Camins, camins a l'albada

Olor a gespa, olor a fusta, la rosada regalima per les fulles, els arbres tapen el cel i el darrer so son les petjades fetes fa un segon, el bosc sembla mirar-te.

El camí és costerut, però t’empeny una força desconeguda com si per primera vegada sabessis on vols ser, a on vols arribar, camins plens d’olors que reconeixes a la teva memòria, la teva ànima et xiuxiueja mots que recordes, mirades que sobresurten de les clarianes, lluïsós que et recorden moments d’escuma, crits que es trenquen com les branquetes que trepitges.

Camins d’albada, camins que voreges, camins, camins que cerques en el confús bativull de rastres de moments d’una vida, que s’ha cansat de viure tancada en una caixeta i cerca nous horitzons, nous reptes, en definitiva arribar a la fi i no haver de reconèixer que va perdre el temps.