Paper blanc

Escriure,dir alguna cosa que tingui sentit, encara que sigui per a tu, és difícil, perquè et demana despullar-te, romandra nu en el mirall de la veritat, fins i tot quan el que vols dir té un sentit festiu, l'acte d'escriure demana aquesta mirada al mirall.
Escriure, per dir, esciure per ser, esciure perquè algú llegeixi el que dius i que es senti proper al que llegeix.
Escriure per a un mateix, és l'inici d'escriure pels altres, en el fons no som tant diferents els éssers humans com per que no es crei aquesta connivència lector escriptor.
Llegir el que hom escriu és asumir el que de xafarders tenim. Sentir que no sóm els únics que perdem més que guanyem o que desitgem més del que ens donen, en definitiva en que tots som una mica horfes i que llegint l'horfanesa dels altres ens fa sentir més acompanyats.
Enfrontar-se al paper en blanc, és com haver de llevar-se cada dia, demana força, un punt de rebelia, de no donar-se per vençut, pensar que fora hi ha una oportunitat de ser, de sentir. En derfinitiva escriure es descriure la vida.