ESCOLTANT TARKUS (EMERSON LAKE AND PALMER) I El GAT D'SCHRÖDINGER.

El metro és un món amagat a la llum del sol, la gent va d'un costat a l'altra circulant pels passadissos, esperant a les andanes. És barregen races i colors, forans i veïns. Tothom sembla que va algun lloc. Però si et fixes i mirés bé veuràs persones que semblen perdudes, que escullen el teu vagó i seuen amb mirada perduda i atemorida, son gent sense rumb, gent que fa temps va perdre el seu tren.

Avui m'he assegut al costat d'un d'aquests, era un home que tindria uns cinc o deu anys més que jo, l'he reconegut per la seva mirada trista i el seu posat, de no voler destacar de no fer-se nota. M'ha recordat un altra persona també de cinquanta o seixanta anys que em trobo pel mati que puja dues parades més tard que jo per baixar a la meva parada. Aquesta té el mateix esguard però deu fer més temps que viu perduda dins el subterrani donat que la roba i els estris que carrega la traeixen.

A diferència del de la tarda que passa més inadvertit la del matí no tant i la gent se li aparta com si el seu posat i la seva càrrega feixuga s'encomanes.

Compartim amb aquests dos i de ben segur amb molts milers uns minuts però viuen com el gat d'Schrödinger.

En un món paral·lel i són però no els veiem o volem creure que no existeixen, però hi són.

Com cada matí mentre m'allunyo de l'andana per a pujar les escales giro uns moments els ulls i veig a aquella persona que amb caminar pesat s'asseu a un banc, cap cot, bosses entre les cames i mirada fixada al terra.Tot esperant cremar uns minuts més de la seva vida mentre espera un nou metro que la portí a la següent estació.

El mateix que ha fet l'home de la tarda, perdedors en una societat que sense pietat se'ls ha engolit per a vomitar-los en el metro. És la seva presó, sempre a la guaita del proper comboi, sempre a l'aguait que els de seguretat no els facin fora amb por al cos de ser descoberts perduts en una teranyina foradada sota terra, sense esperança.

Demà em llevaré ben d'hora, em dutxaré i tornaré al soterrani i segurament un parell de parades més enllà estarà esperant el metro la mateixa persona amb la mateixa roba i la mateixa bossa, amb la mirada d'ahir i d'abans d'ahir agafarà el mateix vagó i baixarem junts uns pocs minuts que passarem tots dos davant la porta que a mi em portarà cap a l'exterior i que a ella la deixarà en una parada més de la seva esgotadora vida.

Tardes de diumenge

Definitivament una tarda de diumenge d'agost a Barcelona, és com viure en un desert, he sortit un moment a comprar tabac a la benzinera i he trobat tres persones pel carrer, una avia asseguda en un banc, un senyor passejant el seu gos i la dependenta de la benzinera.

M'imagino que la resta del mon seguia amagada al seu cau, la veritat es que sent les set de la tarda feina una xafogor espantosa.

Bé ja he arribat a casa el meu fill a tornat de l'apartament, me l'havia demanat per passar el cap de setmana i a l'altre l'han vingut a veure unes amigues.

Total una tarda de diumenge llanguida, calorosa i, això m'agrada, tranquil·la molt tranquil·la.

A més com sospitava a partir de les nou comença a girar-se un airet que ve del Tibidabo que ajuda a conciliar-se amb el món.

El meu gos als peus, jo al portàtil, la torre s'ha cascat, la terrassa, la remor de la gent del parc proper, una cigarreta i torno al paradís.

Dintre d'una estona començaré a pensar en el sopar en el que demà hi ha feina i en tot el que tinc pendent de fer, ara però em quedo reclosit en el meu silenci, escoltant l'aire com mou unes branques i de tant en tant amb el tacte del meu gos.

Escriure em fa amo i senyor de mons irreals, de mirades i gestos d'altres.

Escriure sobre el que penses, el que sents, sobre personatges, sobre marcianos, d'amors i tot per què, sempre em pregunto perquè necessito expressar en un full blanc emocions inventades o reals, trencar les paraules força les frases, embrutar la blanca i polida pàgina de gargots innecessaris.

Mirar al meu voltant cercant idees, i tot per a què, perquè en un segon de l'estomac neix una sensació agradable d'haver donat forma a una cosa que abans no hi era. Ser l'amo i senyor de personatges que prenen vida, fets de paraules que donen forma als seus cossos, amb sensacions que els transmeten tacte i mirades que els donen ulls on veuen el que hom vol que vegin però que alhora menen al seu narrador cap a camins on no s'havia imaginat que hi arribaria, fins que els paisatges i els seus habitants prenen vida i caminen pels camins del magí.

On els amants són plaents i reben plaer, on la tragèdia de la vida pren força i arrossega com una riuada totes les passions i frustracions.

Escriure no té sentit sinó hi ha ningú que llegeixi i en el seu llegir gaudeixi dels nous mons, dels amors i tristeses dels personatges. On l'empatia apropa lector, escriptor i història i els emplaça i convocant-los els uneix.

Potser aquest és el sentit d'explicar històries que com totes són velles i iguals a mil històries viscudes i sentides però que passades pel filtre de la pròpia les fan diferents.
 

En Gerard camina

El carrer és buit, les botigues tancades a excepció de la dels "Pakis", el sol davalla, un lleuger airet fa que caminar pel barri no sigui una tortura.

Un bon passeig que el tregui de l'angoixant sensació de solitud que li produeix especialment l'estiu.

La ciutat dorm una llarga becaina, buida, estranyament silenciosa, pels carrers del seu barri sent les seves petjades mentre un avi assegut en un banc recolzat en el seu bastó se'l mira.

Al cap d'una estona de vaguejar pels carrers creuant un parc s'asseu en un banc. Tancant els ulls, els seus pensaments brollen desordenats eixint tots els racons dels seu magí.

D'una banda pensa en com li agradaria ser una persona més valenta, més llençada, de fet ho havia estat però l'eufòria, l'atreviment, va morir en algun replec de la seva vida, va ser tant suau el canvi que amb cinquanta anys no sap ben bé on va començar a voler ser gris i poruc.

La foscor comença a envoltar-lo, un calfred l'empeny i comença el seu camí cap a casa, ara es prepararà una pizza i obrirà una cervesa deixarà que la televisió li adormi els sentiments i quan els ulls se li acluquin un llit solitari l'acomboiarà fins que els primers raigs de sol el tornin a la seva solitud.  

Tarda d'1 d'agost

La calor, el sol lluent, la llum de l'estiu ens presenta miratges que ens angoixen, imatges d'amors impossibles, de passions amagades, de desamors que com les tempestes d'estiu, ressonen en el nostre cor a la nostre anima.

L'estiu, és el gran parèntesi, és el moment en que els humans dediquem a descansar a gaudir a enamorar-nos a recordar en el balanceig d'una hamaca que podíem ser, que hauria estat.

Temps de remor de mars, de begudes plenes de glaçons, de trobades, de pells brunzides, d'escots, d'enganys, de retrobaments, de llunyanies.

Una sorda remor soterrada que cerca eixir del més íntim, un crit que cerca la ma amiga, el bes nu, una necessitat fosca de ser un altra, de ser tu.

Pensaments lliures acomboiats per la brisa d'una tarda d'estiu. Pensaments que neixen d'una set que no es sadolla que necessita més i més.

Calor i més calor, foc que eix de les entranyes de les passions, dels vapors de les nits d'estiu.

Voler sortir de tu per tornar cuita corrents, com un nadó que cerca la protecció i l'amor de la seva mare.

Fugir per tornar, per la por a perdre, per sortir del cercle sense que aquest es trenqui. Por i més por a ser el que la majoria som mediocres marionetes en una societat que ens dona seguretat a canvi de deixar de ser.