Senyals

No m'agrada que em diguin la veritat, no m'agrada mirar-me al mirall on es reflexa una imatge que no vull reconèixer, vull pensar que la meva mala sort a l'escollir, és això mala sort.
Senyals, petits fanalets que ens diuen que no som sempre com voldríem ser. Viatges cap a nous reptes, camins que ens porten a fugir endavant.

Senyals que hi són però que no veiem, perquè l'orgull, la vanitat o senzillament l'estupidesa ens porta al desastre a perdre opcions, a fer-nos incapaços de girar full, d'obrir nous camins.
Senyals que com els estels ens porten a universos perillosos de personatges que amb veu càlida sempre ens diuen el que volem sentir, que sempre escombren cap a casa. Conformistes de la malastrugança, que ens diuen que no hi ha altra que acceptar les coses com són.
Senyals de que som insignificants quan no volem ser nosaltres i cedim per ser el que volen els altres que siguem.
Transgressions d'una tarda de dilluns, escoltat jazz brasiler mentre el meu cap recorda converses reals i fictícies, i que li fan pensar com de difícil és ser amic, amant, fill, pare, amb tantes veus xiuxiuejant constantment al cau de les nostres orelles emocionals.
Però com una bona samba al final el só interior puja i ens ensenya un camí, pler de colors i flors amb aroma d'esperança.