S Avui ha sortit la notícia que la Fecac ha volgut, segons diuen , tornar a l’origen de la Fira d’Abril que es celebra a Catalunya, prohibint el que anomenen música pachanga. Així volen que la música que soni a les “casetes” sigui la que toca, és a dir sevillanes.

És curiosa la situació d’amenaça que tenen certs col•lectius del que s’anomena els “altres catalans”, també és curiós que cap partit ni associació no hagi protestat, a banda dels sector crític a la Fecac. Protestes que segurament haguessin vist una provocació si en les festes pròpies de Catalunya algú hagués prohibit que sonessin o es recitessin en altre llengua que no fos la Catalana.

És allò que se’n diu veure’s el llautó. Perquè sempre és tant perillós el català i és natural tot allò que ve d’altres bandes de la península, o dit clarament perquè tot intent de normalitzar el català aixeca ampolles igual que ho fa que la música o la cultura d’altres països s’insereixen dins de manifestacions hispàniques, la idea base és que la cultura catalana no es sent com a pròpia dels espanyols, i solament es permet quan no molesta o bé adquireix el rang de ” coros i danzas”.

Una qüestió que ens hauria de fer pensar.