sábado, enero 31, 2015

Límits

LÍMITS


Avui una idea em donava voltes pel cap i eren els límits, que són i per què, sempre ens limitem, quan parlem, quan volem expressar-nos, quan tenim una idea, quan fem l’amor, quan volem dir la veritat.

Els límits ens fan civilitzats? O bé son un procés de castració que ens hem imposat?

No volem ofendre, no volem fer mal, no volem ser titllats d’antisocials, no volem destacar.  

Ens han fet entendre que si dèiem, sentíem, no hi estàvem d’acord, si creiem el que creiem, llavors trencaríem la seguretat de les nostres vides, vides fràgils que s’aguanten per posseir, per tenir una situació en una societat que ens col·loca on ens toca i que perquè funcioni, tothom a de complir amb el seu paper sense saltar-se els límits.
Per a mi els límits son l’invent de la societat per mantenir-nos grisos, previsibles, el que dona la seguretat que res canviï, per moltes coses que passin, que la majoria visqui dins d’una quadricula, previsible, com si fóssim un ramat dins de bens dins de la clota.

Els límits tanquen les nostres il·lusions en el segur redós del que la societat troba acceptable, del que pot assumir, de fet és el joc de la por si et saltes el teu redós llavors vas a petar a la terra verge, al lloc on no hi ha res inventat, on tot pot ser construït, on podem començar tantes vegades com ens equivoquem. On els errors no son taques sinó experiències per ser millors, on tot el que em après pot ser posat en dubte.

Els límits no són la llibertat sinó la seguretat i sense llibertat el ser humà es torna anodí, avorrit, previsibles. Permetre que altres escriguin el nostre present i futur és permetre que ens tractin com a mesells, com a éssers inferiors.

Els drets que ens donen dins els límits no són drets són condicionants, son el reforçament de la nostra acceptació a perdre el nostre jo d’individus. És l’acceptació a ser un número a no tenir esperança.

Avui m’he adonat que trencar els límits és perillós i s’ha de ser valent, és sacrificar la comoditat per la llibertat, per creure’t únic i especial enfront de clon.
Ens parlen de bé comú però el cert és que aquest bé sempre té un nom i cognoms i és poc comú.

Per tant m’he adonat que la vida de fet és la lluita constant contra aquests límits, contra la societat que ens ofega en la seva solució anodina, avorrida ens volen morts d’avorriment.
Ens volen sense criteri propi i contra això només hi ha una resposta pensar, pensar diferent, trenca les recloses, deixar córrer l’aigua, viure si en definitiva voler viure, lluny del matrix en que cada cop més ens volen fer viure.


viernes, enero 09, 2015

Benvingut 2015/ desconegut amic del futur.

Escuma sobre amors ardents, cendres pels records passats. Lliscant poc a poc cap a nous horitzons. 
Mentre el nou sol treu el cap per darrera la muntanya, escalfant la nostre esquena mentre mirem com les onades s’emporten els darrers vestigis dels nostres vells somnis.


Un any més, tres cents seixanta dies de somnis, lluites, mirades i alguna llàgrima que poc a poc engreixaran la nostre memòria.

Però ara encara amb els dies per estrenar amb les mans aferrades a la sorra humida de la platja, amb l’escalf a l’esquena i la remor suau del mar davant encara hi ha una esperança.

Mirades contra mirades, llavis acariciats pels desitjos, mans allargades al vent. Els carrers per fer, la solitud trencant la buidor de la matinada del nou any.

Regust a cava, mirada curta, paraules a cau d’orella, mentre el sol deixar anar els seus raigs de llum omplin els carrers i els primers caminants omplen l’adormida ciutat.

Obro la porta, deixo caure les claus al rebedor, mentre els peus autòmats, de recorre el mateix camí em menen cap a l’habitació buida, silent.

El cos es va desfent mentre el llit va engolint els darrers pensaments, del nou dia, del nou any.

La silent dama de l’oblit omple l’estança i el magí es va allunyant poc a poc d’aquell cos cansat i desvalgut.


Mentre la darrera guspira de sensatesa és per deixar voleia un darrer pensament que el nou any sigui millor per a tots. 

De Berlín a Praga nadals del 2019- Part 2 Praga

 Un cop el tren ens deixà a l'estació de Praha, Praga, t'adones que has arribat a un lloc especial. Per situar-nos dir que Praga és ...