Ahir vaig assistir a un partit d’aquells que creen afició. Un partit perquè els que no hi veuen cap interès en el món de l’esport al·lucinin, literalment, al veure com un grup de nois, en aquest cas, lluiten per a guanyar en un enfrontament vibrant i net, on el saber fer de l’àrbitre, si cal dir-ho, va frenar qualsevol intent de que derives en una rudesa excessiva.

El partit era entre l’Europa de cadets, on juga el meu fill gran i l’equip de l’Escola Vedrunes de Gràcia, on estudia i on hi havia jugat fins fa dos anys. Al final va guanyar Vedrunes per 4 punts, la diferencia havia estat fins els darrers 60 segons d’un a dalt.

Cal dir en primer lloc que van guanyar Vedrunes amb totes les de la llei, no van donar en cap moment treva i a més no van cometre errors, nosaltres vam perdre la nostra oportunitat no saben aprofitar els tirs de personals i perden l’agressivitat de la primera part on vam fer un parcial de 12 a 0, al segon quart vam perdre eficàcia en defensa i no vam saber assegurar els nostres tirs a cistella, i òbviament ells ho van aprofitar empatant el partit.

A partir d’aquí el més positiu és que l’Europa no va defallir, però no vam saber trencar en cap moment el partit, la defensa i el cercar les personals, van jugar en contra d’un partit que vam perdre per mèrits propis, sense voler desmerèixer la qualitat dels de vedrunes.

Però el que més, i crec que s’ha de destacar,em va fer vibrar va ser que a mesura que el partit avançava el pati de l’escola es va anar omplint, primer dels nanos que estaven esperant el s pares, desprès dels entrenadors de les altres categories, inclosa la de l’altra meu fill, que juga a infantils a l’escola. De sobta en els darrers dos quarts tot es va aturar, van venir fins i tot les senyores de la neteja per veure que passava.

Tothom cridava al seu equip, animant-lo, xiulant, aplaudint, i al final i va haver un guanyador i un perdedor, però en el fons tots dos havien guanyat, havien estat les estrelles que brillaven en aquell pati, emoció, alegria, i sobretot respecte.

Si l’esport té una cara positiva i que explica perquè la gent normal, s’apunta a entrenar dos o tres cops per setmana, sacrificant moltes coses, jo ho resumiria s’ha de viure un partit com el d’ahir hi té la culpa.

Va ser una tarda maca, amb un regust agredolç, però el resultat final un gran partit.

Felicitats a tots dos i especialment a Vedrunes Gràcia.

malaltsxbasquet