Berlin, dijous 26 d'agost de 2010

A hores d’agafar l’avió que em portarà a Berlin, començo a sentir els nervis del viatge, perquè és una de les ciutats d’Europa, que m’interessaven més i no voldria que em decebés, a la fi vaig a la capital real d’Europa, donat que quan Berlin esternuda, Europa es refreda, és i ha estat l’eix central on ha pivotat un segle de política i història europea.
Alhora és una ciutat que ha renascut de l’horrible ferida que la guerra li va infligir. Dividida i esquarterada pels guanyadors de la 2ona Guerra Mundial, ha renascut com l’au Fenix.
Avui és una ciutat oberta i moderna sense perdre però els referents que l’han fet i així, pel que he llegit é una ciutat que ha sabut ser una mica de tots, conservant els museus a la memòria de l’antiga DDR, o el museu de l’holocaust, o el museu dedicat a la memòria dels gais que varen patir l’extermini, o el museu de l’horror on trobem el despatx de Hitler amb els bustos de Mussolini, i de Franco, retratats com els altres dos insignes feixistes que varen ser.
Alhora petits detalls de la ciutat dividida , east gallery, o el campanar de l’església del record, memorial pels jueus assassinats a Europa, junt amb tota la modernitat de la cúpula del parlament alemany obra de Foster o el Sony Centre a la Postdamer Platz on d’un espai oblidat entre la terra de ningú a partir de la reunificació es va construir un barri absolutament modern.
Per no parlar de la illa dels Museus, patrimoni de la humanitat. O de la rica xarxa de moviments socials on potser les Tacheles ens recorden el somni del que va ser el moviment Okupa.
En fi falten hores demà aquestes hores ja estaré respirant Berlin. Quan torni ja ús diré quins pensaments he tingut.