Més de desembre, final d'etapa. Moment on hom comença a mirar-se el retrovisor i comprovar que hem deixat i que portem en el sarró. Aquest any, suposo que com per a tothom. El definiria com a bo però en possibilitats de millorar.

Per exemple ha estat l'any viatger, Roma, el País Basc, Andorra, Palamós, Són llocs on hem girat la mirada i hem vist realitats diferents Roma ciutat on cada pedra ens parlar als europeus, una mica de nosaltres mateixos, el País Basc, una cultura antiga però oberta, amb valls i muntanyes on encara hi ha arbres i vaques, on l'amor dels seus habitants pel seu paisatge els fa protegir-lo contra els especuladors, cosa que a la Mediterrània no hem sabut fer.

Andorra, fora temporada, novembre, sense neu i sense els esquiadors, i sense la massa amorfa que veu i mira només botigues. És un lloc perfecte per passejar i veure una altra natura la de l'alta muntanya, la pena és els constructors que van llepant cada cop més tros del seu paisatge, deixant-ne edificis com a "cagarros", amorfs i ressecs i sobretot ridículs penjats en pedra esperant una neu que cada cop, en part per la seva col·laboració, escassejarà més.

D'altra banda les qüestions més personals, el 1o de desembre farà 19 anys que em vaig casar i puc dir que no me'n penedeixo. Si no ara no coneixeria a l'Oriol i al Lluís, la meva tieta Rosita va morir a la primavera passada, ella era la que em feia sospirà de petit pels viatges, havia anat de jove a Roma, Jerusalem, Istambul, Àustria, Paris. Sempre era al meu costat quan les coses es torçaven i vaig sentir molt endins la seva pèrdua. L'operació de la meva mare. que gràcies a Déu no va ser greu.

D'altra banda els setze i els catorze anys dels meus fills. Que vulguis o no et fan sentir envellir.
A nivell personal el bagul és ple de coses positives, doncs sempre procuro que les negatives vagin perdent força en la meva memòria i en tot cas acabin sent lliçons de la vida.

En definitiva un desembre poc congelat i com sempre corull d'il·lusions que miren vers el gener.