Ja hi som un altra cop nadal, a mesura que passen els anys sembla que tot corri més, com si allò de “Tempus Fugit”, és faci més cert a mesura que un es va fent gran.

Aquest any ha estat estrany i la veritat no sé com avaluar-ho, si penso com a país, ha estat nefast, cada cop més ens encerclen i ens ataquen els enemics de la nostre identitat i cada cop amb més poca vergonya, si fa uns anys se’ns respectava ara és tot el contrari, entren a sac en la nostra convivència i en el nostre dret a fer-nos lleis, intentant trencar-la separant-nos.

Al bell mig una crisis, que la piloten i donen solucions els mateixos que han creat el problema i els polítics i mas-media, fent-lis la gara-gara, total que els plats que ells mateixos han trencat ara els hem de pagar els que hem patit la bombolla immobiliària, els que hem vist trossejat i embrutat el territori a canvi d’esquelets que viuen el silenci dels horrors des del pirineu a tota la façana marítima. Així aquells que han destrossat, embrutat i s’han enriquit, ara volen seguir enriquint-se però amb les engrunes que menja el poble i el pitjor és que la classe política calla i accepta.

A nivell personal, però les coses no han sigut tant fosques, varem poder anar a Berlin i veure aquella societat que és una barreja de cultura urbana i tradició, on l’art traspua , on en qualsevol lloc hi ha exposicions i on el gris té quelcom de demodé.

A més els meus fills segueixen els estudis bé i l’ambient familiar es viu amb una serena tranquilitat. Vam celebrar l’entrada de les festes escoltant al Palau l’Al·leluia de Händel

La nota negativa va ser la mort d’un amic company de partits de bàsquet i de cavalcades de reis mags. Al final el càncer va poder amb ell i va morir al 50 anys.

El 2010 ha estat un any amb petits esquetxos que mai van brotar, esperem que el 2011 hi hagi alguna cosa que ens sacsegi i ens faci trempar.

Bones festes

A vegades no saps perquè però agafes un a estimació especial a unes persones, i qualsevol noticia en positiu o en negatiu que els faci referència la sents com a pròpia. Són els misteris del ser humà, segurament hi entren en jocs factors anímics, de pituïtària.

Així com pot ser que en certes persones, que tampoc és que parlis llargament o te’n vagis a fer una copa amb ells, els sents alhora propers , familiars, quasi.

Això és el que m’ha succeït amb una persona de la feina, a la que de moment si més no, se li acabat la relació laboral amb l’empresa.

Aquest fet junt amb el que li està succeint a una persona propera on i segons els metges a causa d’un atzucac i a un desequilibri a la salut, ha perdut totalment les referència i el seu cervell s’ha convertit en un formatge de forats, on la memòria ha oblidat tota referència a la seva pròpia persona tot i que alhora es veu i es recorda com a la seva joventut, podríem dir que seixanta anys s’han esfondrat en la desmemòria.

Això ens ha colpit a tots els que hi tenim una relació. Ens ha fet dubtar, del que som i el que creiem ser, les nostres seguretats s’esvaeixen i s’enfonsen en un cúmul de preguntes.

En el primer cas per una mena d’admiració que sento que sabent-ne que en uns dies deixarà de treballar tot i això tingui la moral i la capacitat de somriure, que no riure. Els sers humans som molt forts. Del segon cas, com ja he dit ens fica dins l’habitació fosca i ens interpel·la sobre les nostres creences.

En definitiva, no ha estat una bona setmana, sento molta tristesa per la companya que ens deixa i que sento com si em quedes en l’absència i de l’altre una persona que de cop de ser equilibrada, raonable i perquè no molt i molt intel·ligent, Ara quan la vas a veure tot i la seva presència sents la seva absència.

I l’absència és dolorosa més pel que la sent que per l’absent.

Donat que estic prostrat al llit vençut per la grip. Ahir vaig decidir rematar-me i seguir el debat de pressupostos al Congrès dels Diputats.

És un exercici recomenable, pels interessats en la política d'aquest país. Perquè t'ajuda a entendre millor com funcionen els polítics.

Com ja sabeu ahir el Grup Socialista i en Zp tenien garantit l'aprovació avui dels pressupostos gràcies bàsicament a PNV i Coalición Canària i amb l'abstenció de UPN.

La resta de grups, però van coincidir en presentar esmenes a la totalitat o esmenes de devolució, que obviament avui han estat desestimades.

L'important però era veure el que deien els caps de cada grup i sobretot les raóns del perquè del seu vot en sentit negatiu.

La sensació va ser estranya perquè en el fons i fora del PP que no tenia ni abans ni ara cap posibilitat de pacte, com dic era que tots haguessin volgut ser part del pacte i fora de Rosa Diaz que podríem encardinar a l'extrema dreta, perquè de fet es passa de frenada de tant voler ser Constitucionalista acaba dient coses que van contra la Constitució que diu defensar.

La resta CIU, BNG, Iniciativa, ERC, semblaven més ofesos per no ser els convidats a l'apat dels pactes que un altre cosa.

Al final escoltant els discursos semblaven fets a la mida del que un volia dir i no tant com a resposta del que l'altre deia.

En fi un exercici bo sentir als polítics parlar que no escoltar-se al Congrès.

En el cervell ben tancat hi ha un món de milions de neurones que es relacionen creant xarxes que a la vegada s’interconecten amb d’altres xarxes arribant-ne a crear milions de connexions.

Així des de dins d’aquest món, es dirigeix el cos humà, des de les parts motrius, visuals, o externes fins allò què fa que tinguem una identitat diferent a la dels altres .

Explico això perquè de cop a la meva família estem patint un cas curiós, aquest familiar es troba perfectament, sense sucre, tensió perfecte, sense cap problema físic ni sembla que ni els tacs, ni les ressonàncies, han trobat cap anomalia. Però ell ha perdut la identitat, no reconeix pràcticament a ningú, tot i que té records selectius, del passat sobretot. Però no sap que es troba en un hospital ni a quina ciutat es troba, hi ha que dir que al llarg de la seva vida a viscut a diferents llocs. Alhora llegeix perfectament, però de tant en tant té forats , l’especialista molt reputat i reconegut, navega, li ha fet proves d’alzehimer, i al final ens ha dit que segurament la recuperació serà lenta, en concret fins que les xarxes neuronals es vagin refent i creant noves connexions.

Fa pena, quan el vaig anar a veure , tot i que tinc la sort de ser dels nebots reconeguts, els seus ulls expressaven perplexitat, i atordiment, ja que dir que abans d’això era un home molt intel·ligent i preuat per moltíssima gent. Ara es sent perdut, perquè no entén res, és com si el món li hagués gastat una macabra broma.

Es troba bé, pot afaitar-se, pot menjar i de fet menjar sol , va a fer les seves necessitats, però en allò que pertoca al ser, ha caigut en un forat, i negre ben negre i és llavors quan jo hem pregunto, quan parlem de l’ànima , no estarem parlant d’aquest món, fosc i amagat dins d’una closca i el lloc on ningú hi pensa. Quan la gent parla del que no suportaria parla dels ulls, de les mans, etc, però pocs pensen en aquest espai on es crean les idees, on neixen les simpaties, les fes, les amargors i que en definitiva ens defineixen ens donen els noms i els cognoms del que som.

Amant i muller versus Barcelona i l'alcalde

Quan alguna cosa, una relació, una amistat, un amor s'acaben no se sap perquè comencen a sorgir del pou totes les coses que l'amor, l'estima amagava dins del cau. I les ruptures, els decensisos sempre tenen aquest regust amarg, vinagre al vi.

En política també succeeix, i si no que li preguntin a l'alcalde de Barcelona, que no se sap a venir del que li cau a sobre, companys imputats o que passen per jutjats, propostes de dies festius que com a molt dibuixen una rialla a la gent i ara que ha passat d'aquella alcaldia brillant com un estel a l'skay line de la ciutat.

Ell no sap que les relacions per mantenir-se s'han de mimar i la gent s'ha de sentir estimada, i l'alcaldia ja fa anys que només estima a uns quants als qui han fet un negoci fantàstic transformant una ciutat atractiva i viva en una pobre caricatura de cartró pedra, que només pot agradar al visitant que cerca items però que davant d'una ciutat no es pregunta mai coses.

Així poc a poc el consistori anat abraçant una amant, ciutat, que no existeix i per tant allunyada de la real de la que ha creat, de la ciutat amb olor i color, i la fi inexorablement ha arribat i l'amant vol celebrar el dia dels enamorats com si això el redimis de l'abandó en que ha tingut a la ciutat durant aquests anys fixat més en una altre ciutat feta a la seva mida on els ciutadants són figurants i les cases de xocolata.

Crec alcalde que és hora que deixeu la bara i la faixa i seieu en un bar en un barri de Barcelona, veureu que la gent és com és digne en les seves miseries i alegries i allunyada de la caricatura en que l'heu volguda convertir perquè uns quants en fecin negoci a costa del que ni és vostre ni dells.

Bé ja ha passat el 29 d'octubre, dia de la vaga general. I ara què? el govern farà alguna mena de pas, o es quedara amb el de jornada desigual, i felicitant en general als sindicats pel seu comportament durant la jornada. I anunciant que ara van a per les pensions.

D'altra banda els diaris quasi tots amb un titular " Vaga pero menys". Com si estessin contents del cert perfum a fracas del 29-O, demostrant que hi havia una certa por perquè en el fons tothom nota l'emprenyament general que hi ha a la ciutadania, en una societat de 20 per cent d'atur, on en el cas dels joves s'eleva a més d'un 40 per cent, vol dir que alguna cosa no es fa bé i que lògicament podia ser utilitzat en un dia com el d'ahir.

Per desgràcia, però jo tenia els meus dubtes, perquè detecto també un comformisme total en la situació, la gent es troba anestesiada davant les enormes injustícies que s'estan cometen en nom de l'economía i tothom accepta al final que són culpables de no se sap ben bé de quin pecat.

Així se'ns diu que em de ser productius, parlar idiomes, estalviar, accepta contractes de merda, callar quan se'ns acomiada perquè és pel nostre bé.

Però ningú fa polítiques reals perquè les empreses inverteixin realment amb I+D, o quines facilitats hi ha perquè la gent es pogui formar, a la universitat per no parlar de la Formació professional, han desaparegut practicament les opcions del estudis nocturs. Ara això si, si tens diners pots pagar una pasta tens l'UOC.

Pel que fa al famós diferencial de sous productivitat, caldria parlar clar, si cada cop tenim menys industria i un cambrer o una assistenta o venedor de roba, quina productivitat tenen si per començar tenen sous de merda i contractes idem.

Si la majoria de empreses multinacionals Sony per exempla fa quatre dies ha dit que se'n va, si aqui encara s'esta parlant de les mines i dels miners. Quan la única economia que funciona ha estat des de fa temps l'especulativa, a que ve parlar de productivitat quan hi ha 2 milions d'aturats oficials ?

En fi, resem perquè vingui algun polític a aquestes terres abandonades de la ma de Déu amb el suficient coratgei ambició per començar a fer polítique de veritat i deixar-se de fer de taurs del Missisipi.

Bé, ahir vaig acabar el fotolibro dedicat a Berlin, ciutat en construcció.

Avui revisaré les imatges per si he de retocar algun defectillo.

El que és important però avui, és les sensacions que tinc en aquesta setmana, el meu fill gran s'ha tret el carnet i la ciutat mullada per la pluja insistent des de dijous, fa que aquest dissabte amb sintonia de Yes i amb aroma de cafè recient fet. Em desperti una barreja de melanconia i de pau.

El temps sembla que avança massa depressa i de vegades gaudir d'un dissabte com el d'avui , gris i plujos escoltant bona música, fa que un estigui en pau amb el món.

En fi, un altra dia parlaré del que crec de les properes eleccions, del Sr Montilla i la seva troupe i de Barcelona respecte a Berlin.

Avui, em quedo amb el cafè i la música de Yes.

Berlin, dijous 26 d'agost de 2010

A hores d’agafar l’avió que em portarà a Berlin, començo a sentir els nervis del viatge, perquè és una de les ciutats d’Europa, que m’interessaven més i no voldria que em decebés, a la fi vaig a la capital real d’Europa, donat que quan Berlin esternuda, Europa es refreda, és i ha estat l’eix central on ha pivotat un segle de política i història europea.
Alhora és una ciutat que ha renascut de l’horrible ferida que la guerra li va infligir. Dividida i esquarterada pels guanyadors de la 2ona Guerra Mundial, ha renascut com l’au Fenix.
Avui és una ciutat oberta i moderna sense perdre però els referents que l’han fet i així, pel que he llegit é una ciutat que ha sabut ser una mica de tots, conservant els museus a la memòria de l’antiga DDR, o el museu de l’holocaust, o el museu dedicat a la memòria dels gais que varen patir l’extermini, o el museu de l’horror on trobem el despatx de Hitler amb els bustos de Mussolini, i de Franco, retratats com els altres dos insignes feixistes que varen ser.
Alhora petits detalls de la ciutat dividida , east gallery, o el campanar de l’església del record, memorial pels jueus assassinats a Europa, junt amb tota la modernitat de la cúpula del parlament alemany obra de Foster o el Sony Centre a la Postdamer Platz on d’un espai oblidat entre la terra de ningú a partir de la reunificació es va construir un barri absolutament modern.
Per no parlar de la illa dels Museus, patrimoni de la humanitat. O de la rica xarxa de moviments socials on potser les Tacheles ens recorden el somni del que va ser el moviment Okupa.
En fi falten hores demà aquestes hores ja estaré respirant Berlin. Quan torni ja ús diré quins pensaments he tingut.

Per fi a costat una mica però ja ha arribat. Començo la segona tongada de vacances. I estic a cinc dies d'hagafar un vol que ens porti a Berlin.

Però ara el que necessito és gaudir d'aquests dies abans del viatge i això vol dir, descomprimir-me de la feina, gaudir del no fer res i per suposat de la companyia de la meva dona i dels meus fills.

Avui al matí he tingut el plaer de coneixer l'amiga del meu fill gran "la Mariona", encantadora i impressionant, treballant a l'estiu per pagar-se el pis on viu a Barcelona, estudiant a la facultat i a sobre quedant neta.

Una bona influència pel meu fill no gaire donat al sacrifici, alhora que pot ser un bon referent per a ell, en fi deprès visita a les festes de Gràcia, visita matinal, una mica pobres, però no en el sentit que molts podem entendre sinó en que les veig desfasades, d'un altre temps, és clar que quan un arriba a la cinquantena ho veu diferent de quant en tenia vint.

Demà Palamós, a preparar l'apartament pels propers llogaters, aquest any ha estat especialment bo. Ens permetrà recollir pasta per la Universitat del gran i pagar una part de les despesses del viatge a Berlin.

I tot amanid amb calor, molta calor a Barcelona crec que ha estat des del juliol el primer dia de calor de veritat, que fort, ara que s'acaben les vacances per a molts mortals ara comença el bon temps, ironies de la natura.

Dimecres, 11 d'agost de 2010, ja queda poc per començar el segon torn de vacances el 20 és el darrer dia de treball i la veritat és que em queden lluny les dues darreres setmanes de juliol a Palamós. Bé ara toca començar a preparar el viatge a Berlin, una setmaneta visitant una ciutat que pel que porto llegint seria una de les més actives i interessants culturalment parlant.

Aixi se m'apareix com una ciutat plena de ferides que la història li ha anat fent i confegint-hi una ciutat diferent ja no tant sols dins de la pròpia alemanya sinó d'Europa. Capital de l'Imperi Austro-Hungar amb un Bismark movent els fils d'Europa, desagnada a la Primera Guerra Mundial i portada a la follia per Hitler i destruida i esquarterada pels aliats com a càstig. Dividida quasi 40 anys per un mur, que al final els esdeveniments el van fer caure.

Avui és filla de tot aquest bagatge, on tot i la reunificació encar podrem veure els rastres de tot aquest passat de somnis de ser un imperi i del terror que van ser capaços uns homes contra uns altres, junt això podrem gaudir del que queda del moviment ocupa "Tacheles", o el barri turc.

Al costat de maravelles com la illa dels Museus... O el magnífic Bundestag de'n Foster amb la cupula de cristall.

En fi totes aquestes lectures, recerques em fan sentir-me més a prop del moment de gaudir i m'alleugen el fet d'estar treballant un 11 d'agost.

Dimecres, 11 d'agost de 2010, ja queda poc per començar el segon

Dissabte, tranquilitat al peu del canó. Mes d'agost, ciutat buida, a la fresca amb un bourbon a les mans, escoltant a Alicia Keys, el paradís o se li assembla molt.

La temperatura a les vuit del vespre és de 26 graus i bufa un suau ventet, viure a ciutat té aquestes coses, gaudir del silènci mentre escoltes bona música i et prens un bourbon i la calor no t'esclafa, mentre rius pensant en l'estrès de les platges plenes de gom a gom amb olor a crema solar, mentre algun espabilat se't fica damunt la tovallola...

Si ja sé el conte de la guineu i el raïm, però la veritat ja fa anys que vaig triar repartir les vacances entre juliol i finals d'agost i part de principis de setembre i la veritat és que el nivell de vida m'ha pujat uns quants enters.

En fi dissabte, escoltant música mentre el gel del bourbon va desaperixent, si no és el seté cel que ho serà.

Dilluns,

Torno a la feina, tothom diu que faig bona cara, normal perquè desconectar, és a dir no pensar en res que no sigui viure lentament el dia a dia, mirant el teu fill mentre consulta el seu ordinador o mentre et fa companyia a la piscina mentre et llences a l'aigua i ell somriu, o a la nit mentre veiem la tele i ens fem massatges a les cames o fem bromes, en definitiva deixar esmicolar el temps.

D'altra banda he tornat a Barna on era l'altre fill, ell encara que no ho reconegui s'analegra de tenir-me, encara que sigui perquè li faig reserves a restaurants de música en viu perquè enlluerni a una noia que li agrada.

A més així també m'ha pogut explicar les seves peripècies com a socorrista tot i que ho ha deixat. Va fer una proposta i no li han acceptat, enfí, així també es fan grans...

Com dic avui ha estat el primer dia de treball, res d'especial, veure als companys i al "jefe" que ni et saluda, normal, definitivament he aterrat amb la realitat diaria.

Sort que dintre de quatre setmanes torno a fer vacances i llavors tota la família ens embarquem en el viatge d'aquest any a Berlin, que falta gent.

Com més amunt he dit treball dur treball...

Vacances, quan arriben em sento alliberat i un somriure fortiu s'escapa del meu esguard. Aquest any m'hee dividit les vacances entre Palamós, dues setmanes al juliol i finals d'agost i setembre.

D'aquesta manera puc gaudir d'una banda de la tranquilitat de la Costa Brava al principi de temporada on encara pots col·locar les toballoles a la sorra i el mar és net, sobretot entre setmana. I la segona tongada fer el viatge que com fa tres fem i que aquest cop ens portarà a Berlin.

Ara però estic gaudint dels primers dies de vacances a La fosca, Palamós, en companyia del meu fill petit, tots dos sols, sense impossar-nos res i fent les coses al seu temps, fant que el temps s'esmicoli lent, gaudint-ne fins el darrer alè de dia.

És una sensació tant relaxant que aném com adormits, i encara que sembli que pot ser aburrit, crec que en el nostre cas ens permet una convivència, tranquila i planera, sense sobresalts.

Ell i jo, com si fossim dos naufrags vivim sense amuntegar-nos menjant i dormint quan toca però sense l'estres de fer-ho.

Suposo que la setmana vinent quan vingui la meva dona això canviara, més que res perquè ella és super activa, però ara és el moment de gaudir de nosaltres mateixos amb moments de xerrera i daltres de silenci, en definitiva relaxant-nos.

Ja fa tres dies que estic de vacances i aquest any he pujat a Palamós amb el meu fill petit tots dos sols, en plan convivència, la setmana vinent ja hi vindrà la meva dona.

El millor fins ara és la lentitud en que passen els dies, moltes hores junts que deixem correr parlant, banyant-nos a la piscina o al mar i també deixant-nos els nostres espais, no dient res, mentre jo escric aquestes quatre lletres i ell juga a la wii, mentre el truc va cercant ombres o intentant caçar algun insecte volador.

Va bé això de no establir-nos obligacions, fora de les justes, perquè ens permet viure sense preses, respirar poc a poc, deixar-nos espais,en definitiva gaudir duns dies on el important és no obligar-nos a fer res.

El dolce far niente.

Ahir varem rebre la visita de la meva germana, i suposo que notava aquest ambient de relax perquè alhora d'acomiadar-nos, ens va comentar que no tenia gens de ganes de tornar a Barna.

Aquesta tarda, si tinc ganes i desprès d'una becaina reparadora, em posaré a llegir la guia de Berlin, per anar obrint boca, donat que tot i que queda un mes i mig, el temps passa i m'agrada saber el màxim dels llocs que visitem.

En fi que tingueu un feliç dia

Les reaccions que ha despertat a la societat espanyola i catalana la vaga i enuig dels funcionaris pel trencament del govern socialista i tripartit d’un dels pactes sagrats, és a dir: baixar el sou entre 7% i 3 % el sou dels treballadors del Capítol 1 i de la baixada i congelació del sou dels jubilats. Passant-se pel forro convenis i pactes que no fa gaire es van acordar. Però la reacció de la societat que he pogut llegir o escoltar no deixa de sorprendre’m, en primer lloc, expressada per una alegria continguda mal dissimulada i en segon lloc la paraula privilegiats sortia sempre acompanyada a altres adjectius clarament negatius.

Potser a la gent caldria recordar-li que :
1er Els treballadors de l’administració tenen entre d’altres responsabilitats el custodiar la informació personal dels seus usuaris.
2n. Fer complir en totes les seves accions els principis d’igualtat jurídica i per tant que quan un administrat s’apropa a l’administració té la seguretat que serà tractat igual independentment de qualsevol altre criteri subjectiu. I que el funcionari aplicarà criteris sempre objectius alhora de donar tràmit a les demandes dels administrats
3er. La famosa seguretat laboral cau pel seu pes un treballador de l’administració per accedir ha agut de presentar-se a unes oposicions en peu d’igualtat a als altres candidats. A més actualment l’administració és la que acumula un nombre més gran de persones interines i per tant amb contractes inestables.
4rt. En quan al nombre de treballadors a l’administració també hi ha un gran desinformació, donat que la ràtio de funcionari per habitant ens situa molt per sota de països com Alemanya, França, Anglaterra, Itàlia...

En resum ha Espanya i a Catalunya aquesta mala imatge, resulta digne d’un estudi antropològic. Suposo que els culpables si rasquéssim una mica serien els primers pobladors de la península que quan van veure desembarcar la civilització Grecs, Romans, amb els seus funcionaris, intentant civilitzar aquestes terres, ja deurien trobar l’animadversió dels originaris, acostumats a viure en cabanes, sense ordre ni concert.

O potser és l’ànima anarquista dels peninsulars, no fa gaire només 60 anys encara feien guerres civils, que no volen admetre que algú els digui per exemple que els comptes del seu Ajuntament no són clares, Santa Coloma de Gramanet, o que com avui ha sortit, l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya van fer la gara- gara als tripijocs del senyor Millet a compte de l’edifici d’enfront al Palau, perquè aquests pares de la pàtria, s’embutxaquessin un bons dinerons a compte de les plus vàlues...

En definitiva com a treballador de l’administració em sap greu aquesta mena de recança cap al servidor públic, que com a qualsevol altre treballador intenta fer la seva feina el millor possible.

Vivim uns moments convulsos, que el temps dirà com acabaran, ens trobem dins d’una crisis econòmica que van originar els financers i els polítics en connivència, a tothom li anava bé i de cop. Pluf, va petar i les conseqüències les estem pagant tots. El pitjor és que lluny d’aprofitar la situació per cercar solucions i esmenar conductes, resulta que els principals inductors de la crisis que ens ha portat a xifres d’atur de sis dígits per no parlar de, en el cas d’Espanya d’hectàrees de terrenys amb construccions abandonades.

Resulta que aquests savis que ens han portat al moment convuls actual, ara son els que volen alliçonar als governs dient-los el que han de fer, empresaris amb l’aigua al coll, són presidents d’associacions d’empresaris que proposen entre d’altres abaratir més els sous quan no els contractes esclavatge sense drets per a joves, el pitjor és que no he sentit cap polític contestar, i si fer propostes que s’assemblen molt, baixar sous als treballadors de l’administració no als que manen, directors , gerents, endollats que curiosament passen directament de càrrecs de confiança a obtenir places directes i fixes a l’administració, mentre la temporalitat a l’administració és d’un 20 %. etc. Només cal mirar el DOGC, Diari oficial de la Generalitat de Catalunya, per veure com els alts càrrecs s’auto -nomenen i quins sous s’auto- posen.

Dissortadament, la societat es troba adormida, sense resposta davant els continus atacs que es reben, inseguretat, bombardeig de males notícies...
Sensacions, que s’ajunten a uns governs sense idees i una oposició que fa por, el PP cada dia que passa s’apropa més a un partit d’extrema dreta, només cal veure el País Valencia o Madrid, per veure’n el tuf.

Quin futur en s espera, una revolució des de baix, o un big brother que cada dia serà més fort i més potent.

La meva sensació és que ens trobem al final de la civilització que hem conegut, el final d’un model de vida i ara ens trobem en plena auto destrucció, cap a on anirem, no ho sé.

Avui a la premsa de Barcelona no es parla d'altra cosa. Barcelona es vol postular per les Olimpiades blanques del 2022. Pel que sembla, Barcelona és incapaç de creixer armonicament ans al contrari ho ha de fer a batzegades, a cops i en plan bèstia.

En seguida s'han posicionat dos bàndols, perdó tres, els polítics obviament tenen por d'aquests anuncis i enlloc de dir el que realment pensen, tots o la majoria s'han colocata favor, amb això si petits matisos del tipus, que no els havien consultat...

Però el que és important són els dos bàndols que s'han erigit, d'una banda els empresaris, hotelers, amos de pistes d'esquí, i tots els que tenen alguna cosa a guanyar, de l'altra podríem dividir-ho entre els ciutadants de Barcelona, que veuen com un govern municipal, de fa temps allunyat dels interesos reals dels seus ciutadants, que demanen, millors serveis socials, neteja, control de la delinqüència, lluita contra la marginalitat, en definitiva una ciutat per viure-hi més que per negociar-hi, de fet ja fa temps que molts ciutadants tenim la sensació de que els nostres governants municipals ens han segrestat la nostra ciutat i la passejen com una meuca al millor comprador.

Cosa que ens omple de tristor, perquè demostra que els actuals governants amb l'alcalde al front han desisistit de fer una ciutat pels Barcelonins i segueixen amb una visió del segle passat d'obres faraoniques, que per cert paguem els qui hi vivim, no pas aquells que més benefici en treuen...
D'altra banda hi ha els ecologistes, que durant temps han sentit com els polítics parlaven d'aturar el tipus de creixement destructor del pirineu i que ara tots a una estan disposats a acbar de matar el poc de verge que queda per a glòria dels amos d'hotels i apartaments, constructors de ciment i de lletjor.

En fi i per acabar espero que el desastre del Forum sigui un avis, pels qui ocupin el futur seient d'alcalde d'aquesta pobra, gran Ciutat.

ciau