LÍMITS
Avui una idea
em donava voltes pel cap i eren els límits, que són i per què, sempre ens
limitem, quan parlem, quan volem expressar-nos, quan tenim una idea, quan fem l’amor,
quan volem dir la veritat.
Els límits ens
fan civilitzats? O bé son un procés de castració que ens hem imposat?
No volem
ofendre, no volem fer mal, no volem ser titllats d’antisocials, no volem
destacar.
Ens han fet
entendre que si dèiem, sentíem, no hi estàvem d’acord, si creiem el que creiem,
llavors trencaríem la seguretat de les nostres vides, vides fràgils que s’aguanten
per posseir, per tenir una situació en una societat que ens col·loca on ens
toca i que perquè funcioni, tothom a de complir amb el seu paper sense
saltar-se els límits.
Per a mi els
límits son l’invent de la societat per mantenir-nos grisos, previsibles, el que
dona la seguretat que res canviï, per moltes coses que passin, que la majoria
visqui dins d’una quadricula, previsible, com si fóssim un ramat dins de bens
dins de la clota.
Els límits
tanquen les nostres il·lusions en el segur redós del que la societat troba
acceptable, del que pot assumir, de fet és el joc de la por si et saltes el teu
redós llavors vas a petar a la terra verge, al lloc on no hi ha res inventat,
on tot pot ser construït, on podem començar tantes vegades com ens equivoquem.
On els errors no son taques sinó experiències per ser millors, on tot el que em
après pot ser posat en dubte.
Els límits no
són la llibertat sinó la seguretat i sense llibertat el ser humà es torna
anodí, avorrit, previsibles. Permetre que altres escriguin el nostre present i
futur és permetre que ens tractin com a mesells, com a éssers inferiors.
Els drets que
ens donen dins els límits no són drets són condicionants, son el reforçament de
la nostra acceptació a perdre el nostre jo d’individus. És l’acceptació a ser
un número a no tenir esperança.
Avui m’he
adonat que trencar els límits és perillós i s’ha de ser valent, és sacrificar
la comoditat per la llibertat, per creure’t únic i especial enfront de clon.
Ens parlen de
bé comú però el cert és que aquest bé sempre té un nom i cognoms i és poc comú.
Per tant m’he
adonat que la vida de fet és la lluita constant contra aquests límits, contra
la societat que ens ofega en la seva solució anodina, avorrida ens volen morts d’avorriment.
Ens volen sense
criteri propi i contra això només hi ha una resposta pensar, pensar diferent,
trenca les recloses, deixar córrer l’aigua, viure si en definitiva voler viure,
lluny del matrix en que cada cop més ens volen fer viure.
