Olor a gespa, olor a fusta, la rosada regalima per les fulles, els arbres tapen el cel i el darrer so son les petjades fetes fa un segon, el bosc sembla mirar-te.
El camí és costerut, però t’empeny una força desconeguda com si per primera vegada sabessis on vols ser, a on vols arribar, camins plens d’olors que reconeixes a la teva memòria, la teva ànima et xiuxiueja mots que recordes, mirades que sobresurten de les clarianes, lluïsos que et recorden moments d’escuma, crits que es trenquen com les banquetes que trepitges.
Camins d’albada, camins que voreges, camins, camins que cerques en el confús batibull de rastres de moments d’una vida, que s’ha cansat de viure tancada en una caixa i cerca nous horitzons, nous reptes, en definitiva arribar a la fi i no haver de reconèixer que va perdre el temps.
Murs que s’alcen al bellmig del retrobament de les nostres mirades, volem dir-nos les paraules que no s’atreveixen a sortir de les nostres goles per por a veure’ns nus un davant l’altra de fit a fit prenen el compromís de deixar-nos emportar pel camí fins a la cruïlla, fins a l’horitzó massa nus, massa veritat per no tenir por.
Per això ressegueixo els camins cercant el teu perfum la teva mirada, el breu contacte de la teva pell, els teus ulls d’albada.
