La corrupció i les eleccions, semblen un binomi difícil de destriar, ahir estava mirant la meva hemeroteca, i sorpresa a cada convocatòria d’eleccions i va acompanyada les corresponents denúncies de corrupció, alcaldes que reben en donació terrenys, candidats que assessoren com fer tripijocs per construir on no es pot fer, etc. Però el que és curiós és que un cop passen les eleccions, la corrupció desapareix, els casos denunciats queden enterrats i aquí no passa res.

Tot plegat em fa pensar que o no n’hi ha, de corrupció, i és un invent dels mitjans informatius induïts per els partits, per fer caldo, i per tant en el fons no és altra cosa que un miratge. O quina por, la corrupció es troba tant enquistada en tots els ordres socials que només interessa com a eina electoral però que realment el que interessa a tots els partits, és amagar-ho tot seguit han passat.

El pitjor és que si vas pels pobles d’aquí, a Catalunya, veus com aquesta és real i a més cal dir-ho ben acceptada i trobada normal pels propis habitants. I això encara em fa pensar. Llavors perquè ens esquincem les vestidures.

L’altra dia llegia que un candidat al País Valencia s’ha fet d’or amb donacions de terrenys no escripturats, llavors un company em va dir veus és que a València amb el PP la corrupció té les portes obertes, jo, vaig fer un somriure, perquè, senzill, perquè molt a prop de Figueres en un petit poble, això està passant des de fa anys, el més greu és que l’alcaldable actual a passat per tots els partits, i l’anterior quasi, a més les obres que han fet sempre, curiosament els ha afavorit i no tant sols això la donació o l’escripturar terrenys que no ho estaven, o la recerca de terrenys que tinguin encara que sigui quatre pedres d’una masia enrunada i perduda en el temps ha permès que molt territori hagi passat d’agrícola a urbanitzable.

I això cada dia, en molts i molts pobles, i els partits?, no ho saben, els és igual, perquè són conscients que i sobretot en aquesta Catalunya rural i idíl·lica, un s’ha d’enllitar amb personatges que al llarg dels anys han teixit en els seus pobles obscurs interessos, però que els fan forts i per tant alcaldables.

Per tant quan hagin passat aquestes eleccions, no us preocupeu els corruptes seguiran amb els seus negocis i els partits diran que han penetrat amb més força en el territori perquè han augmentat els seus candidats, però qui son i d’on venen?.

Malgrat tot jo aniré a votar, engrescat ? no, per responsabilitat amb mi i pels meus fills si!

En aquest país som “raros”, “raros”, “raros”. Si no com s’entén que d’una banda una de les coses que més es reclamava des de tertúlies, llocs de xerrada i d’opinió a la xarxa, és seguretat i mà dura per a la delinqüència i amb els incívics. I si no a les proves em remeto, bé resulta que ara que per fi els mossos han passat de ser una figureta de pessebre, pels catalanistes, i per tant ara que és i assumeix que és una policia integral, resulta que la tenim sota microscopi, cada actuació que fa passa pel sedàs de periodistes, opinadors, etc, creant una pressió que no crec que hagi de suportar cap més policia del món democràtic.

L’altra dia vaig veure l’entrevista de la Sra. Terribas a compta de la darrera manifestació i agressió gratuïta d’un vàndal a un policia. La cosa és que l’entrevista va anar cap a si els punxons que es veu que portaven uns mossos, eren o no legals. NI com es trobava el pobre policia que va rebre l’agressió, ni tant sols un anàlisis de perquè s’escoltava a la manifestació si aquesta s’havia acabat, òbviament l’escolta venia a compta d’evitar passades activitats vandàliques, que d’altra banda a Gràcia en tenim una llarga experiència.

Ho sento, sé que no queda bé defensar a la policia, però crec que ells són els encarregats, democràticament, de protegir als ciutadans que anem a treballar, paguem els nostres impostos i que a canvi demanem a l’administració que ens doni seguretat.
Per tant crec que si un policia, individualment, o un col·lectiu d’ells. Té una conducta irregular, no legal, etc, el que demano és que els responsables polítics, és a dir la pròpia administració actuï d’ofici, i que òbviament es castiguin aquests comportaments, però si el que fem, tots, és pressionar a la policia i posar-la sota els focus públics, acabarem carregant-nos-la.

Volíem democràcia i vam sortir al carrer però ara critiquem sense implicar-nos-hi, volíem la Generalitat, però ara no acceptem que el President de la Generalitat, no sigui “un dels nostres”, i finalment volíem fer fora a la Policia Nacional i a la Guardia Civil per crear una policia catalana, ara la tenim i no ens agrada perquè fa de policia.

Per això dic que som un poble “raro”, “raro”.

Dilluns 21 de maig, plou, els nens els tinc enllitats, grip, les obres continuen, ara almenys ja comença a veure’s el túnel, cuina enrajolada, sostres col·locats, instal·lació elèctrica, quasi acabada, han vingut a recollir les cadires per reparar-les, la instal·lació de l’antena de TV, fent-se.

En definitiva, paciència, molta paciència i bona cara al mal temps. La part més dura la convivència amb el cunyat i els sogres, viure a casa només per dormir i gràcies. De tota manera encara gràcies, perquè sinó no haguéssim pogut fer les obres.

Però anem al que volia explicar, ahir vaig llegir la notícia publicada al Pais, on en el titular hi trobem una de les qüestions clau, que defensem molts dels qui estem en contra del procedir d’aquesta entitat i que diu: “Un jutge nega que la SGAE pugui cobrar per a tota la música.

La sentència eximeix a un bar el pagament dels drets d’autor al posar música que es troba “fora dels circuits comercials”. El més remarcable i que dibuixa clarament l’argumentari d’aquesta sangonera anomenada SGAE, és quan al·lega que pel fet de la mera existència d’un reproductor ja li dona dret a cobrar. La denúncia a més es basava en que la SGAE va enviar uns detectius i van fer un informe en el que deia que en aquell bar “s’escoltava música actual”. Quan la defensa va demanar que la SGAE aportes proves de quina de la música que s’escoltava en el bar era dels seus associats, aquesta es va negar a aportar res, la seva resposta sempre segons l’article va ser que per a la SGAE “ el repertori d’obres gestionades per a ells no és rellevant”.

Després direm que a Espanya hi ha pirateria i que això fa molt de mal als autors, potser si, però amb el procedir de la SGAE, no crec que se’ls ajudi gaire, donat que la gent no veu altra cosa que una entitat que es creu en el poder fins i tot de passar per sobre de jutges i per tant de la seguretat jurídica de la democràcia. La prova és que volien colar, sortosament no ha colat, que solament amb la seva denuncia les operadores tanquessin pàgines web o intervenir-les, vamos ser art i part.

Tot això òbviament l’allunya del fervor dels qui estem més o menys a favor de que s’escolti música legal, però que també tenim dret, com sempre s’ha fet, des del vinil, de compartir amb amics i o intercanviar-nos la nostra música, comprada i per tant legal.

És evident que i com era d’esperar la SGAE a recorregut la sentència encara queden capítols per llegir. Però el que és positiu és el reconeixement mitjançant sentència judicial, de que la SGAE no té patent de corso.

Ahir vaig assistir a un partit d’aquells que creen afició. Un partit perquè els que no hi veuen cap interès en el món de l’esport al·lucinin, literalment, al veure com un grup de nois, en aquest cas, lluiten per a guanyar en un enfrontament vibrant i net, on el saber fer de l’àrbitre, si cal dir-ho, va frenar qualsevol intent de que derives en una rudesa excessiva.

El partit era entre l’Europa de cadets, on juga el meu fill gran i l’equip de l’Escola Vedrunes de Gràcia, on estudia i on hi havia jugat fins fa dos anys. Al final va guanyar Vedrunes per 4 punts, la diferencia havia estat fins els darrers 60 segons d’un a dalt.

Cal dir en primer lloc que van guanyar Vedrunes amb totes les de la llei, no van donar en cap moment treva i a més no van cometre errors, nosaltres vam perdre la nostra oportunitat no saben aprofitar els tirs de personals i perden l’agressivitat de la primera part on vam fer un parcial de 12 a 0, al segon quart vam perdre eficàcia en defensa i no vam saber assegurar els nostres tirs a cistella, i òbviament ells ho van aprofitar empatant el partit.

A partir d’aquí el més positiu és que l’Europa no va defallir, però no vam saber trencar en cap moment el partit, la defensa i el cercar les personals, van jugar en contra d’un partit que vam perdre per mèrits propis, sense voler desmerèixer la qualitat dels de vedrunes.

Però el que més, i crec que s’ha de destacar,em va fer vibrar va ser que a mesura que el partit avançava el pati de l’escola es va anar omplint, primer dels nanos que estaven esperant el s pares, desprès dels entrenadors de les altres categories, inclosa la de l’altra meu fill, que juga a infantils a l’escola. De sobta en els darrers dos quarts tot es va aturar, van venir fins i tot les senyores de la neteja per veure que passava.

Tothom cridava al seu equip, animant-lo, xiulant, aplaudint, i al final i va haver un guanyador i un perdedor, però en el fons tots dos havien guanyat, havien estat les estrelles que brillaven en aquell pati, emoció, alegria, i sobretot respecte.

Si l’esport té una cara positiva i que explica perquè la gent normal, s’apunta a entrenar dos o tres cops per setmana, sacrificant moltes coses, jo ho resumiria s’ha de viure un partit com el d’ahir hi té la culpa.

Va ser una tarda maca, amb un regust agredolç, però el resultat final un gran partit.

Felicitats a tots dos i especialment a Vedrunes Gràcia.

malaltsxbasquet

Quin temps aquest ara que tothom parlava de sequera, resulta que plou ia més ho fa a les capçaleres dels rius, que és on hi ha elsembassaments. Abans d'ahir les estacions deien que tancaven la temporadai venga comença a nevar al Pallars i a la Cerdanya.

Aquests fets em suggereixen, com de sàvia és la natura, l'home dissenya,fa mapes i al final un vent bufa a uns metres i plaf on hi havia sol arahi ha nuvols. Una isòbara s'aprima i s'ajunta a una altra i plas jatenim unes baixes pressions.

Mentrestant l'home va clamant, plorantpel canvi climàtic, com si el risc fossin pels arbres, els mars... la natura.Però el canvi climàtic a aquí afectarà serà als humans, i als seusparents biològics que no hagin evolucionat.

Desapareixeran espècies,si però la que té més números és la humana, mentrestant seguimpreocupats per que baixen les accions de les constructores, o per sino es venen els cotxes com abans.És irònic, és com si la humanitat esperés que el canvi, les mesures perevitar-ho, les hagués de prendre el veí.

Com si tothom confiés en quealgú prengui les mesures, però aquest jo abstracte evidentment pernaturalesa mai en prendrà cap.

Els ciutadans pensen que ho han de fer els polítics, mentrestant seguimconsumint per sobre del raonable, potser deixar de fer-ho seriabrutalment frustrant, perquè llavors sorgiria la pregunta de per quèvols treballar tant, o de què serveixen els diners, si no és percomprar? De fet posaria a l'aire la buidor que estem vivint.

La nostra existència des de fa segles es basa en consumir, tot el nostresistema de vida i dóna voltes. Llavors si l'alfa i l'omega són latargeta de crèdit, i alhora són les amenaces evidents en que viu elnostra planeta. Ens portarà això a una bifurcació o destruïm el planetacom les llagostes destrueixen al seu pas els camps o ens destruïm elsistema de vida, cotxe, caseta de fora, consum d'aires acondicionats,brossa, i més brossa.

Al final l'home haurà d'optar per una de les dues o seguim fent dellagosta del planeta o ens autoimmolem com a societat per a crear-ne unade nova.Avui crec que només ens queda una opció, la resta son parole, parole,parole...

malaltsxbasquet