S Avui ha sortit la notícia que la Fecac ha volgut, segons diuen , tornar a l’origen de la Fira d’Abril que es celebra a Catalunya, prohibint el que anomenen música pachanga. Així volen que la música que soni a les “casetes” sigui la que toca, és a dir sevillanes.

És curiosa la situació d’amenaça que tenen certs col•lectius del que s’anomena els “altres catalans”, també és curiós que cap partit ni associació no hagi protestat, a banda dels sector crític a la Fecac. Protestes que segurament haguessin vist una provocació si en les festes pròpies de Catalunya algú hagués prohibit que sonessin o es recitessin en altre llengua que no fos la Catalana.

És allò que se’n diu veure’s el llautó. Perquè sempre és tant perillós el català i és natural tot allò que ve d’altres bandes de la península, o dit clarament perquè tot intent de normalitzar el català aixeca ampolles igual que ho fa que la música o la cultura d’altres països s’insereixen dins de manifestacions hispàniques, la idea base és que la cultura catalana no es sent com a pròpia dels espanyols, i solament es permet quan no molesta o bé adquireix el rang de ” coros i danzas”.

Una qüestió que ens hauria de fer pensar.

Per entendre el món que vivim no hi ha res com fer una ullada als clàssics, de fet la nostra formació està molt imbuïda pels clàssics.

El mite té si cap avui té una vigència encara més forta del que hom pot creure. Així des del mite del rei Gilgamesh de Babilònia, jove monarca que cerca l’elixir de la immortalitat i que en aquesta recerca retorna al seu reialme més savi, més prudent i segons la llegenda un dels reis que més justament va governar a el seu poble. L’ensenyança que ens aporta aquesta llegenda no és altre que el viatge iniciàtic del home al llarg de la seva vida a fi de trobar el sentit de la vida.
Així podríem dir que la única immortalitat a que pot aspirar el ser humà és l’empremta dels seus actes.

O el de Prometeu encadenat per creure en el lliure albir de l’home enfront dels déus. Al final retorna al Panteó per l’acceptació divina d’aquesta capacitat de la lliure decisió i de l’assumpció de la responsabilitat que comporta.

O la d’Edip, que representa la consciència de la culpa i els riscos del saber. Així quan ell reclama saber qui és el responsable del crim i que ha provocat els mals del seu reialme. I s’adona que ell és el responsable.

Així podríem anar repassant a Antigona o a Medea, etc. I veuríem com les referències sobre la justícia de les minories, o la radicalitat absoluta o la creació o la individualitat enfront de les convencions...

Això em fa pensar la pèrdua, avui se’n parla molt de l’ensenyament, que ha patit l’educació a l’arraconar l’estudi dels clàssics enfront d’un projecte curricular teòricament més proper a l’empresa, etc. Que alhora ens ha allunyat de nosaltres mateixos com a éssers complexes i amb un bagatge que ens ve de lluny. Llavors ens estranyem quan els joves d’avui no troben referents ètics que els lliguin a una cultura occidental i que corrin a cercar-ne en altres allò que els hem amagat de la nostre.

Demà és Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, aniria bé que a banda de cercar literatura actual ens fixéssim en algun llibre de literatura clàssica, segur que l’encertaríem.

He dit moltes vegades que la cosa més difícil que hi ha a la vida és ajudar als joves a valer-se en aquest món per la via de l’educació i que per tant la cosa més difícil és ser pare, per la senzilla raó de que si a l’escola ja és difícil donar uns continguts humans i socialitzants als nois i noies, ser pare a més per la convivència et demana una coherència que segueixi la línea dels valors de la pròpia família i dels que rep de l’escola. A més hi ha un factor humà que afecta de desigual manera els valors tramesos segons aquest factor.

Així a dos fills un s’adapta perfectament a la societat i a la vida i és una petita joia per la família, mentre que l’altra rebent objectivament els mateixos inputs tant a l’escola i a la família, sembla no poder adaptar-se i és un maldecap pels pares i l’escola, és com si tots dos fills visquessin en realitats diferents.

És més quan, més intentes acotxar, protegir en el sentit d’intentar fer veure els errors i voler fer-lo reflexionar, pitjor. Sembla com si aquest només pogués a prendre les dures lliçons que dona la vida a base de caure una i altre vegada.

Diàleg, reflexió, semblen no servir de res. Però malgrat això com a Pare i com educador per ser-ho, no ens hem de posar nerviosos i hem de veure més enllà, són joves rebels amb ells mateixos i que moltes vegades no saben canalitzar aquesta lluita interna que pateixen, sense saber com resoldre-la i sense acceptar l’ajuda. Però això no vol dir que els hem de deixar “tranquils”, ans al contrari hem de seguir acompanyant-los, per això som pares i aquesta és la nostra lluita, fer que els nostres fills siguin valuosos per a la societat que els ha d’acollir.

Reconec que a vegades com a Pare em sento frustrat i que més vegades intento racionalitzar els errors que comet el meu fill i més vegades penso en que ens hem equivocat però al final penso que el problema no són tant els meus desencerts com l’enfocament davant el problema que em planteja el meu fill, ser més flexible alhora que dur és el repte, i per tant seguirem la meva dona i jo mateix fent costat, i intentant fer entendre que pot confiar en nosaltres, que volem defugir el retret, i que ell a de cercar la sortida per obrir-se i aprendre a dir de veritat el que pensa, el que creu, el que sent. Trencar el seu hermetisme, defugir la solucions fàcils de l’autoinculpació.

Per acabar si hi ha alguna cosa difícil, complicada són les relacions humanes, però també he de dir que no hi ha cosa més interessant que deslliurar-se a ser Pare i fer ciutadants.

El fet de patir una operació, petita en aquest cas, et permet fer una parada “tècnica” vital que et fa reflexionar sobre d’on vens i cap on vols anar.

I aquesta és la part bona a banda de la pròpia de la salut. De fet tothom hauria de tenir un temps per repensar-se i veure si li agrada el que veu.

En el meu cas és la segona en dos anys, aquest cop a l’altra mà, per tant el meu tram de reflexió va en un segment curt de la meva vida, però si que a casa han canviat les coses. D’entrada el meu fill gran es troba a les portes de la universitat i per tant davant de prendre un decisió que el portarà cap a un lloc o altre depenent de la decisió. A més, alhora ja ha agut de posar en entredit els seus somnis de fa dos anys on semblava tenir clar el que volia però que la realitat de la vida l’ha fet tornar-se una mica més relatiu i per tant entendre que els desitjos i la realitat a vegades no s’ajunten o no son fàcils de conciliar.

D’altra el meu fill petit es troba en una situació semblant, perquè al final es veu abocat a deixar l’escola on sempre ha estudiat per anar a fer el batxillerat en un altre lloc i per tant un canvi vital. Un començar de nou i per tant un aprenentatge de tornar a començar.

Pel que fa a mi quan vaig tornar semblava que la feina anava cap a nous horitzons, i per tant perquè no dir-ho a un futur engrescador, ara però sembla que la cosa va al revés sembla que el futur és ben negre, sobretot per un canvi a la direcció que creu que el departament s’ha d’encongir i fins i tot queda sota mínims.

Per tant, la vida canvia i per tant com ja deia Darwin només sobreviuen els que estant en condicions d’evolucionar i treure profit sobre els canvis.

El dissabte vaig anar a veure el partit del meu fill, abans però teníem reunió  un pare avia perdut els papers en un partit anterior en camp contrari i havia descarregat la seva frustració per com anava el partit amb el nostre entrenador, oblidant que com es diu popularment els draps bruts es netegen a casa.  La qüestió de la reunió semblava que anava capa per aquí però no, es va parlar de que els pares  havíem de donar recolzament als nois i que si hi ha un problema aquest ha de passar pel coordinador dels equips? La cara dels pares allà reunits va ser d’estranyesa perquè poc o molt tots sabíem  que la realitat era una altra.

Tot això m’ha fet pensar que davant la resolució de problemes sempre tenim en generalitzar-los enlloc de parlar amb el que a creat el problema.

Total una reunió que lluny de solucionar res va crear una sensació de temps perdut. El que és clar és que hi ha gent encara que no sap on està, un club com el nostre té, per a mi, dues funcions, una primera la de donar als nois uns valors esportius com poden ser el compartir, la responsabilitat, el superar els problemes. En un segon lloc oferir un espai de convivència on formació i amistat vagin de la mà.

Després d’escoltar la compareixença del senyor Saura. El primer que et bé al cap és avorrit, sense ànima ni substància, previsible i trist. Si fos mosso agafava la baixa per depressió.

En Delors, home del PSC, es farà càrrec de la policia. Segons es diu el President de la Generalitat a imposat a un home de la seva confiança enfront d’Iniciativa.

La resposta del Saura com he dit al principi va ser penosa donat que per a contestar a les preguntes de l’oposició va utilitzar el vell mètode de vosaltres més.

En Saura, he de dir-ho, és un home poruc o almenys és la imatge que ha donat cada cop que s’ha ficat en un jardí. Almenys , sobretot, si repassem els fets d’aquests dies –
!er dia declaracions en seu parlamentària dient que les imatges de les càrregues dels mossos no li havien agradat i sense que ningú li preguntés va utilitzar el comodí del finançament. Destapiant-ne, la xifra que des del Ministeri s’havia ofert i de pas obrint tot un terratrèmol entre el tripartit i l’oposició.

Dir que Iniciativa no està qualificada per portar un àrea com la de la policia em sembla fort, però si que crec que ni Saura ni Boada han fet bé la seva feina perquè coses com aquestes no es pensin.

A més i de passada tota aquesta moguda a posat el focus en el govern donant-ne una imatge de ser un govern trabat per les quotes , on el President està lligat de mans quan a cessar o nomenar als seus Consellers. Perquè de fer-ho s’hi juga el seu propi càrrec.

Crec que ha data d’avui aquest govern ha entrat en situació d’espera; si hi ha algun altre marron no m’estranyaria que les eleccions no estant tant lluny com hom podria pensar.