A vegades no saps perquè però agafes un a estimació especial a unes persones, i qualsevol noticia en positiu o en negatiu que els faci referència la sents com a pròpia. Són els misteris del ser humà, segurament hi entren en jocs factors anímics, de pituïtària.

Així com pot ser que en certes persones, que tampoc és que parlis llargament o te’n vagis a fer una copa amb ells, els sents alhora propers , familiars, quasi.

Això és el que m’ha succeït amb una persona de la feina, a la que de moment si més no, se li acabat la relació laboral amb l’empresa.

Aquest fet junt amb el que li està succeint a una persona propera on i segons els metges a causa d’un atzucac i a un desequilibri a la salut, ha perdut totalment les referència i el seu cervell s’ha convertit en un formatge de forats, on la memòria ha oblidat tota referència a la seva pròpia persona tot i que alhora es veu i es recorda com a la seva joventut, podríem dir que seixanta anys s’han esfondrat en la desmemòria.

Això ens ha colpit a tots els que hi tenim una relació. Ens ha fet dubtar, del que som i el que creiem ser, les nostres seguretats s’esvaeixen i s’enfonsen en un cúmul de preguntes.

En el primer cas per una mena d’admiració que sento que sabent-ne que en uns dies deixarà de treballar tot i això tingui la moral i la capacitat de somriure, que no riure. Els sers humans som molt forts. Del segon cas, com ja he dit ens fica dins l’habitació fosca i ens interpel·la sobre les nostres creences.

En definitiva, no ha estat una bona setmana, sento molta tristesa per la companya que ens deixa i que sento com si em quedes en l’absència i de l’altre una persona que de cop de ser equilibrada, raonable i perquè no molt i molt intel·ligent, Ara quan la vas a veure tot i la seva presència sents la seva absència.

I l’absència és dolorosa més pel que la sent que per l’absent.