He dit moltes vegades que la cosa més difícil que hi ha a la vida és ajudar als joves a valer-se en aquest món per la via de l’educació i que per tant la cosa més difícil és ser pare, per la senzilla raó de que si a l’escola ja és difícil donar uns continguts humans i socialitzants als nois i noies, ser pare a més per la convivència et demana una coherència que segueixi la línea dels valors de la pròpia família i dels que rep de l’escola. A més hi ha un factor humà que afecta de desigual manera els valors tramesos segons aquest factor.

Així a dos fills un s’adapta perfectament a la societat i a la vida i és una petita joia per la família, mentre que l’altra rebent objectivament els mateixos inputs tant a l’escola i a la família, sembla no poder adaptar-se i és un maldecap pels pares i l’escola, és com si tots dos fills visquessin en realitats diferents.

És més quan, més intentes acotxar, protegir en el sentit d’intentar fer veure els errors i voler fer-lo reflexionar, pitjor. Sembla com si aquest només pogués a prendre les dures lliçons que dona la vida a base de caure una i altre vegada.

Diàleg, reflexió, semblen no servir de res. Però malgrat això com a Pare i com educador per ser-ho, no ens hem de posar nerviosos i hem de veure més enllà, són joves rebels amb ells mateixos i que moltes vegades no saben canalitzar aquesta lluita interna que pateixen, sense saber com resoldre-la i sense acceptar l’ajuda. Però això no vol dir que els hem de deixar “tranquils”, ans al contrari hem de seguir acompanyant-los, per això som pares i aquesta és la nostra lluita, fer que els nostres fills siguin valuosos per a la societat que els ha d’acollir.

Reconec que a vegades com a Pare em sento frustrat i que més vegades intento racionalitzar els errors que comet el meu fill i més vegades penso en que ens hem equivocat però al final penso que el problema no són tant els meus desencerts com l’enfocament davant el problema que em planteja el meu fill, ser més flexible alhora que dur és el repte, i per tant seguirem la meva dona i jo mateix fent costat, i intentant fer entendre que pot confiar en nosaltres, que volem defugir el retret, i que ell a de cercar la sortida per obrir-se i aprendre a dir de veritat el que pensa, el que creu, el que sent. Trencar el seu hermetisme, defugir la solucions fàcils de l’autoinculpació.

Per acabar si hi ha alguna cosa difícil, complicada són les relacions humanes, però també he de dir que no hi ha cosa més interessant que deslliurar-se a ser Pare i fer ciutadants.