Plou i per això quatre paraules llisquen dels meus llavis

El cel gris crida pluja, els primers trons darrera el Tibidabo avancen el festival de llamps, mentre els edificis romanen muts testimonis del crit de la natura.

Els meus llavis regalimen quatre paraules que et volen dir. avui sí, avui i no demà ni ahir, el teu camí és allà davant, torceja'l rebrega'l, corre, camina, fes el camí.

Malgrat els primers trons compassats per la pluja que s'esberla al caure damunt les llambordes, camina rebentant els camins fàcils, el que és fàcil sol ser tediós i acaba empassant-se la teva ànima. Com el sol dels milions de gotes que cauen damunt de la ciutat engolint-se el paisatge.

Camina fort, cercant la teva felicitat, balla sota les fanales, respira i sent la frescor de la  terra mullada, deixa que el teu magí s'ompli de somnis que les fades dels anys han amagat sota capes de pols, de desitjos trencats, de les vegades que volies dir si i la por et fa dir no. Deixar que la pluja d'estiu forta apassionada se t'emporti, gaudeix del moment del sentir-te portat pels vents, per les olors, per la teva natura, no vulguis tancar-te en gerro de porcellana, millor ser fang per diluir-te en el fang de la humanitat.

El cel s'ha obert i potser és la teva oportunitat de ser tu, de ser jo de ser ell, de ser ja no un personatge, sinó de ser tot tu, d'atrevir-te a cridar de cantar la cançó de la melodia de la vida en negreta i majúscules.