NIT AL CARRER XVI

Entre tots els petons, puc destriar aquells que he donat per desig.

Entre tots els desigs, conec molt bé tots aquells atiats per l'amor...

Maram al-Masri

Feia temps que convivien, de fet tant temps que a ell li semblava que el seu passat sembla esborrar-se, tot el que havia viscut abans semblava  haver desaparegut, de fet la seva vida s’havia tornat tant avorrida sense color, els tons grisos, les mecàniques del dia a dia havien desaparegut. Sempre havia estat un romàntic, sempre havia cregut amb l’amor etern. En la confortabilitat d’una vida de parella, uns fills, un arbre, un gos... de fet sempre pensava que pertanyia a aquella classe mitjana que vivia còmodament, amb estalvis, uns sous, que els permetien certs luxes. Uns fills quasi perfectes, responsables, respectuosos...Però un bon dia es va llevar i tot el miratge s’havia fos en la sorra.

De sobte la certesa del lloc on es trobava en la seva escala social, les altres parelles, els amics de tota la vida, tot semblava un miratge a la seva vida. Tot perdia sentit, poc a poc sense voler-ho resseguia els solcs erms que en d’altres moments sadollaven la seva seguretat en l’avenir.

Mirava a la seva companya i no sentia res, volia fer-li l’amor i sentia l’angoixa de l’eunuc. Ell que sempre n’havia gaudit i potser de les coses millors que tenia amb la seva parella, ara sentia quan s’ajaçava que volia dormir-se ràpidament no fos que ella li cerques el nervi de la vida i ell hagués de dir no, en paraules més o menys trobades, però paraules que encara que no ho semblin li feien més mal a ell que a ella perquè ella no les entendria però ell era incapaç de dir la veritat de per què les sentia. La consciència del que sents és esborronadora, et destrossa per dins, t’entristeix per fora.

I quan et preguntes per què la resposta és més amarga, perquè la mateixa seguretat que cercaves, la vida tranquil·la a desaparegut sobtadament, sense una raó aparent, ell seguia pensant com aquella trobada al bar l’havia canviat, com el nou projecte podia ser la porta oberta l’esperança engrescadora que fins avui semblava closa, tancada, ferrada.

Aquella nit semblava més sol que mai, fins i tot aquella tardor semblava més tardor que mai. Demà era el gran dia, la nit l’havia passat en aquell local celebrant amb el seu amic el futur incert que els esperava. La seva companya havia sortit de viatge, ella una dona plena de vida i amb un futur sòlid, sempre l’havia fet sentir protegit i alhora prou lliure, però ara potser hagués volgut que ella fos allà amb ell, acaronant-lo, perdonant-lo. 

Els ulls es van aclucar entre el pes de l’angoixa i el desig per aquella dona misteriosa.

.../...