El fet de patir una operació, petita en aquest cas, et permet fer una parada “tècnica” vital que et fa reflexionar sobre d’on vens i cap on vols anar.

I aquesta és la part bona a banda de la pròpia de la salut. De fet tothom hauria de tenir un temps per repensar-se i veure si li agrada el que veu.

En el meu cas és la segona en dos anys, aquest cop a l’altra mà, per tant el meu tram de reflexió va en un segment curt de la meva vida, però si que a casa han canviat les coses. D’entrada el meu fill gran es troba a les portes de la universitat i per tant davant de prendre un decisió que el portarà cap a un lloc o altre depenent de la decisió. A més, alhora ja ha agut de posar en entredit els seus somnis de fa dos anys on semblava tenir clar el que volia però que la realitat de la vida l’ha fet tornar-se una mica més relatiu i per tant entendre que els desitjos i la realitat a vegades no s’ajunten o no son fàcils de conciliar.

D’altra el meu fill petit es troba en una situació semblant, perquè al final es veu abocat a deixar l’escola on sempre ha estudiat per anar a fer el batxillerat en un altre lloc i per tant un canvi vital. Un començar de nou i per tant un aprenentatge de tornar a començar.

Pel que fa a mi quan vaig tornar semblava que la feina anava cap a nous horitzons, i per tant perquè no dir-ho a un futur engrescador, ara però sembla que la cosa va al revés sembla que el futur és ben negre, sobretot per un canvi a la direcció que creu que el departament s’ha d’encongir i fins i tot queda sota mínims.

Per tant, la vida canvia i per tant com ja deia Darwin només sobreviuen els que estant en condicions d’evolucionar i treure profit sobre els canvis.