En Gerard camina

El carrer és buit, les botigues tancades a excepció de la dels "Pakis", el sol davalla, un lleuger airet fa que caminar pel barri no sigui una tortura.

Un bon passeig que el tregui de l'angoixant sensació de solitud que li produeix especialment l'estiu.

La ciutat dorm una llarga becaina, buida, estranyament silenciosa, pels carrers del seu barri sent les seves petjades mentre un avi assegut en un banc recolzat en el seu bastó se'l mira.

Al cap d'una estona de vaguejar pels carrers creuant un parc s'asseu en un banc. Tancant els ulls, els seus pensaments brollen desordenats eixint tots els racons dels seu magí.

D'una banda pensa en com li agradaria ser una persona més valenta, més llençada, de fet ho havia estat però l'eufòria, l'atreviment, va morir en algun replec de la seva vida, va ser tant suau el canvi que amb cinquanta anys no sap ben bé on va començar a voler ser gris i poruc.

La foscor comença a envoltar-lo, un calfred l'empeny i comença el seu camí cap a casa, ara es prepararà una pizza i obrirà una cervesa deixarà que la televisió li adormi els sentiments i quan els ulls se li acluquin un llit solitari l'acomboiarà fins que els primers raigs de sol el tornin a la seva solitud.