Un lent adéu- assaig sentimental

Preníem un cafè, altres vegades la conversa era animada i havia una comunicació fàcil parlàvem de tot d'amors, desigs, de companys, de viatges, de pares, d'amics, sinó ens controlàvem el temps se'ns engolia i tornàvem cuita corrents no ens trobessin a faltar. Però la darrera vegada va ser un xic trista, tenia un regust a comiat, el silenci recorria l'estret espai entre la taula on seiem. Estaves més preocupada per la conversa del teu mòbil que per parlar amb mi, només les meves preguntes sobre el viatge que volies fer et treia del teu silenci.

La vida és cruel, trobés a una persona, sembla que connectes, rius dels seus acudits, t'emociones amb la seves històries, et solidaritzes amb les injustícies patides, però un dia t'adones que tu l'estimes, però ella no.
Ella et parla d'altres, de fet ignora les teves mirades, les teves paraules, només volia un confessor, a una persona en el moment en que es sentia sola.

Tu vas notar el canvi, un canvi suau, les mirades, les paraules tenien una altra càrrega, podies haver callat silenciat els teus sentiments. Però vas optar per preguntar, havia canviat alguna cosa, que serem amics o companys, ella et mirava i dels seus llavis només sortia, que ella sentia el que sentia, que no havia canviat res envers la teva persona, i això només feia que ferir-te, eren paraules que en definitiva només et refermaven el teu error, la caiguda de Sant Pau, pobre diable, per uns moments et creies afortunat, la vida et donava una nova oportunitat, era possible tanta estupidesa, la caiguda la revelació son paraules que fan mal perquè curen la vanitat. T'enfronten davant el mirall de la veritat, ja no val res, seguir pensant, enganyar-te creient.

En els seu silencis, cada cop que has intentat parlar, el seu no mollar-se han parlat més que totes les paraules del mon.

Preníem un cafè i el regust era que era el darrer cafè que preníem.

Un lent adés va sortir de la meva ànima, quan em va acomiadar amb un lleuger petó a la galta.