NIT AL CARRER VIII

......//...

Un cop fora del bar van continuar allunyant-se, ell darrera l'ombra d'ella. Sobtadament l'ombra es va detenir, a la foscor del carrer, els ulls d'aquella dona destacaven, ell també es va aturar en sec, - on anem- va gosar a dir, ella se'l va mirar i li va dir-no ho sé-. Uns segons mirant-se i en Ricard va insistir, si vols podem passejar pel barri i així ens desintoxiquem de l'ambient del bar- ella se'l va mirar mentre els seus llavis dibuixaven un lleu somriure - que estas marejat- li va contestar en un to burleta.

Una cosa era segura, aquella noia dominava l'escenari, i ell va respondre entre dubitatiu i caquejant - jo nooo- ho dic perquè a mi m'agrada passejar i poder xerrar i allà dins no podíem fer cap de les dues coses...-, ella no el va deixar acabar, es va limitar a afirmar -passegem-, en Ricard ja no es va atrevir a preguntar per on, senzillament va seguir-li el pas.

Van caminar una bona estona plegats, sense rumb, el silenci establert entre ells era estrany, amb qualsevol altre seria incomode, però en aquella situació era agradable, dues persones caminant juntes entre les ombres que naixien entre els fanals del carrer.

El Ricard es va aturar i se la va mirar, ella va girar el cap i també se'l va mirar - em dic Ricard- i tu com et dius, - Anna-i va girar el cap mentre, tornava a posar-se a caminar. Uns segons que ell va haver de recuperar per no quedar enrere.

Van arribar a una placeta i ella es va seure's en  un banc, ell primer va quedar-se dret, volia dir moltes coses i de fet sabia de la importància del que pogués dir, era una mica tenallat, tota aquella situació. Al final va optar per parlar de la ciutat que dorm, mentre uns quants se la fan seva per divertir-se, per ofegar les seves soledats del dia amb alcohol i en converses fòtils i sempre amb l'esperança de que aquella fos la nit on trobem a aquella persona màgica que els permet deixar la nit i fer com qualsevol mortal avorrit quedant-se a casa al sofa amb aquella companya, xerrant del dia que ha finit, protegits per una manteta suau, escoltant bona música o deixant que les imatges de la televisió es vagin succeint.

L'Anna l'escoltava en silenci, mentre regirava una bossa d'on va treure un paquet de tabac i li oferia mentre ell seguia parlant, no sabia ben bé per què no podia deixar de fer-ho, potser per la por a tornar al silenci i que l'Anna el deixes.

......./...

NIT AL CARRER VII

......./....

Els tequiles anaven entrant a la gola deixant un rastre a la mirada del Jan i del Ricard. La música i la cridòria, les mirades furtives, els contactes fortuïts, anaven confegint unes sensacions, un estat entre l'eufòria i el cansament. aiguabarreig que desboca la llengua i altera la percepció.

Desprès d'un temps marcat pels gots bolcats damunt la barra i mil converses transcendents sobre moda, esports, homes i dones.

El Ricard es va aturar en sec i la seva mirada es va fixar en un clatell sinuós, perfecte, embolcallat per uns cabells negres llargs, mentre en Jan mirava el got amb ulls perduts, els ulls del Ricard van resseguir el cos que es movia lentament, cadenciosament, mentre mirava cap a la petita pista de ball que quatre motivats havien creat fent rotllana, mentre unes noies amb l'esperit ple de la deessa del joc seductor feien les delícies de la munió que s'havia anat congriant al seu voltant.

La figura isolada com si notes la mirada que des de la barra la mirava, es va girar i els seus ulls de color de la nit per uns segons es van abraçar en els de Ricard.

Ell es va quedar aclaparat la força d'aquells ulls, la passió i el perill que desprenien el van fer abaixar els seus per uns segons, el Jan estava fora del quadre mirant de descobrir quins secrets amagaven aquells gotets  arrenglerats davant seu. Ella seguia mirant palplantada com si la gent s'anés fonent al seu voltant, en Ricard  va donar una excusa a en Jan i com si una corda el portes davant d'aquella presència tant magnètica, s'hi va acostar. Els ulls negres, el tenien atrapat, els llavis carnosos i vermells com les maduixes de bosc, petites i intenses, de sabor a natura fresca, salvatge, però amb aquell punt de tendresa, llavis que prometien petons suaus i profunds, entre abraçades de foc.

-Hola- va embarbussar-se en Ricard, ella sense dir res el seguia mirant entre divertida i interrogant, com el gat amb el ratolí, que sap de la flaquesa de l'altre, però deixa que l'altra corri cercant mots d'un costat a l'altre però sense sortida.

Al cap de pocs segons, com qui sap que està perdut, i que de fet l'atrapat és un, va deixar que ella portes la iniciativa.

La veu es va fer present suau, segura, ferma, de fet es notava que no permetria que se li escapés, ella decidia per bé o per mal.
- Sortim fora- ell va assentir, de sobte, però es va recordar que havia deixat a en Jan a la barra, però quan anava a dir un moment, ella ja havia començat a fer camí cap a la sortida, en Ricard es va trobar en aquell moment de decidir , aturar-se i avisar al seu amic o oblidar-ho i empaitar aquella ombra, va decidir seguir un instint i va continuar sense mirar enrere.

/...

NIT AL CARRER VI

...../...

El taxi els va deixar davant del bar, en tot el viatge no havien parat de xerrar i quan el taxista es va aturar ni se n'havien adonat, van mirar pels vidres del cotxe, ja era fosc i les llums del bar reflectien les ombres de la gent que hi havia a dins. Van girar-se i en Ricard va allargar un bitllet de deu i sense esperar el canvi van sortir del taxi. Palplantats davant el local es van mirar i insinuant un somriure van obrir les portes del bar.

Era ple de gom a gom, i tots intentaven comunicar-se mentre una peça de funk sonava per damunt dels seus caps. Apartant a la gent, poc a poc van aconseguir apropar-se a la barra on el cambrer els va fer un gest, ells es van mirar i van demanar a crits un whisky, era moment de celebrar-ho, mentre els servien van girar-se d'esquena a veure si veien a algun conegut.

Van anar repassant persona per persona, era ple de gent sí però d'amics almenys de moment cap. Ara això sí, devien deixat anar a totes les secretaries de la ciutat i als executius, perquè semblava una convenció d'oficinistes tots tallats pel mateix patró. Estaven alegres i amb ganes de gresca, cosa que a ells dos ja els anava bé i per tant van decidir submergir-se en l'ambient.

La música era bona, les noies simpàtiques, i les estretors del local els permetien tenir un contacte més natural, era més fàcil xerrar i de fet a la poca estona ja estaven parlant amb dues noies, que semblava que la beguda, barrejada amb la música les havia donat el do de la llengua, donat que xerraven i xerraven, de tot i de res. Les insubstancialitats que hom necessita per creure's per un instant un altra persona, per deixar-se penetrar per la força de la falsa felicitat.

Al cap d'una estona elles van veure a dos tabletes que anaven perfectament perfumats i amb un canvi radical d'actitud, van fer-se fonedisses, en Jan va mirar al Ricard i van decidir sortir fora a fer una cigarreta.

El carrer era il·luminat per fanals de llum groguenca, es van encendra la cigarreta i van deixar fugir tres petits núvols blancs que lentament van anar ascendint per la nit humida i groguenca.

Es van mirar i van deixar anar una rialla, -ens han guanyat dos catxes-, si va contestar en Ricard, - la vida és així, però dins hi ha més noies, i segur que alguna Jan és per a tu-.     

NIT AL CARRER V

..../..

Van ser segons tot i que per a ells, aquella dona magnètica els havia absorbit i el temps ja no comptava. Van seure seguint el gest de la mà, mentre cap dels tres apartava la seva mirada i la d'ells confluïa a la d'ella, es notava que era una persona que coneixia el domini, que sabia que la gent es rendia davant d'ella i que cap dels seus entrevistats gosaria mai a mentir, la qual cosa és una avantatge quan és a les teves mans decidir en quins projectes inverteix la teva empresa. Només una vegada li van colar un projecte que va resultar una pifia, però feia poc que hi treballava i encara era suficient ingènua per deixar que l'altra la seduís.

Tenia davant seu aquells dos homes, amb un munt de papers damunt la taula i amb un posat de xais que si el seu paper li ho permetés s'hagués posat a riure.

-Bé senyors, som aquí perquè m'ensenyin el seu projecte, i no tenim tot el temps del món, així que quan vulguin...- Es van mirar com dient -tu, jo- al final ell en Ricard va començar a parlar mentre en Jan anava passant els papers a la Cinta Belocci. Ella els anava mirant sense apartar la seva atenció del Ricard, aquest va tenir un parell de fallades de veu, però un miraculós got d'aigua el va fer recuperar el to.

Vint-i-cinc minuts i el silenci va tornar a la sala. La Cinta Belocci, va alçar els ulls, se'ls va mirar i amb la veu càlida que els havia atrapat trenta-cinc minuts abans - bé senyors, com poden comprendre ara no els puc dir res, en principi el programa em sembla interessant i útil pels nostres interessos, però qui dona el seu vis-i-plau és el senyor Hoffman, és el nostres analista.- hipnotitzats no deien res, ella va continuar- Oi que li han donat els seus telèfons a la noia de la recepció- ells seguien muts, sense immutar-se es va aixecar els va donar la ma, una mà llarga suau però forta que premia bé la d'ells, els va demanar que s'esperessin un moment que vindria algú que els acompanyaria fins a la sortida.

Un cop al carrer encara romanien en silenci, això si, amb un sentiment d'alleugeriment que els va fer sentir optimistes. Van decidir celebrar, no sabien ben bé que, amb uns bons "tragos" al Bar Rosend, era el lloc ideal rodejats de coneguts i amics, per recuperar una mica l'escalfor que en aquell despatx havien sentit eixir del seu cos.

Les endorfines pujaven i baixaven a tal velocitat que van decidir que un taxi era la millor solució, mentre reien sense saber encara si realment en aquell despatx se'ls havia girat per fi la sort.


..../.....