Estem patint una mena de sunami, que té un nom que fa por, perquè els que hauríen d’haver previst la seva arribada, que ve de lluny, estaven de tertulia fent declaracions; ara el tenim a sobre i la resposta segueix sent la mateixa, mentrestant la crua realitat va fent desapareixa a companys de feina, creant taules buides, menys personal actiu i molta gent amb una espasa comptant, si tenen sort, els dies o mesos que tenen d’atur. Perquè és el seu marge per intentar trobar una feina.

 

Les enquestes diuen que avui per avui la gent té com a principal problema l’atur, i sorpresa a la radio parlen  de que el finançament hauría de ser la principal perquè va molt lligat per ser una eina indispensable perquè des de Catalunya es poguin fer coses per lluitar contra aquest Sunami. Llavors parlen de que si els polítics, els opinadors no han sabut explicar la trascendència del finançament i que la gent no enten el llenguatge en que s’ha explicat.

 

Error, la gent no està tant preocupada de les eines per lluitar contra els problemes perquè de fet no és el seu problema, de fet l’únic problema real del ciutadà és que quan arribi el desastre sàpiga que des dels qui manen trobarà les ajudes necesàries; això fa que el que el preocupi sigui la conseqüència i no el perquè.

 

El per què és la responsabilitat d’aquells que tenen la informació i que en el seu moment no van aprofitar per començar a preparar-se pel Sunami i enlloc d’això estaven i deien que erem elsa millors; llavors l’únic culpable qui és: el qui rep les conseqüències o aquell que en el seu moment no va fer res per esmorteïr el cop, és a dir invertir en canvia i derivar la dependència cap a altres sectors que avui malgrat tot encara creant llocs de treball que són els I+D.