NIT AL CARRER IX

........./....

La nit anava avançant i amb ella l'humitat abraçava tot el que hi havia en aquell parc, els quatre fanals semblaven jugar a les quatre cantonades espargint una llum carbassa que abraçava les ombres dels quatre bancs d'aquell parc. Als voltants el soroll metàl·lic dels semàfors, donava encara més una sensació de soledat de paisatge irreal. La llum de les dues cigarretes eren els únics indicis de vida en aquella placeta.
Cada cop anaven arraulint-se més un al costat de l'altre i les seves veus com presoneres d'aquell lloc també anaven prenent un caire més i més confidencial de cau d'orella.

De cop ella es va aixecar i mirant-lo de fit a fit li va dir -anem- ell es va incorporar, tenien la pell humida i si bé al principi el seu caminar era descompassat, ara i de cop tots dos anaven junts, molt junts, pràcticament plegats. Ella caminava lentament com assaborint aquell moment i ell magnetitzat al costat d'aquella dona que li despertava sentiments estranys, que feia temps havia deixat de sentir.

Sobtadament, ella, es va aturar, eren davant d'un portal, ell va fer una mirada al seu voltant, la ment sempre triadora, li va fer saltar pensaments que li van semblar ridículs. On eren, com tornaria a a casa. Va desterrar enseguida aquells pensaments ridículs.

-Visc aquí- li va etzibar, ell va mirar l'edifici en la seva verticalitat i quan va abaixar els ulls, els d'ella l'estaven esperant.-Vols pujar- li va etzibar.

No va tenir temps a dir res, ella li va agafar la mà, i tot d'una eren pujant a un ascensor, els ulls d'ella el miraven entre divertits i tendres. La ment d'ella estava feta un batibull, una part li deia besa-la i que sigui el que déu vulgui, l'altra li deia aguanta i no la caguis, espera. Hi havia una sensació, d'altra banda sentida durant tota la nit, de que aquella nit seria diferent.

Ella el seguia mirant, mentre l'ascensor s'aturava, fent una lleugera sotragada. Es va girar i va empenya la porta de l'ascensor d'aquestes metàl·liques, vermelles amb un vidre llarg i estret que de fet no serveix de res.

Van arribar a una porta, om es va aturar i de la bossa va treure unes claus, que lentament va introduir en el bombi fent-lo girar.

L'horitzó- Pensaments d'un dimarts-

Mira el cel i guaita quins núvols de cotó fluix, sobre una catifa blava i a un costat el sol. Mira l'horitzó i veuràs  l'espai obert on l'esperança s'aboca.

Mira't assegut a la sorra de la platja i veuràs un home que espera que de l'horitzó aparegui l'esperança d'un món nou, d'un futur on l'equilibri guanyi la batalla als crits a les frustracions, a l'avorriment.

Torna a mirar al cel i res ha canviat, mira a l'horitzó i no hi ha res, però les ones cada cop besen la platja amb més força, endinsant-se més i més, obligant-te a retirar-te.

Mou-te, mou-te, sembla que diuen una i una altra vegada, però tu segueixes mirant a la llunyania, a tu mateix, però el moviment hi és. El canvi està anunciat, és als teus peus cada cop més molls per les onades que arriben a la platja.