Dijous estrany, primer dia que vaig a la feina desprès de dos de viure entre un mar de mocs; i a més a jornada reduïda perquè a les deu tinc hora val metge que fa dos anys em va operar del túnel Carpià de la mà dreta perquè em miri la mà esquerra i... Taxa’n... va i em diu abans del que creus, ho porto allargant quasi dos anys, passarem pel quiròfan. He fet un somriure i hem quedat pel novembre per un, l’enèsim, electromiograma, per confirmar-ne l’evolució patètica de la meva mà esquerre.

Hi ha una cosa que m’anima el dissabte celebrem amb tota la família els 5o anys de casats dels meus pares. Ho fem a casa amb els fills, algun germà i els nets. Festa grossa a cal Iborra.

Un altre tema positiu ha estat el comportament davant la moto que el meu fill de setze s’ha comprat amb els seus estalvis de profe de reforç. Al principi des que sortia de casa fins que arribava a l’escola i tornada el meu cor no cabia en si mateix. Sort que quan arribava a escola i a casa ens enviava un missatge. En fi tinc un fill gran responsable i sobretot se’ns està fent gran.

El petit és una altra cosa té catorze i està patint l’adolescència en pla bestia, fins i tot fa cara d’adolescent. L’altra dia però ens va expressar per primer cop unes gotetes de centralitat mental, parlant-nos del que volia triar a quart d’ESO, com a assignatures.

En fi un dijous tocat de l’ala com el temps que estem tenint...