NIT AL CARRER II

S’atura en arribar a una casa, ja ha arribat, una sensació de seguretat l’envaeix mentre de les seves butxaques eix una clau, la fica a la porta i una bafarada de calor barrejada amb  l’olor de l’ambientador li omple les narius. Unes basques li recorden els excessos de la nit.

Mentre camina pel passadís es va traient la roba , nu cau damunt el llit que encara conserva els somnis de la nit anterior barrejant-se amb els pensaments actuals.
Es gira i es regira fins trobar els seu lloc, un lloc que pren la forma de la solitud d’un espai buit de fa molt de temps.

Recorda altres temps, quan creia amb l’amor, quan cercava i quasi ho va aconseguir, la persona per compatir, també quan aquesta el va deixar perquè ja no podia continuar amb ell.

El seu mon, era massa ple de fantasies, de nous començaments sempre estroncats, de promeses no complides.

De cop el mon gira en el seu cap amb tanta força que es lleva d’un salt per anar a petar al lavabo i allà una cremor nascuda a l’estomac li puja fins a la gola cremant-t’ho tot, tots els mals esperits salten al buit de la tassa, mentre el seu cervell sembla trencar-se, esmicolar-se en mil bocins.

Una llum freda el retorna, alhora que un dolor que recorre el seu cos, li recorda que els anys no passen per que si, i que dormir al terra del lavabo entre les restes del seu vòmit, no és la millor manera de començar un nou dia.

S’aixeca i mira la devastació, sense que li desperti cap pensament, pren el pal de fregar i omple el cubell amb aigua que al caure al fons li sembla com si el seu cervell de plastilina es desfés una mica, de fet qualsevol soroll esclata directament dins seu. Amb el terra mullat, entra al plat de la dutxa i deixa que l’aigua peti a la seva pell, petites guspires que apaguen el foc del seu cos.

Sense eixugar-se, surt del quarto de bany per asseure’s al llit. La seva ment perduda en els boscos nebulosos de l’alcohol, cerquen la serenor i un punt de realitat on agafar-se, mentrestant es deixa caure.