Fa temps que no llegia un article sobre el món de l’esport de base, escolar i o de club que fos tant ajustat a la realitat que de fa temps intuïa i que la veritat no sabia explicar, almenys amb una claredat tant gran.

L’article és de la Vanguardia del divendres 9 de maig i es titula ”Grades poc esportives”, escrit per Mercè Beltran.

Aquí per tant destacaré alguns paràgrafs que per a mi són les claus del que ha de ser l’esport lúdic, és a dir fora del món professional, tot i que alguns dels diguem-ne consells també serien d’aplicació a esportistes i públic en general.

• L’article parteix d’una dada estadística i és que:
  1er. Cada cap de setmana l’esport mou uns 300.000 joves entre infantils i juvenils, fins al 18 anys i amb ells les seves famílies.
  2on. Molts pares i això és una dada que es ve detectant des de fa 10 anys, com a mínim, prenen actituds agressives, crits i xiulets envers els arbitres o l’equip contrari, i fins i tot contra jugadors del propi equip. El diari en destaca la carta que fa 10 anys van dirigir uns alumnes de 6è de primària del col·legi i escola esportiva Llor.
  I diu : “ Benvolguts pares i mares: ús agraïm que vingueu a veure’ns els caps de setmana quan practiquem l’esport que més ens agrada..., però hi ha certs aspectes de la vostra actitud que no podem entendre. A vegades quan arribeu al camp ús transformeu i mostreu comportaments que a mi no m’agraden...Els comportaments agressius i violent mai són desitjables. Nosaltres aprenem dels vostres gestos i de les vostres paraules. Sabem que de vegades, l’àrbitre, l’entrenador, els jugadors, ens equivoquem. Però que potser, això no ens passa a tots a la nostre vida quotidiana? Hauríeu de reflexionar sobre aquesta qüestió?.
  Crec que aquesta carta és molt vigent avui en dia i no sembla que hagin passat aquest deu anys.
  La part positiva és que des de fa un temps per exemple en molts Consells Escolars han iniciat campanyes a favor del joc net.
  3er. Perquè encara que sembli estrany segons els especialistes els nois o els nens esportistes saben gestionar millor que els seus “fans” l’agressivitat i es defensen bé. Tot i que moltes vegades i per culpa dels familiars, perden les formes i això és degut a la pressió dels pares.
  4rt. Cal remarcar algunes opinions de gent que per la seva experiència directa o no en el món de l’esport a dit sobre el tema:
• Joge Valdano ex jugador i ex futbolista a definit l’actitud dels familiars i fans com “ l’afany per guanyar de qualsevol manera desplaça la dimensió formativa i ètica de l’esport. Els pares traslladen les seves demandes de glòria als fills i això és una aberració. A determinada edat, el joc és una activitat espontània, lliure i plaent, si l’omplim d’obligacions, pressions i deslleialtats, li estem treien tot el seu sentit.
• Jaume Cruz catedràtic de Psicologia a l’esport de la Universitat Autònoma de Barcelona diu:
  o La pressió que exerceixen alguns pares sobre els seus fills és com a mínim excessiva.
  o A les grades es tolera coses que a la vida quotidiana no s’accepten, com posar en permanent dubte a crits i amb insults les decisions de l’àrbitre i fins i tot de l’entrenador que en el camp són els que han de decidir”.
  o Les actituds en el camp també són sexistes en el sentit del comportament segons sigui el pare o la mare, almenys en línies generals, així mentre la mare crida i s’altera quan el seu fill rep una agressió intencionada o no, el pare és més agressiu demandant al fill que sigui el millor.
  

D’altra banda en Joan Golobart fa en set punts on intenta definir el que ha de ser l’esport i els enumero pel seu interès:

1. Coneixement d’un mateix . quan un practica un esport es posa a prova i ha de resoldre un seguit de situacions que inevitablement l’acaben definint. Per tant és importantissim que entrenadors i pares forcin als jugadors a un reconeixement de si mateixos pel que fa a les virtuts i defectes, propis de cada jugador.
2. Provocar la reflexió. Que els nens i nois arribin amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que tenen que esmenar i les virtuts que han de potenciar. Perquè hem de tenir present que aquests seran la solera del seu propi valor com a jugadors i com a persones.
3. Augmentar l’autoestima. Un famós entrenador de la NBA deia que els encerts s’han de dir a crits i els defectes a cau d’orella. Un altre estrella de l’esport en Van Basten deia que de cada deu entrenadors , un potenciava les qualitats dels jugadors i la resta les disminuïa. La gran majoria dels jugadors són millors quan es topen amb l’entrenador potenciador.
   
4. Provoca l’afany de superació. Una societat sols avança quan hi ha aquest afany i que com tot es pot educar, si inculquem això als nostres jugadors segur que aconseguirem millors i més valuoses persones.
   
5. Premiar l’esforç diari. Si en el meu equip hi ha nois molt qualificats però que en els entrenaments treballen menys, la meva obligació com a formador, part consubstancial de tot entrenador, és alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment aquesta actitud va en contra de la possible victòria però va a favor de tot l’equip.
   
6. Sentit del deure. Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometin al màxim ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta o pel seu caràcter solidari amb els seus companys en els partits. Tots els implicats hem de procurar que el compromís sigui un valor a l’alça.
   
7. Formació abans de victòria. Els nois somien en arribar a ser professionals del seu esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no és acceptable és que els formadors i els pares també pensin que pot ser així; el percentatge de jugadors que arriben a professionals és mínim. Per tant el que s’ha de potenciar és la formació abans que la victòria.
   
   Crec que hi ha poc a dir i sí molt a meditar, de tota manera si ús sentiu interessats, cerqueu l’article, a banda de estar molt ben travat pot ser convenient que el llegeixin tant entrenadors, pares i jugadors.
   

Que l’esport ens faci millors.