Dissabte 15 de desembre de 2007, partit de bàsquet entre el CE Europa Junior B i el Fontcastellana, un partit com els que els nois venen fent des de novembre, és a dir sense grapa, amb poques idees en atac, però amb moltes ganes, però avui no vull parlar del partit, o potser indirectament si.

Acompanyo al meu fill des de fa 10 anys per aquests camps des dels 6 anys, ha passat per diversos entrenadors, de durs i de tous, de comprensius i de poc comunicatius. Però mai de la vida m’he trobat amb un entrenador que desprès d’un partit en dissabte, a la tarda i amb temperatures de 4 graus en el camp. Doni el cop de porta, digui que se’n va deixi els seus jugadors en el vestidor glaçats i giri l’esquena als seus pares.

Els nois van perdre ahir alguna cosa més que un partit. Van perdre un referent, perquè el seu entrenador va dimitir de ser-ho. Perquè com avui ens intentava excusar-ho el President de la secció, massa impulsiu, s’ho pren massa a la valenta, etc.., estem parlant d’un home de 40 anys que diu que fa d’entrenador perquè li agrada el treball amb els nois... Fa unes setmanes per un comportament similar es va fer fora a un noi de 16 anys del club, perquè es va considerar inadmissible, el seu comportament per mancat de respecte cap al seu entrenador i companys, llavors com s’hauria d’actuar en aquest cas.

L’excusa del President de la secció és que aquest home és un “home del club” ? no ho entenc. Un club es pot permetre el luxe de malbaratar el crèdit de tota una entitat en aquest cas l’Europa, per un home que no té educació ni fre. Que va posar als nois en una situació violenta i que de cap de les maneres es mereixien, i molt menys els pares, que estoicament aguantem el fred i la calor, veient com els nostres fills suen per una samarreta i per fer un esport que els agrada.

Diu que no li fan cas?, que vol dir jo no he vist cap jugador posar en entredit les seves tàctiques, ni enfrontar-se amb ell, quan veia que el seu fill, que juga a cadet, jugava més temps que ells... o quan el seu fill, canvi de normes?, el seu fill és convocat a Juniors A, saltant-se als juniors B, ara però ja no el convoca a juniors b, ètic, no gaire a parer meu. Però suposo que deu ser prerrogativa dels homes de club...

La solució, perquè fins ara he exposat el problema, crec que pares i presidència, hauríem de seure’ns i parlar, el que és segur, és que com a mínim aquest senyor ens deu una disculpa a nosaltres i als jugadors i en segon lloc no hauria d’entrenar ni un minut més als nois, l’obligació del club és cercar una solució no traumàtica perquè els nois no pateixin pel mal comportament d’un adult, que a més ha demostrat desconèixer una de les bases de l’esport, el fair play.

Una nova tipologia de jugador esta emergint gràcies a dos fets: d’una banda el naixement de la consola DS i de la consola Wii, enfront de la Xbox 360 i de la caríssima PS3. Les dues consoles de la Nintendo han obert un camí nou que a la Vanguardia del divendres dia 14 es defineix com a jugador social i que diu coses força interessants, perquè si fins ara els “Jugones” de les consoles eren tractats més aviat com a friekies, aquestes dues consoles han trencat la maledicència i comencen a veure’s els aspectes positius que hi ha que dir, sempre han tingut les Consoles. A l’article en concret parla dels Sims, aquest joc que com bé diu l’article en un principi va néixer pel PC i que desprès la, per a mi veritable TOP ONE la PS2, el va incorporar i el va donar a conèixer a una massa de jugadors més gran.

El que si que és cert és que la WII i la DS, trenquen un mercat molt marcat en el binomi Xbox PS3 de jugador agressiu i solitari, que cerca jocs que el posin a prova sigui en format rol, un grup de soldats han de complir una missió, que d’altra banda històricament no deixa de ser una reposició d’altres jocs però embolcallat en més resolució i més seguretat anti pirateria, tot cal dir-ho, sinó només cal veure el guió dels nous jocs que han sortit per aquestes dues consoles i hom podrà comprovar que si mira catàlegs de jocs de PC i de la PS2 de fa tres anys són exactament els mateixos. El que hi ha al darrera d’aquestes dues consoles i crec no descobrir res en cap dels dos casos, és que en el cas de la Xbox de Microsoft d’intentar possar un peu en aquest mercat, donat que cada cop tenia un pes més important i de fet la Xbox no deixa de ser un PC on tot la seva arquitectura és la targeta gràfica i el disc dur. Per part de la PS3, va ser una estratègia de intentar col·locar el sistema blu-ray en una posició més favorable que el seu competidor l’HDVD, molt més econòmic. Els comptes de SONY, eren molt clars si tenim un milió de PS2, número inventat, tindrem un milió de blu-ray venuts, i això ens marcarà com a sistema preferent d’entrada.

A més si un DVD blu-ray costa 1000€ la PS3 surt a 500€, per tant els tecno- amants està clar que compraran un blu-ray i tindran una consola.
Els de Nintendo han trencat una mica, i en alguns casos, no a l’Estat espanyol on la PS3 de moment lidera el mercat enfront de la resta d’Europa i EEUU on XBOX i la Wii són les que es reparteixen el pastis. Però com dic l’aposta de Nintendo pel que parlàvem al principi cercar un nou tipus de jugador conservant-ne un altre que tot i minoritari sempre l’ha seguit , sembla ser que ho ha aconseguit i aquest jugador nou és major de 30 anys fins la setantena, a més a l’espai femení, sempre oblidat es sent atret per aquest nova consola, i d’això en sóc directament testimoni, l’altre dia era en una botiga de videojocs i va entrar una parella i ella només feia que vendre-li la Wii enfront de la Xbox que era l’aposta del seu company. A més la meva dona que sempre s’ha mostrat allunyada i poc interessada des que tenim la Wii li ve més de gust jugar-hi i a més aquest any s’ha demanat la DS amb el Brain Age, el joc on la Nicole Kidman rep en sorpresa la seva edat mental...

A més la Wii amb el seu portal amb els mini juegos, jocs d’aquells de tota la vida, o l’espai de trobada on es podrà regalar mini jocs a d’altres jugadors... Idees que la fan avançada. A més han deixat de banda la millora gràfica, que la té, per la jugabilitat, entenen que qui la compra ho fa per divertir-se d’una manera més participativa, diria fins i tot que sent ell part del joc, i això ho aconsegueix en el disseny dels “mandos” i de tots els “gadgets”, sigui el Zapper on els mandos s’integren com una escopeta, o el Wiimote que serà una mena de sabre que pels amants de la guerra de les galàxies podran imitar als jedies. En fi tot és poc per fer sentir al jugador art i part del joc...

A més les dones que sempre cercant més l’espai social i participatiu que no competitiu, almenys la immensa majoria, troben tant en la DS i la Wii jocs on el coneixement el Brain o el WII SPORTS, permeten participar i jugar en grup.

Bé com a darrera reflexió i o desig, espero que no gasteu massa i penseu que desprès del sis vindrà el set i que hi haurà vida i seguiran havent-hi consoles, jocs, etc. Que tot això del joc virtual està molt bé, però que no hi ha res com anar a passejar per ciutat o per la muntanya amb algú que apreciïs.

Bones festes.

A finals del mes de novembre vam anar al Canillo, Andorra, va ser una sortida de descans, vull, dir passejar pels camins, visitar Meritxell, etc.

Pel que fa a l’estada perfecte, però no volia parlar del cap de setmana, sinó del que vaig veure, el riu per exemple que passa pel Canillo, anava sec, pràcticament no baixava aigua, a les muntanyes properes no hi havia ni ombra de neu i el terra i la vegetació es veien assedegats. De fet només varem veure neu a les muntanyes més altes i llunyanes i era un enfarinat.

Quan vam entrar altra cop a Catalunya per la Cerdanya tampoc vam veure millorar el paisatge.

El millor en tots dos casos va ser la visió de el munt de grues i de construcció nova que s’estava fent. A llocs fins i tot inversemblants, en una penya creixien com a bolets clonats tot de construccions.

D’altra banda a la Vanguardia del divendres 7 de desembre, vàries notícies parlaven del canvi climàtic:
Internacional: l’Explotació dels recursos naturals a l’África és darrera de les principals guerres actuals.
Editorial: Catalunya davant la sequera.
L’acudit de Ventura i Coromina: els mals olors a Barcelona.
Tendències: els bio- combustibles es converteixen en la primera causa de la desforestació a l’Àsia.” El Banc Mundial la seva divisió financera inverteix directament en multinacionals explotadores de fusta, amb seu a Singapur que a més han violat la moratòria que hi ha a les selves del Congo”, mentrestant subvencionen línees de conservació de selves al mercat mundial d’emissions de carboni, en el cas de crear un nou bosc en cas de carregar-te’n un. Paradoxal.
Tendències: notícia l’Himàlaia es fon.

Per acabar al Periódico d’avui dissabte vuit de desembre a l’entrevista a Josep Garriga, cap de l’oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat, diu:
“ La societat està disposada a fer coses, però quan es concreten i l’afecten de manera directa, llavors li costa”.

Crec que és una frase que ens pot servir per pensar, sobretot ara que ens enfrontem a unes festes on el consum i la despesa energètica, canons de neu, manllevant aigua, inclosos, ens evoca a aturar-nos cinc minuts i pensar.

Més de desembre, final d'etapa. Moment on hom comença a mirar-se el retrovisor i comprovar que hem deixat i que portem en el sarró. Aquest any, suposo que com per a tothom. El definiria com a bo però en possibilitats de millorar.

Per exemple ha estat l'any viatger, Roma, el País Basc, Andorra, Palamós, Són llocs on hem girat la mirada i hem vist realitats diferents Roma ciutat on cada pedra ens parlar als europeus, una mica de nosaltres mateixos, el País Basc, una cultura antiga però oberta, amb valls i muntanyes on encara hi ha arbres i vaques, on l'amor dels seus habitants pel seu paisatge els fa protegir-lo contra els especuladors, cosa que a la Mediterrània no hem sabut fer.

Andorra, fora temporada, novembre, sense neu i sense els esquiadors, i sense la massa amorfa que veu i mira només botigues. És un lloc perfecte per passejar i veure una altra natura la de l'alta muntanya, la pena és els constructors que van llepant cada cop més tros del seu paisatge, deixant-ne edificis com a "cagarros", amorfs i ressecs i sobretot ridículs penjats en pedra esperant una neu que cada cop, en part per la seva col·laboració, escassejarà més.

D'altra banda les qüestions més personals, el 1o de desembre farà 19 anys que em vaig casar i puc dir que no me'n penedeixo. Si no ara no coneixeria a l'Oriol i al Lluís, la meva tieta Rosita va morir a la primavera passada, ella era la que em feia sospirà de petit pels viatges, havia anat de jove a Roma, Jerusalem, Istambul, Àustria, Paris. Sempre era al meu costat quan les coses es torçaven i vaig sentir molt endins la seva pèrdua. L'operació de la meva mare. que gràcies a Déu no va ser greu.

D'altra banda els setze i els catorze anys dels meus fills. Que vulguis o no et fan sentir envellir.
A nivell personal el bagul és ple de coses positives, doncs sempre procuro que les negatives vagin perdent força en la meva memòria i en tot cas acabin sent lliçons de la vida.

En definitiva un desembre poc congelat i com sempre corull d'il·lusions que miren vers el gener.

El cap de setmana passat vam anar a Andorra amb els nanos a concretament al Canillo, dues hores i mitja des de Barcelona pel Tunel del Cadí. Ha estat un cap de setmana molt bo, sense gent, la manca de neu i la proximitat al pont de la Constitució, suposo que va fer que molta gent s'ho repensés.

La veritat és que vam poder anar de compres, passejar, vam anar a veure el santuari de Meritxell, vam passejar pel Canillo i rodalies...Vam trobar taula als restaurants sense haver de fer cues.

En definitiva si hom vol descansar és una bona solució escapar-se a Andorra.

Uf! demà és el darrer dia de vacances i el sentiment que se'm fa més punyent és el de que ara necessitaría un parell de mesos per gaudir dels records i possa ordre a les meves carpetes d'imatges i videos. I és que aquest any ha esta dels més profitossos, sobretot si tenim en compte que: tot i que vam dividir les vacances, una setmana al juny i una al juliol i la resta a finals d'agost i setembre, fer això ens ha permès viure en una mena de vacances des del juny fins ara.

Aquestes vacances han servit per estar a Palamós, a Roma, a Zarautz, i finalment Barcelona, IKEA, i Palamós. Les quatre setmanetes de Barcelona van servir per un cop fetes les obres majors desprès de cinc mesos començar a montar la cas, comprar mobles, possar parquet, obrir caixes i caixes...

D'altra banda la setmaneta de Roma al Juliol ens va permetre a més de desconectar compartir amb els fills la meravellosa ciutat eterna, a més vaig comprar dues camises de tall italià, super guais, pel que fa a l'estada a Zarautz, tot i que va ser la etmana més plujosa, vam gaudir de Donosti, Guetaria, Deba, Mutriku, Iruña, a més del paissatge i del parc de Pangoeta, on els nens van veure els cavalls, els bous i els cervols que allà viuen.

Finalment Palamós, el nostre recó, on des de fa 13 anys hi anem a gaudir de la platge i de la tranquilitat, i d'una mica de sol, que si no hauríem arribat al treball més blancs que la llet.

En fi adéu vacances, espero que el record del gaudi ens serveixi per aguantar fins l'any vinent.

Quin viatge, si senyors aprofitant la setmaneta de vacances que m’he agafat a aquest mes de juliol, hem aprofitat per anar-nos-en a Roma, tota la família, és a dir el Lluís, l’Oriol, la Carme i jo, servidor de vostès. Roma, que podem dir d’aquesta ciutat, una mica boja, el famós tarannà italià, una mica de mode, molt vital, complicada, complexa, sembla a mig fer, sempre restaurant-se, eterna.
Vam arriscar-nos perquè sent la primera sortida amb els nens, vam fer i organitzar tot el viatge per internet, per l’avió vam triar Clickair i el hotel directament per oïda i per una certa il·lusió que ens va fer arriscar.
Però com la sort la tenen els innocents de cor, tant l’avió com el hotel van anar d’allò més bé.
El resum del viatge seria: caminar, caminar i caminar i quan els nois ja no podien més llavors metro i autobús.
El més positiu, però és veure la cara de sorpresa i il·lusió de l’Oriol i el Lluís, quan van pujar a l’avió o com van entrar a l’hotel i així un llarg etcètera.
En fi, un bon viatge i una intensa sensació d’haver donat als meus fills alguna cosa important, carrincló? Potser si però que hi farem ho vam viure així.Ara a mitjans d’agost m’he agafat la resta de vacances i llavors anem una setmaneta a Zarautz, a veure com va.

La corrupció i les eleccions, semblen un binomi difícil de destriar, ahir estava mirant la meva hemeroteca, i sorpresa a cada convocatòria d’eleccions i va acompanyada les corresponents denúncies de corrupció, alcaldes que reben en donació terrenys, candidats que assessoren com fer tripijocs per construir on no es pot fer, etc. Però el que és curiós és que un cop passen les eleccions, la corrupció desapareix, els casos denunciats queden enterrats i aquí no passa res.

Tot plegat em fa pensar que o no n’hi ha, de corrupció, i és un invent dels mitjans informatius induïts per els partits, per fer caldo, i per tant en el fons no és altra cosa que un miratge. O quina por, la corrupció es troba tant enquistada en tots els ordres socials que només interessa com a eina electoral però que realment el que interessa a tots els partits, és amagar-ho tot seguit han passat.

El pitjor és que si vas pels pobles d’aquí, a Catalunya, veus com aquesta és real i a més cal dir-ho ben acceptada i trobada normal pels propis habitants. I això encara em fa pensar. Llavors perquè ens esquincem les vestidures.

L’altra dia llegia que un candidat al País Valencia s’ha fet d’or amb donacions de terrenys no escripturats, llavors un company em va dir veus és que a València amb el PP la corrupció té les portes obertes, jo, vaig fer un somriure, perquè, senzill, perquè molt a prop de Figueres en un petit poble, això està passant des de fa anys, el més greu és que l’alcaldable actual a passat per tots els partits, i l’anterior quasi, a més les obres que han fet sempre, curiosament els ha afavorit i no tant sols això la donació o l’escripturar terrenys que no ho estaven, o la recerca de terrenys que tinguin encara que sigui quatre pedres d’una masia enrunada i perduda en el temps ha permès que molt territori hagi passat d’agrícola a urbanitzable.

I això cada dia, en molts i molts pobles, i els partits?, no ho saben, els és igual, perquè són conscients que i sobretot en aquesta Catalunya rural i idíl·lica, un s’ha d’enllitar amb personatges que al llarg dels anys han teixit en els seus pobles obscurs interessos, però que els fan forts i per tant alcaldables.

Per tant quan hagin passat aquestes eleccions, no us preocupeu els corruptes seguiran amb els seus negocis i els partits diran que han penetrat amb més força en el territori perquè han augmentat els seus candidats, però qui son i d’on venen?.

Malgrat tot jo aniré a votar, engrescat ? no, per responsabilitat amb mi i pels meus fills si!

En aquest país som “raros”, “raros”, “raros”. Si no com s’entén que d’una banda una de les coses que més es reclamava des de tertúlies, llocs de xerrada i d’opinió a la xarxa, és seguretat i mà dura per a la delinqüència i amb els incívics. I si no a les proves em remeto, bé resulta que ara que per fi els mossos han passat de ser una figureta de pessebre, pels catalanistes, i per tant ara que és i assumeix que és una policia integral, resulta que la tenim sota microscopi, cada actuació que fa passa pel sedàs de periodistes, opinadors, etc, creant una pressió que no crec que hagi de suportar cap més policia del món democràtic.

L’altra dia vaig veure l’entrevista de la Sra. Terribas a compta de la darrera manifestació i agressió gratuïta d’un vàndal a un policia. La cosa és que l’entrevista va anar cap a si els punxons que es veu que portaven uns mossos, eren o no legals. NI com es trobava el pobre policia que va rebre l’agressió, ni tant sols un anàlisis de perquè s’escoltava a la manifestació si aquesta s’havia acabat, òbviament l’escolta venia a compta d’evitar passades activitats vandàliques, que d’altra banda a Gràcia en tenim una llarga experiència.

Ho sento, sé que no queda bé defensar a la policia, però crec que ells són els encarregats, democràticament, de protegir als ciutadans que anem a treballar, paguem els nostres impostos i que a canvi demanem a l’administració que ens doni seguretat.
Per tant crec que si un policia, individualment, o un col·lectiu d’ells. Té una conducta irregular, no legal, etc, el que demano és que els responsables polítics, és a dir la pròpia administració actuï d’ofici, i que òbviament es castiguin aquests comportaments, però si el que fem, tots, és pressionar a la policia i posar-la sota els focus públics, acabarem carregant-nos-la.

Volíem democràcia i vam sortir al carrer però ara critiquem sense implicar-nos-hi, volíem la Generalitat, però ara no acceptem que el President de la Generalitat, no sigui “un dels nostres”, i finalment volíem fer fora a la Policia Nacional i a la Guardia Civil per crear una policia catalana, ara la tenim i no ens agrada perquè fa de policia.

Per això dic que som un poble “raro”, “raro”.

Dilluns 21 de maig, plou, els nens els tinc enllitats, grip, les obres continuen, ara almenys ja comença a veure’s el túnel, cuina enrajolada, sostres col·locats, instal·lació elèctrica, quasi acabada, han vingut a recollir les cadires per reparar-les, la instal·lació de l’antena de TV, fent-se.

En definitiva, paciència, molta paciència i bona cara al mal temps. La part més dura la convivència amb el cunyat i els sogres, viure a casa només per dormir i gràcies. De tota manera encara gràcies, perquè sinó no haguéssim pogut fer les obres.

Però anem al que volia explicar, ahir vaig llegir la notícia publicada al Pais, on en el titular hi trobem una de les qüestions clau, que defensem molts dels qui estem en contra del procedir d’aquesta entitat i que diu: “Un jutge nega que la SGAE pugui cobrar per a tota la música.

La sentència eximeix a un bar el pagament dels drets d’autor al posar música que es troba “fora dels circuits comercials”. El més remarcable i que dibuixa clarament l’argumentari d’aquesta sangonera anomenada SGAE, és quan al·lega que pel fet de la mera existència d’un reproductor ja li dona dret a cobrar. La denúncia a més es basava en que la SGAE va enviar uns detectius i van fer un informe en el que deia que en aquell bar “s’escoltava música actual”. Quan la defensa va demanar que la SGAE aportes proves de quina de la música que s’escoltava en el bar era dels seus associats, aquesta es va negar a aportar res, la seva resposta sempre segons l’article va ser que per a la SGAE “ el repertori d’obres gestionades per a ells no és rellevant”.

Després direm que a Espanya hi ha pirateria i que això fa molt de mal als autors, potser si, però amb el procedir de la SGAE, no crec que se’ls ajudi gaire, donat que la gent no veu altra cosa que una entitat que es creu en el poder fins i tot de passar per sobre de jutges i per tant de la seguretat jurídica de la democràcia. La prova és que volien colar, sortosament no ha colat, que solament amb la seva denuncia les operadores tanquessin pàgines web o intervenir-les, vamos ser art i part.

Tot això òbviament l’allunya del fervor dels qui estem més o menys a favor de que s’escolti música legal, però que també tenim dret, com sempre s’ha fet, des del vinil, de compartir amb amics i o intercanviar-nos la nostra música, comprada i per tant legal.

És evident que i com era d’esperar la SGAE a recorregut la sentència encara queden capítols per llegir. Però el que és positiu és el reconeixement mitjançant sentència judicial, de que la SGAE no té patent de corso.

Ahir vaig assistir a un partit d’aquells que creen afició. Un partit perquè els que no hi veuen cap interès en el món de l’esport al·lucinin, literalment, al veure com un grup de nois, en aquest cas, lluiten per a guanyar en un enfrontament vibrant i net, on el saber fer de l’àrbitre, si cal dir-ho, va frenar qualsevol intent de que derives en una rudesa excessiva.

El partit era entre l’Europa de cadets, on juga el meu fill gran i l’equip de l’Escola Vedrunes de Gràcia, on estudia i on hi havia jugat fins fa dos anys. Al final va guanyar Vedrunes per 4 punts, la diferencia havia estat fins els darrers 60 segons d’un a dalt.

Cal dir en primer lloc que van guanyar Vedrunes amb totes les de la llei, no van donar en cap moment treva i a més no van cometre errors, nosaltres vam perdre la nostra oportunitat no saben aprofitar els tirs de personals i perden l’agressivitat de la primera part on vam fer un parcial de 12 a 0, al segon quart vam perdre eficàcia en defensa i no vam saber assegurar els nostres tirs a cistella, i òbviament ells ho van aprofitar empatant el partit.

A partir d’aquí el més positiu és que l’Europa no va defallir, però no vam saber trencar en cap moment el partit, la defensa i el cercar les personals, van jugar en contra d’un partit que vam perdre per mèrits propis, sense voler desmerèixer la qualitat dels de vedrunes.

Però el que més, i crec que s’ha de destacar,em va fer vibrar va ser que a mesura que el partit avançava el pati de l’escola es va anar omplint, primer dels nanos que estaven esperant el s pares, desprès dels entrenadors de les altres categories, inclosa la de l’altra meu fill, que juga a infantils a l’escola. De sobta en els darrers dos quarts tot es va aturar, van venir fins i tot les senyores de la neteja per veure que passava.

Tothom cridava al seu equip, animant-lo, xiulant, aplaudint, i al final i va haver un guanyador i un perdedor, però en el fons tots dos havien guanyat, havien estat les estrelles que brillaven en aquell pati, emoció, alegria, i sobretot respecte.

Si l’esport té una cara positiva i que explica perquè la gent normal, s’apunta a entrenar dos o tres cops per setmana, sacrificant moltes coses, jo ho resumiria s’ha de viure un partit com el d’ahir hi té la culpa.

Va ser una tarda maca, amb un regust agredolç, però el resultat final un gran partit.

Felicitats a tots dos i especialment a Vedrunes Gràcia.

malaltsxbasquet

Quin temps aquest ara que tothom parlava de sequera, resulta que plou ia més ho fa a les capçaleres dels rius, que és on hi ha elsembassaments. Abans d'ahir les estacions deien que tancaven la temporadai venga comença a nevar al Pallars i a la Cerdanya.

Aquests fets em suggereixen, com de sàvia és la natura, l'home dissenya,fa mapes i al final un vent bufa a uns metres i plaf on hi havia sol arahi ha nuvols. Una isòbara s'aprima i s'ajunta a una altra i plas jatenim unes baixes pressions.

Mentrestant l'home va clamant, plorantpel canvi climàtic, com si el risc fossin pels arbres, els mars... la natura.Però el canvi climàtic a aquí afectarà serà als humans, i als seusparents biològics que no hagin evolucionat.

Desapareixeran espècies,si però la que té més números és la humana, mentrestant seguimpreocupats per que baixen les accions de les constructores, o per sino es venen els cotxes com abans.És irònic, és com si la humanitat esperés que el canvi, les mesures perevitar-ho, les hagués de prendre el veí.

Com si tothom confiés en quealgú prengui les mesures, però aquest jo abstracte evidentment pernaturalesa mai en prendrà cap.

Els ciutadans pensen que ho han de fer els polítics, mentrestant seguimconsumint per sobre del raonable, potser deixar de fer-ho seriabrutalment frustrant, perquè llavors sorgiria la pregunta de per quèvols treballar tant, o de què serveixen els diners, si no és percomprar? De fet posaria a l'aire la buidor que estem vivint.

La nostra existència des de fa segles es basa en consumir, tot el nostresistema de vida i dóna voltes. Llavors si l'alfa i l'omega són latargeta de crèdit, i alhora són les amenaces evidents en que viu elnostra planeta. Ens portarà això a una bifurcació o destruïm el planetacom les llagostes destrueixen al seu pas els camps o ens destruïm elsistema de vida, cotxe, caseta de fora, consum d'aires acondicionats,brossa, i més brossa.

Al final l'home haurà d'optar per una de les dues o seguim fent dellagosta del planeta o ens autoimmolem com a societat per a crear-ne unade nova.Avui crec que només ens queda una opció, la resta son parole, parole,parole...

malaltsxbasquet

L’Oriol, el meu fill gran ha tornat del crèdit de síntesis. Ha vingut cansat i emocionat. En quatre dies, han visitat Soria, Segòvia, Toledo i Madrid. A més tot ho han fet amb autocar. Allotjant-se en albergs i només a Madrid ho han fet en un Hotel.

Li ha encantat sobretot els cascs antics i l’han impressionat el museu Reina Sofía, el Palau Reial, amb els seus sostres pintats, l’Alcasser de Toledo. A més ens ha portat samarretes, punts de llibre... tot una experiència i un petit viatge iniciàtic a conèixer gent d’altres llocs. Fins i tot un guarda de seguretat que quan van entrar al Museu els va dir Bon dia.

De fet alguns d’ells es veu que creien que els ciutadans de Madrid els rebrien a pedrades, perquè pel to que va emprar al parlar-me de la gent de Madrid, amable i fins i tot divertida, semblava voler-me dir : Pare, on són els que surten a la tele, perquè jo no els he vist.

Per a mi, aquesta és la part del viatge que el justifica, de fet de tot viatge, perquè per sota de les platges, monuments, bars, que ens fan decidir-nos per un lloc, el que realment el fa interessant, és el contacte amb la gent perquè tota la resta és l’embolcall, el resultat d’una cultura. Estic content, perquè a part de que s’ho ha passat súper bé. Ha conegut a gent hi ha parlat, i per tant ara quan li diguin que si la gent de Castella és tal o qual podrà parlar des de la seva pròpia experiència.

En definitiva, coneixes, parlar, intercanviar, haurien de substituir, el d’on ets, quina llengua parles, a quina bandera t’abraces. Potser seriem més humans i menys manipulables, si així ho fessim.

Avui estava reflexionant sobre la por que si bé moltes vegades ens ajuda a escapolir-nos d’un perill també té la seva vessant negativa, quan ens paralitza o ens fa condescendents amb el poder a canvi de seguretat. Reflexionava sobre això llegint, la feliç idea de l’Ajuntament de Sitges de posar càmeres a les urbanitzacions que es troben dins el seu territori. Amb la premissa de la psicosi de por i alerta que pateixen aquestes urbanitzacions davant l’onada de robatoris que han succeït els darrers dos anys.

D’altra banda fa molt poc he tingut el paler d’escoltar al Professor i escriptor José Antoni Maria, que en ocasió de treure a la llum el seu darrer llibre - Anatomía del miedo- va fer cinc cèntims, precisament, d’aquest tema “la por”. Fent-ne un anàlisi des del punt filosòfic del significat de la por en els éssers vius, tenint en compte que ens ve de naixement, com a “alarma” per a sobreviure, però que l’home a partir de la seva evolució comença a gestionar-la.

El fenomen ha estat molt comprés pels poders, siguin religiosos, militars i polítics, i així s’han rendit nacions, esclavitzat pobles, o s’han mantingut polítiques de sacrifici de la llibertat individual per un bé tant eteri com la “seguretat”.

Tot això m’ha assemblat que anava com un anell al dit a l’article sobre les vídeo- càmeres que s’han col·locat per part de l’Ajuntament en aquesta urbanització sitgetana.

Una de les coses que ha dit i que més m’han complagut, pel que tenen de visió de futur, ha estat que una de les grans pors reals d’aquest segle i del que ve, reptes per a gestionar-les, seran la por a l’altra, immigrant, la por al desdibuixament nacional, internet, blocs, xarxes socials, intercanvi entre gent diversa en llengües i costums, els low cost, cada cop és més fàcil desplaçar-se, la desaparició de les marques nacionals, exportació i importació cultural, poden engendrar dinàmiques del cargol tancar-nos i `per tant rebuig i defensa extremada al localisme i no acceptació del de fora.

La gestió d’aquests i d’altres conflictes definiran si la societat i l’individu han sabut gestionar la por convertint-la en un valor de valentia o a l’inrevés cercant l’aixopluc dels qui saben administrar la por dels altres en benefici propi,potenciant veritats absolutes que donin una llum als conversos i on fora d’aquesta només hi hagi foscor, una de ls altres pors humanes. Llegeixis religions, grups polítics radicals, etc. Llavors haurem mort com a espècie lliure i que és com ens defineix a l’ésser humà enfront de les altres espècies que no poden sostraure’s de les seves pors, vaques, cargols, etc.

malaltsxbasquet

I ara què?

El PP ja ha fet la seva mascletà. Ha portat d’arreu d’Espanya milers de ciutadants, pensant que anaven a enderrocar el govern, o que com tots els convençuts seguien les ordres del seu partit o de la Cope. Tot muntat segons la premissa de que el govern “s’agenollava” davant ETA, però quan va arribar l’hora dels parlaments, sorpresa. Sorpresa?, el primer que va dir el senyor Rajoy va ser que eren allà per defensar Espanya. Fins i tot va tenir, permeteu-me dir que la poca vergonya, que per ells el tema de Juana, no eren tant importants com que segons el seu parer, Espanya es trenca.

Però i això no ho van dir, els presents a la manifestació, però crec que en el fons va ser una gran bola de fum estratègica per tapar que el dia següent era el 11M, que cal recordar implica directament als corifeus i al propi PP. La prova va ser que en tots els parlaments no es va fer cap menció al dia següent, o és que no va existir l’onze de març.
Això no treu que avui les ràdios afins i alguns diaris, facin el caldo gros de la manifestació, però ho sento per a ells, però això no ho poden allargar gaire més, almenys no tant com el que duri la legislatura.

Per acabar de retratar l’estratègia del PP, cal veure que surt per la televisió, un cop acaba l’homenatge a les víctimes de 11M. Espanya, Espanya, que té a veure això amb el sagnant atemptat, o és que les víctimes d’aquell luctuós fet, Madrilenyes, no eren Espanya. O és que celebrar el record, és un atac a una “certa Espanya”.

Finalment, crec que podem lligar-nos els cinturons, perquè, un cop fet el gran encenall, ara han de fer-la més grossa, més de viscera, que és el que agrada.

Vivim un país de tauromàquia, i com en una corrida, ens agrada veure com el torero es taca el pit amb la sang del toro, demostrant, així el seu valor. La pregunta seria qui fa de torero i qui de toro. El que al final quedarà serà la sang vesada inútilment per una gent que anava en tren carregats amb les seves il·lusions cap a la feina o ha cercar un futur a la Universitat...Aquests són els únics que haurien de merèixer el nostre respecte i record.

Hi havia una vegada un país que es va passar quaranta anys sota la més negre de les dictadures, hi ha qui diu que era tova, però el cert és que milions de ciutadans ven perdre, aquesta condició, van aprendre sota l’estricta doctrina d’un règim nacional catòlic, que bàsicament negava el dret a la diferència i sota aquesta negació no va dubtar a matar, enviar a la presó, o a l’exili a tot aquell que per convicció i idees no estes disposat a perdre la seva llibertat , un país que es va enfonsar en l’oblit, donat que no era important, era al cul d’Europa, i així com en els altres països aquest càncer s’havia extirpat d’arrel, aquí van pesar altres raons i sigui com sigui, el món mundial va decidir que aquest país no mereixia ser alliberat, estratègicament, convenia fins i tot tenir-lo anoerrat sota una dictadura de cabaret. El que es sòl dir els tontos útils.

A canvi el dictador no va tenir cap problema a enviar mà d’obra barata, en tenia molta, cap a on els qui li perdonaven la vida, ho necessitessin, o permetre que el país es convertís en un gegant camp de maniobres d’altres països, i així es van instal·lar bases militars a dojo.
Però vet aquí, que el dictador es va morir. Els seus van quedar orfes i desorientats, en això un dels seus, home afecte al règim, va sentir, vés a saber, la necessitat o l’obligació per les circumstàncies per reconduir a molts d’aquests afectes cap a una transició a la democràcia.
Així, va rebre el suport d’un Princep sense principat, llavors van cercar complicitats d’aquells que des de dins i des de fora somiaven en un, seu, país plenament democràtic, a poc a poc van anar teixint complicitats i van haver de perdre la memòria, a canvi al final es va donar al poble la possibilitat d’una nova Constitució, de la concòrdia, es van afanyar a dir molts que tenien plom a les ales.

Llavors es va fer com una mena de catarsi i tothom va pensar que el que millor li aniria a aquells nou país era un punt i apart.
A l’empara d’aquest pacte van nàixer, estatuts, comunitats autònomes, i un llarg etcètera, que van fer pensar a molts, propis i estranys que el que havia passat en aquell petit país era modèlic i exportable.

Però com tot a la vida amb el temps tendeix a idealitzar-se i a fer pensar a molts que en aquell país la democràcia i els seus principals valors: respecte per l’altri, llibertat de ser diferent, pacte i consens, eren valors propis dels ciutadans del país. Òbviament, anaven errats. En aquell país la majoria havia estat educada en uns conceptes i preceptes propis de les dictadures: negació del diàleg, enemics no adversaris, la mentida com a mètode per aconseguir el poder, no accepta la diferència i sobretot mai reconèixer els propis errors.

Els ben pensants creient que aquests ultramuntans no aconseguirien res, però s’oblidaven que mes de quaranta anys després, en moltes places i pobles, l’efígie del dictador i els noms de col·laboradors d’aquell règim seguien en el seu lloc i per a més escarni, a la pròpia Capital fins feia molt poc una d’aquestes estàtues eqüestres seguia dempeus i quan es va voler retirar enseguida aquests fills de la nit van sortir a cridar.

El pitjor cec és aquell que no vol veure i el sord és el qui no vol sentir. La qüestió ve a tomb perquè de cop en aquest país va pujar al poder un home que en principi ningú en donava cinc cèntims, però que en els seus discursos semblava endevinar-ne una certa intenció a recuperar els valors democràtics i en definitiva a fer encaixar les diferents sensibilitats d’aquella nació.

Feina d’altra banda hercúlia. Quan s’havien de celebrar les eleccions uns sonats, assassins, i tots els epítets que els vulgueu, posar-los van decidir destruir la vida a uns homes i dones que tranquil·lament viatjaven en tren en direcció a les seves feines, estudis, etc. Amb elles òbviament van trencar les ànimes dels familiars i amics i lògicament van deixar la societat d’aquell país en un xoc letal. El govern que hi manava, de dretes, amb la por de que aquell atemptat monstruós li fes perdre unes eleccions es va muntar una gran mentida volen canviar els autors del magnicidi per uns altres que segons els seus càlculs els farien guanyar, el problema que van tenir va ser que per desgràcia per a ells vivim en democràcia, més o menys, i la informació ja no es pot tancar ni amagar gaire temps, Internet, els diaris estrangers, anaven plens d’informació dels qui realment havien estat els assassins.

Es van celebrar les eleccions i el poble va castigar als mentiders. Ells, el govern de dretes d’aleshores va veure aquella pèrdua de poder com un robatori. No com un càstig per les seves mentides i els seus errors, llavors van decidir dues coses senzilles i alhora perilloses.

1 conjurar-se a mantenir el dubte sobre l’atemptat. Mantenint-se en la mentida i per això res millor que alinear-se amb l’extrema dreta, que no existia.

2. Negar al govern l’aigua i la sal, a més posar en dubte la seva legitimitat . amb això van comptar amb tot la caverna mediàtica i ultramuntana del país. Que si bé fins aquell moment no havien tingut un especial relleu, no van dubtar en sortir al carrer i inserir-se en el teixit de la societat com un càncer. A més i ja posats van anar contra les sensibilitats més baixes, enfrontant-les i creant el caldo on ells viuen millor l’odi i el ressentiment.

Finalment, avui, mentre escric aquestes ratlles pel meu diari, visc consternat, perquè penso que vam tenir l’oportunitat de fer foc nou, quan va morir el dictador. I vam perdonar massa gent, vam deixar de fer lleis de protecció a la democràcia, en ares a la voluntat de que tothom s’hi sentis bé. Vam permetre emissores on es deien mentides i s’atacava a la democràcia, directament, sense por. Fins i tot un feixista, reclamava que avui la gent anés amb la bandera nacional que porta l’àguila feixista, perquè segons ell la constitucional és una horterada. El pitjor és que cap jutge el jutjarà per difamació. Quan milers de vegades s’ha jutjat altres persones anònimes per expressions molt menys feridores. Això els ha donat força. Per això avui es creuran que són els amos del carrer. Per això fins i tot gent que obra de bona fer és fins i tot possible que vagi a la manifestació.

Crec que el govern i els partits democràtics haurien de:

1 fer un acte de desgreuge a la democràcia.

2 Prendre’s seriosament a la caverna i començar a fer lleis on es prohibeixi, l’ús de símbols feixistes i discursos de negació o manipulació històrica.

3 Fer fora a tots aquells empleats públics que des de la judicatura, militars, etc facin manifestacions a favor o de comprensió respecte a la dictadura, els seus símbols.

Tancar les emissores que ajudin a difondre missatges on s’enalteixi l’odi, la mentida i la manipulació. Aquests dies per la Cope, emissora de la caverna, s’han dit coses que en qualsevol país democràtic haguessin pres mesures.

En fi, si la democràcia no comença a ser defensada amb força i s’anoerra al s feixistes, aquests com un càncer acabaran matant-la.

MALALTSXBASQUET

Senyor, aparta de mi els serveis tècnics, perquè el més segur és que acabi penjat al telèfon amb una orella vermella i amb el mateix problema. Però si a sobre és un portatil nou de trinca de marca HP, tots dos ordinadors de sobretaula i impressores que tinc són de la mateixa marca. Pero resulta, que com deia als pocs dies de tenir-lo va i es fon el LCD, i gueno, truquem al servei de reparació de HP, em fan fer unes proves, i em diuen que se l'han d'emportar. 20 dies desprès m'arriba el portatil, concretament ahir. Feliç, obro la caixa i em trobo el full de reparació, el miro i ailàs, resulta que m'han canviat el LCD, la placa base, els cables i m'han actualitzat la bios. Els ulls se'm possen com a targonges.Bé, l'arrenco i als pocs segons l'ensurt:
PXE-E61 MEDIA TEST FAILURE CHECK CABLEPXE-MOF EXISITING NVIDIA BOOT AGENT
...i es carrega el XP, el provo i funciona. Però davant de l'entradeta anterior, torno a trucar a HP i, sorpresa em diuen que pot ser el disc dur, CARAI, bé, em diu que anem a la Bios, fem un checking, i com no ho és, torno a trucar i ara em diuen que provarem de fer una recuperació destructiva, collons. Vaig pensar. Sort que no hi tenia res instal·lat.Però en fi, com m'asseguren que no tornarà a sortir el missatget, i un que s'ho creu tot, pam ho fa i taxan taxan, uns vint minuts més tard.... EL MATEIX MISSATGE A L'ARRENCAR. Truco i...em dien que pot ser el disc dur que: FALLA INTERMITENTMENT, I QUE SOLUCIÓ se l'han de tornar a emportar. Quan els explico que em sembla que com a mínim ja me'l podrien donar de nou, donat que aquest, encara no ha estat utilitzat.
Resposta, ho senten molt i em prometen que aquest cop se'l mirarant més profundament i que me'l tornaran, AQUEST COP ARRENJAT,
Finalment, com no pot ser d'una altra manera, preparo caixa i em menjo el que penso. En fi, el vaig comprar a HP per internet, no digo mas, la propera el compro al Corte Inglès.
malaltsxbasquet

Ha mort Alejandro Finisterre, a l’edat de 87 anys. Crec què, si la gent sabés qui és, li hauria de retre l’homenatge més multitudinari que s’hagi fet a aquest país. Llegint el diari, el Periodico de Catalunya, a l’apartat de coses de la vida l’hi han fet un petit article. En quan l’he llegit, he anat corrents al Google i fora de la premsa de Galícia no he trobat cap referència.
És per això que vull des del bitàcola fer un sentit homenatge.
Va ser un Gallec, que va fer honor al país en que havia nascut, sent un viatger transhumant. Escriptor i poeta a més de marmessor de León Felipe. Però el que crec va ser el fet més important, en qualsevol altre país almenys, és que arran del bombardeig de Madrid al 36 va quedar colgat a la runa. Degut a les ferides va ser traslladat a Catalunya, concretament a la Colònia Puig de Montserrat. Allà , suposo que s’avorria, hi va tenir la pensada de fer una joguina per matar el temps amb els seus companys.
Aquesta andròmina va rebre el nom de futbolí. I des de aleshores milers de joves i generacions hi ha jugat.
Per això dic, que ha mort una persona important, perquè a més del seu nivell intel·lectual, escriptor, crític, etc... va tenir la pensada de crear un joc nou. Una andròmina que es va escampar i que a més va permetre que molts joves fessin colla, per a jugar-hi en els “reacreativos”, que per si algú no ho sap eren uns locals, de no gaire bona fama, on es jugava als futbolins, però també els billars i on la gent aprenia a fumar, a dir tacos i coses que tot preadolescent ha d’aprendre per ser un home de bé.
Adéu amic del homes i dones que van jugar i van gaudir del teu invent. Que descansis en pau.

Però al final hi va haver prou foscor per poder-ne parlar durant uns quants dies. A les vuit menys cinc, com estava previst, milers d'europeus van apagar els llums de casa seva o de les seves oficines, monuments emblemàtics van quedar en penombra i la il.luminació a les façanes de museus, institucions esportives, seus polítiques, ajuntaments, parlaments, mercats i comerços va quedar tallada durant cinc minuts. A Espanya va ser com si uns 20 milions de bombetes s'apaguessin de sobte.

És difícil precisar quina quantitat del ciutadà corrent hi ha en aquest 2,5% de reducció del consum registrat a Espanya a l'hora assenyalada (1.000 megawatts menys), però el que és cert és que les institucions hi van ajudar molt. I d'aquesta manera no se salva un planeta.

El consum d'energia al territori català es va reduir el 3,3% durant els cinc minuts que va durar la protesta --253 megawatts menys.

EUROPA, ESCÈPTICA De totes maneres, és possible que els espanyols es puguin sentir ufanosos d'estar entre els que van respondre a la iniciativa amb més entusiasme. A Holanda, ni els ciutadans ni les institucions van prestar atenció a la idea, i el mateix primer ministre, Jan Peter Balkenende, va advertir del perill de jugar amb el consum elèctric. El Govern portuguès, per la seva part, va divulgar fa uns dies un comunicat en què va informar que no secundaria la proposta. L'única institució de la UE que es va adherir a la iniciativa va ser l'Eurocambra. A Bèlgica es va registrar un descens de 200 megawatts en consum d'energia, que correspon a unes 200.000 llars. Roma va apagar els llums de l'ajuntament.

A França, on havia sorgit la convocatòria de la mà de l'Aliança per la Terra, l'acte va tenir com a símbol destacat l'apagada de la Torre Eiffel. El descens en el consum elèctric atribuïble a la convocatòria pel medi ambient va representar l'1% del consum total, segons dades de l'empresa estatal de transport d'electricitat. Aquest descens pot semblar petit, però equival a apagar uns tres milions de bombetes o al consum d'una ciutat com Marsella.
La idea de crear una nova organització de les Nacions Unides per al medi ambient aplegarà avui i demà a París ministres, empresaris, experts i activistes de més de seixanta països. El promotor de la conferència, el president francès, Jacques Chirac, planteja el nou ens com una eina que actuï de "consciència ecològica del món".

La reunió se celebrarà just després que els experts del grup intergovernamental sobre el canvi climàtic, que ja participen en una trobada a París des de dilluns, hagin anunciat noves previsions sobre la pujada de les temperatures arreu del món i del nivell del mar a final de segle. Les previsions es perfilen clarament més pessimistes que les de l'últim informe, del 2001, a causa de l'increment i l'acumulació dels gasos que provoquen l'efecte hivernacle.

"Hem de tenir por del que passa", va advertir Chirac, "el clima i la diversitat biològica a l'aigua, la contaminació, els equilibris ecològics, tot està amenaçat". Aquesta trobada ja es coneix com "la conferència de París per un govern ecològic mundial" i té, en principi, el suport dels altres membres de la Unió Europea (UE). Però xoca amb l'hostilitat dels Estats Units i la Xina, dos països que estan entre els que més contaminen.

A la trobada s'hi faran tallers temàtics sobre la lluita contra el canvi climàtic, la salvació de la biodiversitat, el combat contra la contaminació, el problema de l'aigua i el canvi en les formes de producció i de consum. Dissabte es crearà un grup de països favorables a una Organització de l'ONU per al Medi Ambient (ONUE), a l'estil de l'Organització Mundial de la Salut (OMS).

malaltsxbasquet

Les contradiccions dels sistemes DRM.?

Comencen a ajuntar-se notícies, que no són noves, sobre les contradiccions entre els sistemes d’anticòpia que les multinacionals del mon mas-media (cinema, musica, software).

Però que si posen de manifest algunes de les grans contradiccions del món de la informàtica.

Així per exemple en destacaria unes quantes. En primer lloc el cas de Dinamarca, mol seguit per Noruega, França..., pel que fa a demanar a Apple, que tregui el sistema pel qual no permet que la música que ven per la xarxa sigui compatible per a qualsevol, reproductor de MP3, per considerar que vulnera els drets dels usuaris, donat que l’únic que controla tots els continguts que el usuari manega en el seu ipod, és la pròpia Apple.

Dinamarca, el seu defensor del poble, considera que les normes d’us de l’ipod i del centre de descàrrega, són abusius, per l’usuari.

En segon lloc l’Fnac i Virgin, han comunicat que deixen d’utilitzar el sistema DRM, la raó que donen, que és una manera d’ampliar clients, i alhora no perdre’n? Curiós.

En tercer lloc, hi ha una enquesta feta a nivell nacional, mitjançant internet, pel diari “el Periodico”. On els 80 % dels qui van respondre consideren que els productes media, siguin música, pelis o jos, són excessivament cars.

En quart lloc, fa una setmana el tribunal de Cassació d’Itàlia, ha donat la raó a uns joves que van utilitzar una xarxa P2P, on compartien música, sense afany de lucre. La sentència raona que quan no hi ha afany de lucre i es comparteix música, legalment comprada, no pot ser en cap cas entès com un acte de pirateria.

A Espanya l’any passat hi va haver una sentència similar.

En darrer lloc, tenim l’exemple de França on també es possa en entredit la legalitat dels sistemes anticòpia, donat que deixen als usuaris- compradors en mans de la industria, i aquests no poden fer una cosa tant normal com és compartir o utilitzar en diferents sistemes un producte que hom a comprat legalment. D’altra banda a França el darrer any la compra de música a descendit un 40%.

La resposta de la industria, segueix sent la mateixa, més protecció, potser hi alguna cosa que no tenen ben resolta, potser estan aplicant criteris del segle XX per respostes del XXI.
Contradiccions, que només es solucionen amb idees noves, i no carregant-ho als usuaris. Potser el model econòmic és el que fall, l’època de les vaques grasses, difícilment tornarà, la gent demanda un altra camí.

El tiempo transcurre rápido, sin detenerse, en ningún momento pensé que lo podía hacer. El tren de la vida sigue su camino sin de tenerse, no hay estaciones, no ha lugares, el paisaje es gris o de colores, según depende del recorrido de cada uno. Tenemos prisa por vivir, pero que significado encontramos a la palabra o es como muchas otras palabras un vacío, un espacio de supervivencia y nada mas.

A Niko, le sucedía alguna cosa semejante, el tiempo corría aceleradamente y el no podía frenarlo, quería hacer muchas cosas, que fue dejando de lado, no tenia tiempo, o cuando quería hacerlas el tiempo se había fugado.

Niko sufrió una guerra y la perdió, fue a la cárcel, cuando salió continuo su oficio de “pelotari”. Conoció momentos dulces, conoció Barcelona, se enamoro y vino a vivir a Barcelona, sus ganes de hacer cosas le hicieron montar un bar. Le puso el nombre de la ciudad y fue un refugio para amigos y conocidos, abrió las puertas de su local y su corazón a todos aquellos que se querían acercar a la cultura de su país.

Tuve el honor de conocerlo hace 20 años, fue un amigo, me llevó a conocer su tierra y su pueblo, Motriko. Allí me abrió las puertas de conocidos y de su familia. Fueron tiempos de conocimiento y de aprendizaje de una cultura y de unas gentes que la política y los mensajes que nos llegan no ayudan a conocer a un pueblo, que ama la paz y la vida.

Niko, allá donde estés, espero que puedas pasear por playas blancas y tranquilas, hablar con tus viejos compañeros que antes que tu hicieron el camino. Hasta siempre viejo amigo, maestro de la vida, compañero en largas tertulias, donde siempre demostrabas lo importante que es escuchar.

Una abrazo, un recuerdo amigo,