Com sempre, cada matí em llevo a les sis trenta del matí. Com sempre, la llum càlida del bany m'espera mentre mecanicament deixo córrer l'aigua de la dutxa i poso la radio fluixet. Una suau melodia s'esmuny per les quatre parets mentre m'endinso dins l'aigua calenta que llisca per la meva esquena. Mentalment es produeix un aiguabarreig de pensaments aleatoris i de revisió a mode d'agenda del que faré.
 |
| la vida és una melodia, hem de trobar la nostra |
El dia se'm presenta gris, està fent un mes d'abril gris i plujós, estenc les tovalloles i tinc l'estranya sensació de viure estancat. Una feina que m'agrada però que el temps i la crisi han fet esgrogueir la il·lusió que em duia a la meva taula per enfrontar-me a les meves tasques diàries.
La reunió amb el director havia anat com solen anar aquestes reunions.
Semblava que el món s'aturava i que cada dia es repetia.
Arribava a casa i mirava el cel i pensava, coi tinc 52 anys, dos fills i una dona que no em mereixo i em sento avorrit.
La Vanguardia, el twitter i i les teles nomès desprenen mal humor. Com una cançó que s'alenteix i el cantant es recargola en la melodia endolcint-la fins a fer-la insoportable.
Al dia següent la mateixa mecànica, les mateixes cares al metro, els mateixos problemes, les mateixes alegries.
Però, sobtadament la tonada s'atura uns segons i arrenca amb força, una trucada i al despatx del cap de personal i una proposta, sí o si; el meu cervell creu que rebentarà, he de decidir amb quatre ratlles de fum.
M'interessa o no, la meva vida es trastoca o deixò que l'alegre cançó no em faci esclatar, segueixo amb posat seriós escoltant aquell home, i al final dic: m'arrisco!, amb un fil de veu. LLavors de cop el rellotge comença a córrer . Trucada dels interessats, seria per fer el canvi ja. La meva ànima està a punt d'esclatar. Em sento viu, no ho puc dir a ningú perquè encara és un embrió, un nonat, ni els meus caps directes ho saben. He d'esperar esdeveniments mentre faig la feina diaria. Un altra trucada per dir-me que s'esta lligant tot i que serà ja.
Surto al carrer per a fumar-me una cigarreta i per a comentar-ho a les dues úniques persones que sé que no em trairan. Queden estorats, ens emocionem; fa quinze anys que compartim secrets, dubtes i frustracions, em feliciten i també m'odien perquè he estat valent i o inconscient.
Torno a pujar i rebo un altra trucada: em convoquen a la tarda per a una reunió, per a conèixer-nos - diuen - i explicar-me el projecte i alhora veure si els puc interessar.
Sembla que el món torna a girar. L'adrenalina em dóna una sensació refrescant. Tanco el darrer diari que faré pel que em resta de vida: 700 pàgines i ajudo a solucionar uns problemes amb unes taules html.
Vaig a la reunió. Em bombardegen d'informació i em disparen amb mil preguntes que intento respondre. La melodia s'ha fet tant intensa que un dolor agut darrera del cap emergeix.
Al final desprès de tres hores de reunió i esgotat, surto de la reunió i me'n vaig a fer una cervesa, allà on la meva dona m'espera per escoltar els meus dubtes, les meves pors que ara si emergeixen.
Paso la nit entre vigilia i un son estrany, on es barregen els records que formen com un epíleg d'aquests quinze anys. Alhora que la por a fallar, a no ser prou bo, a no cobrir les expectatives, es barregen amb una certa ansietat.
Al final sona el despertador i vaig cap a la feina. El director i el cap de personal em fan saber que esperen que els informi i, òbviament, que tot sigui positiu, jo els dic que encara no ser res i instintivament em miro el mòbil, mentre una melodia en forma de marxa va creixent, tinc la sensació que he de dir alguna cosa a un cor de gent que viu angoixada pel canvi, per la por, els vull dir que va bé arriscar-se, canviar i trencar amb el que fas, que la vida són experiències i que no hem de patir.
Finalment, a les onze en punt, em truquen, em diuen que ja està, que dimecres a les onze m'he de presentar i que ja no hi ha marxa enrera.
Torno a la feina ho comunico als meus caps i desprès ho comunico als companys, la informació corre com la polvora.
I a partir d'aquest moment em sento viu, tothom em felicita, tinc la sensació que molts m'envegen, però tenen por que els truquin i els ofereixin una opció.
I m'adono que la gent a vegades prefereix viure de l'angoixa a triar a agafar-se al tren que surt i que no saps cap a on et portarà.
Arribo a casa i em sento cansat, estranyament cansat. Però sé que allà on em porti el tren també hi haura dies de sol, dies de pluja i algun que un altra miratge i, al final, la meva vida s'ha enriquit una mica més, m'he fet una mica més.
Em sento jove, estranyament feliç, el cap em dóna voltes mentre el paisatge corre davant meu. El proper dimecres el marcaré com un nou any, l'any 1 d'una nova era. Un canvi més, una nova vida, un nou projecte. Torno a viure, torno a sentir i qui sap si seré una mica més feliç, perquè al final es tracta d'això de ser una mica més feliç.
Al cap d'una estona baixaven les escales, havia triat un vestit fresc i una colònia fresca, així -va pensar que si tenia angunies o calors sobtades enmig de la reunió, almenys el seu cos no hauria de patir un vestit o una calor que li augmentessin l'angunia del moment-, dins del cotxe, va abaixar la finestra i va deixar que l'aire enterbolit de la ciutat l'embolcallés, va aclucar els ulls mentre el seu cervell intentava ordenar les idees, les poques que semblaven quedar-li, poc a poc entre batzegades, frenades i algun que altre ensurt, el Jan començava a introduir-se sota terra.
De cop el mon
gira en el seu cap amb tanta força que es lleva d’un salt per anar a petar al
lavabo i allà una cremor nascuda a l’estomac li puja fins a la gola cremant-t’ho
tot, tots els mals esperits salten al buit de la tassa, mentre el seu cervell
sembla trencar-se, esmicolar-se en mil bocins. 
