Ser pare és complicat, els fills arriben i t’ho trobes. Vas aprenent-ne a poc a poc en una mena d’estira i arronsa, d’assaig on de vegades l’encertes i de vegades t’equivoques. La veritat és que ser pare és una experiència única, perquè prens decisions que van definint i ajudant a crear el caràcter d’una persona.
Però hi ha vegades que veu que no ho has fet tant malament, malgrat els dubtes i les tensions, més aviat t’omplen i et fan sentir molt i mol orgullós del teu fill.
Així ha estat amb el meu fill gran de setze anys. M’explico, al setembre passat, ell va començar el 1er de batxillerat, un professor de l’escola li va preguntar si li agradaria fer donar classes de reforç a nois o noies que havien començat ESO amb mal peu. A canvi es podria treure uns calerons, a més d’ajudar a una persona.
Ell va acceptar i es va posar d’acord amb els pares , en seguida es va posar a somiar que es podria comprar amb els diners, de fet a la data ja té els diners per la somiada moto, no penséssiu una 49cc, però bé a més fa de deixador de diners al seu germà i quan a fet un sopar ha volgut pagar-s’ho ell, tot això per si mateix ja em fa sentir força orgullós, però ahir, dia de la rosa i de Sant Jordi, ahir em va deixar kao, per sorpresa i sense avisar ens va regalar una Krups, si ja sé la manual, però ens va deixar bocabadats, perquè aquest novembre vam ser a Andorra i jo i la Carme vam estar-ho mirant, però ens va semblar massa car, però ailàs, es veu que ell ho va sentir, i crac ahir, la teníem dins d’una enorme caixa i nosaltres amb cara d’incredulitat, com dos nens petits obríem el regal.
Si amics, ser pare és difícil i complicat a més quan ja te’ns un de setze li has d’afegir certes dosis de paciència, però de tant en tant com qui no vol la cosa et sorprenen i d’alguna manera et diuen que vas bé, que tots els sacrificis han valgut la pena.
Te’ns una persona adulta i responsable on fa molt poc tenies un bebito ploraner, així és la vida.
Barcelona 24 d’abril de 2008
Però hi ha vegades que veu que no ho has fet tant malament, malgrat els dubtes i les tensions, més aviat t’omplen i et fan sentir molt i mol orgullós del teu fill.
Així ha estat amb el meu fill gran de setze anys. M’explico, al setembre passat, ell va començar el 1er de batxillerat, un professor de l’escola li va preguntar si li agradaria fer donar classes de reforç a nois o noies que havien començat ESO amb mal peu. A canvi es podria treure uns calerons, a més d’ajudar a una persona.
Ell va acceptar i es va posar d’acord amb els pares , en seguida es va posar a somiar que es podria comprar amb els diners, de fet a la data ja té els diners per la somiada moto, no penséssiu una 49cc, però bé a més fa de deixador de diners al seu germà i quan a fet un sopar ha volgut pagar-s’ho ell, tot això per si mateix ja em fa sentir força orgullós, però ahir, dia de la rosa i de Sant Jordi, ahir em va deixar kao, per sorpresa i sense avisar ens va regalar una Krups, si ja sé la manual, però ens va deixar bocabadats, perquè aquest novembre vam ser a Andorra i jo i la Carme vam estar-ho mirant, però ens va semblar massa car, però ailàs, es veu que ell ho va sentir, i crac ahir, la teníem dins d’una enorme caixa i nosaltres amb cara d’incredulitat, com dos nens petits obríem el regal.
Si amics, ser pare és difícil i complicat a més quan ja te’ns un de setze li has d’afegir certes dosis de paciència, però de tant en tant com qui no vol la cosa et sorprenen i d’alguna manera et diuen que vas bé, que tots els sacrificis han valgut la pena.
Te’ns una persona adulta i responsable on fa molt poc tenies un bebito ploraner, així és la vida.
Barcelona 24 d’abril de 2008
