El rei està nu

Vivim en crisis constant, i això ens fa sentir indefensos i insegurs davant del mon que ens ha tocat viure. I així s’entén que davant un problema, una vaga, o una possible escassetat, ens girem emprenyats cap al pare estat per demandar-li solucions ja.

Som com el rei del conte que de cop descobreix que viu nu. Que totes les nostres possessions, que el nostre futur viu sota prospectives i sobre miratges, podríem dir que la teoria del caos es compleix inexorable en les nostres fràgils societats.

Així per exemple comprem a sobre preu un pis taxat per una entitat financera que alhora ens deixa uns diners a compte d’un hipotètic valor que de veritat depèn de factors com que es segueixi construint i que això revaloritzi la nostra inversió. Però ailàs, si el sector de la construcció entre en crisi i el mercat de la vivenda cau, llavors el valor de la nostre aposta és a dir la hipoteca que em fet pot arribar a ser superior que el valor del immoble que hem comprat.

Total que per una successió de fets llunyans a nosaltres, de cop i volta un bé que ens valoraven per 30 i que havíem sol·licitat 20, resulta que ens diuen que val 20 i em sort resulta que paguem una cosa pel mateix que ens ha costat , però gràcies al destí els interessos fant que per una cosa de 20 que ens havien dit que valia 30 ara resulta que tornem 40 i pujant mentre el que creiem valia tant va caient.

Així la nostre seguretat s’enfonsa en la mateixa rapidesa que el mercat. Al final ens veiem nuus, un altre exemple, ara fa tres dies de la vaga dels transportistes, des del primer dia la gent ha actuat amb histerisme i amb por, així la gent ha acaparat més aliments del que és habitual, o ha posat benzina, sense necessitar-la realment, de tal manera , que els mercats s’han buidat en temps record, fins i tot el president del gremi de benzineres de Catalunya alertava de que la situació era complicada degut a un excés en la compra de benzina per part d’usuaris que no l’han de menester.

El paroxisme d’ahir va arribar quan un tertúlia va arribar a dir que si calia la policia havia d’actuar en més força.

Som una societat rica, que vol bicis, jardins verds, una pluja que caigui quan ens convé, i no suportem que aquest món d’Alicia s’enfonsi, el problema és que potser realment no ha existit mai, almenys en més de tres quartes parts del món, que per cert si ens veiessin riurien si no fos que ells no tenen la panxa grossa de tant de luxe efimer.

malaltsxbasquet