Reflexions petites

Les relacions humanes sempre m'han semblat complicades i sempre he tingut la sensació de que sé escoltar millor que escoltar-me. Deixo anar per endavant això perquè segurament el que escriure no té més valor que el conjuntural del moment, dels bioritmes o el que hagin decidit els astres, no ho sé però en tot cas, tinc aquest full blanc immaculat que sensació darrera sensació em fa abocar-ne sentiments, angoixes, idees que totes juntes formen a la fi el bloc segurament més insuls de la historia. Però com diria aquell és el meu bloc i no en tinc cap altra.

En el microcosmos de les relacions humanes hi ha patidors, guanyadors, vagarejats, oportunistes, amants, amadors, i amats, descoratjadors, gent que camina solitària i d'altres que no s'atreveixen a viure un instant sols.

Amants d'alló que no poden aconseguir, de cecs que no veuen les mirades, desitjosos de pell, sense fe, gent que no es mira al mirall de la vida per por a veure's.

Malgrat tot, tots intentem apropar-nos, trobar-nos i en aquests intents vivim les petites tragèdies, paraules no dites, veritats que mai sortiran a la llum, amants que mai faran l'amor, tot i que a cada trobada hi ha una petita esperança.

Som així de delicats, tot ho fiem als altres, de fet els altres ens donen sentit. Per moltes vegades que haguem caigut, per moltes decepcions, sempre perdonarem al següent els pecats de l'anterior.

Avui tenia ganes d'abocar aquest pensaments, son petites tires de la meva pell que es reconeixen en la pell dels altres.