqüències o aquell que en el seu moment no va fer res per esmorteïr el cop, és a dir invertir en canvia i derivar la dependència cap a altres sectors que avui malgrat tot encara creant llocs de treball que són els I+D.

2009-02-03T18:26:00.003+01:00

Avui m’ha passat una cosa ben curiosa; parlant amb un amic del facebook, sobre un curs que estic fent sobre Excel, per a millorar la gestió d’informació; com deia parlant aquest amic m’ha fet un xerrada sermó sobre les bondats del programari lliure enfront del de propietari.

Al final li he contestat que tot i tenir la raó en el fons de la qüestió i que és cert que el propietaris del programari, no tenen moltes vegades sensibilitat cap a altres llengües...

Tot és força relatiu perquè al meu parer, per exemple pel que fa a llengües en el cas de Micrsoft, si un vol el Vista en Català, el pot tenir igualment l’Office té la seva versió en català. És cert però que en el cas del Mac això no és així, o en el cas d’Adobe.

Però , amb aquestes mancances lingüístiques i tot, a nivell professional, el Mac és l’eina necessària en el món del disseny i el programari Adobe, no té rival en el món del programari lliure, per dir-ho així. Almenys de moment.

Però a banda d’això, la reflexió és que a vegades els convertits poden caure en el “friquisme” intelectual, que a base de negar altres realitats, només accepten la seva veritat revelada. I això lluny d’ajudar-los en el proselitisme, espanta.

Per desgràcia, s’equivoquen i no ho volen reconèixer quan pinten banyes i cua al programari propietari enlloc d’analitzar-lo i intentar millorar-lo; i així acaben sense adonar-se semblant Talibans; d’una religió que malgrat tenir moltes coses positives i bones, la converteixen en inútil. Perquè no hi ha res més inútil que enviar a l’infern als no creients, o els tímids que s’apropen a la religió.

En fi visca qualsevol avenç en el món del programari lliure i gràcies als programes propietari que em permeten fer coses útils, malgrat el seu preu.

2009-01-27T18:13:00.003+01:00

Comença l'any, d'una forma ben descontrolada, ventades, que riute'n de la bufera del llop.

Tots els poders fàctics del país s'han possat d'acord per demanar Control, els bancs i empresaris perquè el govern intervingui en el mercat ¿?, els opinadors perquè l'administració tuteli encara més a l'administrat, perquè es veu que aquest ja no sap ser prudent i si fa un vent que despulla no sap que no pot anar a un pic a veure corre nubols ¿?.

El país de les meravelles de fa un any ara és un país d'aturats i de gent poc competitiva i com ja es deia en plè segle XIX, la solució baixar sous, i callar, és la solució ¿?

En fi a casa bé, no vam anar ni a viure en una urbanització alegal, ni vam anar al trenca ones, ni ens ha passat res, que no sigui la maleïda grip, que aquest si ens ha fet visita i es veu que s'hi està bé perquè no vol marxar.

Almenys el meu fill és feliç jugant al bàsquet i el petit amb la seva novieta i això que voleu, em dixa tranquil.

Al final serà el Capità Obama qui ens ho arreglarà tot. JE

2008-12-30T20:20:00.004+01:00

Bon Nadal i feliç any 2009

Un Nadal diferent, així és almenys com he passat aquestes festes i la veritat és que encara no estic del tot recuperat. Em va atacar un virus intestinal just la nit anterior al 24 de desembre deixant-me fora de lloc, total i resumint, em vaig passar el dia de Nadal i de Sant Esteve, arraulit al llit, bevent aigua d’arròs i begudes isotòniques, mentre la gent prenia caldo de galets i carn d’olla, capó i vi, cava, cafès... tot un aparador de menjar i de ganes de festa que va passar davant meu, mentre dormitava, o sortia corrents cap al servei per deixar anar els pocs nutrients que em podien aportar els líquids que prenia. Total que ja han passat els Nadals i no me he adonat. Sort que a partir de Sant Esteve he anat escalant i el maleït virus sembla que em permetrà passar el Cap d’any en unes condicions més normals.

Però bé tota aquesta introducció m’ha servit per reflexionar una mica sobre com ha estat aquest any.

El primer que cal dir és que el 2008 ha estat un any estrany , vam tenir un principi d’any que semblava que ens moriríem de set i l’hem acabat, que una mica més ens quedem sense platges, colgats de neu i doblant els recursos hídrics respecte l’any anterior. Ara veurem si som capaços de gestionar-ho.

En segon lloc vam encetar l’any parlant de l’Estatut d’autonomia, dels seus incompliments i de la crisis de confiança i l’hem acabat amb el mateix sense sentència del TC i sense finançament, que per llei s’havia d’haver aprovat l’agost.

En tercer lloc, vam començar l’any escoltant al govern de l’estat, negant-nos qualsevol bombolla financera i òbviament menys encara immobiliària. Per acabar l’any immersos en una crisis a tots nivells i amb un creixement de l’atur i de tancament d’empreses que ens recorda els pitjors moments dels anys 80. A més amb una destrucció doble del territori, si per una banda s’havien fet projectes de construccions inversemblants ara inacabades i buides, però amb el paisatge destrossat.

En darrer lloc, si el que normalment és diu abans de començar un any és el desig de que sigui millor que els altres; els economistes ja s’han encarregat de dir-nos que l’any 2009 serà econòmica i socialment pitjor que el 2008. O sigui que aquest any quan aixequem les copes enlloc de dir feliç 2009 direm maleït 2009. Tot una esperança.

Malgrat tot desitjar-vos un feliç 2009.

2008-12-19T20:48:00.002+01:00

Són les dues de la matinada ajagut en el sofà del despatx, amb la única llum de la làmpada de llegir.

M’agrada sentir el contacte dels meus peus nus tocant el terra de fusta, encara calent de la calefacció; mentrestant el meu gos s’ha llevat del seu jaç i s’ha ajagut en el terra amb els ulls ennuvolats per la són. Suposo que incrèdul no es pot estar de fer-me companyia.

El silenci s’omple de diminuts remors que es van ampliant fins a ofegar-lo; el so de les canonades de la calefacció al posar-se en marxa, el remor extern del cotxe que passa, la respiració calmada del gos, el so de la meva llibreta al passar el full.

Fins i tot els pensaments, semblen eixir i jugar amb els sons fins a fer-se presents en el silenci.

La nit, no sé perquè, sempre ha tingut un atractiu especial per a mi, és el moment en que em sento més segur, quan les idees em sorgeixen, brollant empenyent-me a escriure o a modificar la pàgina web o milers de coses que de dia no sé com fer-les o solucionar-les a la nit en el silenci em semblen fàcils.

En fi, he de tornar al llit demà m’he de llevar d’hora, tanco el llum i el gos torna al seu cau, al cap d’una estona desapareix-ho, entre els somnis.

Nit de desembre, 2008

malaltsxbasquet

2008-12-17T11:22:00.000+01:00

Hi ha una dita en català que diu “que pels fets els coneixereu”.

Fa poc es va celebrar la tradicional Marató a TV·, per a recaptar diners per a les enfermetats mentals. A fi de contribuir-hi uns artistes van editar un disc, on van cedir els seus drets d’autor a fi de que tota la recaptació anés a la Marató.

Però ailàs, a la Vanguardia del 17 de desembre es posa semàfor vermell a la SGAE, donat que s’embutxacarà 45.000 euros en concepte de drets d’autors. De quins drets, si els autors els van cedir.

Com dic “pels fets els coneixereu”.

No dic res més, la foto se l’han fet ells mateixos.

2008-11-11T10:48:00.002+01:00

No és d'estranyar que la gent s'hagi emocionat tant amb la política Nord-americana, i hagi alucinat amb el sr Barak Obama, perquè quan hom gira el cap i veu el que hi ha a la nostra petita Insula Barataria, queda esmaperdut, entristit i pensa com pot ser possible tanta mediocritat.

Dic això perquè a voltes amb el tema de la Osa Hvala, i veu la reacció de Medi Ambient, que enlloc, de mostrar-se contundet i dir les coses pel seu nom, o sigui no caure amb les provocacions d'uns neardentals, que voldrien el pirineu com un "coto" de caça particular. En lloc d'això s'amaga i donar la raó sense treure-la i ahir per exemple a la Vanguardia hi havia una denuncia de que si els primers dies es van utilitzar mitjans de tot tipus, suposo que per acallar als pobres caçadors i als interessos de sempre d'aquella zona, desprès es va utilitzar el silènci per anar allargant un tema fins a pudrir-ho.

Sort que els que manen a la Conselleria són "Verds" dels de veritat, o això deia la seva "propaganda".

Des d'aquí, felicito als nor-americans, pels seus polítics, que honoren a la democràcia i ens recorden més enllà de xovinismes, el perquè els USA són un gran País.

malaltsxbasquet

2008-11-04T20:39:00.001+01:00

Demà, a primera hora a les sis o set del matí segurament ja tindrem el guanyador de les eleccions americanes i el nou mandatari dels Estats Units per quatre anys.

Sembla clar que el nou President es trobarà damunt la taula un país amb problemes, potser dels més complexos perquè s’ajunten les dues guerres en que es troba immers el país més la gran crisi econòmica, enfonsament del sector immobiliari, dels bancs...

Per tant el nou mandatari, en el cas que sigui Obama, haurà d’enfrontar-se a tots aquests reptes i alhora, mantenir la il·lusió del seu “Podem” .

El que és segur és que les seves relacions tant en clau interna, com vers el món ja no poden ser les que es fan avui, la situació demandà una nova manera de fer política i les esperances del món, només cal veure com s’estan seguint les eleccions, porta a que la relació de poder del Imperi vers la resta siguin diferents. Més igualitàries i més obertes.

Demà sabrem el nou inquilí de la Casa Blanca, i el món respirarà tranquil o no depenent del candidat que surti escollit.

Déu salvi Amèrica.

malaltsxbasquet

2008-10-24T10:45:00.000+02:00

Sembla que almenys dins de la Unió Europea no haurem de passar per l’escaner, com han dit alguns eurodiputats això seria una bogeria.

Això em fa pensar en la bogeria a que ens està portant la seguretat, que a més ens ha portat a casos surrealistes, perquè no pots passar amb botellins d’aigua, però que a l’arribar a l’altra costat resulta que pots comprar de tot, incloses eines tan perillosos com talla- ungles, estisoretes, etc.

Per tant hom pot pujar a l’avió amb tot allò que suposadament, no pots pujar, per tant on és la seguretat.

2008-10-21T19:43:00.001+02:00

Aquest matí han entrevistat a Baltasar Porcel, a la televisió, arran de la publicació del seu darrer llibre, començat quan seguia el tractament contra un càncer. EL llibre ha estat el de menys, el més important és el que ha dit, les píndoles que ha deixat anar en el camí d’una conversa que per a mi ha estat una de les millors entrevistes que li han fet, tant pel camí que ha emprès com per les reflexions que ha deixat anar.
Aquí deixo anar unes quantes, a veure que us assemblen.
PINDOLARSME (recull d e les píndoles).
1.- Vivint com vivia en la Mallorca rural, fora de les converses tipus, “demà aniré a mercat a comprar tal cosa”, o “aquest any la sega ...”, no hi havia res “hores i hores perdudes en un racó perseguint una pilota o mirant els ametllers, per tan la necessitat de viure em va portar a començar, llegint les novel·les de “pistolers i de lladres i serenos” passant pels tebeos fins arribar a Jules Verne, i aquí vaig començar a viure una altra vida més elevada.
2.- La cultura ens ajuda a reinventar-nos constantment...
3.- Escriure em suposa viure dues vegades...
4.- Els humans som vius quan somiem i ens morim quan despertem...
5.- Avui en dia la Universitat és una fàbrica de títols no pas un grisol del coneixement, que és pel que va ser creada.
6.- La cultura és el que ens diferència dels animals o dels vegetals, segons casos...
En fi una llarga conversa que ens ha permès als que l’escoltàvem, fruir de la saviesa d’un ésser estratosfèric.

malaltsXbasquet

2008-10-17T15:10:00.003+02:00

Un, dos, tres, plou i fa sol,
Un, dos, tres qui no hi és no existeix,

Així com la pluja ens cauen aplicacions des de la xarxa per penjar les fotos, compartir-les, crear mini xarxes d'amics, coneguts i presentats i un munt més d'opcions on un, que té vici, tot cal dir-ho, va i s'apunta aqui, allà.

Després un ho ha d'actualitzar, escriure, penjar fotos... creant-se unes obligacions que al final el fa viure enganxat a la xarxa. El problema és que al final tots aquests ciber contactes acabin menjar-se als amics i parents reals per manca d'estat.

És el futur? o potser ja vivim en passat, de fet els mòbils semblan que evolucionen perque la xarxa s'introdueixi a les nostres butxaques, i omplir així els espais on fina ahir no ens controlava.

Però com deia al principi qui no hi sigui no existeix.

malaltsxbasquet

2008-10-16T08:51:00.001+02:00

Sembla , que al final tenim crisi i ens apropem a una recessió. Això sembla que aparcarà la presa de decisions pel que fa a temes de medi ambient, així sembla que ho han demanat tant Àngela Merkel com el in-fumable Berlusconi. Com sempre el primer en pagar els plats trencats són els treballadors i el medi ambient, les baules més dèbils, a més tot fa olor a solucions del XIX per problemes del XXI, enlloc d’apostar per investigació i empreses de futur, les receptes són regulacions de llocs de treball, o sigui atur, que pagui l’estat, i demanar inversions públiques.

I oh, ara sembla que els Estats volen entrar als Bancs i al món financer, sembla que el món capitalista es troba en plena refundació, i els liberals es troben tancats a casa amb crisi. Al final el sr. Keynes, potser no anava tant equivocat.

El món està canviant amb rapidesa, tant que ni als gurus, ni els polítics saben realment cap a on anem, el nivell de velocitat que s’està agafant pel que fa a la crema de recursos naturals, empobriment del països del tercer món, creixent el diferencial respecte els del primer món. Ens porta a una implosió, i això crea inseguretat, tothom diu el contrari del que deia el dia abans, els especialistes, tant ens parlen d’una crisis intensa però no excessivament llarga, com ens diuen que serà profunda i que de fet encara no hem tocat fons.

A les Eleccions dels EUA, sembla que Obama es va perfilant com a guanyador.

Refundació, sembla que és la paraula màgica, ara cal veure com la traduïm i en quin sentit la fem.

malaltsxbasquet

2008-10-14T20:13:00.003+02:00

Avui he actualitzat la pàgina web de malaltsXbàsquet , amb els resultats, els link's als equips contraris i a les pàgines del món del bàsquet.

El més important és el lloc que hem aconseguit que ens permet aspirar-ho a tot.

malaltsXbasquet

2008-10-12T12:38:00.003+02:00

Pindoles tecnològiques:

1era pindola - En motiu de ser-li concedit l'Honoris causa, a la UOC, Universitat Oberta de Catalunya a Tim Berners-Lee, creador de la Web, aquest fa un seguit de reflexions de les que cal destacar tres que per contundents i provenint d'ell tenen més força:

Davant l'amenaça que internet sigui monitoritzada, per governs i empreses, creu que la gent hauria de manifestar-se pels carrers i protestar davant els seus governs.
Perquè, seria un atac contra la democràcia i els drets civils.
Una operadora ha de donar el mateix servei a totes les webs.
La web ha de ser útil per a la humanitat. És un espai de col·laboració.

D'altra banda via la seva fundació W3, promou una sola web, única i plural i intercanviable, acostant-la a tothom tingui l'alfabet que tingui sapiga o no escriure...

Pel que fa al futur, va refermar la web semàntica i la inter-relació de les bases de dades, com el futur.

Finalment va fer una recomenació: "no creure's tot el que es publica a Internet"

2na pindola.- La CMT, ha tret una primera resolució sobre la demanda de Telefònica de no compartir la fibra òptica, amb els seus competidors. La resolució va en el sentit que:

A canvi de que l'operadora pugui comercialitzar fibra sense compartir-la, a canvi haurà de llogar la xarxa ADSL de 30mbps a la competència. El document d'unes 200pàgines, ha cercat el consens entre els diferents operadors.

malaltsxbasquet

2008-10-11T20:52:00.000+02:00

Quart partit de la temporada, per fi ens hem retrobat amb la victòria. Enfront el Busk'm d'Artes, homes alts i un parell de ràpids, resultat diferèncial de 40 punts a favor nostre.

Un partit sense història, 83-43, però on els millors moments s'han vist en quan a joc bonic en la primera part, a la segona, hem començat a fer tirs impossibles i hem perdut pilotes que no calia.

El resum és ens falta més físic i més agressivitat, no comformar-nos amb un resultat, encara que sigui favorable.

En fi moltes felicitats.

2008-10-08T11:18:00.002+02:00

Fa uns mesos Apple va llançar el seu mòbil, el iphone 3G, i amb aquest llançament va revolucionar el món de la telefonía, ha estat questió de mesos que les empreses que tenen alguna cosa a dir sobre aquest món, hagin començat a fer les seves presentacions.

Totes basen el nou mòbil, en la seva pantalla més o menys tàctil, amb aplicacións més amigables, que ens transformen els nous telèfons en microordinadors, amb càmeres de fotografiar amb més resolució, en definitiva amb més interacció amb els usuaris.

Nokia i Google via HTC, són les que han llançat els aparells més competitius enfront del iphone, d'entrada Google, cerca amb el sistema Android un sistema obert mentre que Nokia amb el seu Nokia 5800 Xpress s'acull al seu sitema Symbian que ja utilitza i que li ha donat bons resultats.

Però mentre Nokia i Apple releguen el teclat, Google li dona un espai paral·lel a la pantalla tàctil.

Apple, ha obert un camí que revolucionarà segur el món de la telefonia, que farà per exemple que el tamany si que importi i així ara torni a crèixer per afavorir l'entrada a les pantalles tàctils i a l'exploració a internet.

malaltsxbasquet

2008-10-07T17:22:00.002+02:00

Dimarts, 7 d'octubre, ja ens apropem a la castanyada, en un altra temps aquestes dates em feien pensar en els primers freds, amb coses calentes, en refugiar-se en llocs tancats. Però des de fa disset anys, des que va nèixer l'Oriol, ara farà disset anys, nomès penso en el nus que tenia a la gola, la Carme era a punt de sortir de comtes, i una gran responsabilitat ens queia damunt. Que faríem, amb ell, ostres però el dia 31 pata-crac, va neixer l'Oriol, era tranquil menys quan tenia gana que era un geni. Com ara, si fa no fa.

En fi ja té setze i està a punt dels disset i a vegades quan me'l miro encara endevino aquella carona que vaig veure ara farà disset anys.

2008-10-04T20:33:00.001+02:00

Arriba poc a poc el fred, les tardes passen despresa i la nit ho omple tot, els animals s’arrauleixen en els seus jaços, i les pells dels transeünts s’amaguen darrera jerseis i camises, i en la seva mirada va desapareixen la llum de les passades vacances.

Els programes de cuina de la tele substitueixen, amanides i menjars lleugers, per sopes, cremes, i carns i menjars cuinats... Tot crida al replegament, a vestir-se de tardor, a pensar en tardor.

Els colors dels arbres groguegen, i les flors es van tancant, deixant les tiges verdes com a records d’un passat recent.

Les llars tanquen les finestres i cortines, i passejant pel carrer les llums carbassa del s fanals il·luminen fantasmes del passat.

Ja hem entrat a la tardor real, dies curts, negres nits. Moments per malenconies, per reflexions que no porten en lloc, per converses tranquil·les a la vora d’una tassa fumejant .

Els colors terra, substitueixen els colors vius, i tot s’alenteix, tot és poc a poc...

malaltsxbasquet

2008-09-29T13:11:00.002+02:00

Segon partit de la temporada, l'equip visitant, el CB Sta Perpetua A. El resultat 64- 76. Tot i el resultat final podem dir que de fet fins al darrer quart el partit anava d'un a l'altra i semblava que es resoldria per la diferencia mínima. Però el millor joc junt amb l'encert dels visitants ho va decantar al seu favor pel tanteig de 64-76.

Si hagués de posar nota diria que el nostre equip pel que fa a joc ha anat del 4 al 5 amb moments que apuntava a un 6.

Així per exemple la defensa va ser nula, o com a mínim fluixa, L'atac va estar mancat de serenitat, i això va propiciar un munt de tirs sense angle o cistelles impossibles, o tirs lliures on la pilota no entrava. En l'atac fora d'unes jugades aillades ben trenades amb passis a l'exterior i resolen amb cistella que són els moments 6, la resta va anar sobre el 4.

La solució que té el tema és entrenar i entrenar, sobretot tècniques i tir, molt de tir.

La bona notícia que tot just estem al principi, ara toca millorar.

2008-09-25T11:42:00.000+02:00

Al principi em vaig preocupar i fins i tot em vaig sentir culpable, on era el meu seny català?

Desprès però mirant l'hemeroteca i de la memòria vaig recordar que el gran merit que tenen els economistes és que ens fant de notàris del passat, retocant, això si, el seu paper a la crisi.

De tot plegat he extret dues lliçons que espero que ens serveixin pel futur:

Fa vomitar, si no fos que és real i se'ns cau a sobre, en fi que tingueu una bona entrada a la crisi.?

2008-09-24T13:34:00.004+02:00

Festa de la Mercè, festa de Barcelona, per celebrar-ho he fet espaguetis gratinats i pollastre amb bolets i una picada. Les meves cuines els encanta als meus. I donat que ahir el meu fill gran va patir una luxació al braç i el tinc tris pels quinze dies que no podrà moure el braç i per tant no podra entrenar al CB Coll de Bàsquet, els meu apat el farà passar una estona agradable...

Bé el dissabte vàrem anar a Solsona i varem fer el partit i vam guanyar, va costar perquè els del CB Solsona jugaven força brut i de fet el meu fill es va emportar un fort cop al llavi, però vam guanyar i això és important per la moral d'un equip on més de la meitat no havien jugat mai junts i això es notava força, però bé vam acabar exibint millor bàsquet que els de Solsona i vam guanyar.

El petit ja ha Començat el nou curs a Artsplastika, on aprèn a dibuixar manga, ja és el segon any i la veritat és que se li nota.

Bé que tingueu una bona festa de la Mercè i els qui no són de Bacelona, que tingueu un bon dia de curro.
En fi, he penjat unes fotos de la població de Solsona a Picassa, espero que agradin a tothom.

;) malaltsxbasquet

2008-09-18T20:53:00.002+02:00

Dissabte tenim el primer partit de la nova temporada dels Juvenils A del CB Europa, de Gràcia, i hem d'anar com a visitants a Solsona, el pitjor és que el partit és a les 17 h de la tarda, perquè si fos pel matí, l'haguessim aprofitat més i ens hagués permès tornar a casa a una hora raonable.
Però bé, les coses són així i així ens les hem de prendre.

Feta la queixa d'entrada, ara ja puc passar a les emocions d'un primer partit de temporada en categoria nova, la veritat és que aquest any serà dur, per què entre que al ser del grup A els equips són més forts a més de que els desplaçaments serant fora de Barcelona. Se li adjunta el fet de que es trobarà a 2n de Batxillerat i que vol fer una carrera de nota i per tant voldrà dir estudiar més fort si és que pot ser... i per si faltava alguna cosa a l'agenda del noi, a més a partir d'octubre començarà a donar classes a una noia de 2n d'ESO.

Un any en definitiva plè i que se li passarà sense adonar-se, però espero que plè de satisfaccions personals i amb un bagatge farcit de maduresa i bones vibracions.

Bé volia parlar del proper partit, del dissabte concretament, i al final he fet un tomba que gira pel món del meu fill.

Bé el dissabte de tronada ja parlaré del partit i de Solsona, no la conec, i d'entrada no puc dir-ne res.

En fi, bona nit i tapat, que demà és divendres i tot i ser el darrer dia de la setmana, per a nosaltres és la prèvia, ja m'entenc,

perdoneu,

bona nit ;)

2008-09-18T10:39:00.002+02:00

Els nens comencen l'escola, els metros retornen a tenir una cadència nomal, a les onze tothom comença a sentir el pes de les parpelles, i el despertador ens desperta quan el sol encara no ha sortit. El carrer és fosc i el meu gos sembla no creure's estar al carrer a aquestes hores. La del pa ens ven les barres de pa encara calentes i la del diari ens ven la Vanguardia acabada d'arribar.

Però, ailàs les festes de la Mercè, festes de la meva estimada Barcelona ens cau el damunt per alegria meva, és com un darrer espatec abans de caura en la rutina, és la darrera estertor abans de caura en la grisa rutina.

Desprès, d'això ja només ens queda l'esperança de les festes nadalenques i ja haurem finiquitat l'any.

2008-09-13T13:06:00.002+02:00

Les vacances s'han acabat, aquesta segona part ha estat perfecte, hem aprofitat els darrers rajos de sol a la Fosca, amb escapada inclosa a Sant Llorenç de la Muga.

Uns dies que m'han permès quasi acabar el llibre que vull fer sobre Londres, ja queda poc.

També he pogut descansar i descansar, a més m'he agafat uns dies pel Pont de la Mercè que faran d'aquest mes de setembre un mes light, a poc a poc per començar a prendre el pols al dia a dia.

En fi que ja no queda res, el dilluns em retornarant a la vida real, però com deia aquell que "me quiten lo bailao"...

2008-08-28T11:16:00.002+02:00

Demà per la tarda començo la meva segona part de vacances, si vacances. És guai, pensar que mentra la gent està pensant en tornar jo me'n vaig. A on? a Palamós, a la Fosca concretament, a pasar dues setmanetes de descans i de recarregar piles, espero que el temps ens respecti mínimament.

El menu, que tinc pensat serà força tranquil, mati platgeta, migdiada i passeig pels camins de ronda, piscina i sopar. Entremig llegir alguna cosa i preparar el llibret de Vacances que aquest any és sobre Londres, on vaig ser-hi dues setmanes a mitjans de juliol.

A veure si me'n porto la càmera de fer fotografíes i en faig de maques per penjar en el Picassa.

En fi estic que no veig el moment de transmutar-me i possar cara de festa, je.

Apa, ànim als que tornen i felicitats els qui comencin.

2008-08-26T11:33:00.004+02:00

LONDRES III

Avui us penjo la ruta que varem fer donat que sempre pot ser un niu d'idees per algú altre:

20 de juliol Dia 1 Arribada a Liverpool Station a les 14,50h

Tarda pasaseig informal per:

Hyde Park, Picadylly circus, tornada en Bus, 23.

Sopar Pizzeria, Italiana.

21 de juliol Dia 2 British Museum, visita

dinar al Parc Lincoln Inn, al costat del BM.

Sant Martin’s, Church, prendre cafè a la cripta.

Trafalgar Square, visita a la plaça on trobem el British

Museu portrait.

Pont del Golden Jubileum, atravessem el Tamesis,

Passejada per London eye, Parlament, Big ben, Parlament Square,

Abadia de Westminster, Victoria Street, Victoria Station.

Agafem el 36 per tornar a l’Hotel.

Visita a Pubs:

Sherlok Holmes, abans d’arribar al Golden bridge.

Speaker’s, al costat de l’abadia, barri Westminster.

22 de juliol Dia 3 Comprem el London pass.

Metro Tower hill

Visita a la Torre de Londres:

- White Tower.

- Jeweld Crown

- Pati- residencia Befeeter.

- Bloady Tower.

London Bridge, on pujem a banda de poder tenir una panoràmica de Londres, visitem l’exposició de com es va construir i de les diferens joguines de l’epoca en que va ser fet.

City Mall
Southwark Cathedral
Globe Theater- Shekspeare
Tate Modern
St. Paul’s Cathedral
Soho, Chinatown, Leicester Square.
Sopar a un retsurant Xinès.

23 de juliol Dia 4 Grenwich

Vaixell des de Westmister fins a Grenwich (City Cruisses).

Visita de l’Observatori de Grenwich.

Parc de Grenwich i jardins Palau Escola Marina de G.

Dinar Fisch and Chips

Pas de vianants sota del riu Tameis – Grenwich fins els Dochlands.

Visita del Museu dels Dochlands

Trenet fins a Bank, metro Central Line fins a Marble Arch i

Autobus 274, fins el Zoo.

Visita Zoo de Londres.

Sopem a un Restaurant Español.

24 de juliol Dia 5 London Eye, visita d’una hora, permet veure el gran Londres des de l’aire.

Visita a Bakinham Palace, canvi de Guardia.

Plaça “the Mall”.

St James Park.

St Margaret’s Church.

Abadia the Westmister, Tower Jowel.

Museu Pollak’s Toy’s

Museu del Còmic.

Oxford Street compres.

Sopar i Bolera.

25 de juliol Dia 6 Dia lliure.- Cadescú fa el que volgui.

Oxford street, compres.

Visita al :

- Royal Opera

- Covent Market.

- Museu del transport.

- Neil Street.

- Barri comercial.

- Harrods.

26 de juliol Dia 7 Nothing Hill.

Portobello road, mercat.

Pub anglès, una cerveceta.

South Kessington:

Museu Ciència.

Royal Opera Hall, i rodalies.

Conservatori música

Museu Història natural.

27 de juliol Dia 8 Candem Street

Candem Market, mercat a l’aire lliure.

Regent Parck, Queens Mary Park, zona de roses, el llac, Jazz in the park.

Baker Street, Museu de Sherloc Holmes, Beatles Store.

Oxford Street, Edificis de l’Apple, Humley’s play store, Adidas...

Sopar Pizzeria.

28 de juliol Dia 9 Tour, Winsor, Stohenage, Oxford.

Windsor Castle, Saint George Chapel, torre de la casa de les nines de la reina.

Ruta amb autocar per la campinya anglesa fins a Stonhenage.

Stonehenadge, visita al monument megalític.

Continuem per ruta i s’observa que hi ha més punts on es troben monuments de l’estil però sense tant bona conservació.

Oxford. La ciutat Universitària, visita a un College. Ruta per la ciutat.

Tornem a Londres.

29 de juliol Dia 10 Dia lliure.-

Aprofitem per compres pendents i revisitar zones on volíem fer més fotos :

Backinham Palace, The Mall, Trafalgar Square, dinem en un pub, visita interior de Sant Marti’ns, tornem a l’Hotel.

30 de juliol Dia 11 Darrer dia.

Fem una volta final i tranquil·la per Hyde Street, Hyde Parck fins el Speak Corner.

Agafem les maletes i anem fins a Liverpool street i agafem el tren fins l’Aeroport d’Standed... Arribem a Barcelona a les 21,30h.

2008-08-13T11:06:00.007+02:00

LONDRES 2

Vam decidir l’any passat que aquest juliol aniriem a Londres i així ha estat. El primer que cal destacar és el bon temps que vam tenir i qeu ens va permetre aprofitar al màxim els deu dies, el segon és la gran feina de recerca d’informació que va fer la Carme, la meva dona, i que va fer que quan vam arribar ja tinguessim un seguit de coneixements d’aquesta mega-urb que ens va permetre aprofitar al màxim els seus recursos. La primera impresió que vaig tenir va ser de que em trobava en una gran ciutat i que era molt important, la seva borsa, el seu passat, la Comenwelt, el seu futur com a urbs de negocis, tot abocava a aquesta sensació. Si Roma em va donar la sensació de ser una ciutat culturalment important i socialment provinciana i deixada, Londres era tot el contrari, una ciutat on la barreja, el civisme, el negoci, l’encarava cap a un futur modern. El que si va caure va ser el mite de que era una ciutat cara. Almenys pels que vivim a Barcelona, Londres no em va semblar cara almenys en tot alló que s’anomena primera necesitat, menjar, roba i un transport públic força bo i a uns preus en alguns casos fins i tot més barats que a Barcelona. Si a més li adjuntem que els principals museus són gratuïts, que hi ha un munt d’exposicions, museu ddel còmic, del teixit, de la joguina a preus molt populars. Fa que sigui una ciutat cultural d’un molt alt nivell. A més els sues parks enormes, gegants cuidats i sobretot respectats pels seus ciutadants, uns orinaris públics nets i gratuïts, l’absència de grafitis, skaters, o ciclistes atropella vianants. La fant una ciutat cívica i respectuosa amb els que hi viuen. Tot això ens va fer sentir com a ingenus i provincians, quan sentim els nostre alcalde quan parla de Bracelona i s’ometen els parcs, pocs que estan plens de merda de gos, i o de gent incivica, o les places dures destrosades per grafiteros i skaters, o de la brutícia que hom sent a més de veure en el centre de Barcelona, en definitiva una ciutat Barcelona que s’ha mort d’exit i on els seus polítics encara ens la venen com si fos el que va ser en un llunyà 1992. L’altra aspecte que em va impresionar de Londres va ser la seva mescla racial i cultural, que lluny del gueto cada cop més es pot veure en qualsevol lloc de la ciutat. Donant la sensació de que és una ciutat on tothom és convidat a viure mentre volgui treballar i conegui, això si, l’Anglès. De fet et pots trobar noies en el Macdonals amb el mocador al cabell, o policies de color negre, o autobuseros pakistanies, o executius amb rastes. Cosa poc improbable a la nostre ciutat. En definitiva sortir de la teva ciutat i anat-hi a daltres del món t’ensenya a posar-te en guardia quan tornes sobre les bondats de la teva. És una forma molt eficaç de posar blanc sobre negre el que els polítics moltes vegades ens volen vendre. Continuara,

2008-08-05T12:25:00.001+02:00

Bé ja he tornat de Londres una ciutat. que tot i tenir 8 milions d'habitans, la sensació que un té és de sentir-se com a casa, sobretot si bens d'una ciutat com Barcelona, la primera observació és la barreja racial, sense complexos, polícies de color i raça diferents, conductors de Bus, taxistes, recepcionistes, executius de tota la gama cromàtica i racial que per un Barceloni li sembla xocant sobretot perquè a casa encara estem a les beceroles del tema.

La segona observació que és olfactiva, més que visual és la olor, donat que la gent menja pel carrer és plè de llocs on es cuina a tothora i per tant les olors de menjars, en plural, es barrejan amb els pròpis de la gent creant-ne una olor podriem dir made Britain.

La tercera observació seria el civisme, Londres, és una ciutat cívica, on per exemple ningú t'agradeix amb la seva bicicleta corrent sense solta per la vorera, o els tags i demés barbaritats grafiteres, almenys a les zones centre, en plural a Londres no hi ha un centre definit, en els parcs un pot estirar-se tranquilament a la gespa i dinar o descansar sense por a ser victima d'una defecació.

La quarta els museus a excepció dels de la Corona són gratuïts i interactius, una passada.

Com a part negativa podriem dir que es nota que tenen un nivell més alt, econòmic, tot i que venint de Barcelona, això sigui relatiu.

En fi un viatge que ens ha encantat, on cada dia feiem rutes de vuit hores per a coneixer aquesta ciutat que demostra al món el seu poder, cultural, la Tate o el British, o el museu de la ciència..., financer la seva borsa o visitar el Bank museu..., o el nou centre de negocis en el Doglans...

En fi una visita que val molt la pena.

2008-07-19T16:53:00.001+02:00

Sembla que era ahir, i ja he passat una primera part de les vacances a Palamós. Els millor és que han estat de relax, perquè com el temps ha estat entre núvol i plujós amb estones de sol, hem pogut anar a la platja i fer piscina, alhora que no hem patit calor. A més aquest any ha estat curiós perquè no hi havia gaire gent i per tant la Fosca, la cala on anem era mig buida tots els dies i per tant l'aigua neta i cristal·lina.

Han estat uns bons dies de sol i de relax que ens aniran bé per preparar-nos pel viatge a Londres i a Liverpool que és on ens anem demà, diumenge.

És un canvi total de registre dona que pel que sembla ens trobarem amb dies entre núvols i pluges i temperatures que aquí són de primavera, però bé és una ciutat que val la pena veure i sentir i allà que anem.

Ara ens trobem en la fase d'estres, ja sabeu no deixar-nos res, quina roba hem de portar, el gos estarà feliç amb el meu cunyat.

Però el pitjor serà aquesta nit, per a mi abans de fer un viatge d'aquests, la nit que falta és un munt de pensaments del que faré i del que no, trucar al taxi perquè ens reculli, fer el el pas de frontera, passar sense problemes... En fi, com dic un munt de coses.

Però potser és aquesta emoció la que fa tractiu un viatge, mirar-se les guies els plànols, informació d'internet, empapar-se de la ciutat que hom visita i viure-la. Per tornar sent una mica diferent, havent conegut coses de primera mà, conèixer la gent, veure com viu, són els grans atractius per a mi del que és un viatge més l'afegit de que els meus dos fills aprenen a veure altres maneres de viure de menjar, conèixer altres europeus, en fi molts nervis i moltes ganes...

2008-07-11T11:45:00.000+02:00

Si, per fi, ja he plegat i començo vacances. Ja tenia ganes, perquè el dia s'ha anat complicant i la darrera hora semblava que no arribaria mai.

Ara però abans de possar-me a viure les vacances he de menester un temps de descompressió, a fi de poder gaudir de les vacances sense la pressió que dona no voler perdre un minut i sobretot omplir-ho tot...

El primer que faré aquesta tarda és arreglar les quatre coses que volia deixar acabades, i que entre avui i demà faré. El divendres cap a Palamós, això vol dir arribar i tirar-me a la piscina que per a mi serà com un bateig, quedar net del temps que he estat treballant i comença uns dies com un home nou preparat per a gaudir, aburrir-me i mirar...

I a partir del 20 cap a Londres i Liverpool, quines ganes, si l'any passat varem conèixer Roma i el País Basc, aquest coneixerem la Capital del Imperi Britànic i Liverpool, i estic segur que ens seduirant com ho va fer Roma i Guipuskoa.

El millor de viatjar a més és que quan tornes encara pots gaudir-lo mitjançant les fotos i comentant les vivències en companyia de la dona i els fills.

El millor de tot és que tot i que l'agost el treballo tinc encara dues setmanes al setembre, que aprofitaré per tornar a Palamós a gaudir del sol i de la platja però aquest cop sense o amb menys gent que al juliol.

Ah l'estiu com m'agrada, és el moment de canviar de pell, el moment de gaudir i de somniar, malgrat el sol i la calor, és un bon temps de descans i de reflexió.

En fi, ja començo i quasi ja hi sóc...

malaltsxbasquet

2008-07-02T10:25:00.004+02:00

Brutal, som petits i indefensos, de fet no som res, ens creiem que estem protegits, que tot al nostre voltant esta previst i computat, però no.

Va i un dia veiem que un baixant no funciona, truques a l'assegurança i ells t'envien a un "tècnic", aquest diu que ha fet la reparació "però" que creu que segueix havent-hi l'averia i malgrat això ho dona per bó, ve el perit i dona el seu "vist-i-plau".

Al cap d'uns dies tornes a casa i et trobes que les parets tenen colònia que dic colònia, hi ha una ciutat de fongs. Truques ve un altra "tècnic, diu Mare de Déu, i tornar a reventar la paret i OH!, la famosa fuita és allà. Fem un UF!, però no, resulta que ell només ve a detectar, no a reparar?

Truquem al servei d'emergències i ens diuen que enviaran a algú quan el Perit ho digui, però no, perquè resulta que l'asseguradora, nega que hi hagi cap incidència?

Et diuen mentider a la teva cara, l'úlcera comença a pujar i et dones compte que estas sol com un musol.

Però no tot està perdut, tens un mig parent que és corredor d'assegurances i per fer-te un favor et fa d'intermediari i desprès de baralles, dies i dies, dos mesos i mig, venen i sembla que per fi ho arreglen. Tu com ja no et fies, has de demanar una hora a compte dels teus dies per ser-hi donat que si no hi ets i ho deixes en mans d'algun bon veí, no ten sortiràs.

Quan s'acaba, els paletes a sobre foten conya, si conya, i et diuen que ara ha d'estar uns dies obert per veure si realment s'ha solucionat, quan preguntes quan vindran a tapar et diuen que quan puguin..., els dic que no és de rebuda, em miren i encongeixen els braços...

Que petits que som, quin país...

Ara només em queda esperar que almenys no tardin i anar a resar perquè aquests brètols facin la seva feina, enfi.

Quin estiu,

malaltsxbasquet

2008-06-30T20:03:00.003+02:00

Per fi s’ha acabat, ja tenim les notes, si avui els han donat les notes als meus fills, però sempre ho sentim com si, una mica ens avaluessin a tota la família. La cosa ha anat prou bé el gran en la seva línia, prenen molt en serio el batxillerat i el petit ha acabat el tercer d’ESO, enmig d’un cert païment, ensurt, degut a la mala passada que fan les hormones quan un té tretze anys i es troba una mica perdut. Però al final ens hem sortit.

Per tant podem dir que ja som l’estiu per mi les dues fites que l’han marcat sempre han estat Sant Joan i les notes de final de curs, un cop superats podem parlar de l’estiu.

De moment el gran farà un curset de primers auxilis a la creu roja de 50 hores, que sempre li pot anar bé. I el petit de moment el deixo que s’instal·li per uns dies en els llimbs del no fer res. Prou l’hem matxucat aquest hivern, desprès ja ens posarem les piles...

Perquè explico to això bé crec que una mica per teràpia i perquè si em llegeix algun pare sap de que parlo.

A més fa calor i no em ve de gust parlar sobre la “roja” i de la sortida de l’armari de tots els que van celebrar-ho a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona, sense complexos, la única cosa que apunto és que potser aquells que estan parlant d’independència i de que cada cop són més, potser s’ho haurien de mirar més.

Per cert si teniu fills i tenen la consola wii i o us l’ha vareu comprar vosaltres, sapigueu que hi ha un nombre important de primeres wii’s que no funcionen amb el joc Super Smash Bros. Problema amb el disc de doble capa i les wii de primera fornada...

En fi calor a Barcelona, tot i que ara a les vuit comença a córrer una mica d’aire i ho fa més suportable. No tinc aire condicionat, en sóc enemic per la quantitat de merda en forma de calor que aboca a l’exterior fent-ne pujar la temperatura, a banda de l’energia que consumeix... en fi coses meves.

2008-06-19T11:32:00.003+02:00

M’agrada, com m’agrada el juny, és el més on els colors comencen hagafar el poder, la llum de Barcelona comença a ser mediterranea. La gent comença a tenir cara de pre vacances, i el metro comença a canviar de fesomia, de gent abrigada i en cara de són passa a alleugerir-se la roba a possar-hi colors a la pell i a la roba, mentre desapareixen els joves, sobretot al matí i transmuten en turistes que volen veure la ciutat quan es lleva...

A més arriba Sant Joan, que per a mi, la barrera que un cop flanquejada passes a l’altra riba, a la llum, al sol, a certa forma de viure que només es pot fer en aquesta ciutat, que malgrat sorolls, merda i polítics, viu la seva personalitat que és la que l’ha fet atractiva al món.

Al final en aquest petit comentari aclarir que aquesta sensació d’alegria , bé donada perquè demà me l’he demanat com a festiu i així ho lligo amb el pont de Sant Joan.

Visca el juny

2008-06-18T17:37:00.003+02:00

Píndoles de juny

Primera píndola:

Divuit de juny, sembla que l’estiu comença a empènyer i ens allunya d’aquest mes i mig seguit de pluges, si ja sé que convenia molt i que d’aquesta manera els boscos no es cremaran etc etc, la veritat que a mi com a bon “urbanita”, m’importen una merda. Però vés, sigui per poder fer una mica el tifa, i fer una mica la gara gara als “comarquinos”. La veritat, és que no se si val la pena sempre protesten, que si plou perquè la collita dels pixa pins que no venen a deixar els seus calerons, que si no pels raves i la mongeta tendra, bé la qüestió és viure subvencionat, així també “monto” un tinglado. La veritat és que una mica de sol ja convenia.

I sinó ja veieu, fins i tot a mi se m’agria el cor.

La veritat és que en veure la reacció de la Catalunya diguem-ne d’extraradi, m’han vingut ganes de veure sortir els comtes de Barcelona per les portes de Barcelona a posar-los en cintura.

EN FI VISCA Barcelona lliure.

Segona píndola:

Avui els meus fills estant acabant els darrers exàmens, globals, el gran aquest matí i el petit aquesta tarda, sort que almenys no els “pillarà”, la calor. El gran com dic al matí i el primer que ha fet és deixar-ne constància en el seu fotolog, amb un crit de visca el dolce far niente.
El petit fins a les cinc i desprès d’anar a les seves classes de dibuix, li encanta el còmic i aquest any va deixar el bàsquet pel dibuix. En fi si ell s’hi sent cridat.
En fi ara haurem d’aguantar consoles i cares d’avorriment fins el juliol, que si Déu vol, ens portarà a Londres i a Liverpool, a fer ciutat, que és el que m’agrada i a veure museus.

Tercera píndola:

Una cos bona, per a mi és clar, els meus pares van fer 50 anys de casats i ho varem celebrar a casa, quinze persones, homenatjats, fills, nets, novies i algun que altre oncle..., la cosa interessant és que va anar bé i tothom va anar de bon rotllo. Fins i tot desprès de veure’s la darrera copa de cava, un 10 per la família, que per un dia varem saber aparcar les tonteries i vam ser bons amb nosaltres i el món.

En fi , un començament de juny atapeït de sentiments convulsos vers els comarquinos i de molta alegria pels fills i parents.

Apa salut

2008-06-12T19:52:00.001+02:00

Dijous estrany, primer dia que vaig a la feina desprès de dos de viure entre un mar de mocs; i a més a jornada reduïda perquè a les deu tinc hora val metge que fa dos anys em va operar del túnel Carpià de la mà dreta perquè em miri la mà esquerra i... Taxa’n... va i em diu abans del que creus, ho porto allargant quasi dos anys, passarem pel quiròfan. He fet un somriure i hem quedat pel novembre per un, l’enèsim, electromiograma, per confirmar-ne l’evolució patètica de la meva mà esquerre.

Hi ha una cosa que m’anima el dissabte celebrem amb tota la família els 5o anys de casats dels meus pares. Ho fem a casa amb els fills, algun germà i els nets. Festa grossa a cal Iborra.

Un altre tema positiu ha estat el comportament davant la moto que el meu fill de setze s’ha comprat amb els seus estalvis de profe de reforç. Al principi des que sortia de casa fins que arribava a l’escola i tornada el meu cor no cabia en si mateix. Sort que quan arribava a escola i a casa ens enviava un missatge. En fi tinc un fill gran responsable i sobretot se’ns està fent gran.

El petit és una altra cosa té catorze i està patint l’adolescència en pla bestia, fins i tot fa cara d’adolescent. L’altra dia però ens va expressar per primer cop unes gotetes de centralitat mental, parlant-nos del que volia triar a quart d’ESO, com a assignatures.

En fi un dijous tocat de l’ala com el temps que estem tenint...

2008-06-11T18:40:00.002+02:00

El rei està nu

Vivim en crisis constant, i això ens fa sentir indefensos i insegurs davant del mon que ens ha tocat viure. I així s’entén que davant un problema, una vaga, o una possible escassetat, ens girem emprenyats cap al pare estat per demandar-li solucions ja.

Som com el rei del conte que de cop descobreix que viu nu. Que totes les nostres possessions, que el nostre futur viu sota prospectives i sobre miratges, podríem dir que la teoria del caos es compleix inexorable en les nostres fràgils societats.

Així per exemple comprem a sobre preu un pis taxat per una entitat financera que alhora ens deixa uns diners a compte d’un hipotètic valor que de veritat depèn de factors com que es segueixi construint i que això revaloritzi la nostra inversió. Però ailàs, si el sector de la construcció entre en crisi i el mercat de la vivenda cau, llavors el valor de la nostre aposta és a dir la hipoteca que em fet pot arribar a ser superior que el valor del immoble que hem comprat.

Total que per una successió de fets llunyans a nosaltres, de cop i volta un bé que ens valoraven per 30 i que havíem sol·licitat 20, resulta que ens diuen que val 20 i em sort resulta que paguem una cosa pel mateix que ens ha costat , però gràcies al destí els interessos fant que per una cosa de 20 que ens havien dit que valia 30 ara resulta que tornem 40 i pujant mentre el que creiem valia tant va caient.

Així la nostre seguretat s’enfonsa en la mateixa rapidesa que el mercat. Al final ens veiem nuus, un altre exemple, ara fa tres dies de la vaga dels transportistes, des del primer dia la gent ha actuat amb histerisme i amb por, així la gent ha acaparat més aliments del que és habitual, o ha posat benzina, sense necessitar-la realment, de tal manera , que els mercats s’han buidat en temps record, fins i tot el president del gremi de benzineres de Catalunya alertava de que la situació era complicada degut a un excés en la compra de benzina per part d’usuaris que no l’han de menester.

El paroxisme d’ahir va arribar quan un tertúlia va arribar a dir que si calia la policia havia d’actuar en més força.

Som una societat rica, que vol bicis, jardins verds, una pluja que caigui quan ens convé, i no suportem que aquest món d’Alicia s’enfonsi, el problema és que potser realment no ha existit mai, almenys en més de tres quartes parts del món, que per cert si ens veiessin riurien si no fos que ells no tenen la panxa grossa de tant de luxe efimer.

malaltsxbasquet

2008-05-09T19:16:00.003+02:00

Fa temps que no llegia un article sobre el món de l’esport de base, escolar i o de club que fos tant ajustat a la realitat que de fa temps intuïa i que la veritat no sabia explicar, almenys amb una claredat tant gran.

L’article és de la Vanguardia del divendres 9 de maig i es titula ”Grades poc esportives”, escrit per Mercè Beltran.

Aquí per tant destacaré alguns paràgrafs que per a mi són les claus del que ha de ser l’esport lúdic, és a dir fora del món professional, tot i que alguns dels diguem-ne consells també serien d’aplicació a esportistes i públic en general.

L’article parteix d’una dada estadística i és que:
1er. Cada cap de setmana l’esport mou uns 300.000 joves entre infantils i juvenils, fins al 18 anys i amb ells les seves famílies.
2on. Molts pares i això és una dada que es ve detectant des de fa 10 anys, com a mínim, prenen actituds agressives, crits i xiulets envers els arbitres o l’equip contrari, i fins i tot contra jugadors del propi equip. El diari en destaca la carta que fa 10 anys van dirigir uns alumnes de 6è de primària del col·legi i escola esportiva Llor.
I diu : “ Benvolguts pares i mares: ús agraïm que vingueu a veure’ns els caps de setmana quan practiquem l’esport que més ens agrada..., però hi ha certs aspectes de la vostra actitud que no podem entendre. A vegades quan arribeu al camp ús transformeu i mostreu comportaments que a mi no m’agraden...Els comportaments agressius i violent mai són desitjables. Nosaltres aprenem dels vostres gestos i de les vostres paraules. Sabem que de vegades, l’àrbitre, l’entrenador, els jugadors, ens equivoquem. Però que potser, això no ens passa a tots a la nostre vida quotidiana? Hauríeu de reflexionar sobre aquesta qüestió?.
Crec que aquesta carta és molt vigent avui en dia i no sembla que hagin passat aquest deu anys.
La part positiva és que des de fa un temps per exemple en molts Consells Escolars han iniciat campanyes a favor del joc net.
3er. Perquè encara que sembli estrany segons els especialistes els nois o els nens esportistes saben gestionar millor que els seus “fans” l’agressivitat i es defensen bé. Tot i que moltes vegades i per culpa dels familiars, perden les formes i això és degut a la pressió dels pares.
4rt. Cal remarcar algunes opinions de gent que per la seva experiència directa o no en el món de l’esport a dit sobre el tema:
Joge Valdano ex jugador i ex futbolista a definit l’actitud dels familiars i fans com “ l’afany per guanyar de qualsevol manera desplaça la dimensió formativa i ètica de l’esport. Els pares traslladen les seves demandes de glòria als fills i això és una aberració. A determinada edat, el joc és una activitat espontània, lliure i plaent, si l’omplim d’obligacions, pressions i deslleialtats, li estem treien tot el seu sentit.
Jaume Cruz catedràtic de Psicologia a l’esport de la Universitat Autònoma de Barcelona diu:
o La pressió que exerceixen alguns pares sobre els seus fills és com a mínim excessiva.
o A les grades es tolera coses que a la vida quotidiana no s’accepten, com posar en permanent dubte a crits i amb insults les decisions de l’àrbitre i fins i tot de l’entrenador que en el camp són els que han de decidir”.
o Les actituds en el camp també són sexistes en el sentit del comportament segons sigui el pare o la mare, almenys en línies generals, així mentre la mare crida i s’altera quan el seu fill rep una agressió intencionada o no, el pare és més agressiu demandant al fill que sigui el millor.

D’altra banda en Joan Golobart fa en set punts on intenta definir el que ha de ser l’esport i els enumero pel seu interès:

Coneixement d’un mateix . quan un practica un esport es posa a prova i ha de resoldre un seguit de situacions que inevitablement l’acaben definint. Per tant és importantissim que entrenadors i pares forcin als jugadors a un reconeixement de si mateixos pel que fa a les virtuts i defectes, propis de cada jugador.
Provocar la reflexió. Que els nens i nois arribin amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que tenen que esmenar i les virtuts que han de potenciar. Perquè hem de tenir present que aquests seran la solera del seu propi valor com a jugadors i com a persones.
Augmentar l’autoestima. Un famós entrenador de la NBA deia que els encerts s’han de dir a crits i els defectes a cau d’orella. Un altre estrella de l’esport en Van Basten deia que de cada deu entrenadors , un potenciava les qualitats dels jugadors i la resta les disminuïa. La gran majoria dels jugadors són millors quan es topen amb l’entrenador potenciador.

Provoca l’afany de superació. Una societat sols avança quan hi ha aquest afany i que com tot es pot educar, si inculquem això als nostres jugadors segur que aconseguirem millors i més valuoses persones.
Premiar l’esforç diari. Si en el meu equip hi ha nois molt qualificats però que en els entrenaments treballen menys, la meva obligació com a formador, part consubstancial de tot entrenador, és alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment aquesta actitud va en contra de la possible victòria però va a favor de tot l’equip.
Sentit del deure. Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometin al màxim ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta o pel seu caràcter solidari amb els seus companys en els partits. Tots els implicats hem de procurar que el compromís sigui un valor a l’alça.
Formació abans de victòria. Els nois somien en arribar a ser professionals del seu esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no és acceptable és que els formadors i els pares també pensin que pot ser així; el percentatge de jugadors que arriben a professionals és mínim. Per tant el que s’ha de potenciar és la formació abans que la victòria.

Crec que hi ha poc a dir i sí molt a meditar, de tota manera si ús sentiu interessats, cerqueu l’article, a banda de estar molt ben travat pot ser convenient que el llegeixin tant entrenadors, pares i jugadors.

Que l’esport ens faci millors.

2008-05-06T19:53:00.003+02:00

Aquest mes ens hem despertat, amb un munt d’articles sobre el futur de la web i per tant de la xarxa és a dir el pas de la web 2.0 a la web 3.0 o el que és el mateix el pas de la web social, vull dir la web on la gent s’ajunta per explicar-se coses, les blog esferes o en aquelles altres on pengem fotografies i les compartim, etc..., a la web semàntica on la web passa de ser només un contenidor a un col·laborador que cerca exactament allò que se li demana i a més interactua amb l’ordinador, el mòbil, la PDA...
De fet ja hi ha un munt d’informació sobre sintaxis i estructura de la web 3.0, podeu accedir-hi anant-hi a http://www.w3.org/ o posant al Google web 3.0, http://sioc-project.org/ etc.
El que em fa escriure aquestes ratlles però té més a veure amb la sensació que em dóna aquesta nova direcció que pren la xarxa i que em va acabar d’alarmar, al rellegir l’article de la Vanguardia del dilluns dia 5 de maig subtitulat: “Sempre localitzats” i diu: “el desenvolupament d’internet planteja nous problemes de privacitat...”per dins de l’article en uns paràgrafs finals diu: “ Els responsables del Pew Internet també varen preguntar als experts sobre el binomi transparència/ pèrdua de privacitat. És a dir al proporcionar la xarxa més facilitat en el recorregut de la informació i alhora deixant un perfil a mode de rastre fa que el internauta vagi deixant aquest informació sobre els seus gustos, recerca als cercadors, en els correus que rep via web, o en els seus blocs, fent-lo menys segur davant l’ús que altres en poden fer de tota aquesta informació. La resposta dels experts, va ser que tot i reconeixent aquests perills també van deixar com a evident que els usuaris cada cop més acceptem aquesta pèrdua d’intimitat a canvi de gaudir dels beneficis d’aquesta nova forma de veure la xarxa, més interconectada, o com diuen ells “cada ciutadà tindrà el seu assistent personal”, en un sol número que servirà tant pel mòbil com pel correu...”
Per a mi el problema rau en que els experts o sigui els que portaran aquestes evolucions de la web cap a un sentit o un altre, ho faran sabent-ne que la gent ho rebrem sense més, sense expressar-nos, per exemple en el sentit de que ho sento molt però amb mi no hi comptin, no vull perdre privacitat perquè això només afavoreix, no ja als que es dediquen a fer virus o altres tonteries, sinó a les grans multinacionals, que d’aquesta manera ens tindran més enganxats, més súbdits del mercat.
Si, és cert, hi ha tot el GNU i el software lliure, etc, però que representa a escala mundial un 1 o 2 per cent...
Crec que com a mínim els governs o els partits que es diuen d’esquerres, haurien d’estar més atents i marcar les línies acceptables entre evolució tecnològica i abús del ciutadà.
Sinó dintre d’uns anys, el que serà revolucionari de veritat i “modern” és llançar els ordinadors, mòbils i GPS, per la borda.

Barcelona, maig 2008

2008-04-24T13:19:00.001+02:00

Ser pare és complicat, els fills arriben i t’ho trobes. Vas aprenent-ne a poc a poc en una mena d’estira i arronsa, d’assaig on de vegades l’encertes i de vegades t’equivoques. La veritat és que ser pare és una experiència única, perquè prens decisions que van definint i ajudant a crear el caràcter d’una persona.
Però hi ha vegades que veu que no ho has fet tant malament, malgrat els dubtes i les tensions, més aviat t’omplen i et fan sentir molt i mol orgullós del teu fill.
Així ha estat amb el meu fill gran de setze anys. M’explico, al setembre passat, ell va començar el 1er de batxillerat, un professor de l’escola li va preguntar si li agradaria fer donar classes de reforç a nois o noies que havien començat ESO amb mal peu. A canvi es podria treure uns calerons, a més d’ajudar a una persona.
Ell va acceptar i es va posar d’acord amb els pares , en seguida es va posar a somiar que es podria comprar amb els diners, de fet a la data ja té els diners per la somiada moto, no penséssiu una 49cc, però bé a més fa de deixador de diners al seu germà i quan a fet un sopar ha volgut pagar-s’ho ell, tot això per si mateix ja em fa sentir força orgullós, però ahir, dia de la rosa i de Sant Jordi, ahir em va deixar kao, per sorpresa i sense avisar ens va regalar una Krups, si ja sé la manual, però ens va deixar bocabadats, perquè aquest novembre vam ser a Andorra i jo i la Carme vam estar-ho mirant, però ens va semblar massa car, però ailàs, es veu que ell ho va sentir, i crac ahir, la teníem dins d’una enorme caixa i nosaltres amb cara d’incredulitat, com dos nens petits obríem el regal.
Si amics, ser pare és difícil i complicat a més quan ja te’ns un de setze li has d’afegir certes dosis de paciència, però de tant en tant com qui no vol la cosa et sorprenen i d’alguna manera et diuen que vas bé, que tots els sacrificis han valgut la pena.
Te’ns una persona adulta i responsable on fa molt poc tenies un bebito ploraner, així és la vida.

Barcelona 24 d’abril de 2008

2008-03-28T17:40:00.000+01:00

Els mots encreuats del diari ja no donaven més de si, el cafè fumejant, ja havia perdut tots els aromes, però ella seguia mirant per la finestra abstreta per les volves de neu que anaven caient fora, la benzinera del davant romania abandonada, silenciosa il·luminada per un llum parpellejant . La carretera que separava el bar, on es trobava i la benzinera, era deserta i en els seus extrems, semblava acabar-se el món, o potser de l’avorrida seguretat en que s’havia acostumat a viure.
L’amo del bar on cada tarda es refugiava estava mirant les notícies esportives de la tele, assegut en una banqueta a la barra. Ella, el va mirar de cua d’ull, mentre una esgarrifança li va recorre el cos, portava tota la vida, SI AIXÍ ES PODIA DIR DE LA SEVA EXISTÈNCIA, fent les mateixes coses saludant a la mateixa gent, acabant el dia en aquell bar fora del poble a peu de carretera intentant resoldre uns mots encreuats d’un diari, mentre es prenia una enorme tassa de cafè. Com cada dia un cop el rellotge marcava les onze de la nit, pagava, doblegava el diari i poc a poc es dirigia voltejant la carretera cap a casa seva. Una llar que encaixava a la perfecció en la seva monòtona vida.
Aquella nit, però tenia la sensació que alguna cosa podia passar, els mots encreuats s’adormien damunt la taula mentre els seus ulls es clavaven en aquella carretera buida, el cafè anava perdent calor mentre el fred de l’exterior semblava apoderar-se de la mirada d’ella.
El tic tac del rellotge penjant darrera la barra anava mercant una estranya melodia que li omplia les orelles embolcallant-la.
De sobte unes llums al fons de la carretera se apropaven, poc a poc el soroll del motor es va fer més present, fins que la seva silueta va definir-se en aquell ambient plumbi.
El cotxe es va aturar davant la benzinera, al costat del sortidor, al cap d’uns segons la silueta d’una ombra, va sorgir de dins. L’home mirava a un costat i a l’altra de la benzinera, però ningú s’apropava . Va mirar el sortidor i va veure que estava automatitzat, des de feia anys la companyia propietària de la benzinera havia substituït a l’empleat per unes màquines que ho feien tot. El preu del progrés va pensar, ella que es mirava aquella escena des del vidre del bar. No sabia per què però aquella escena li provocava fascinació, l’amo del bar se li va apropar i també va veure l’escena, que en aquell moment era la de l’home del cotxe amb la manega del sortidor a la ma.
Tots dos, la noia i el barman, es van mirar, però ell als pocs segons va fer una negació amb el cap i va tornar a la barra a mirar el partit que feien a la televisió. Ella es va quedar sola palplantada i dempeus davant el vidre, semblava com si el seu cos vulgues sortir i corre cap al cotxe.
De sobte va pensar que sortia que l’home se la mirava que tots dos fit a fit s’entenien i de sobte l’home li obria la porta de l’acompanyant i ella pujava. Ell tot seguit donava la volta al cotxe i entrava dins per posar-lo en marxa i poc a poc allunyar-se d’aquell maleït indret.
On ella havia perdut part de la seva joventut i on mai succeïa res. Quan va tornar del somni, el cotxe ja arrencava volia sortir , dir-li que s’esperés, però el cotxe va començar a rodar, les seves cames s’havien quedat com enganxades , arrelades al terra del bar.
El cotxe ja s’allunya i de fet ja només era dos puntets vermells.
De l’esguard de la noia dues llàgrimes van caure, potser s’havia fos la seva darrera oportunitat de sortir d’un mon que la fastiguejava.
De sobte, una idea se li va creuar, potser demà vindrà un altra cotxe i aquest cop estaré preparada i l’agafaré i em portarà a una nova ciutat plena de llum, de gent passejant i rient pels carrers, trobaré una feina que em donarà alguna cosa més que diners per subsistir.
Van passar els dies, els mesos i el seu somni es va anar difuminant poc a poc mentre les varius, les arrugues a la pell, van anar escorxant aquell somni de fugida. Un dia, la seva figura ja no va apareixia pel bar, l’amo del bar ja feia anys que havia mort i ara ho portava el seu fill que semblava un clon del pare, panxa i calba embotits en pantalons fora talla.

2008-02-13T19:22:00.002+01:00

Les píndoles del MWC, dimecres 13 de 2008

Robert Redford a la Fira, el cop d’efecte a sigut instantani, núvols de periodistes, de fet el sr. Redford ve per conèixer els mòbils de darrera generació amb càmeres de vídeo que poden obrir nous camins a la creació.
Joan Clos, va dir que fins a mitjans del 2010 no es preveu la posada en funcionament de la televisió mòbil, coincidint amb l’apagada analògica.
Google oferirà mòbils a 100 dòlars, 69 euros, en principi i de moment sense publicitat, seran mòbils de tercera generació amb el sistema operatiu Metroid, un sistema open source, de moment es sap que LG i HTC seran els primers en oferir-lo a principis del 2009, a mitjans del mateix any s’afegiran Samsung i Motorola.
Les reaccions a l’advertiment de la Comissària Europea del ram, demanant una reducció del roaming, no s’han fet esperar i han manifestat el seu desacord en el control de les tarifes.
Vodafone ha anunciat que entrarà en el món de la telefonia fixa, en principi amb dues opcions,la primera seria continuar amb el telèfon fix i la segona fent que el mòbil un cop arribis a casa passi a tenir tarifa de fix.
El que anunciàvem ahir de que el MWC, estava descontent en alguns aspectes, preus abusius d’alguns Hotels i dèficit en comunicacions, són en part les línees de negociació, pel nou contracte de tres anys. Esperem que els encarregats de negociar portin a bon port i cloguin en positiu les negociacions i que l’any vinent torni el MWC.

2008-02-12T20:00:00.000+01:00

El MWC, ja és a Barcelona, fent de la ciutat per uns dies el centre de telefonia del món. En ella s’hi presentaran les grans novetats tant les que ja tenim a les portes com les que arribaran en un futur no gaire llunyà. Així pels qui vivim a aquesta gran ciutat veure a uns “guiris” amb un cordonet penjat del coll i carretejant una maleta, ens els identifica com un VIP tecnològic, i aquests dies hi ha un munt. A part del penjoll hi podem trobar altres diferències, com per exemple que fan bona olor, van arreglats amb vestits de marca, i són molt correctes, deixen sortir abans d’entrar en el metro, no criden, ni són estridents. Quina diferència amb els guiris al que ens té acostumats el món del turisme.

Però anem a la teca, que s’ha presentat en el MWC fins ara i que passarà o que està previst que s’anunciï, en aquest Congrés.

En principi hi ha dues novetats que tothom està esperant siguin presentades. La primera el iphone d’Apple, que ha de fer Telefònica, o les noves Blackberry conegudes com a Smart phone creats per Reserch in Motion, i el que més morbo desperta que diran els de Yahoo, respecte a la seva decisió de dir no a Microsoft, i si és certa la seva aproximació a AOL.

D’altra banda Vodafone ha anunciat que començarà a provar juntament amb Siemens, Huawei i Qualcomm la tecnologia HSPA+, si questa passa els test i es clouen amb èxit voldrà dir que es podrà oferir Internet mòbil a una velocitat de 28,8 megabits per segon.
Nortel empresa dedicada a tecnologies inalàmbriques, anuncia l’era de la hiperconectivitat. El futur no és el cable. Seria la seva frase favorita.

I Yahoo, ha fet la presentació de One Connect, un nou servei del seu portal que permetrà als seus usuaris posar-se en contacte amb els seus amics independentment del tipus de missatgeria instantània de què disposin. A més i gràcies al GPS podràs saber quins col·legues són a prop teu.

D’altra banda hi trobem futures col·laboracions entre Alcatel i NEC, per treballar en solucions avançades de comunicació, o Skuku una companyia que promet una tecnologia que ens permetrà fer trucades des de l’estranger com si fóssim a casa, previ pagament d’una quota, i que revolucionarà el sector, basant-se en un USB que es connecta a la SIM del nostre telèfon.

També hi ha a l’ambient el ultimàtum de la Comissaria Europea del ram amb l’exigència de que les operadores abaixin els seus preus pel roaming.

Nokia, ens anuncia el seu N96 amb una memòria interna de 16 gigas i una càmera de vídeo que gaba a 3o frs segon, i amb una càmera de fer fotos de 5 megapixels.
Sony-Ericsson ha presentat els seus C902 i C702, amb 5 i 3 megapixels i amb reconeixement de cares. I la joia de la corona el Sony – Ericsson XPERIA X1 un mòbil amb Windows mobile 6 teclat qwerty, pantalla tàctil VGA de 3 polzades, càmera de 3,2 megapixels, Wifi, Bluetooth, 400 MB de memòria interna, suport per targetes SD.

LG i Samsung opten pel Linux Limo, com a sistema operatiu pels seus mòbils, i Google té a la reraguarda l’ Android, per a mòbils, guerra en els sistemes de moment ja n’hi ha tres qui és farà amb el pastís més gran...

Bé amics, fins aquí el petit aperitiu del que s’ha vist en aquest Congrés, com podeu intuir, és la fira de la tecnologia mòbil, per cert he llegit en una bitàcola de Channel Partnner, que hi ha una certa rumorología que aquest és el darrer any del WCM a Barcelona, donat que la ciutat tenia contracte per tres anys, esperem que no sigui cert i els executius del Congrés i els de Barcelona que portin el tema s’ho juguin el tot pel tot i no es deixin perdre’s un esdeveniment que ens col·loca en la primera lliga de les ciutats que compten en el món de la industria Tecnològica i compensa una mica aquesta sensació que molts Barcelonins tenim des de fa uns anys de que Barcelona s’ha llençat de cap en el món de la paella i el barret mexicà, enfront de voler ser una ciutat puntera en tecnologia, ciència i industria, que són les que donen un plus, de ciutats de banyador i paella ja en tenim moltes, per desgràcia a Catalunya.

2008-02-05T19:37:00.000+01:00

Avui a la feina estàvem parlant de l’evolució de la xarxa i de com en aquells anys finals dels 70’s principis dels 80’s, que són si fa o no fa quan vam començar a ficar-nos, era de difícil el món d’internet des de la configuració de l’ordinador perquè via mòdem es connectes a internet. o fins i tot configurar un correu POP3. Un cop aconseguit et trobaves amb una xarxa plana, on les pàgines el màxim que et permetien era enllaços amb vincles i on la interactuació era bàsicament nul·la. O quan donaves a banda de la teva adreça i afegies el teu correu et miraven com si fossis un ser de fora d’aquest món.

El salt fet ha estat brutal i sinó només cal veure on som i cap a on anem. Concretament aquest desembre passat a Paris en un encontre sobre internet , va sorgir un nou mot la web semàntica o web 3.0, em vaig quedar estupefacte, però si encara s’està parlant de la web 2.0 (Tim O’railly), o xarxa social, si encara hi ha gent que no sap que navega sobre una idea com la dels continguts amb interacció amb l’usuari que alhora és creador de continguts, l’exemple més clar la bitàcola, o el youtoube, visualitzador i creador o lector i escriptor, segons el cas.

O a l’escola on els meus fills, a partir d’aquest curs disposem d’un compte a la intranet de l’escola on hi trobaran continguts que deixaran els profes per els alumnes en general,zona bar o continguts reforç a un alumne en concret o ells mateixos en direcció contrària, retornant els treballs encarregats pel profe o fent-li consultes. A més els pares també hi tenim accés a aquesta intranet, tot i que encara s’està desenvolupant.

Tot el que hem dit són parts de la mateixa idea la web social o 2.0. però des del desembre hi ha una idea força que encara no ha saltat a l’opinió pública i no és altra que la web semàntica.

Què és, un nou invent? Hem d’aprendre a escriure d’una forma concreta? Que s’amaga potser més control, descontrol...?

De fet hi ha qui diu que el següent pas és la interacció entre el usuari de la xarxa i els subministradors de serveis, cercadors ajustats a cada usuari, que ens permetrà fer recerques segons els nostres gustos, aficions, fins i tot creences... i per tant, voldrà dir que aquest cercador disposarà d’un coneixement exacte de l’usuari.

Un exemple de recerca semàntica podrà ser del tipus:
“ vull anar a Donosti els dies tal i qual, amb un hotel familiar que admetin gos” i ta txan! Ja ho tens el cercador et donarà les opcions per la demanda que li has fet i a més ajustades al teu perfil. Sí algú es pregunta d’on trauran les nostres dades. De fet ja les tenen, donat que una cosa que té la web social és qjue tots hem donat dades nostre alhora de crear les nostres comtes al gmail o al blogger, etc. La única cosa que necessiten és una bona base de dades que creui aquestes dades i que els proporcioni perfils.

Una de les altres aplicacions serà la creació de microformats hCard o hreview... proposada pels pragmàtics i que podríem anomenar tercera via o també la utilització dels estàndards web per a la creació de serveis distribuïts per internet, mashups, housing maps.

Tot això ja existeix encara que de moments en grups de desenvolupadors,universitats, etc.
Però el que sembla que la majoria està d’acord és que la gran revolució que està ja a punt és la web mòbil, perquè aquesta és la que farà sostenible a totes les propostes futures, siguin la web 3.0 o la 4.0, i en el cas del nostre país la gran revolució pendent és el preu de les línies adsl i les amplades de banda, que encara segueixen mediatitzant el nostre desenvolupament tecnològic i també social, encara hi ha pobles on no existeix la adsl. Per exemple.

2008-01-08T19:04:00.000+01:00

Adéu festes, hola realitat. Desprès de quinze dies de festa, aquest any ho he aconseguit, he tornat a la realitat. Rellotge que et desperta a les 6.05 del matí amb les bones notícies de cada dia, em llevo a palpentes, la meva senyora ja fa anys es reserva el segon lloc d’accés al bany. El gos que jeu a la seva màrfega, aixeca el seu cap entre incrèdul i adormit, agafo la roba i cap al bany, sort que la il·luminació nova és graduable i per tant ja no em quedo sense visió com abans, al prémer el interruptor. L’aigua saltirona a la dutxa, mentre em miro com el baf puja i m’embolcalla.

Mentalment les quatre neurones es posen en marxa i de sobte l’aigua esclata sobre el meu cap.

Quan surto de la dutxa i em disposo a afaitar-me, entre per la porta la meva dona , el silenci i la cara seva cara fan que sense dir-nos res, el comptador comença el compta enrere, m’afaito com puc, ja sabeu no obris l’aigua calenta que em quedo sense, avui si que vas lent, que vols és el primer dia de feina...

Surto de la dutxa i patam a la cuina, a fer sucs i preparar dos cafès i dos cola caos, quan acabo he de despertar al gran i així quan ja es dirigeix al quarto de bany, la meva dona ja en surt, la taula ja és parada, el nano passa em mira i pensa, vols dir que he d’anar a... quan entra la meva dona aprofita per arreglar la nostra habitació i de passada cridar a l’altra nano.

Aquest diu no... però la resposta la dóna el propi despertador amb el seu brunzeix.

El gran ja surt se’n va a fer el seu llit, posar-se les lentilles, i mentrestant el petit va a la dutxa, com és més teatrero, fa cares i carotes... són les 7,10 cap a comprar el pa i passejar el gos, l’animal es mira i ens mira, no s’ho pot creure, però si encara no han posat els carrers. Però el instint, fa que aixequi la pota i es deixar anar. Tornem a casa i ja són i quart, els nanos ja han esmorzat i ja tenen les habitacions en ordre l’aigua i el sabo, ajudats de colònia, els fa tenir una imatge irreal, en un dia una mica irreal.

Són dos quarts el gos torna a la seva màrfega, tanquem els llums reviso que tot estigui correcta, arribem al metro, i pum a dins que falta gent, com la sang a les artèries, anem separant-nos en quan arriba la nostra estació petonet i fins a la tarda.

Arribo a la feina. Els qui no han pogut gaudir de tanta festa i xerinola, em miren i em veu divertida em diuen que faig bona cara però que no em preocupi que ja la canviaré. En fi miro el meu Mac, miro la taula i una punxada em fa aixecar disparat a la màquina del cafè i amb el got a la mà me’n vaig a fora al carrer a prendre-me’l amb una cigarreta, respiro fons i miro a la gent que va atrafegada per arribar als seus llocs de treball. Quina pena penso... el cafè s’acabat i la cigarreta mor aixafada en el cendrer disposat a tal menester.

Comença el gener de veritat.

2008-01-06T20:43:00.000+01:00

Bé ja han passat els Reis i amb ells, els nadals amb el que porten de bagatge, que a saber és , menjar, menjar i saludar gent que moltes vegades no saludaries ni cobrant.
Bé la part positiva és que he resistit i d’alguna manera resistir és guanyar, he arribat al 2008 invicte. Això és sempre motiu d’alegria, perquè ni l’excés d’alcohol, de menjar i sobretot de família, no han pogut amb mi.

El secret aquets any ha estat minimitzar el màxim la despesa en regals i el control ferm en menjars, no permeten que el mercat succioni els pocs diners que ens queden.
Així els regals s’han fet, i en això he tingut la màxima col·laboració del meus fills, de setze i tretze anys, en comprar allò que realment els feia il·lusió. Això ens ha permès de gaudir de regals “bons”, perquè gaudien de dos valors, el interès i la il·lusió. Frenant, amb cost psicològic, els anuncis, merchandaising, etc, que ens pressionava als nostres voltants.

Pel que fa als àpats, abundosos, el control ha anat personalment, és a dir no veure ni menjar si el cos no ho demanava, repetir sopa però menjar menys pollastre, per exemple, o no tenir tots els gots plens de vins sinó del vi que ens agrada ens ha estalviat obrir botelles i alhora aspirines per la migranya.

En definitiva passar de si el meu consum fa entrar en crisi a aquesta societat, que d’altra banda viu en crisi constant, d’una banda viu del consum i ofereix fins i tot crèdits per telèfon amb el malnom de crèdits de nadal, es pot caure més baix, i desprès desprendre’s del complexa de que a major nombre de regals més felicitat, la meitat dels regals que es fan passen inadvertits i de vegades al bagul dels records.

Demà llegirem en diaris i premsa en general els informes econòmics i diran, el de sempre que la gent, mes empobrida, ha gastat més i que malgrat el tipus etc, els botiguers tenen la bossa plena i que hem consumit més que mai, el dimecres començaran a repartir les caixes les deutes de la gent, molts a més tornaran a la feina i se’ls dirà que gràcies però adéu, llavors apareixerà el Ministre de torn i dirà que malgrat que l’atur i la inflació han pujat la gent és feliç,

Bon any 2008

2007-12-16T20:10:00.000+01:00

Dissabte 15 de desembre de 2007, partit de bàsquet entre el CE Europa Junior B i el Fontcastellana, un partit com els que els nois venen fent des de novembre, és a dir sense grapa, amb poques idees en atac, però amb moltes ganes, però avui no vull parlar del partit, o potser indirectament si.

Acompanyo al meu fill des de fa 10 anys per aquests camps des dels 6 anys, ha passat per diversos entrenadors, de durs i de tous, de comprensius i de poc comunicatius. Però mai de la vida m’he trobat amb un entrenador que desprès d’un partit en dissabte, a la tarda i amb temperatures de 4 graus en el camp. Doni el cop de porta, digui que se’n va deixi els seus jugadors en el vestidor glaçats i giri l’esquena als seus pares.

Els nois van perdre ahir alguna cosa més que un partit. Van perdre un referent, perquè el seu entrenador va dimitir de ser-ho. Perquè com avui ens intentava excusar-ho el President de la secció, massa impulsiu, s’ho pren massa a la valenta, etc.., estem parlant d’un home de 40 anys que diu que fa d’entrenador perquè li agrada el treball amb els nois... Fa unes setmanes per un comportament similar es va fer fora a un noi de 16 anys del club, perquè es va considerar inadmissible, el seu comportament per mancat de respecte cap al seu entrenador i companys, llavors com s’hauria d’actuar en aquest cas.

L’excusa del President de la secció és que aquest home és un “home del club” ? no ho entenc. Un club es pot permetre el luxe de malbaratar el crèdit de tota una entitat en aquest cas l’Europa, per un home que no té educació ni fre. Que va posar als nois en una situació violenta i que de cap de les maneres es mereixien, i molt menys els pares, que estoicament aguantem el fred i la calor, veient com els nostres fills suen per una samarreta i per fer un esport que els agrada.

Diu que no li fan cas?, que vol dir jo no he vist cap jugador posar en entredit les seves tàctiques, ni enfrontar-se amb ell, quan veia que el seu fill, que juga a cadet, jugava més temps que ells... o quan el seu fill, canvi de normes?, el seu fill és convocat a Juniors A, saltant-se als juniors B, ara però ja no el convoca a juniors b, ètic, no gaire a parer meu. Però suposo que deu ser prerrogativa dels homes de club...

La solució, perquè fins ara he exposat el problema, crec que pares i presidència, hauríem de seure’ns i parlar, el que és segur, és que com a mínim aquest senyor ens deu una disculpa a nosaltres i als jugadors i en segon lloc no hauria d’entrenar ni un minut més als nois, l’obligació del club és cercar una solució no traumàtica perquè els nois no pateixin pel mal comportament d’un adult, que a més ha demostrat desconèixer una de les bases de l’esport, el fair play.

2007-12-14T20:10:00.000+01:00

Una nova tipologia de jugador esta emergint gràcies a dos fets: d’una banda el naixement de la consola DS i de la consola Wii, enfront de la Xbox 360 i de la caríssima PS3. Les dues consoles de la Nintendo han obert un camí nou que a la Vanguardia del divendres dia 14 es defineix com a jugador social i que diu coses força interessants, perquè si fins ara els “Jugones” de les consoles eren tractats més aviat com a friekies, aquestes dues consoles han trencat la maledicència i comencen a veure’s els aspectes positius que hi ha que dir, sempre han tingut les Consoles. A l’article en concret parla dels Sims, aquest joc que com bé diu l’article en un principi va néixer pel PC i que desprès la, per a mi veritable TOP ONE la PS2, el va incorporar i el va donar a conèixer a una massa de jugadors més gran.

El que si que és cert és que la WII i la DS, trenquen un mercat molt marcat en el binomi Xbox PS3 de jugador agressiu i solitari, que cerca jocs que el posin a prova sigui en format rol, un grup de soldats han de complir una missió, que d’altra banda històricament no deixa de ser una reposició d’altres jocs però embolcallat en més resolució i més seguretat anti pirateria, tot cal dir-ho, sinó només cal veure el guió dels nous jocs que han sortit per aquestes dues consoles i hom podrà comprovar que si mira catàlegs de jocs de PC i de la PS2 de fa tres anys són exactament els mateixos. El que hi ha al darrera d’aquestes dues consoles i crec no descobrir res en cap dels dos casos, és que en el cas de la Xbox de Microsoft d’intentar possar un peu en aquest mercat, donat que cada cop tenia un pes més important i de fet la Xbox no deixa de ser un PC on tot la seva arquitectura és la targeta gràfica i el disc dur. Per part de la PS3, va ser una estratègia de intentar col·locar el sistema blu-ray en una posició més favorable que el seu competidor l’HDVD, molt més econòmic. Els comptes de SONY, eren molt clars si tenim un milió de PS2, número inventat, tindrem un milió de blu-ray venuts, i això ens marcarà com a sistema preferent d’entrada.

A més si un DVD blu-ray costa 1000€ la PS3 surt a 500€, per tant els tecno- amants està clar que compraran un blu-ray i tindran una consola.
Els de Nintendo han trencat una mica, i en alguns casos, no a l’Estat espanyol on la PS3 de moment lidera el mercat enfront de la resta d’Europa i EEUU on XBOX i la Wii són les que es reparteixen el pastis. Però com dic l’aposta de Nintendo pel que parlàvem al principi cercar un nou tipus de jugador conservant-ne un altre que tot i minoritari sempre l’ha seguit , sembla ser que ho ha aconseguit i aquest jugador nou és major de 30 anys fins la setantena, a més a l’espai femení, sempre oblidat es sent atret per aquest nova consola, i d’això en sóc directament testimoni, l’altre dia era en una botiga de videojocs i va entrar una parella i ella només feia que vendre-li la Wii enfront de la Xbox que era l’aposta del seu company. A més la meva dona que sempre s’ha mostrat allunyada i poc interessada des que tenim la Wii li ve més de gust jugar-hi i a més aquest any s’ha demanat la DS amb el Brain Age, el joc on la Nicole Kidman rep en sorpresa la seva edat mental...

A més la Wii amb el seu portal amb els mini juegos, jocs d’aquells de tota la vida, o l’espai de trobada on es podrà regalar mini jocs a d’altres jugadors... Idees que la fan avançada. A més han deixat de banda la millora gràfica, que la té, per la jugabilitat, entenen que qui la compra ho fa per divertir-se d’una manera més participativa, diria fins i tot que sent ell part del joc, i això ho aconsegueix en el disseny dels “mandos” i de tots els “gadgets”, sigui el Zapper on els mandos s’integren com una escopeta, o el Wiimote que serà una mena de sabre que pels amants de la guerra de les galàxies podran imitar als jedies. En fi tot és poc per fer sentir al jugador art i part del joc...

A més les dones que sempre cercant més l’espai social i participatiu que no competitiu, almenys la immensa majoria, troben tant en la DS i la Wii jocs on el coneixement el Brain o el WII SPORTS, permeten participar i jugar en grup.

Bé com a darrera reflexió i o desig, espero que no gasteu massa i penseu que desprès del sis vindrà el set i que hi haurà vida i seguiran havent-hi consoles, jocs, etc. Que tot això del joc virtual està molt bé, però que no hi ha res com anar a passejar per ciutat o per la muntanya amb algú que apreciïs.

Bones festes.

2007-12-08T22:45:00.000+01:00

A finals del mes de novembre vam anar al Canillo, Andorra, va ser una sortida de descans, vull, dir passejar pels camins, visitar Meritxell, etc.

Pel que fa a l’estada perfecte, però no volia parlar del cap de setmana, sinó del que vaig veure, el riu per exemple que passa pel Canillo, anava sec, pràcticament no baixava aigua, a les muntanyes properes no hi havia ni ombra de neu i el terra i la vegetació es veien assedegats. De fet només varem veure neu a les muntanyes més altes i llunyanes i era un enfarinat.

Quan vam entrar altra cop a Catalunya per la Cerdanya tampoc vam veure millorar el paisatge.

El millor en tots dos casos va ser la visió de el munt de grues i de construcció nova que s’estava fent. A llocs fins i tot inversemblants, en una penya creixien com a bolets clonats tot de construccions.

D’altra banda a la Vanguardia del divendres 7 de desembre, vàries notícies parlaven del canvi climàtic:
Internacional: l’Explotació dels recursos naturals a l’África és darrera de les principals guerres actuals.
Editorial: Catalunya davant la sequera.
L’acudit de Ventura i Coromina: els mals olors a Barcelona.
Tendències: els bio- combustibles es converteixen en la primera causa de la desforestació a l’Àsia.” El Banc Mundial la seva divisió financera inverteix directament en multinacionals explotadores de fusta, amb seu a Singapur que a més han violat la moratòria que hi ha a les selves del Congo”, mentrestant subvencionen línees de conservació de selves al mercat mundial d’emissions de carboni, en el cas de crear un nou bosc en cas de carregar-te’n un. Paradoxal.
Tendències: notícia l’Himàlaia es fon.

Per acabar al Periódico d’avui dissabte vuit de desembre a l’entrevista a Josep Garriga, cap de l’oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat, diu:
“ La societat està disposada a fer coses, però quan es concreten i l’afecten de manera directa, llavors li costa”.

Crec que és una frase que ens pot servir per pensar, sobretot ara que ens enfrontem a unes festes on el consum i la despesa energètica, canons de neu, manllevant aigua, inclosos, ens evoca a aturar-nos cinc minuts i pensar.

2007-12-05T17:36:00.000+01:00

Més de desembre, final d'etapa. Moment on hom comença a mirar-se el retrovisor i comprovar que hem deixat i que portem en el sarró. Aquest any, suposo que com per a tothom. El definiria com a bo però en possibilitats de millorar.

Per exemple ha estat l'any viatger, Roma, el País Basc, Andorra, Palamós, Són llocs on hem girat la mirada i hem vist realitats diferents Roma ciutat on cada pedra ens parlar als europeus, una mica de nosaltres mateixos, el País Basc, una cultura antiga però oberta, amb valls i muntanyes on encara hi ha arbres i vaques, on l'amor dels seus habitants pel seu paisatge els fa protegir-lo contra els especuladors, cosa que a la Mediterrània no hem sabut fer.

Andorra, fora temporada, novembre, sense neu i sense els esquiadors, i sense la massa amorfa que veu i mira només botigues. És un lloc perfecte per passejar i veure una altra natura la de l'alta muntanya, la pena és els constructors que van llepant cada cop més tros del seu paisatge, deixant-ne edificis com a "cagarros", amorfs i ressecs i sobretot ridículs penjats en pedra esperant una neu que cada cop, en part per la seva col·laboració, escassejarà més.

D'altra banda les qüestions més personals, el 1o de desembre farà 19 anys que em vaig casar i puc dir que no me'n penedeixo. Si no ara no coneixeria a l'Oriol i al Lluís, la meva tieta Rosita va morir a la primavera passada, ella era la que em feia sospirà de petit pels viatges, havia anat de jove a Roma, Jerusalem, Istambul, Àustria, Paris. Sempre era al meu costat quan les coses es torçaven i vaig sentir molt endins la seva pèrdua. L'operació de la meva mare. que gràcies a Déu no va ser greu.

D'altra banda els setze i els catorze anys dels meus fills. Que vulguis o no et fan sentir envellir.
A nivell personal el bagul és ple de coses positives, doncs sempre procuro que les negatives vagin perdent força en la meva memòria i en tot cas acabin sent lliçons de la vida.

En definitiva un desembre poc congelat i com sempre corull d'il·lusions que miren vers el gener.

2007-11-30T16:58:00.000+01:00

El cap de setmana passat vam anar a Andorra amb els nanos a concretament al Canillo, dues hores i mitja des de Barcelona pel Tunel del Cadí. Ha estat un cap de setmana molt bo, sense gent, la manca de neu i la proximitat al pont de la Constitució, suposo que va fer que molta gent s'ho repensés.

La veritat és que vam poder anar de compres, passejar, vam anar a veure el santuari de Meritxell, vam passejar pel Canillo i rodalies...Vam trobar taula als restaurants sense haver de fer cues.

En definitiva si hom vol descansar és una bona solució escapar-se a Andorra.

2007-09-10T22:32:00.000+02:00

Uf! demà és el darrer dia de vacances i el sentiment que se'm fa més punyent és el de que ara necessitaría un parell de mesos per gaudir dels records i possa ordre a les meves carpetes d'imatges i videos. I és que aquest any ha esta dels més profitossos, sobretot si tenim en compte que: tot i que vam dividir les vacances, una setmana al juny i una al juliol i la resta a finals d'agost i setembre, fer això ens ha permès viure en una mena de vacances des del juny fins ara.

Aquestes vacances han servit per estar a Palamós, a Roma, a Zarautz, i finalment Barcelona, IKEA, i Palamós. Les quatre setmanetes de Barcelona van servir per un cop fetes les obres majors desprès de cinc mesos començar a montar la cas, comprar mobles, possar parquet, obrir caixes i caixes...

D'altra banda la setmaneta de Roma al Juliol ens va permetre a més de desconectar compartir amb els fills la meravellosa ciutat eterna, a més vaig comprar dues camises de tall italià, super guais, pel que fa a l'estada a Zarautz, tot i que va ser la etmana més plujosa, vam gaudir de Donosti, Guetaria, Deba, Mutriku, Iruña, a més del paissatge i del parc de Pangoeta, on els nens van veure els cavalls, els bous i els cervols que allà viuen.

Finalment Palamós, el nostre recó, on des de fa 13 anys hi anem a gaudir de la platge i de la tranquilitat, i d'una mica de sol, que si no hauríem arribat al treball més blancs que la llet.

En fi adéu vacances, espero que el record del gaudi ens serveixi per aguantar fins l'any vinent.

2007-07-25T22:42:00.000+02:00

Quin viatge, si senyors aprofitant la setmaneta de vacances que m’he agafat a aquest mes de juliol, hem aprofitat per anar-nos-en a Roma, tota la família, és a dir el Lluís, l’Oriol, la Carme i jo, servidor de vostès. Roma, que podem dir d’aquesta ciutat, una mica boja, el famós tarannà italià, una mica de mode, molt vital, complicada, complexa, sembla a mig fer, sempre restaurant-se, eterna.
Vam arriscar-nos perquè sent la primera sortida amb els nens, vam fer i organitzar tot el viatge per internet, per l’avió vam triar Clickair i el hotel directament per oïda i per una certa il·lusió que ens va fer arriscar.
Però com la sort la tenen els innocents de cor, tant l’avió com el hotel van anar d’allò més bé.
El resum del viatge seria: caminar, caminar i caminar i quan els nois ja no podien més llavors metro i autobús.
El més positiu, però és veure la cara de sorpresa i il·lusió de l’Oriol i el Lluís, quan van pujar a l’avió o com van entrar a l’hotel i així un llarg etcètera.
En fi, un bon viatge i una intensa sensació d’haver donat als meus fills alguna cosa important, carrincló? Potser si però que hi farem ho vam viure així.Ara a mitjans d’agost m’he agafat la resta de vacances i llavors anem una setmaneta a Zarautz, a veure com va.

2007-05-25T09:34:00.000+02:00

La corrupció i les eleccions, semblen un binomi difícil de destriar, ahir estava mirant la meva hemeroteca, i sorpresa a cada convocatòria d’eleccions i va acompanyada les corresponents denúncies de corrupció, alcaldes que reben en donació terrenys, candidats que assessoren com fer tripijocs per construir on no es pot fer, etc. Però el que és curiós és que un cop passen les eleccions, la corrupció desapareix, els casos denunciats queden enterrats i aquí no passa res.

Tot plegat em fa pensar que o no n’hi ha, de corrupció, i és un invent dels mitjans informatius induïts per els partits, per fer caldo, i per tant en el fons no és altra cosa que un miratge. O quina por, la corrupció es troba tant enquistada en tots els ordres socials que només interessa com a eina electoral però que realment el que interessa a tots els partits, és amagar-ho tot seguit han passat.

El pitjor és que si vas pels pobles d’aquí, a Catalunya, veus com aquesta és real i a més cal dir-ho ben acceptada i trobada normal pels propis habitants. I això encara em fa pensar. Llavors perquè ens esquincem les vestidures.

L’altra dia llegia que un candidat al País Valencia s’ha fet d’or amb donacions de terrenys no escripturats, llavors un company em va dir veus és que a València amb el PP la corrupció té les portes obertes, jo, vaig fer un somriure, perquè, senzill, perquè molt a prop de Figueres en un petit poble, això està passant des de fa anys, el més greu és que l’alcaldable actual a passat per tots els partits, i l’anterior quasi, a més les obres que han fet sempre, curiosament els ha afavorit i no tant sols això la donació o l’escripturar terrenys que no ho estaven, o la recerca de terrenys que tinguin encara que sigui quatre pedres d’una masia enrunada i perduda en el temps ha permès que molt territori hagi passat d’agrícola a urbanitzable.

I això cada dia, en molts i molts pobles, i els partits?, no ho saben, els és igual, perquè són conscients que i sobretot en aquesta Catalunya rural i idíl·lica, un s’ha d’enllitar amb personatges que al llarg dels anys han teixit en els seus pobles obscurs interessos, però que els fan forts i per tant alcaldables.

Per tant quan hagin passat aquestes eleccions, no us preocupeu els corruptes seguiran amb els seus negocis i els partits diran que han penetrat amb més força en el territori perquè han augmentat els seus candidats, però qui son i d’on venen?.

Malgrat tot jo aniré a votar, engrescat ? no, per responsabilitat amb mi i pels meus fills si!

2007-05-23T09:12:00.001+02:00

En aquest país som “raros”, “raros”, “raros”. Si no com s’entén que d’una banda una de les coses que més es reclamava des de tertúlies, llocs de xerrada i d’opinió a la xarxa, és seguretat i mà dura per a la delinqüència i amb els incívics. I si no a les proves em remeto, bé resulta que ara que per fi els mossos han passat de ser una figureta de pessebre, pels catalanistes, i per tant ara que és i assumeix que és una policia integral, resulta que la tenim sota microscopi, cada actuació que fa passa pel sedàs de periodistes, opinadors, etc, creant una pressió que no crec que hagi de suportar cap més policia del món democràtic.

L’altra dia vaig veure l’entrevista de la Sra. Terribas a compta de la darrera manifestació i agressió gratuïta d’un vàndal a un policia. La cosa és que l’entrevista va anar cap a si els punxons que es veu que portaven uns mossos, eren o no legals. NI com es trobava el pobre policia que va rebre l’agressió, ni tant sols un anàlisis de perquè s’escoltava a la manifestació si aquesta s’havia acabat, òbviament l’escolta venia a compta d’evitar passades activitats vandàliques, que d’altra banda a Gràcia en tenim una llarga experiència.

Ho sento, sé que no queda bé defensar a la policia, però crec que ells són els encarregats, democràticament, de protegir als ciutadans que anem a treballar, paguem els nostres impostos i que a canvi demanem a l’administració que ens doni seguretat.
Per tant crec que si un policia, individualment, o un col·lectiu d’ells. Té una conducta irregular, no legal, etc, el que demano és que els responsables polítics, és a dir la pròpia administració actuï d’ofici, i que òbviament es castiguin aquests comportaments, però si el que fem, tots, és pressionar a la policia i posar-la sota els focus públics, acabarem carregant-nos-la.

Volíem democràcia i vam sortir al carrer però ara critiquem sense implicar-nos-hi, volíem la Generalitat, però ara no acceptem que el President de la Generalitat, no sigui “un dels nostres”, i finalment volíem fer fora a la Policia Nacional i a la Guardia Civil per crear una policia catalana, ara la tenim i no ens agrada perquè fa de policia.

Per això dic que som un poble “raro”, “raro”.

2007-05-21T10:11:00.001+02:00

Dilluns 21 de maig, plou, els nens els tinc enllitats, grip, les obres continuen, ara almenys ja comença a veure’s el túnel, cuina enrajolada, sostres col·locats, instal·lació elèctrica, quasi acabada, han vingut a recollir les cadires per reparar-les, la instal·lació de l’antena de TV, fent-se.

En definitiva, paciència, molta paciència i bona cara al mal temps. La part més dura la convivència amb el cunyat i els sogres, viure a casa només per dormir i gràcies. De tota manera encara gràcies, perquè sinó no haguéssim pogut fer les obres.

Però anem al que volia explicar, ahir vaig llegir la notícia publicada al Pais, on en el titular hi trobem una de les qüestions clau, que defensem molts dels qui estem en contra del procedir d’aquesta entitat i que diu: “Un jutge nega que la SGAE pugui cobrar per a tota la música.

La sentència eximeix a un bar el pagament dels drets d’autor al posar música que es troba “fora dels circuits comercials”. El més remarcable i que dibuixa clarament l’argumentari d’aquesta sangonera anomenada SGAE, és quan al·lega que pel fet de la mera existència d’un reproductor ja li dona dret a cobrar. La denúncia a més es basava en que la SGAE va enviar uns detectius i van fer un informe en el que deia que en aquell bar “s’escoltava música actual”. Quan la defensa va demanar que la SGAE aportes proves de quina de la música que s’escoltava en el bar era dels seus associats, aquesta es va negar a aportar res, la seva resposta sempre segons l’article va ser que per a la SGAE “ el repertori d’obres gestionades per a ells no és rellevant”.

Després direm que a Espanya hi ha pirateria i que això fa molt de mal als autors, potser si, però amb el procedir de la SGAE, no crec que se’ls ajudi gaire, donat que la gent no veu altra cosa que una entitat que es creu en el poder fins i tot de passar per sobre de jutges i per tant de la seguretat jurídica de la democràcia. La prova és que volien colar, sortosament no ha colat, que solament amb la seva denuncia les operadores tanquessin pàgines web o intervenir-les, vamos ser art i part.

Tot això òbviament l’allunya del fervor dels qui estem més o menys a favor de que s’escolti música legal, però que també tenim dret, com sempre s’ha fet, des del vinil, de compartir amb amics i o intercanviar-nos la nostra música, comprada i per tant legal.

És evident que i com era d’esperar la SGAE a recorregut la sentència encara queden capítols per llegir. Però el que és positiu és el reconeixement mitjançant sentència judicial, de que la SGAE no té patent de corso.

2007-05-18T12:26:00.000+02:00

Ahir vaig assistir a un partit d’aquells que creen afició. Un partit perquè els que no hi veuen cap interès en el món de l’esport al·lucinin, literalment, al veure com un grup de nois, en aquest cas, lluiten per a guanyar en un enfrontament vibrant i net, on el saber fer de l’àrbitre, si cal dir-ho, va frenar qualsevol intent de que derives en una rudesa excessiva.

El partit era entre l’Europa de cadets, on juga el meu fill gran i l’equip de l’Escola Vedrunes de Gràcia, on estudia i on hi havia jugat fins fa dos anys. Al final va guanyar Vedrunes per 4 punts, la diferencia havia estat fins els darrers 60 segons d’un a dalt.

Cal dir en primer lloc que van guanyar Vedrunes amb totes les de la llei, no van donar en cap moment treva i a més no van cometre errors, nosaltres vam perdre la nostra oportunitat no saben aprofitar els tirs de personals i perden l’agressivitat de la primera part on vam fer un parcial de 12 a 0, al segon quart vam perdre eficàcia en defensa i no vam saber assegurar els nostres tirs a cistella, i òbviament ells ho van aprofitar empatant el partit.

A partir d’aquí el més positiu és que l’Europa no va defallir, però no vam saber trencar en cap moment el partit, la defensa i el cercar les personals, van jugar en contra d’un partit que vam perdre per mèrits propis, sense voler desmerèixer la qualitat dels de vedrunes.

Però el que més, i crec que s’ha de destacar,em va fer vibrar va ser que a mesura que el partit avançava el pati de l’escola es va anar omplint, primer dels nanos que estaven esperant el s pares, desprès dels entrenadors de les altres categories, inclosa la de l’altra meu fill, que juga a infantils a l’escola. De sobta en els darrers dos quarts tot es va aturar, van venir fins i tot les senyores de la neteja per veure que passava.

Tothom cridava al seu equip, animant-lo, xiulant, aplaudint, i al final i va haver un guanyador i un perdedor, però en el fons tots dos havien guanyat, havien estat les estrelles que brillaven en aquell pati, emoció, alegria, i sobretot respecte.

Si l’esport té una cara positiva i que explica perquè la gent normal, s’apunta a entrenar dos o tres cops per setmana, sacrificant moltes coses, jo ho resumiria s’ha de viure un partit com el d’ahir hi té la culpa.

Va ser una tarda maca, amb un regust agredolç, però el resultat final un gran partit.

Felicitats a tots dos i especialment a Vedrunes Gràcia.

malaltsxbasquet

2007-05-02T22:55:00.000+02:00

Quin temps aquest ara que tothom parlava de sequera, resulta que plou ia més ho fa a les capçaleres dels rius, que és on hi ha elsembassaments. Abans d'ahir les estacions deien que tancaven la temporadai venga comença a nevar al Pallars i a la Cerdanya.

Aquests fets em suggereixen, com de sàvia és la natura, l'home dissenya,fa mapes i al final un vent bufa a uns metres i plaf on hi havia sol arahi ha nuvols. Una isòbara s'aprima i s'ajunta a una altra i plas jatenim unes baixes pressions.

Mentrestant l'home va clamant, plorantpel canvi climàtic, com si el risc fossin pels arbres, els mars... la natura.Però el canvi climàtic a aquí afectarà serà als humans, i als seusparents biològics que no hagin evolucionat.

Desapareixeran espècies,si però la que té més números és la humana, mentrestant seguimpreocupats per que baixen les accions de les constructores, o per sino es venen els cotxes com abans.És irònic, és com si la humanitat esperés que el canvi, les mesures perevitar-ho, les hagués de prendre el veí.

Com si tothom confiés en quealgú prengui les mesures, però aquest jo abstracte evidentment pernaturalesa mai en prendrà cap.

Els ciutadans pensen que ho han de fer els polítics, mentrestant seguimconsumint per sobre del raonable, potser deixar de fer-ho seriabrutalment frustrant, perquè llavors sorgiria la pregunta de per quèvols treballar tant, o de què serveixen els diners, si no és percomprar? De fet posaria a l'aire la buidor que estem vivint.

La nostra existència des de fa segles es basa en consumir, tot el nostresistema de vida i dóna voltes. Llavors si l'alfa i l'omega són latargeta de crèdit, i alhora són les amenaces evidents en que viu elnostra planeta. Ens portarà això a una bifurcació o destruïm el planetacom les llagostes destrueixen al seu pas els camps o ens destruïm elsistema de vida, cotxe, caseta de fora, consum d'aires acondicionats,brossa, i més brossa.

Al final l'home haurà d'optar per una de les dues o seguim fent dellagosta del planeta o ens autoimmolem com a societat per a crear-ne unade nova.Avui crec que només ens queda una opció, la resta son parole, parole,parole...

malaltsxbasquet

2007-03-31T20:59:00.000+02:00

L’Oriol, el meu fill gran ha tornat del crèdit de síntesis. Ha vingut cansat i emocionat. En quatre dies, han visitat Soria, Segòvia, Toledo i Madrid. A més tot ho han fet amb autocar. Allotjant-se en albergs i només a Madrid ho han fet en un Hotel.

Li ha encantat sobretot els cascs antics i l’han impressionat el museu Reina Sofía, el Palau Reial, amb els seus sostres pintats, l’Alcasser de Toledo. A més ens ha portat samarretes, punts de llibre... tot una experiència i un petit viatge iniciàtic a conèixer gent d’altres llocs. Fins i tot un guarda de seguretat que quan van entrar al Museu els va dir Bon dia.

De fet alguns d’ells es veu que creien que els ciutadans de Madrid els rebrien a pedrades, perquè pel to que va emprar al parlar-me de la gent de Madrid, amable i fins i tot divertida, semblava voler-me dir : Pare, on són els que surten a la tele, perquè jo no els he vist.

Per a mi, aquesta és la part del viatge que el justifica, de fet de tot viatge, perquè per sota de les platges, monuments, bars, que ens fan decidir-nos per un lloc, el que realment el fa interessant, és el contacte amb la gent perquè tota la resta és l’embolcall, el resultat d’una cultura. Estic content, perquè a part de que s’ho ha passat súper bé. Ha conegut a gent hi ha parlat, i per tant ara quan li diguin que si la gent de Castella és tal o qual podrà parlar des de la seva pròpia experiència.

En definitiva, coneixes, parlar, intercanviar, haurien de substituir, el d’on ets, quina llengua parles, a quina bandera t’abraces. Potser seriem més humans i menys manipulables, si així ho fessim.

2007-03-15T13:02:00.000+01:00

Avui estava reflexionant sobre la por que si bé moltes vegades ens ajuda a escapolir-nos d’un perill també té la seva vessant negativa, quan ens paralitza o ens fa condescendents amb el poder a canvi de seguretat. Reflexionava sobre això llegint, la feliç idea de l’Ajuntament de Sitges de posar càmeres a les urbanitzacions que es troben dins el seu territori. Amb la premissa de la psicosi de por i alerta que pateixen aquestes urbanitzacions davant l’onada de robatoris que han succeït els darrers dos anys.

D’altra banda fa molt poc he tingut el paler d’escoltar al Professor i escriptor José Antoni Maria, que en ocasió de treure a la llum el seu darrer llibre - Anatomía del miedo- va fer cinc cèntims, precisament, d’aquest tema “la por”. Fent-ne un anàlisi des del punt filosòfic del significat de la por en els éssers vius, tenint en compte que ens ve de naixement, com a “alarma” per a sobreviure, però que l’home a partir de la seva evolució comença a gestionar-la.

El fenomen ha estat molt comprés pels poders, siguin religiosos, militars i polítics, i així s’han rendit nacions, esclavitzat pobles, o s’han mantingut polítiques de sacrifici de la llibertat individual per un bé tant eteri com la “seguretat”.

Tot això m’ha assemblat que anava com un anell al dit a l’article sobre les vídeo- càmeres que s’han col·locat per part de l’Ajuntament en aquesta urbanització sitgetana.

Una de les coses que ha dit i que més m’han complagut, pel que tenen de visió de futur, ha estat que una de les grans pors reals d’aquest segle i del que ve, reptes per a gestionar-les, seran la por a l’altra, immigrant, la por al desdibuixament nacional, internet, blocs, xarxes socials, intercanvi entre gent diversa en llengües i costums, els low cost, cada cop és més fàcil desplaçar-se, la desaparició de les marques nacionals, exportació i importació cultural, poden engendrar dinàmiques del cargol tancar-nos i `per tant rebuig i defensa extremada al localisme i no acceptació del de fora.

La gestió d’aquests i d’altres conflictes definiran si la societat i l’individu han sabut gestionar la por convertint-la en un valor de valentia o a l’inrevés cercant l’aixopluc dels qui saben administrar la por dels altres en benefici propi,potenciant veritats absolutes que donin una llum als conversos i on fora d’aquesta només hi hagi foscor, una de ls altres pors humanes. Llegeixis religions, grups polítics radicals, etc. Llavors haurem mort com a espècie lliure i que és com ens defineix a l’ésser humà enfront de les altres espècies que no poden sostraure’s de les seves pors, vaques, cargols, etc.

malaltsxbasquet

2007-03-12T12:41:00.000+01:00

I ara què?

El PP ja ha fet la seva mascletà. Ha portat d’arreu d’Espanya milers de ciutadants, pensant que anaven a enderrocar el govern, o que com tots els convençuts seguien les ordres del seu partit o de la Cope. Tot muntat segons la premissa de que el govern “s’agenollava” davant ETA, però quan va arribar l’hora dels parlaments, sorpresa. Sorpresa?, el primer que va dir el senyor Rajoy va ser que eren allà per defensar Espanya. Fins i tot va tenir, permeteu-me dir que la poca vergonya, que per ells el tema de Juana, no eren tant importants com que segons el seu parer, Espanya es trenca.

Però i això no ho van dir, els presents a la manifestació, però crec que en el fons va ser una gran bola de fum estratègica per tapar que el dia següent era el 11M, que cal recordar implica directament als corifeus i al propi PP. La prova va ser que en tots els parlaments no es va fer cap menció al dia següent, o és que no va existir l’onze de març.
Això no treu que avui les ràdios afins i alguns diaris, facin el caldo gros de la manifestació, però ho sento per a ells, però això no ho poden allargar gaire més, almenys no tant com el que duri la legislatura.

Per acabar de retratar l’estratègia del PP, cal veure que surt per la televisió, un cop acaba l’homenatge a les víctimes de 11M. Espanya, Espanya, que té a veure això amb el sagnant atemptat, o és que les víctimes d’aquell luctuós fet, Madrilenyes, no eren Espanya. O és que celebrar el record, és un atac a una “certa Espanya”.

Finalment, crec que podem lligar-nos els cinturons, perquè, un cop fet el gran encenall, ara han de fer-la més grossa, més de viscera, que és el que agrada.

Vivim un país de tauromàquia, i com en una corrida, ens agrada veure com el torero es taca el pit amb la sang del toro, demostrant, així el seu valor. La pregunta seria qui fa de torero i qui de toro. El que al final quedarà serà la sang vesada inútilment per una gent que anava en tren carregats amb les seves il·lusions cap a la feina o ha cercar un futur a la Universitat...Aquests són els únics que haurien de merèixer el nostre respecte i record.

2007-03-10T08:52:00.000+01:00

Hi havia una vegada un país que es va passar quaranta anys sota la més negre de les dictadures, hi ha qui diu que era tova, però el cert és que milions de ciutadans ven perdre, aquesta condició, van aprendre sota l’estricta doctrina d’un règim nacional catòlic, que bàsicament negava el dret a la diferència i sota aquesta negació no va dubtar a matar, enviar a la presó, o a l’exili a tot aquell que per convicció i idees no estes disposat a perdre la seva llibertat , un país que es va enfonsar en l’oblit, donat que no era important, era al cul d’Europa, i així com en els altres països aquest càncer s’havia extirpat d’arrel, aquí van pesar altres raons i sigui com sigui, el món mundial va decidir que aquest país no mereixia ser alliberat, estratègicament, convenia fins i tot tenir-lo anoerrat sota una dictadura de cabaret. El que es sòl dir els tontos útils.

A canvi el dictador no va tenir cap problema a enviar mà d’obra barata, en tenia molta, cap a on els qui li perdonaven la vida, ho necessitessin, o permetre que el país es convertís en un gegant camp de maniobres d’altres països, i així es van instal·lar bases militars a dojo.
Però vet aquí, que el dictador es va morir. Els seus van quedar orfes i desorientats, en això un dels seus, home afecte al règim, va sentir, vés a saber, la necessitat o l’obligació per les circumstàncies per reconduir a molts d’aquests afectes cap a una transició a la democràcia.
Així, va rebre el suport d’un Princep sense principat, llavors van cercar complicitats d’aquells que des de dins i des de fora somiaven en un, seu, país plenament democràtic, a poc a poc van anar teixint complicitats i van haver de perdre la memòria, a canvi al final es va donar al poble la possibilitat d’una nova Constitució, de la concòrdia, es van afanyar a dir molts que tenien plom a les ales.

Llavors es va fer com una mena de catarsi i tothom va pensar que el que millor li aniria a aquells nou país era un punt i apart.
A l’empara d’aquest pacte van nàixer, estatuts, comunitats autònomes, i un llarg etcètera, que van fer pensar a molts, propis i estranys que el que havia passat en aquell petit país era modèlic i exportable.

Però com tot a la vida amb el temps tendeix a idealitzar-se i a fer pensar a molts que en aquell país la democràcia i els seus principals valors: respecte per l’altri, llibertat de ser diferent, pacte i consens, eren valors propis dels ciutadans del país. Òbviament, anaven errats. En aquell país la majoria havia estat educada en uns conceptes i preceptes propis de les dictadures: negació del diàleg, enemics no adversaris, la mentida com a mètode per aconseguir el poder, no accepta la diferència i sobretot mai reconèixer els propis errors.

Els ben pensants creient que aquests ultramuntans no aconseguirien res, però s’oblidaven que mes de quaranta anys després, en moltes places i pobles, l’efígie del dictador i els noms de col·laboradors d’aquell règim seguien en el seu lloc i per a més escarni, a la pròpia Capital fins feia molt poc una d’aquestes estàtues eqüestres seguia dempeus i quan es va voler retirar enseguida aquests fills de la nit van sortir a cridar.

El pitjor cec és aquell que no vol veure i el sord és el qui no vol sentir. La qüestió ve a tomb perquè de cop en aquest país va pujar al poder un home que en principi ningú en donava cinc cèntims, però que en els seus discursos semblava endevinar-ne una certa intenció a recuperar els valors democràtics i en definitiva a fer encaixar les diferents sensibilitats d’aquella nació.

Feina d’altra banda hercúlia. Quan s’havien de celebrar les eleccions uns sonats, assassins, i tots els epítets que els vulgueu, posar-los van decidir destruir la vida a uns homes i dones que tranquil·lament viatjaven en tren en direcció a les seves feines, estudis, etc. Amb elles òbviament van trencar les ànimes dels familiars i amics i lògicament van deixar la societat d’aquell país en un xoc letal. El govern que hi manava, de dretes, amb la por de que aquell atemptat monstruós li fes perdre unes eleccions es va muntar una gran mentida volen canviar els autors del magnicidi per uns altres que segons els seus càlculs els farien guanyar, el problema que van tenir va ser que per desgràcia per a ells vivim en democràcia, més o menys, i la informació ja no es pot tancar ni amagar gaire temps, Internet, els diaris estrangers, anaven plens d’informació dels qui realment havien estat els assassins.

Es van celebrar les eleccions i el poble va castigar als mentiders. Ells, el govern de dretes d’aleshores va veure aquella pèrdua de poder com un robatori. No com un càstig per les seves mentides i els seus errors, llavors van decidir dues coses senzilles i alhora perilloses.

1 conjurar-se a mantenir el dubte sobre l’atemptat. Mantenint-se en la mentida i per això res millor que alinear-se amb l’extrema dreta, que no existia.

2. Negar al govern l’aigua i la sal, a més posar en dubte la seva legitimitat . amb això van comptar amb tot la caverna mediàtica i ultramuntana del país. Que si bé fins aquell moment no havien tingut un especial relleu, no van dubtar en sortir al carrer i inserir-se en el teixit de la societat com un càncer. A més i ja posats van anar contra les sensibilitats més baixes, enfrontant-les i creant el caldo on ells viuen millor l’odi i el ressentiment.

Finalment, avui, mentre escric aquestes ratlles pel meu diari, visc consternat, perquè penso que vam tenir l’oportunitat de fer foc nou, quan va morir el dictador. I vam perdonar massa gent, vam deixar de fer lleis de protecció a la democràcia, en ares a la voluntat de que tothom s’hi sentis bé. Vam permetre emissores on es deien mentides i s’atacava a la democràcia, directament, sense por. Fins i tot un feixista, reclamava que avui la gent anés amb la bandera nacional que porta l’àguila feixista, perquè segons ell la constitucional és una horterada. El pitjor és que cap jutge el jutjarà per difamació. Quan milers de vegades s’ha jutjat altres persones anònimes per expressions molt menys feridores. Això els ha donat força. Per això avui es creuran que són els amos del carrer. Per això fins i tot gent que obra de bona fer és fins i tot possible que vagi a la manifestació.

Crec que el govern i els partits democràtics haurien de:

1 fer un acte de desgreuge a la democràcia.

2 Prendre’s seriosament a la caverna i començar a fer lleis on es prohibeixi, l’ús de símbols feixistes i discursos de negació o manipulació històrica.

3 Fer fora a tots aquells empleats públics que des de la judicatura, militars, etc facin manifestacions a favor o de comprensió respecte a la dictadura, els seus símbols.

Tancar les emissores que ajudin a difondre missatges on s’enalteixi l’odi, la mentida i la manipulació. Aquests dies per la Cope, emissora de la caverna, s’han dit coses que en qualsevol país democràtic haguessin pres mesures.

En fi, si la democràcia no comença a ser defensada amb força i s’anoerra al s feixistes, aquests com un càncer acabaran matant-la.

MALALTSXBASQUET

2007-02-15T12:54:00.000+01:00

Senyor, aparta de mi els serveis tècnics, perquè el més segur és que acabi penjat al telèfon amb una orella vermella i amb el mateix problema. Però si a sobre és un portatil nou de trinca de marca HP, tots dos ordinadors de sobretaula i impressores que tinc són de la mateixa marca. Pero resulta, que com deia als pocs dies de tenir-lo va i es fon el LCD, i gueno, truquem al servei de reparació de HP, em fan fer unes proves, i em diuen que se l'han d'emportar. 20 dies desprès m'arriba el portatil, concretament ahir. Feliç, obro la caixa i em trobo el full de reparació, el miro i ailàs, resulta que m'han canviat el LCD, la placa base, els cables i m'han actualitzat la bios. Els ulls se'm possen com a targonges.Bé, l'arrenco i als pocs segons l'ensurt:
PXE-E61 MEDIA TEST FAILURE CHECK CABLEPXE-MOF EXISITING NVIDIA BOOT AGENT
...i es carrega el XP, el provo i funciona. Però davant de l'entradeta anterior, torno a trucar a HP i, sorpresa em diuen que pot ser el disc dur, CARAI, bé, em diu que anem a la Bios, fem un checking, i com no ho és, torno a trucar i ara em diuen que provarem de fer una recuperació destructiva, collons. Vaig pensar. Sort que no hi tenia res instal·lat.Però en fi, com m'asseguren que no tornarà a sortir el missatget, i un que s'ho creu tot, pam ho fa i taxan taxan, uns vint minuts més tard.... EL MATEIX MISSATGE A L'ARRENCAR. Truco i...em dien que pot ser el disc dur que: FALLA INTERMITENTMENT, I QUE SOLUCIÓ se l'han de tornar a emportar. Quan els explico que em sembla que com a mínim ja me'l podrien donar de nou, donat que aquest, encara no ha estat utilitzat.
Resposta, ho senten molt i em prometen que aquest cop se'l mirarant més profundament i que me'l tornaran, AQUEST COP ARRENJAT,
Finalment, com no pot ser d'una altra manera, preparo caixa i em menjo el que penso. En fi, el vaig comprar a HP per internet, no digo mas, la propera el compro al Corte Inglès.
malaltsxbasquet

2007-02-14T15:23:00.000+01:00

Ha mort Alejandro Finisterre, a l’edat de 87 anys. Crec què, si la gent sabés qui és, li hauria de retre l’homenatge més multitudinari que s’hagi fet a aquest país. Llegint el diari, el Periodico de Catalunya, a l’apartat de coses de la vida l’hi han fet un petit article. En quan l’he llegit, he anat corrents al Google i fora de la premsa de Galícia no he trobat cap referència.
És per això que vull des del bitàcola fer un sentit homenatge.
Va ser un Gallec, que va fer honor al país en que havia nascut, sent un viatger transhumant. Escriptor i poeta a més de marmessor de León Felipe. Però el que crec va ser el fet més important, en qualsevol altre país almenys, és que arran del bombardeig de Madrid al 36 va quedar colgat a la runa. Degut a les ferides va ser traslladat a Catalunya, concretament a la Colònia Puig de Montserrat. Allà , suposo que s’avorria, hi va tenir la pensada de fer una joguina per matar el temps amb els seus companys.
Aquesta andròmina va rebre el nom de futbolí. I des de aleshores milers de joves i generacions hi ha jugat.
Per això dic, que ha mort una persona important, perquè a més del seu nivell intel·lectual, escriptor, crític, etc... va tenir la pensada de crear un joc nou. Una andròmina que es va escampar i que a més va permetre que molts joves fessin colla, per a jugar-hi en els “reacreativos”, que per si algú no ho sap eren uns locals, de no gaire bona fama, on es jugava als futbolins, però també els billars i on la gent aprenia a fumar, a dir tacos i coses que tot preadolescent ha d’aprendre per ser un home de bé.
Adéu amic del homes i dones que van jugar i van gaudir del teu invent. Que descansis en pau.

2007-02-02T11:24:00.000+01:00

Però al final hi va haver prou foscor per poder-ne parlar durant uns quants dies. A les vuit menys cinc, com estava previst, milers d'europeus van apagar els llums de casa seva o de les seves oficines, monuments emblemàtics van quedar en penombra i la il.luminació a les façanes de museus, institucions esportives, seus polítiques, ajuntaments, parlaments, mercats i comerços va quedar tallada durant cinc minuts. A Espanya va ser com si uns 20 milions de bombetes s'apaguessin de sobte.

És difícil precisar quina quantitat del ciutadà corrent hi ha en aquest 2,5% de reducció del consum registrat a Espanya a l'hora assenyalada (1.000 megawatts menys), però el que és cert és que les institucions hi van ajudar molt. I d'aquesta manera no se salva un planeta.

El consum d'energia al territori català es va reduir el 3,3% durant els cinc minuts que va durar la protesta --253 megawatts menys.

EUROPA, ESCÈPTICA De totes maneres, és possible que els espanyols es puguin sentir ufanosos d'estar entre els que van respondre a la iniciativa amb més entusiasme. A Holanda, ni els ciutadans ni les institucions van prestar atenció a la idea, i el mateix primer ministre, Jan Peter Balkenende, va advertir del perill de jugar amb el consum elèctric. El Govern portuguès, per la seva part, va divulgar fa uns dies un comunicat en què va informar que no secundaria la proposta. L'única institució de la UE que es va adherir a la iniciativa va ser l'Eurocambra. A Bèlgica es va registrar un descens de 200 megawatts en consum d'energia, que correspon a unes 200.000 llars. Roma va apagar els llums de l'ajuntament.

A França, on havia sorgit la convocatòria de la mà de l'Aliança per la Terra, l'acte va tenir com a símbol destacat l'apagada de la Torre Eiffel. El descens en el consum elèctric atribuïble a la convocatòria pel medi ambient va representar l'1% del consum total, segons dades de l'empresa estatal de transport d'electricitat. Aquest descens pot semblar petit, però equival a apagar uns tres milions de bombetes o al consum d'una ciutat com Marsella.
La idea de crear una nova organització de les Nacions Unides per al medi ambient aplegarà avui i demà a París ministres, empresaris, experts i activistes de més de seixanta països. El promotor de la conferència, el president francès, Jacques Chirac, planteja el nou ens com una eina que actuï de "consciència ecològica del món".

La reunió se celebrarà just després que els experts del grup intergovernamental sobre el canvi climàtic, que ja participen en una trobada a París des de dilluns, hagin anunciat noves previsions sobre la pujada de les temperatures arreu del món i del nivell del mar a final de segle. Les previsions es perfilen clarament més pessimistes que les de l'últim informe, del 2001, a causa de l'increment i l'acumulació dels gasos que provoquen l'efecte hivernacle.

"Hem de tenir por del que passa", va advertir Chirac, "el clima i la diversitat biològica a l'aigua, la contaminació, els equilibris ecològics, tot està amenaçat". Aquesta trobada ja es coneix com "la conferència de París per un govern ecològic mundial" i té, en principi, el suport dels altres membres de la Unió Europea (UE). Però xoca amb l'hostilitat dels Estats Units i la Xina, dos països que estan entre els que més contaminen.

A la trobada s'hi faran tallers temàtics sobre la lluita contra el canvi climàtic, la salvació de la biodiversitat, el combat contra la contaminació, el problema de l'aigua i el canvi en les formes de producció i de consum. Dissabte es crearà un grup de països favorables a una Organització de l'ONU per al Medi Ambient (ONUE), a l'estil de l'Organització Mundial de la Salut (OMS).

malaltsxbasquet

2007-01-29T12:57:00.000+01:00

Les contradiccions dels sistemes DRM.?

Comencen a ajuntar-se notícies, que no són noves, sobre les contradiccions entre els sistemes d’anticòpia que les multinacionals del mon mas-media (cinema, musica, software).

Però que si posen de manifest algunes de les grans contradiccions del món de la informàtica.

Així per exemple en destacaria unes quantes. En primer lloc el cas de Dinamarca, mol seguit per Noruega, França..., pel que fa a demanar a Apple, que tregui el sistema pel qual no permet que la música que ven per la xarxa sigui compatible per a qualsevol, reproductor de MP3, per considerar que vulnera els drets dels usuaris, donat que l’únic que controla tots els continguts que el usuari manega en el seu ipod, és la pròpia Apple.

Dinamarca, el seu defensor del poble, considera que les normes d’us de l’ipod i del centre de descàrrega, són abusius, per l’usuari.

En segon lloc l’Fnac i Virgin, han comunicat que deixen d’utilitzar el sistema DRM, la raó que donen, que és una manera d’ampliar clients, i alhora no perdre’n? Curiós.

En tercer lloc, hi ha una enquesta feta a nivell nacional, mitjançant internet, pel diari “el Periodico”. On els 80 % dels qui van respondre consideren que els productes media, siguin música, pelis o jos, són excessivament cars.

En quart lloc, fa una setmana el tribunal de Cassació d’Itàlia, ha donat la raó a uns joves que van utilitzar una xarxa P2P, on compartien música, sense afany de lucre. La sentència raona que quan no hi ha afany de lucre i es comparteix música, legalment comprada, no pot ser en cap cas entès com un acte de pirateria.

A Espanya l’any passat hi va haver una sentència similar.

En darrer lloc, tenim l’exemple de França on també es possa en entredit la legalitat dels sistemes anticòpia, donat que deixen als usuaris- compradors en mans de la industria, i aquests no poden fer una cosa tant normal com és compartir o utilitzar en diferents sistemes un producte que hom a comprat legalment. D’altra banda a França el darrer any la compra de música a descendit un 40%.

La resposta de la industria, segueix sent la mateixa, més protecció, potser hi alguna cosa que no tenen ben resolta, potser estan aplicant criteris del segle XX per respostes del XXI.
Contradiccions, que només es solucionen amb idees noves, i no carregant-ho als usuaris. Potser el model econòmic és el que fall, l’època de les vaques grasses, difícilment tornarà, la gent demanda un altra camí.

2007-01-17T08:42:00.000+01:00

El tiempo transcurre rápido, sin detenerse, en ningún momento pensé que lo podía hacer. El tren de la vida sigue su camino sin de tenerse, no hay estaciones, no ha lugares, el paisaje es gris o de colores, según depende del recorrido de cada uno. Tenemos prisa por vivir, pero que significado encontramos a la palabra o es como muchas otras palabras un vacío, un espacio de supervivencia y nada mas.

A Niko, le sucedía alguna cosa semejante, el tiempo corría aceleradamente y el no podía frenarlo, quería hacer muchas cosas, que fue dejando de lado, no tenia tiempo, o cuando quería hacerlas el tiempo se había fugado.

Niko sufrió una guerra y la perdió, fue a la cárcel, cuando salió continuo su oficio de “pelotari”. Conoció momentos dulces, conoció Barcelona, se enamoro y vino a vivir a Barcelona, sus ganes de hacer cosas le hicieron montar un bar. Le puso el nombre de la ciudad y fue un refugio para amigos y conocidos, abrió las puertas de su local y su corazón a todos aquellos que se querían acercar a la cultura de su país.

Tuve el honor de conocerlo hace 20 años, fue un amigo, me llevó a conocer su tierra y su pueblo, Motriko. Allí me abrió las puertas de conocidos y de su familia. Fueron tiempos de conocimiento y de aprendizaje de una cultura y de unas gentes que la política y los mensajes que nos llegan no ayudan a conocer a un pueblo, que ama la paz y la vida.

Niko, allá donde estés, espero que puedas pasear por playas blancas y tranquilas, hablar con tus viejos compañeros que antes que tu hicieron el camino. Hasta siempre viejo amigo, maestro de la vida, compañero en largas tertulias, donde siempre demostrabas lo importante que es escuchar.

Una abrazo, un recuerdo amigo,