Escriure em fa amo i senyor de mons irreals, de mirades i gestos d'altres.

Escriure sobre el que penses, el que sents, sobre personatges, sobre marcianos, d'amors i tot per què, sempre em pregunto perquè necessito expressar en un full blanc emocions inventades o reals, trencar les paraules força les frases, embrutar la blanca i polida pàgina de gargots innecessaris.

Mirar al meu voltant cercant idees, i tot per a què, perquè en un segon de l'estomac neix una sensació agradable d'haver donat forma a una cosa que abans no hi era. Ser l'amo i senyor de personatges que prenen vida, fets de paraules que donen forma als seus cossos, amb sensacions que els transmeten tacte i mirades que els donen ulls on veuen el que hom vol que vegin però que alhora menen al seu narrador cap a camins on no s'havia imaginat que hi arribaria, fins que els paisatges i els seus habitants prenen vida i caminen pels camins del magí.

On els amants són plaents i reben plaer, on la tragèdia de la vida pren força i arrossega com una riuada totes les passions i frustracions.

Escriure no té sentit sinó hi ha ningú que llegeixi i en el seu llegir gaudeixi dels nous mons, dels amors i tristeses dels personatges. On l'empatia apropa lector, escriptor i història i els emplaça i convocant-los els uneix.

Potser aquest és el sentit d'explicar històries que com totes són velles i iguals a mil històries viscudes i sentides però que passades pel filtre de la pròpia les fan diferents.