NIT AL CARRER IV

.../
Va mirar-lo als ulls, intentant ordenar els pensaments i així poder articular un pensament coherent, o dir alguna cosa, del tipus: no podries anar tu tio, però en lloc d'això i seguint algun atàvic costum, el seu cos es va aixecar del llit i sense dir res, va obrir l'armari i amb una mecànica molt acurada, va començar a triar roba, que poc a poc va deixara anar damunt una cadira, mentrestant en Jan, seguia parlant i parlant. Sobtadament es va girar i sense saber com li va dir - pots parar de parlar i em fas un cafè tio-.

Al cap d'una estona baixaven les escales, havia triat un vestit fresc i una colònia fresca, així -va pensar que si tenia angunies o calors sobtades enmig de la reunió, almenys el seu cos no hauria de patir un vestit o una calor que li augmentessin l'angunia del moment-, dins del cotxe, va abaixar la finestra i va deixar que l'aire enterbolit de la ciutat l'embolcallés, va aclucar els ulls mentre el seu cervell intentava ordenar les idees, les poques que semblaven quedar-li, poc a poc entre batzegades, frenades i algun que altre ensurt, el Jan començava a introduir-se sota terra.

El cotxe es va aturar en una de les places, llavors en Jan se'l va quedar mirant i amb posat entre seriós i suplicant, li va dir -Tio és molt important que ho fem bé, ens hi juguem molt-, ell va dir -tranquil- i sense dir res més va sortir del cotxe, va estirar-se, va moure el cap d'un costat a l'altre i mirant al seu amic fixament li va dir -anem-, tots dos es van dirigir cap a l'ascensor, es va obrir la porta i amb seguretat tots dos va entrar, uns segons i l'ascensor va començar a moure's mentre una musica d'ambient i una mica irritant anava sonant, ell va pensar que hi hauria d'haver un botó que permetés apagar aquella tortura.

A la fi la porta es va obrir deixant-los davant d'un espaiós espai, emmoquetat de color gris, amb taules agrupades i separades per plafons, al mig un mostrador rodó amb unes noies vestides de negre, uns vestits porosos, discrets, que desprenen seguretat, serietat al client.

Amb un somriure deliciós la noia els indica una mena d'espai separat per vidres transparents, que aïlla als visitants de la resta de l'oficina com en una bombolla, resten allà, mentre els executius passen a fregar d'ells i alguns se'ls miren com si fossin peixos dins un hivernacle.

Van intentar aïllar-se, van posar en comú el que dirien, com ho dirien, i fins i tot van buscar el to de com s'ho farien perquè l'interlocutor quedes convençut.

Sobtadament una veu sortida d'un altaveu que semblava part de la decoració d'aquella peixera,  els va indicar que la senyoreta Cinta Belocci, els esperava a l'espai 4, es van mirar els ulls i quasi es posen a riure, on és l'espai quatre. Van sortir del -cubicle - era així com en deien en aquell lloc de la peixera.

Eren com dos presos sortint de la cela de càstig, mirant a un costat i a l'altra, llavors ell es va fixar que una noia amb un tocat al cabell, un àngel, va ser el seu primer pensament, amb un somriure mil vegades assejat, els  feia senyals, imperceptibles, només per a ells.Apressant el pas se li van acostar com nàufrags a la barca de rescat.

Els va acompanyar fins l'espai 4, van quedar palplantats, una silueta, una nimfa, una deessa -bona tarda- la veu forta, segura, va fer com un trencament a la música que sentien, els seus pensaments van quedar blocats, tenia uns ulls negres que no et permetien que els teus s'escapessin de la seva mirada, vestit i cos que viu al servei de fer sentir al altra, petit, els dos van pensar que havien caigut, el màxim que va sortir del seu cos va ser un lleu moviment de cap.

.../.