Nit al carrer XIV

.../..

Al final van poder esgarrapar temps al temps i desprès d'uns quants cafès i una pizza gegant van obrar la màgia i van poder estructurar tot el projecte amb els seus gràfics, diagrames i tota la pesca, durant aquest temps l'olor d'ella l'acompanyava i el seu pensament lluitava per arraconar aquell cos nu que l'havia embolcallat, que l'havia fet eixir sentiments estranys, barreja de follies de sexe pur i dur però que es barrejaven amb una gran tendresa. Sort que ja el tenien apunt i demà desprès de la reunió no els quedava altra feina que badar esperant la decisió de la Cinta Belocci.

Van acabar d'imprimir els documents, van repassar els gràfics, van baixar corrents a la papereria a comprar uns dossiers de colors ben llampants, segons el Jan aquests colors donaven una imatge de joventut, de força cabdals perquè el projecte fos tingut en compte.

Un cop tot preparat, van mirar per la finestra, la ciutat era fosca els fanals del carrer deixaven anar una llum taronja que omplia tot el carrer, els cotxes aturats al semàfor amb els seus ocupants amb cares cansades, amb els ulls vermells denotant el pas del dia i l’arribada del retorn a casa a la llar on alguns hi trobarien a la dona, als fills, altres a l’amant i alguns el silenci fred del pis buit.

Desprès de l’estona contemplativa, es van mirar i com si una molla els hagués fet saltar es van aixecar van agafar els abrics i van sortir al carrer. Van respirar profundament i sense dir-se res van anar cap el bar, el local on en moments tristos trobaven l’aixopluc i el consol del cambrer que com un mossèn de la vella escola sap escoltar mentre et va servint la cervesa freda que ajuda a empassar-te el mal moment, o en els moments alegres, trobés l’acudit o la frase sorneguera que et fa somriure mentre la mateixa cervesa regalima dins d’un got ajustat a la teva ma.

Aquest cop però anaven a beure i a desbocar la incertesa del dia següent, on segur que el cambrer de tota la vida, l’home murri que en cada alegria, tristesa, secret sap vendre un flascó d’alcohol que allibera al client la llengua i els sentiments.

En Ricard tenia, la intima esperança de veure-la entrar o trobar-se-la asseguda esperant-lo. Aquesta il·lusió el va fer apressar el pas i en Jan que era un murri li va etzibar –què ens esperen, perquè noi no cal córrer el Bar d’en Jaume no es mourà, noi-

Van entrar, la penya estava distribuïda per racons, els engominats a la barra mirant el bestiar, els joves modernets pels racons en tauletes, i així successivament.

Ells van seure a la seva taula estratègicament situada cara a la porta, i des d'on podien gaudir de tota la fauna del local, mirar sense ser vistos.
..../..