Dissabte 15 de desembre de 2007, partit de bàsquet entre el CE Europa Junior B i el Fontcastellana, un partit com els que els nois venen fent des de novembre, és a dir sense grapa, amb poques idees en atac, però amb moltes ganes, però avui no vull parlar del partit, o potser indirectament si.

Acompanyo al meu fill des de fa 10 anys per aquests camps des dels 6 anys, ha passat per diversos entrenadors, de durs i de tous, de comprensius i de poc comunicatius. Però mai de la vida m’he trobat amb un entrenador que desprès d’un partit en dissabte, a la tarda i amb temperatures de 4 graus en el camp. Doni el cop de porta, digui que se’n va deixi els seus jugadors en el vestidor glaçats i giri l’esquena als seus pares.

Els nois van perdre ahir alguna cosa més que un partit. Van perdre un referent, perquè el seu entrenador va dimitir de ser-ho. Perquè com avui ens intentava excusar-ho el President de la secció, massa impulsiu, s’ho pren massa a la valenta, etc.., estem parlant d’un home de 40 anys que diu que fa d’entrenador perquè li agrada el treball amb els nois... Fa unes setmanes per un comportament similar es va fer fora a un noi de 16 anys del club, perquè es va considerar inadmissible, el seu comportament per mancat de respecte cap al seu entrenador i companys, llavors com s’hauria d’actuar en aquest cas.

L’excusa del President de la secció és que aquest home és un “home del club” ? no ho entenc. Un club es pot permetre el luxe de malbaratar el crèdit de tota una entitat en aquest cas l’Europa, per un home que no té educació ni fre. Que va posar als nois en una situació violenta i que de cap de les maneres es mereixien, i molt menys els pares, que estoicament aguantem el fred i la calor, veient com els nostres fills suen per una samarreta i per fer un esport que els agrada.

Diu que no li fan cas?, que vol dir jo no he vist cap jugador posar en entredit les seves tàctiques, ni enfrontar-se amb ell, quan veia que el seu fill, que juga a cadet, jugava més temps que ells... o quan el seu fill, canvi de normes?, el seu fill és convocat a Juniors A, saltant-se als juniors B, ara però ja no el convoca a juniors b, ètic, no gaire a parer meu. Però suposo que deu ser prerrogativa dels homes de club...

La solució, perquè fins ara he exposat el problema, crec que pares i presidència, hauríem de seure’ns i parlar, el que és segur, és que com a mínim aquest senyor ens deu una disculpa a nosaltres i als jugadors i en segon lloc no hauria d’entrenar ni un minut més als nois, l’obligació del club és cercar una solució no traumàtica perquè els nois no pateixin pel mal comportament d’un adult, que a més ha demostrat desconèixer una de les bases de l’esport, el fair play.

Una nova tipologia de jugador esta emergint gràcies a dos fets: d’una banda el naixement de la consola DS i de la consola Wii, enfront de la Xbox 360 i de la caríssima PS3. Les dues consoles de la Nintendo han obert un camí nou que a la Vanguardia del divendres dia 14 es defineix com a jugador social i que diu coses força interessants, perquè si fins ara els “Jugones” de les consoles eren tractats més aviat com a friekies, aquestes dues consoles han trencat la maledicència i comencen a veure’s els aspectes positius que hi ha que dir, sempre han tingut les Consoles. A l’article en concret parla dels Sims, aquest joc que com bé diu l’article en un principi va néixer pel PC i que desprès la, per a mi veritable TOP ONE la PS2, el va incorporar i el va donar a conèixer a una massa de jugadors més gran.

El que si que és cert és que la WII i la DS, trenquen un mercat molt marcat en el binomi Xbox PS3 de jugador agressiu i solitari, que cerca jocs que el posin a prova sigui en format rol, un grup de soldats han de complir una missió, que d’altra banda històricament no deixa de ser una reposició d’altres jocs però embolcallat en més resolució i més seguretat anti pirateria, tot cal dir-ho, sinó només cal veure el guió dels nous jocs que han sortit per aquestes dues consoles i hom podrà comprovar que si mira catàlegs de jocs de PC i de la PS2 de fa tres anys són exactament els mateixos. El que hi ha al darrera d’aquestes dues consoles i crec no descobrir res en cap dels dos casos, és que en el cas de la Xbox de Microsoft d’intentar possar un peu en aquest mercat, donat que cada cop tenia un pes més important i de fet la Xbox no deixa de ser un PC on tot la seva arquitectura és la targeta gràfica i el disc dur. Per part de la PS3, va ser una estratègia de intentar col·locar el sistema blu-ray en una posició més favorable que el seu competidor l’HDVD, molt més econòmic. Els comptes de SONY, eren molt clars si tenim un milió de PS2, número inventat, tindrem un milió de blu-ray venuts, i això ens marcarà com a sistema preferent d’entrada.

A més si un DVD blu-ray costa 1000€ la PS3 surt a 500€, per tant els tecno- amants està clar que compraran un blu-ray i tindran una consola.
Els de Nintendo han trencat una mica, i en alguns casos, no a l’Estat espanyol on la PS3 de moment lidera el mercat enfront de la resta d’Europa i EEUU on XBOX i la Wii són les que es reparteixen el pastis. Però com dic l’aposta de Nintendo pel que parlàvem al principi cercar un nou tipus de jugador conservant-ne un altre que tot i minoritari sempre l’ha seguit , sembla ser que ho ha aconseguit i aquest jugador nou és major de 30 anys fins la setantena, a més a l’espai femení, sempre oblidat es sent atret per aquest nova consola, i d’això en sóc directament testimoni, l’altre dia era en una botiga de videojocs i va entrar una parella i ella només feia que vendre-li la Wii enfront de la Xbox que era l’aposta del seu company. A més la meva dona que sempre s’ha mostrat allunyada i poc interessada des que tenim la Wii li ve més de gust jugar-hi i a més aquest any s’ha demanat la DS amb el Brain Age, el joc on la Nicole Kidman rep en sorpresa la seva edat mental...

A més la Wii amb el seu portal amb els mini juegos, jocs d’aquells de tota la vida, o l’espai de trobada on es podrà regalar mini jocs a d’altres jugadors... Idees que la fan avançada. A més han deixat de banda la millora gràfica, que la té, per la jugabilitat, entenen que qui la compra ho fa per divertir-se d’una manera més participativa, diria fins i tot que sent ell part del joc, i això ho aconsegueix en el disseny dels “mandos” i de tots els “gadgets”, sigui el Zapper on els mandos s’integren com una escopeta, o el Wiimote que serà una mena de sabre que pels amants de la guerra de les galàxies podran imitar als jedies. En fi tot és poc per fer sentir al jugador art i part del joc...

A més les dones que sempre cercant més l’espai social i participatiu que no competitiu, almenys la immensa majoria, troben tant en la DS i la Wii jocs on el coneixement el Brain o el WII SPORTS, permeten participar i jugar en grup.

Bé com a darrera reflexió i o desig, espero que no gasteu massa i penseu que desprès del sis vindrà el set i que hi haurà vida i seguiran havent-hi consoles, jocs, etc. Que tot això del joc virtual està molt bé, però que no hi ha res com anar a passejar per ciutat o per la muntanya amb algú que apreciïs.

Bones festes.

A finals del mes de novembre vam anar al Canillo, Andorra, va ser una sortida de descans, vull, dir passejar pels camins, visitar Meritxell, etc.

Pel que fa a l’estada perfecte, però no volia parlar del cap de setmana, sinó del que vaig veure, el riu per exemple que passa pel Canillo, anava sec, pràcticament no baixava aigua, a les muntanyes properes no hi havia ni ombra de neu i el terra i la vegetació es veien assedegats. De fet només varem veure neu a les muntanyes més altes i llunyanes i era un enfarinat.

Quan vam entrar altra cop a Catalunya per la Cerdanya tampoc vam veure millorar el paisatge.

El millor en tots dos casos va ser la visió de el munt de grues i de construcció nova que s’estava fent. A llocs fins i tot inversemblants, en una penya creixien com a bolets clonats tot de construccions.

D’altra banda a la Vanguardia del divendres 7 de desembre, vàries notícies parlaven del canvi climàtic:
Internacional: l’Explotació dels recursos naturals a l’África és darrera de les principals guerres actuals.
Editorial: Catalunya davant la sequera.
L’acudit de Ventura i Coromina: els mals olors a Barcelona.
Tendències: els bio- combustibles es converteixen en la primera causa de la desforestació a l’Àsia.” El Banc Mundial la seva divisió financera inverteix directament en multinacionals explotadores de fusta, amb seu a Singapur que a més han violat la moratòria que hi ha a les selves del Congo”, mentrestant subvencionen línees de conservació de selves al mercat mundial d’emissions de carboni, en el cas de crear un nou bosc en cas de carregar-te’n un. Paradoxal.
Tendències: notícia l’Himàlaia es fon.

Per acabar al Periódico d’avui dissabte vuit de desembre a l’entrevista a Josep Garriga, cap de l’oficina del Canvi Climàtic de la Generalitat, diu:
“ La societat està disposada a fer coses, però quan es concreten i l’afecten de manera directa, llavors li costa”.

Crec que és una frase que ens pot servir per pensar, sobretot ara que ens enfrontem a unes festes on el consum i la despesa energètica, canons de neu, manllevant aigua, inclosos, ens evoca a aturar-nos cinc minuts i pensar.

Més de desembre, final d'etapa. Moment on hom comença a mirar-se el retrovisor i comprovar que hem deixat i que portem en el sarró. Aquest any, suposo que com per a tothom. El definiria com a bo però en possibilitats de millorar.

Per exemple ha estat l'any viatger, Roma, el País Basc, Andorra, Palamós, Són llocs on hem girat la mirada i hem vist realitats diferents Roma ciutat on cada pedra ens parlar als europeus, una mica de nosaltres mateixos, el País Basc, una cultura antiga però oberta, amb valls i muntanyes on encara hi ha arbres i vaques, on l'amor dels seus habitants pel seu paisatge els fa protegir-lo contra els especuladors, cosa que a la Mediterrània no hem sabut fer.

Andorra, fora temporada, novembre, sense neu i sense els esquiadors, i sense la massa amorfa que veu i mira només botigues. És un lloc perfecte per passejar i veure una altra natura la de l'alta muntanya, la pena és els constructors que van llepant cada cop més tros del seu paisatge, deixant-ne edificis com a "cagarros", amorfs i ressecs i sobretot ridículs penjats en pedra esperant una neu que cada cop, en part per la seva col·laboració, escassejarà més.

D'altra banda les qüestions més personals, el 1o de desembre farà 19 anys que em vaig casar i puc dir que no me'n penedeixo. Si no ara no coneixeria a l'Oriol i al Lluís, la meva tieta Rosita va morir a la primavera passada, ella era la que em feia sospirà de petit pels viatges, havia anat de jove a Roma, Jerusalem, Istambul, Àustria, Paris. Sempre era al meu costat quan les coses es torçaven i vaig sentir molt endins la seva pèrdua. L'operació de la meva mare. que gràcies a Déu no va ser greu.

D'altra banda els setze i els catorze anys dels meus fills. Que vulguis o no et fan sentir envellir.
A nivell personal el bagul és ple de coses positives, doncs sempre procuro que les negatives vagin perdent força en la meva memòria i en tot cas acabin sent lliçons de la vida.

En definitiva un desembre poc congelat i com sempre corull d'il·lusions que miren vers el gener.