Adéu festes, hola realitat. Desprès de quinze dies de festa, aquest any ho he aconseguit, he tornat a la realitat. Rellotge que et desperta a les 6.05 del matí amb les bones notícies de cada dia, em llevo a palpentes, la meva senyora ja fa anys es reserva el segon lloc d’accés al bany. El gos que jeu a la seva màrfega, aixeca el seu cap entre incrèdul i adormit, agafo la roba i cap al bany, sort que la il·luminació nova és graduable i per tant ja no em quedo sense visió com abans, al prémer el interruptor. L’aigua saltirona a la dutxa, mentre em miro com el baf puja i m’embolcalla.

Mentalment les quatre neurones es posen en marxa i de sobte l’aigua esclata sobre el meu cap.

Quan surto de la dutxa i em disposo a afaitar-me, entre per la porta la meva dona , el silenci i la cara seva cara fan que sense dir-nos res, el comptador comença el compta enrere, m’afaito com puc, ja sabeu no obris l’aigua calenta que em quedo sense, avui si que vas lent, que vols és el primer dia de feina...

Surto de la dutxa i patam a la cuina, a fer sucs i preparar dos cafès i dos cola caos, quan acabo he de despertar al gran i així quan ja es dirigeix al quarto de bany, la meva dona ja en surt, la taula ja és parada, el nano passa em mira i pensa, vols dir que he d’anar a... quan entra la meva dona aprofita per arreglar la nostra habitació i de passada cridar a l’altra nano.

Aquest diu no... però la resposta la dóna el propi despertador amb el seu brunzeix.

El gran ja surt se’n va a fer el seu llit, posar-se les lentilles, i mentrestant el petit va a la dutxa, com és més teatrero, fa cares i carotes... són les 7,10 cap a comprar el pa i passejar el gos, l’animal es mira i ens mira, no s’ho pot creure, però si encara no han posat els carrers. Però el instint, fa que aixequi la pota i es deixar anar. Tornem a casa i ja són i quart, els nanos ja han esmorzat i ja tenen les habitacions en ordre l’aigua i el sabo, ajudats de colònia, els fa tenir una imatge irreal, en un dia una mica irreal.

Són dos quarts el gos torna a la seva màrfega, tanquem els llums reviso que tot estigui correcta, arribem al metro, i pum a dins que falta gent, com la sang a les artèries, anem separant-nos en quan arriba la nostra estació petonet i fins a la tarda.

Arribo a la feina. Els qui no han pogut gaudir de tanta festa i xerinola, em miren i em veu divertida em diuen que faig bona cara però que no em preocupi que ja la canviaré. En fi miro el meu Mac, miro la taula i una punxada em fa aixecar disparat a la màquina del cafè i amb el got a la mà me’n vaig a fora al carrer a prendre-me’l amb una cigarreta, respiro fons i miro a la gent que va atrafegada per arribar als seus llocs de treball. Quina pena penso... el cafè s’acabat i la cigarreta mor aixafada en el cendrer disposat a tal menester.

Comença el gener de veritat.