Hi havia una vegada un país que es va passar quaranta anys sota la més negre de les dictadures, hi ha qui diu que era tova, però el cert és que milions de ciutadans ven perdre, aquesta condició, van aprendre sota l’estricta doctrina d’un règim nacional catòlic, que bàsicament negava el dret a la diferència i sota aquesta negació no va dubtar a matar, enviar a la presó, o a l’exili a tot aquell que per convicció i idees no estes disposat a perdre la seva llibertat , un país que es va enfonsar en l’oblit, donat que no era important, era al cul d’Europa, i així com en els altres països aquest càncer s’havia extirpat d’arrel, aquí van pesar altres raons i sigui com sigui, el món mundial va decidir que aquest país no mereixia ser alliberat, estratègicament, convenia fins i tot tenir-lo anoerrat sota una dictadura de cabaret. El que es sòl dir els tontos útils.

A canvi el dictador no va tenir cap problema a enviar mà d’obra barata, en tenia molta, cap a on els qui li perdonaven la vida, ho necessitessin, o permetre que el país es convertís en un gegant camp de maniobres d’altres països, i així es van instal·lar bases militars a dojo.
Però vet aquí, que el dictador es va morir. Els seus van quedar orfes i desorientats, en això un dels seus, home afecte al règim, va sentir, vés a saber, la necessitat o l’obligació per les circumstàncies per reconduir a molts d’aquests afectes cap a una transició a la democràcia.
Així, va rebre el suport d’un Princep sense principat, llavors van cercar complicitats d’aquells que des de dins i des de fora somiaven en un, seu, país plenament democràtic, a poc a poc van anar teixint complicitats i van haver de perdre la memòria, a canvi al final es va donar al poble la possibilitat d’una nova Constitució, de la concòrdia, es van afanyar a dir molts que tenien plom a les ales.

Llavors es va fer com una mena de catarsi i tothom va pensar que el que millor li aniria a aquells nou país era un punt i apart.
A l’empara d’aquest pacte van nàixer, estatuts, comunitats autònomes, i un llarg etcètera, que van fer pensar a molts, propis i estranys que el que havia passat en aquell petit país era modèlic i exportable.

Però com tot a la vida amb el temps tendeix a idealitzar-se i a fer pensar a molts que en aquell país la democràcia i els seus principals valors: respecte per l’altri, llibertat de ser diferent, pacte i consens, eren valors propis dels ciutadans del país. Òbviament, anaven errats. En aquell país la majoria havia estat educada en uns conceptes i preceptes propis de les dictadures: negació del diàleg, enemics no adversaris, la mentida com a mètode per aconseguir el poder, no accepta la diferència i sobretot mai reconèixer els propis errors.

Els ben pensants creient que aquests ultramuntans no aconseguirien res, però s’oblidaven que mes de quaranta anys després, en moltes places i pobles, l’efígie del dictador i els noms de col·laboradors d’aquell règim seguien en el seu lloc i per a més escarni, a la pròpia Capital fins feia molt poc una d’aquestes estàtues eqüestres seguia dempeus i quan es va voler retirar enseguida aquests fills de la nit van sortir a cridar.

El pitjor cec és aquell que no vol veure i el sord és el qui no vol sentir. La qüestió ve a tomb perquè de cop en aquest país va pujar al poder un home que en principi ningú en donava cinc cèntims, però que en els seus discursos semblava endevinar-ne una certa intenció a recuperar els valors democràtics i en definitiva a fer encaixar les diferents sensibilitats d’aquella nació.

Feina d’altra banda hercúlia. Quan s’havien de celebrar les eleccions uns sonats, assassins, i tots els epítets que els vulgueu, posar-los van decidir destruir la vida a uns homes i dones que tranquil·lament viatjaven en tren en direcció a les seves feines, estudis, etc. Amb elles òbviament van trencar les ànimes dels familiars i amics i lògicament van deixar la societat d’aquell país en un xoc letal. El govern que hi manava, de dretes, amb la por de que aquell atemptat monstruós li fes perdre unes eleccions es va muntar una gran mentida volen canviar els autors del magnicidi per uns altres que segons els seus càlculs els farien guanyar, el problema que van tenir va ser que per desgràcia per a ells vivim en democràcia, més o menys, i la informació ja no es pot tancar ni amagar gaire temps, Internet, els diaris estrangers, anaven plens d’informació dels qui realment havien estat els assassins.

Es van celebrar les eleccions i el poble va castigar als mentiders. Ells, el govern de dretes d’aleshores va veure aquella pèrdua de poder com un robatori. No com un càstig per les seves mentides i els seus errors, llavors van decidir dues coses senzilles i alhora perilloses.

1 conjurar-se a mantenir el dubte sobre l’atemptat. Mantenint-se en la mentida i per això res millor que alinear-se amb l’extrema dreta, que no existia.

2. Negar al govern l’aigua i la sal, a més posar en dubte la seva legitimitat . amb això van comptar amb tot la caverna mediàtica i ultramuntana del país. Que si bé fins aquell moment no havien tingut un especial relleu, no van dubtar en sortir al carrer i inserir-se en el teixit de la societat com un càncer. A més i ja posats van anar contra les sensibilitats més baixes, enfrontant-les i creant el caldo on ells viuen millor l’odi i el ressentiment.

Finalment, avui, mentre escric aquestes ratlles pel meu diari, visc consternat, perquè penso que vam tenir l’oportunitat de fer foc nou, quan va morir el dictador. I vam perdonar massa gent, vam deixar de fer lleis de protecció a la democràcia, en ares a la voluntat de que tothom s’hi sentis bé. Vam permetre emissores on es deien mentides i s’atacava a la democràcia, directament, sense por. Fins i tot un feixista, reclamava que avui la gent anés amb la bandera nacional que porta l’àguila feixista, perquè segons ell la constitucional és una horterada. El pitjor és que cap jutge el jutjarà per difamació. Quan milers de vegades s’ha jutjat altres persones anònimes per expressions molt menys feridores. Això els ha donat força. Per això avui es creuran que són els amos del carrer. Per això fins i tot gent que obra de bona fer és fins i tot possible que vagi a la manifestació.

Crec que el govern i els partits democràtics haurien de:

1 fer un acte de desgreuge a la democràcia.

2 Prendre’s seriosament a la caverna i començar a fer lleis on es prohibeixi, l’ús de símbols feixistes i discursos de negació o manipulació històrica.

3 Fer fora a tots aquells empleats públics que des de la judicatura, militars, etc facin manifestacions a favor o de comprensió respecte a la dictadura, els seus símbols.

Tancar les emissores que ajudin a difondre missatges on s’enalteixi l’odi, la mentida i la manipulació. Aquests dies per la Cope, emissora de la caverna, s’han dit coses que en qualsevol país democràtic haguessin pres mesures.

En fi, si la democràcia no comença a ser defensada amb força i s’anoerra al s feixistes, aquests com un càncer acabaran matant-la.

MALALTSXBASQUET