NIT AL CARRER V

..../..

Van ser segons tot i que per a ells, aquella dona magnètica els havia absorbit i el temps ja no comptava. Van seure seguint el gest de la mà, mentre cap dels tres apartava la seva mirada i la d'ells confluïa a la d'ella, es notava que era una persona que coneixia el domini, que sabia que la gent es rendia davant d'ella i que cap dels seus entrevistats gosaria mai a mentir, la qual cosa és una avantatge quan és a les teves mans decidir en quins projectes inverteix la teva empresa. Només una vegada li van colar un projecte que va resultar una pifia, però feia poc que hi treballava i encara era suficient ingènua per deixar que l'altra la seduís.

Tenia davant seu aquells dos homes, amb un munt de papers damunt la taula i amb un posat de xais que si el seu paper li ho permetés s'hagués posat a riure.

-Bé senyors, som aquí perquè m'ensenyin el seu projecte, i no tenim tot el temps del món, així que quan vulguin...- Es van mirar com dient -tu, jo- al final ell en Ricard va començar a parlar mentre en Jan anava passant els papers a la Cinta Belocci. Ella els anava mirant sense apartar la seva atenció del Ricard, aquest va tenir un parell de fallades de veu, però un miraculós got d'aigua el va fer recuperar el to.

Vint-i-cinc minuts i el silenci va tornar a la sala. La Cinta Belocci, va alçar els ulls, se'ls va mirar i amb la veu càlida que els havia atrapat trenta-cinc minuts abans - bé senyors, com poden comprendre ara no els puc dir res, en principi el programa em sembla interessant i útil pels nostres interessos, però qui dona el seu vis-i-plau és el senyor Hoffman, és el nostres analista.- hipnotitzats no deien res, ella va continuar- Oi que li han donat els seus telèfons a la noia de la recepció- ells seguien muts, sense immutar-se es va aixecar els va donar la ma, una mà llarga suau però forta que premia bé la d'ells, els va demanar que s'esperessin un moment que vindria algú que els acompanyaria fins a la sortida.

Un cop al carrer encara romanien en silenci, això si, amb un sentiment d'alleugeriment que els va fer sentir optimistes. Van decidir celebrar, no sabien ben bé que, amb uns bons "tragos" al Bar Rosend, era el lloc ideal rodejats de coneguts i amics, per recuperar una mica l'escalfor que en aquell despatx havien sentit eixir del seu cos.

Les endorfines pujaven i baixaven a tal velocitat que van decidir que un taxi era la millor solució, mentre reien sense saber encara si realment en aquell despatx se'ls havia girat per fi la sort.


..../.....