viernes, marzo 28, 2008

Els mots encreuats del diari ja no donaven més de si, el cafè fumejant, ja havia perdut tots els aromes, però ella seguia mirant per la finestra abstreta per les volves de neu que anaven caient fora, la benzinera del davant romania abandonada, silenciosa il·luminada per un llum parpellejant . La carretera que separava el bar, on es trobava i la benzinera, era deserta i en els seus extrems, semblava acabar-se el món, o potser de l’avorrida seguretat en que s’havia acostumat a viure.
L’amo del bar on cada tarda es refugiava estava mirant les notícies esportives de la tele, assegut en una banqueta a la barra. Ella, el va mirar de cua d’ull, mentre una esgarrifança li va recorre el cos, portava tota la vida, SI AIXÍ ES PODIA DIR DE LA SEVA EXISTÈNCIA, fent les mateixes coses saludant a la mateixa gent, acabant el dia en aquell bar fora del poble a peu de carretera intentant resoldre uns mots encreuats d’un diari, mentre es prenia una enorme tassa de cafè. Com cada dia un cop el rellotge marcava les onze de la nit, pagava, doblegava el diari i poc a poc es dirigia voltejant la carretera cap a casa seva. Una llar que encaixava a la perfecció en la seva monòtona vida.
Aquella nit, però tenia la sensació que alguna cosa podia passar, els mots encreuats s’adormien damunt la taula mentre els seus ulls es clavaven en aquella carretera buida, el cafè anava perdent calor mentre el fred de l’exterior semblava apoderar-se de la mirada d’ella.
El tic tac del rellotge penjant darrera la barra anava mercant una estranya melodia que li omplia les orelles embolcallant-la.
De sobte unes llums al fons de la carretera se apropaven, poc a poc el soroll del motor es va fer més present, fins que la seva silueta va definir-se en aquell ambient plumbi.
El cotxe es va aturar davant la benzinera, al costat del sortidor, al cap d’uns segons la silueta d’una ombra, va sorgir de dins. L’home mirava a un costat i a l’altra de la benzinera, però ningú s’apropava . Va mirar el sortidor i va veure que estava automatitzat, des de feia anys la companyia propietària de la benzinera havia substituït a l’empleat per unes màquines que ho feien tot. El preu del progrés va pensar, ella que es mirava aquella escena des del vidre del bar. No sabia per què però aquella escena li provocava fascinació, l’amo del bar se li va apropar i també va veure l’escena, que en aquell moment era la de l’home del cotxe amb la manega del sortidor a la ma.
Tots dos, la noia i el barman, es van mirar, però ell als pocs segons va fer una negació amb el cap i va tornar a la barra a mirar el partit que feien a la televisió. Ella es va quedar sola palplantada i dempeus davant el vidre, semblava com si el seu cos vulgues sortir i corre cap al cotxe.
De sobte va pensar que sortia que l’home se la mirava que tots dos fit a fit s’entenien i de sobte l’home li obria la porta de l’acompanyant i ella pujava. Ell tot seguit donava la volta al cotxe i entrava dins per posar-lo en marxa i poc a poc allunyar-se d’aquell maleït indret.
On ella havia perdut part de la seva joventut i on mai succeïa res. Quan va tornar del somni, el cotxe ja arrencava volia sortir , dir-li que s’esperés, però el cotxe va començar a rodar, les seves cames s’havien quedat com enganxades , arrelades al terra del bar.
El cotxe ja s’allunya i de fet ja només era dos puntets vermells.
De l’esguard de la noia dues llàgrimes van caure, potser s’havia fos la seva darrera oportunitat de sortir d’un mon que la fastiguejava.
De sobte, una idea se li va creuar, potser demà vindrà un altra cotxe i aquest cop estaré preparada i l’agafaré i em portarà a una nova ciutat plena de llum, de gent passejant i rient pels carrers, trobaré una feina que em donarà alguna cosa més que diners per subsistir.
Van passar els dies, els mesos i el seu somni es va anar difuminant poc a poc mentre les varius, les arrugues a la pell, van anar escorxant aquell somni de fugida. Un dia, la seva figura ja no va apareixia pel bar, l’amo del bar ja feia anys que havia mort i ara ho portava el seu fill que semblava un clon del pare, panxa i calba embotits en pantalons fora talla.

Bon Nadal i feliç any 2009 Un Nadal diferent, així és almenys com he passat aquestes festes i la veritat és que encara no estic del tot ...