Bon Nadal i feliç any 2009

Un Nadal diferent, així és almenys com he passat aquestes festes i la veritat és que encara no estic del tot recuperat. Em va atacar un virus intestinal just la nit anterior al 24 de desembre deixant-me fora de lloc, total i resumint, em vaig passar el dia de Nadal i de Sant Esteve, arraulit al llit, bevent aigua d’arròs i begudes isotòniques, mentre la gent prenia caldo de galets i carn d’olla, capó i vi, cava, cafès... tot un aparador de menjar i de ganes de festa que va passar davant meu, mentre dormitava, o sortia corrents cap al servei per deixar anar els pocs nutrients que em podien aportar els líquids que prenia. Total que ja han passat els Nadals i no me he adonat. Sort que a partir de Sant Esteve he anat escalant i el maleït virus sembla que em permetrà passar el Cap d’any en unes condicions més normals.

Però bé tota aquesta introducció m’ha servit per reflexionar una mica sobre com ha estat aquest any.

El primer que cal dir és que el 2008 ha estat un any estrany , vam tenir un principi d’any que semblava que ens moriríem de set i l’hem acabat, que una mica més ens quedem sense platges, colgats de neu i doblant els recursos hídrics respecte l’any anterior. Ara veurem si som capaços de gestionar-ho.

En segon lloc vam encetar l’any parlant de l’Estatut d’autonomia, dels seus incompliments i de la crisis de confiança i l’hem acabat amb el mateix sense sentència del TC i sense finançament, que per llei s’havia d’haver aprovat l’agost.

En tercer lloc, vam començar l’any escoltant al govern de l’estat, negant-nos qualsevol bombolla financera i òbviament menys encara immobiliària. Per acabar l’any immersos en una crisis a tots nivells i amb un creixement de l’atur i de tancament d’empreses que ens recorda els pitjors moments dels anys 80. A més amb una destrucció doble del territori, si per una banda s’havien fet projectes de construccions inversemblants ara inacabades i buides, però amb el paisatge destrossat.

En darrer lloc, si el que normalment és diu abans de començar un any és el desig de que sigui millor que els altres; els economistes ja s’han encarregat de dir-nos que l’any 2009 serà econòmica i socialment pitjor que el 2008. O sigui que aquest any quan aixequem les copes enlloc de dir feliç 2009 direm maleït 2009. Tot una esperança.

Malgrat tot desitjar-vos un feliç 2009.           

Són les dues de la matinada ajagut en el sofà del despatx, amb la única llum de la làmpada de llegir.

M’agrada sentir el contacte dels meus peus nus tocant el terra de fusta, encara calent de la calefacció; mentrestant el meu gos s’ha llevat del seu jaç i s’ha ajagut en el terra amb els ulls ennuvolats per la són. Suposo que incrèdul no es pot estar de fer-me companyia.

El silenci s’omple de diminuts remors que es van ampliant fins a ofegar-lo; el so de les canonades de la calefacció al posar-se en marxa, el remor extern del cotxe que passa, la respiració calmada del gos, el so de la meva llibreta al passar el full.

Fins i tot els pensaments, semblen eixir i jugar amb els sons fins a fer-se presents en el silenci.

La nit, no sé perquè, sempre ha tingut un atractiu especial per a mi, és el moment en que em sento més segur, quan les idees em sorgeixen, brollant empenyent-me a escriure o a modificar la pàgina web o milers de coses que de dia no sé com fer-les o solucionar-les a la nit en el silenci em semblen fàcils.

En fi, he de tornar al llit demà m’he de llevar d’hora, tanco el llum i el gos torna al seu cau, al cap d’una estona desapareix-ho, entre els somnis.

Nit de desembre, 2008   

 

 malaltsxbasquet

Hi ha una dita en català que diu “que pels fets els coneixereu”.

Fa poc es va celebrar la tradicional Marató a TV·, per a recaptar diners  per a les enfermetats mentals. A fi de contribuir-hi uns artistes van editar un disc, on van cedir els seus drets  d’autor a fi de que tota la recaptació anés a la Marató.

Però ailàs, a la Vanguardia del 17 de desembre es posa semàfor vermell a la SGAE, donat que  s’embutxacarà 45.000 euros en concepte de drets d’autors. De quins drets, si els autors els van cedir.

Com dic “pels fets els coneixereu”.

No dic res més, la foto se l’han fet ells mateixos.

No és d'estranyar que la gent s'hagi emocionat tant amb la política Nord-americana, i hagi alucinat amb el sr Barak Obama, perquè quan hom gira el cap i veu el que hi ha a la nostra petita Insula Barataria, queda esmaperdut, entristit i pensa com pot ser possible tanta mediocritat.

Dic això perquè a voltes amb el tema de la Osa Hvala, i veu la reacció de Medi Ambient, que enlloc, de mostrar-se contundet i dir les coses pel seu nom, o sigui no caure amb les provocacions d'uns neardentals, que voldrien el pirineu com un "coto" de caça particular. En lloc d'això s'amaga i donar la raó sense treure-la i ahir per exemple a la Vanguardia hi havia una denuncia de que si els primers dies es van utilitzar mitjans de tot tipus, suposo que per acallar als pobres caçadors i als interessos de sempre d'aquella zona, desprès es va utilitzar el silènci per anar allargant un tema fins a pudrir-ho.

Sort que els que manen a la Conselleria són "Verds" dels de veritat, o això deia la seva "propaganda".

Des d'aquí, felicito als nor-americans, pels seus polítics, que honoren a la democràcia i ens recorden més enllà de xovinismes, el perquè els USA són un gran País.

malaltsxbasquet

Demà, a primera hora a les sis o set del matí segurament ja tindrem el guanyador de les eleccions americanes i el nou mandatari dels Estats Units per quatre anys.

Sembla clar que el nou President es trobarà damunt la taula un país amb problemes, potser dels més complexos perquè s’ajunten les dues guerres en que es troba immers el país més la gran crisi econòmica, enfonsament del sector immobiliari, dels bancs...

Per tant el nou mandatari, en el cas que sigui Obama, haurà d’enfrontar-se a tots aquests reptes i alhora, mantenir la il·lusió del seu “Podem” .

El que és segur és que les seves relacions tant en clau interna, com vers el món ja no poden ser les que es fan avui, la situació demandà una nova manera de fer política i les esperances del món, només cal veure com s’estan seguint les eleccions, porta a que la relació de poder del Imperi vers la resta siguin diferents. Més igualitàries i més obertes.

Demà sabrem el nou inquilí de la Casa Blanca, i el món respirarà tranquil o no depenent del candidat que surti escollit.

Déu salvi Amèrica.

malaltsxbasquet

Sembla que almenys dins de la Unió Europea no haurem de passar per l’escaner, com han dit alguns eurodiputats això seria una bogeria.

Això em fa pensar en la bogeria a que ens està portant la seguretat, que a més ens ha portat a casos surrealistes, perquè no pots passar amb botellins d’aigua, però que a l’arribar a l’altra costat resulta que pots comprar de tot, incloses eines tan perillosos com talla- ungles, estisoretes, etc.

Per tant hom pot pujar a l’avió amb tot allò que suposadament, no pots pujar, per tant on és la seguretat.

Aquest matí han entrevistat a Baltasar Porcel, a la televisió, arran de la publicació del seu darrer llibre, començat quan seguia el tractament contra un càncer. EL llibre ha estat el de menys, el més important és el que ha dit, les píndoles que ha deixat anar en el camí d’una conversa que per a mi ha estat una de les millors entrevistes que li han fet, tant pel camí que ha emprès com per les reflexions que ha deixat anar.
Aquí deixo anar unes quantes, a veure que us assemblen.
PINDOLARSME (recull d e les píndoles).
1.- Vivint com vivia en la Mallorca rural, fora de les converses tipus, “demà aniré a mercat a comprar tal cosa”, o “aquest any la sega ...”, no hi havia res “hores i hores perdudes en un racó perseguint una pilota o mirant els ametllers, per tan la necessitat de viure em va portar a començar, llegint les novel·les de “pistolers i de lladres i serenos” passant pels tebeos fins arribar a Jules Verne, i aquí vaig començar a viure una altra vida més elevada.
2.- La cultura ens ajuda a reinventar-nos constantment...
3.- Escriure em suposa viure dues vegades...
4.- Els humans som vius quan somiem i ens morim quan despertem...
5.- Avui en dia la Universitat és una fàbrica de títols no pas un grisol del coneixement, que és pel que va ser creada.
6.- La cultura és el que ens diferència dels animals o dels vegetals, segons casos...
En fi una llarga conversa que ens ha permès als que l’escoltàvem, fruir de la saviesa d’un ésser estratosfèric.

malaltsXbasquet

Un, dos, tres, plou i fa sol,
Un, dos, tres qui no hi és no existeix,

Així com la pluja ens cauen aplicacions des de la xarxa per penjar les fotos, compartir-les, crear mini xarxes d'amics, coneguts i presentats i un munt més d'opcions on un, que té vici, tot cal dir-ho, va i s'apunta aqui, allà.

Després un ho ha d'actualitzar, escriure, penjar fotos... creant-se unes obligacions que al final el fa viure enganxat a la xarxa. El problema és que al final tots aquests ciber contactes acabin menjar-se als amics i parents reals per manca d'estat.

És el futur? o potser ja vivim en passat, de fet els mòbils semblan que evolucionen perque la xarxa s'introdueixi a les nostres butxaques, i omplir així els espais on fina ahir no ens controlava.

Però com deia al principi qui no hi sigui no existeix.

malaltsxbasquet

Sembla , que al final tenim crisi i ens apropem a una recessió. Això sembla que aparcarà la presa de decisions pel que fa a temes de medi ambient, així sembla que ho han demanat tant Àngela Merkel com el in-fumable Berlusconi. Com sempre el primer en pagar els plats trencats són els treballadors i el medi ambient, les baules més dèbils, a més tot fa olor a solucions del XIX per problemes del XXI, enlloc d’apostar per investigació i empreses de futur, les receptes són regulacions de llocs de treball, o sigui atur, que pagui l’estat, i demanar inversions públiques.

I oh, ara sembla que els Estats volen entrar als Bancs i al món financer, sembla que el món capitalista es troba en plena refundació, i els liberals es troben tancats a casa amb crisi. Al final el sr. Keynes, potser no anava tant equivocat.

El món està canviant amb rapidesa, tant que ni als gurus, ni els polítics saben realment cap a on anem, el nivell de velocitat que s’està agafant pel que fa a la crema de recursos naturals, empobriment del països del tercer món, creixent el diferencial respecte els del primer món. Ens porta a una implosió, i això crea inseguretat, tothom diu el contrari del que deia el dia abans, els especialistes, tant ens parlen d’una crisis intensa però no excessivament llarga, com ens diuen que serà profunda i que de fet encara no hem tocat fons.

A les Eleccions dels EUA, sembla que Obama es va perfilant com a guanyador.

Refundació, sembla que és la paraula màgica, ara cal veure com la traduïm i en quin sentit la fem.

malaltsxbasquet

Avui he actualitzat la pàgina web de malaltsXbàsquet , amb els resultats, els link's als equips contraris i a les pàgines del món del bàsquet.

El més important és el lloc que hem aconseguit que ens permet aspirar-ho a tot.

malaltsXbasquet

Pindoles tecnològiques:

1era pindola - En motiu de ser-li concedit l'Honoris causa, a la UOC, Universitat Oberta de Catalunya a Tim Berners-Lee, creador de la Web, aquest fa un seguit de reflexions de les que cal destacar tres que per contundents i provenint d'ell tenen més força:

1. Davant l'amenaça que internet sigui monitoritzada, per governs i empreses, creu que la gent hauria de manifestar-se pels carrers i protestar davant els seus governs.
   Perquè, seria un atac contra la democràcia i els drets civils.
2. Una operadora ha de donar el mateix servei a totes les webs.
3. La web ha de ser útil per a la humanitat. És un espai de col·laboració.

D'altra banda via la seva fundació W3, promou una sola web, única i plural i intercanviable, acostant-la a tothom tingui l'alfabet que tingui sapiga o no escriure...

Pel que fa al futur, va refermar la web semàntica i la inter-relació de les bases de dades, com el futur.

Finalment va fer una recomenació: "no creure's tot el que es publica a Internet"

2na pindola.- La CMT, ha tret una primera resolució sobre la demanda de Telefònica de no compartir la fibra òptica, amb els seus competidors. La resolució va en el sentit que:

1. A canvi de que l'operadora pugui comercialitzar fibra sense compartir-la, a canvi haurà de llogar la xarxa ADSL de 30mbps a la competència. El document d'unes 200pàgines, ha cercat el consens entre els diferents operadors.

malaltsxbasquet

Quart partit de la temporada, per fi ens hem retrobat amb la victòria. Enfront el Busk'm d'Artes, homes alts i un parell de ràpids, resultat diferèncial de 40 punts a favor nostre.

Un partit sense història, 83-43, però on els millors moments s'han vist en quan a joc bonic en la primera part, a la segona, hem començat a fer tirs impossibles i hem perdut pilotes que no calia.

El resum és ens falta més físic i més agressivitat, no comformar-nos amb un resultat, encara que sigui favorable.

En fi moltes felicitats.

Fa uns mesos Apple va llançar el seu mòbil, el iphone 3G, i amb aquest llançament va revolucionar el món de la telefonía, ha estat questió de mesos que les empreses que tenen alguna cosa a dir sobre aquest món, hagin començat a fer les seves presentacions.

Totes basen el nou mòbil, en la seva pantalla més o menys tàctil, amb aplicacións més amigables, que ens transformen els nous telèfons en microordinadors, amb càmeres de fotografiar amb més resolució, en definitiva amb més interacció amb els usuaris.

Nokia i Google via HTC, són les que han llançat els aparells més competitius enfront del iphone, d'entrada Google, cerca amb el sistema Android un sistema obert mentre que Nokia amb el seu Nokia 5800 Xpress s'acull al seu sitema Symbian que ja utilitza i que li ha donat bons resultats.

Però mentre Nokia i Apple releguen el teclat, Google li dona un espai paral·lel a la pantalla tàctil.

Apple, ha obert un camí que revolucionarà segur el món de la telefonia, que farà per exemple que el tamany si que importi i així ara torni a crèixer per afavorir l'entrada a les pantalles tàctils i a l'exploració a internet.

malaltsxbasquet

Dimarts, 7 d'octubre, ja ens apropem a la castanyada, en un altra temps aquestes dates em feien pensar en els primers freds, amb coses calentes, en refugiar-se en llocs tancats. Però des de fa disset anys, des que va nèixer l'Oriol, ara farà disset anys, nomès penso en el nus que tenia a la gola, la Carme era a punt de sortir de comtes, i una gran responsabilitat ens queia damunt. Que faríem, amb ell, ostres però el dia 31 pata-crac, va neixer l'Oriol, era tranquil menys quan tenia gana que era un geni. Com ara, si fa no fa.

En fi ja té setze i està a punt dels disset i a vegades quan me'l miro encara endevino aquella carona que vaig veure ara farà disset anys.

Arriba poc a poc el fred, les tardes passen despresa i la nit ho omple tot, els animals s’arrauleixen en els seus jaços, i les pells dels transeünts s’amaguen darrera jerseis i camises, i en la seva mirada va desapareixen la llum de les passades vacances.

Els programes de cuina de la tele substitueixen, amanides i menjars lleugers, per sopes, cremes, i carns i menjars cuinats... Tot crida al replegament, a vestir-se de tardor, a pensar en tardor.

Els colors dels arbres groguegen, i les flors es van tancant, deixant les tiges verdes com a records d’un passat recent.

Les llars tanquen les finestres i cortines, i passejant pel carrer les llums carbassa del s fanals il·luminen fantasmes del passat.

Ja hem entrat a la tardor real, dies curts, negres nits. Moments per malenconies, per reflexions que no porten en lloc, per converses tranquil·les a la vora d’una tassa fumejant .

Els colors terra, substitueixen els colors vius, i tot s’alenteix, tot és poc a poc...

malaltsxbasquet

Segon partit de la temporada, l'equip visitant, el CB Sta Perpetua A. El resultat 64- 76. Tot i el resultat final podem dir  que de fet fins al darrer quart el partit anava d'un a l'altra i semblava que es resoldria per la diferencia mínima. Però el millor joc junt amb l'encert dels visitants ho va decantar al seu favor pel tanteig de 64-76.

Si hagués de posar nota diria que el nostre equip pel que fa a joc ha anat del 4 al 5 amb moments que apuntava a un 6. 

Així per exemple la defensa va ser nula, o com a mínim fluixa, L'atac va estar mancat de serenitat, i això va propiciar un munt de tirs sense angle o cistelles impossibles, o tirs lliures on la pilota no entrava. En l'atac fora d'unes jugades aillades ben trenades amb passis a l'exterior i resolen amb cistella que són els moments 6, la resta va anar sobre el 4.

La solució que té el tema és entrenar i entrenar, sobretot tècniques i tir, molt de tir.

La bona notícia que tot just estem al principi, ara toca millorar.

 

Des que he tornat de les vacances, estic rebent uns inputs sobre la crisis, la veritat és que al principi semblava que sols afectava als que havien fet hipoteques o als constructors, però poc a poc la taca d'oli ens va anar abraçant i tots vam quedar astorats i esmaperduts, vam mirar les nostres carteres i eren buides, i és clar no enteniem gaire perquè si no feia ni tres mesos que el nostre govern ens negava la crisi i ens deia que gastessim i els especialistes parlaven d'un aterratge suau de l'economia de cop i volta i sobtadament resulta que estem en una crisis que ningú sap per on petara i a més als programes només fant que sortir especialistes parlant d'estalvi i dient-nos que erem uns inconscients per gastar i tirar de VISA.

Al principi em vaig preocupar i fins i tot em vaig sentir culpable, on era el meu seny català?

Desprès però mirant l'hemeroteca i de la memòria vaig recordar que el gran merit que tenen els economistes és que ens fant de notàris del passat, retocant, això si, el seu paper a la crisi.

De tot plegat he extret dues lliçons que espero que ens serveixin pel futur:

Primera, les crisis sempre les provoquen els mateixos que són els aprenents de bruixot, els nous empresaris, que amb un telèfon mòbil van crear immmobilàries, o que venien i construïen  pisos com a bolets, sense preocupar-se de qualitat més que qüestionable, i els veníen a preu de mansió, i de les caixes que donaven hipoteques al 100 % per habitatges que no ho valien...

Però tothom creia que això era normal, creixements al 14 % anual, etc. Ara però resulta que som els de baix els qui tenim la culpa, ni els sabis ni els profetes i sobretot aquells constructors, venedors que van guanyar el que van voler o aquells Ajuntaments que es van vendre l'ànima per quatre euros, ara de tot la tenim els ciutadants els qui veiem que això no podia ser, els que quan viatjavem fora del país veiem que el que estava passant aqui no era normal. Però que malgrat tot ens ha empastifat la merda prquè teniem un credit o una hipoteca i que ara hem de pagar uns increments perquè per culpa de tot el que hem dit el Banc Europeu va anar pujant els tipus i a més fins i tot hem de sentir alguns empresaris que anatemitzaven tot alló que fes pudor a Administració demanen un KIT-KAT.

Fa vomitar, si no fos que és real i se'ns cau a sobre, en fi que tingueu una bona entrada a la crisi.?

 

Festa de la Mercè, festa de Barcelona, per celebrar-ho he fet espaguetis gratinats i pollastre amb bolets i una picada. Les meves cuines els encanta als meus. I donat que ahir el meu fill gran va patir una luxació al braç i el tinc tris pels quinze dies que no podrà moure el braç i per tant no podra entrenar al CB Coll de Bàsquet, els meu apat el farà passar una estona agradable...

Bé el dissabte vàrem anar a Solsona i varem fer el partit i vam guanyar, va costar perquè els del CB Solsona jugaven força brut i de fet el meu fill es va emportar un fort cop al llavi, però vam guanyar i això és important per la moral d'un equip on més de la meitat no havien jugat mai junts i això es notava força, però bé vam acabar exibint millor bàsquet que els de Solsona i vam guanyar.

El petit ja ha Començat el nou curs a Artsplastika, on aprèn a dibuixar manga, ja és el segon any i la veritat és que se li nota.

Bé que tingueu una bona festa de la Mercè i els qui no són de Bacelona, que tingueu un bon dia de curro.
En fi, he penjat unes fotos de la població de Solsona a Picassa, espero que agradin a tothom.

;) malaltsxbasquet

Dissabte tenim el primer partit de la nova temporada dels Juvenils A del CB Europa, de Gràcia, i hem d'anar com a visitants a Solsona, el pitjor és que el partit és a les 17 h de la tarda, perquè si fos pel matí, l'haguessim aprofitat més i ens hagués permès tornar a casa a una hora raonable.
Però bé, les coses són així i així ens les hem de prendre.

Feta la queixa d'entrada, ara ja puc passar a les emocions d'un primer partit de temporada en categoria nova, la veritat és que aquest any serà dur, per què entre que al ser del grup A els equips són més forts a més de que els desplaçaments serant fora de Barcelona. Se li adjunta el fet de que es trobarà a 2n de Batxillerat i que vol fer una carrera de nota i per tant voldrà dir estudiar més fort si és que pot ser... i per si faltava alguna cosa a l'agenda del noi, a més a partir d'octubre començarà a donar classes a una noia de 2n d'ESO.

Un any en definitiva plè i que se li passarà sense adonar-se, però espero que plè de satisfaccions personals i amb un bagatge farcit de maduresa i bones vibracions.

Bé volia parlar del proper partit, del dissabte concretament, i al final he fet un tomba que gira pel món del meu fill.

Bé el dissabte de tronada ja parlaré del partit i de Solsona, no la conec, i d'entrada no puc dir-ne res.

En fi, bona nit i tapat, que demà és divendres i tot i ser el darrer dia de la setmana, per a nosaltres és la prèvia, ja m'entenc,

perdoneu,

bona nit ;)

Els nens comencen l'escola, els metros retornen a tenir una cadència nomal, a les onze tothom comença a sentir el pes de les parpelles, i el despertador ens desperta quan el sol encara no ha sortit. El carrer és fosc i el meu gos sembla no creure's estar al carrer a aquestes hores. La del pa ens ven les barres de pa encara calentes i la del diari ens ven la Vanguardia acabada d'arribar.

Però, ailàs les festes de la Mercè, festes de la meva estimada Barcelona ens cau el damunt per alegria meva, és com un darrer espatec abans de caura en la rutina, és la darrera estertor abans de caura en la grisa rutina.

Desprès, d'això  ja només ens queda l'esperança de les festes nadalenques i ja haurem finiquitat l'any.

Les vacances s'han acabat, aquesta segona part ha estat perfecte, hem aprofitat els darrers rajos de sol a la Fosca, amb escapada inclosa a Sant Llorenç de la Muga.

Uns dies que m'han permès quasi acabar el llibre que vull fer sobre Londres, ja queda poc.

També he pogut descansar i descansar, a més m'he agafat uns dies pel Pont de la Mercè que faran d'aquest mes de setembre un mes light, a poc a poc per començar a prendre el pols al dia a dia.

En fi que ja no queda res, el dilluns em retornarant a la vida real, però com deia aquell que "me quiten lo bailao"...

Demà per la tarda començo la meva segona part de vacances, si vacances. És guai, pensar que mentra la gent està pensant en tornar jo me'n vaig. A on? a Palamós, a la Fosca concretament, a pasar dues setmanetes de descans i de recarregar piles, espero que el temps ens respecti mínimament.

El menu, que tinc pensat serà força tranquil, mati platgeta, migdiada i passeig pels camins de ronda, piscina i sopar. Entremig llegir alguna cosa i preparar el llibret de Vacances que aquest any és sobre Londres, on vaig ser-hi dues setmanes a mitjans de juliol.

A veure si me'n porto la càmera de fer fotografíes i en faig de maques per penjar en el Picassa.

En fi estic que no veig el moment de transmutar-me i possar cara de festa, je.

Apa, ànim als que tornen i felicitats els qui comencin.

LONDRES III

Avui us penjo la ruta que varem fer donat que sempre pot ser un niu d'idees per algú altre: 

20 de juliol  Dia 1   Arribada a Liverpool Station a les 14,50h

                                    Tarda pasaseig informal per:

                                    Hyde Park, Picadylly circus, tornada en Bus, 23.

                                    Sopar Pizzeria, Italiana.

21 de juliol  Dia 2   British Museum, visita

                                    dinar al Parc Lincoln Inn, al costat del BM.

                                    Sant Martin’s, Church,  prendre cafè a la cripta.

                                    Trafalgar Square, visita a la plaça on trobem el British

                                    Museu portrait.

                                    Pont del Golden Jubileum, atravessem el Tamesis,

                                    Passejada per London eye, Parlament, Big ben, Parlament Square,

                                    Abadia de Westminster, Victoria Street, Victoria Station.

                                    Agafem el 36 per tornar a l’Hotel.

                                    Visita a Pubs:

                                    Sherlok Holmes, abans d’arribar al Golden bridge.

                                    Speaker’s, al costat de l’abadia, barri Westminster.

 

22 de juliol  Dia 3  Comprem el London pass.

                                   Metro Tower hill

                                   Visita a la Torre de Londres:

-       White Tower.

-       Jeweld Crown

-       Pati- residencia Befeeter.

-       Bloady Tower.

London Bridge, on pujem a banda de poder tenir una panoràmica de Londres, visitem l’exposició de com es va construir i de les diferens joguines de l’epoca en que va ser fet.

City Mall
Southwark Cathedral
Globe Theater- Shekspeare
Tate Modern
St. Paul’s Cathedral
Soho, Chinatown, Leicester Square.
Sopar a un retsurant Xinès.

23 de juliol  Dia 4  Grenwich

                                  Vaixell des de Westmister fins a Grenwich (City Cruisses).

                                  Visita de l’Observatori de Grenwich.

                                  Parc de Grenwich i jardins Palau Escola Marina de G.

                                  Dinar Fisch and Chips

                                  Pas de vianants sota del riu Tameis – Grenwich fins els Dochlands.

                                  Visita del Museu dels Dochlands

          Trenet fins a Bank, metro Central Line fins a Marble Arch i 

          Autobus 274, fins el Zoo.

Visita Zoo de Londres.

Sopem a un Restaurant Español.

 

24 de juliol  Dia 5  London Eye, visita d’una hora, permet veure el gran Londres des de l’aire.

                                  Visita a Bakinham Palace, canvi de Guardia.

                                  Plaça “the Mall”.

                                  St James Park.

                                  St Margaret’s Church.

                                 Abadia the Westmister, Tower Jowel.

                                 Museu Pollak’s Toy’s

                               Museu del Còmic.

                               Oxford Street compres.

                              Sopar i Bolera.

 

25 de juliol  Dia 6  Dia lliure.- Cadescú fa el que volgui.

                                    Oxford street, compres.

                                    Visita al :

-       Royal Opera

-       Covent Market.

-       Museu del transport.

-       Neil Street.

-       Barri comercial.

-       Harrods.

 

26 de juliol  Dia 7  Nothing Hill.

                                  Portobello road, mercat.

                                  Pub anglès, una cerveceta.

                              South Kessington:

Museu Ciència.

Royal Opera Hall, i rodalies.

Conservatori música

Museu Història natural.

27 de juliol Dia 8   Candem Street

                                   Candem Market, mercat a l’aire lliure.

Regent Parck, Queens Mary Park, zona de roses, el llac, Jazz in the park.

Baker Street, Museu de Sherloc Holmes, Beatles Store.

Oxford Street, Edificis de l’Apple, Humley’s play store, Adidas...

Sopar Pizzeria.

 

28 de juliol Dia 9   Tour, Winsor, Stohenage, Oxford.

Windsor Castle, Saint George Chapel, torre de la casa de les nines de la reina.

Ruta amb autocar per la campinya anglesa fins a Stonhenage.

Stonehenadge, visita al monument megalític.

Continuem per ruta i s’observa que hi ha més punts on es troben monuments de l’estil però sense tant bona conservació.

Oxford. La ciutat Universitària, visita a un College. Ruta per la ciutat.

Tornem a Londres.

 29 de juliol  Dia 10 Dia lliure.-

                                    Aprofitem per compres pendents i revisitar zones on volíem fer més fotos :

Backinham Palace, The Mall, Trafalgar Square,  dinem en un pub, visita interior de Sant Marti’ns,  tornem a l’Hotel.

 30 de juliol Dia 11  Darrer dia.

Fem una volta final i tranquil·la per Hyde Street, Hyde Parck fins el Speak Corner.

Agafem les maletes i anem fins a Liverpool street i agafem el tren fins l’Aeroport d’Standed... Arribem a Barcelona a les 21,30h.

LONDRES 2


Vam decidir l’any passat que aquest juliol aniriem a Londres i així ha estat. El primer que cal destacar és el bon temps que vam tenir i qeu ens va permetre aprofitar al màxim els deu dies, el segon és la gran feina de recerca d’informació que va fer la Carme, la meva dona, i que va fer que quan vam arribar ja tinguessim un seguit de coneixements d’aquesta mega-urb que ens va permetre aprofitar al màxim els seus recursos. La primera impresió que vaig tenir va ser de que em trobava en una gran ciutat i que era molt important, la seva borsa, el seu passat, la Comenwelt, el seu futur com a urbs de negocis, tot abocava a aquesta sensació. Si Roma em va donar la sensació de ser una ciutat culturalment important i socialment provinciana i deixada, Londres era tot el contrari, una ciutat on la barreja, el civisme, el negoci, l’encarava cap a un futur modern. El que si va caure va ser el mite de que era una ciutat cara. Almenys pels que vivim a Barcelona, Londres no em va semblar cara almenys en tot alló que s’anomena primera necesitat, menjar, roba i un transport públic força bo i a uns preus en alguns casos fins i tot més barats que a Barcelona. Si a més li adjuntem que els principals museus són gratuïts, que hi ha un munt d’exposicions, museu ddel còmic, del teixit, de la joguina a preus molt populars. Fa que sigui una ciutat cultural d’un molt alt nivell. A més els sues parks enormes, gegants cuidats i sobretot respectats pels seus ciutadants, uns orinaris públics nets i gratuïts, l’absència de grafitis, skaters, o ciclistes atropella vianants. La fant una ciutat cívica i respectuosa amb els que hi viuen. Tot això ens va fer sentir com a ingenus i provincians, quan sentim els nostre alcalde quan parla de Bracelona i s’ometen els parcs, pocs que estan plens de merda de gos, i o de gent incivica, o les places dures destrosades per grafiteros i skaters, o de la brutícia que hom sent a més de veure en el centre de Barcelona, en definitiva una ciutat Barcelona que s’ha mort d’exit i on els seus polítics encara ens la venen com si fos el que va ser en un llunyà 1992. L’altra aspecte que em va impresionar de Londres va ser la seva mescla racial i cultural, que lluny del gueto cada cop més es pot veure en qualsevol lloc de la ciutat. Donant la sensació de que és una ciutat on tothom és convidat a viure mentre volgui treballar i conegui, això si, l’Anglès. De fet et pots trobar noies en el Macdonals amb el mocador al cabell, o policies de color negre, o autobuseros pakistanies, o executius amb rastes. Cosa poc improbable a la nostre ciutat. En definitiva sortir de la teva ciutat i anat-hi a daltres del món t’ensenya a posar-te en guardia quan tornes sobre les bondats de la teva. És una forma molt eficaç de posar blanc sobre negre el que els polítics moltes vegades ens volen vendre. Continuara,

Bé ja he tornat de Londres una ciutat. que tot i tenir 8 milions d'habitans, la sensació que un té és de sentir-se com a casa, sobretot si bens d'una ciutat com Barcelona, la primera observació és la barreja racial, sense complexos, polícies de color i raça diferents, conductors de Bus, taxistes, recepcionistes, executius de tota la gama cromàtica i racial que per un Barceloni li sembla xocant sobretot perquè a casa encara estem a les beceroles del tema.

La segona observació que és olfactiva, més que visual és la olor, donat que la gent menja pel carrer és plè de llocs on es cuina a tothora i per tant les olors de menjars, en plural, es barrejan amb els pròpis de la gent creant-ne una olor podriem dir made Britain.

La tercera observació seria el civisme, Londres, és una ciutat cívica, on per exemple ningú t'agradeix amb la seva bicicleta corrent sense solta per la vorera, o els tags i demés barbaritats grafiteres, almenys a les zones centre, en plural a Londres no hi ha un centre definit, en els parcs un pot estirar-se tranquilament a la gespa i dinar o descansar sense por a ser victima d'una defecació.

La quarta els museus a excepció dels de la Corona són gratuïts i interactius, una passada.

Com a part negativa podriem dir que es nota que tenen un nivell més alt, econòmic, tot i que venint de Barcelona, això sigui relatiu.

En fi un viatge que ens ha encantat, on cada dia feiem rutes de vuit hores per a coneixer aquesta ciutat que demostra al món el seu poder, cultural, la Tate o el British, o el museu de la ciència..., financer la seva borsa o visitar el Bank museu..., o el nou centre de negocis en el Doglans...

En fi una visita que val molt la pena.

Sembla que era ahir, i ja he passat una primera part de les vacances a Palamós. Els millor és que han estat de relax, perquè com el temps ha estat entre núvol i plujós amb estones de sol, hem pogut anar a la platja i fer piscina, alhora que no hem patit calor. A més aquest any ha estat curiós perquè no hi havia gaire gent i per tant la Fosca, la cala on anem era mig buida tots els dies i per tant l'aigua neta i cristal·lina.

Han estat uns bons dies de sol i de relax que ens aniran bé per preparar-nos pel viatge a Londres i a Liverpool que és on ens anem demà, diumenge.

És un canvi total de registre dona que pel que sembla ens trobarem amb dies entre núvols i pluges i temperatures que aquí són de primavera, però bé és una ciutat que val la pena veure i sentir i allà que anem.

Ara ens trobem en la fase d'estres, ja sabeu no deixar-nos res, quina roba hem de portar, el gos estarà feliç amb el meu cunyat.

Però el pitjor serà aquesta nit, per a mi abans de fer un viatge d'aquests, la nit que falta és un munt de pensaments del que faré i del que no, trucar al taxi perquè ens reculli, fer el el pas de frontera, passar sense problemes... En fi, com dic un munt de coses.

Però potser és aquesta emoció la que fa tractiu un viatge, mirar-se les guies els plànols, informació d'internet, empapar-se de la ciutat que hom visita i viure-la. Per tornar sent una mica diferent, havent conegut coses de primera mà, conèixer la gent, veure com viu, són els grans atractius per a mi del que és un viatge més l'afegit de que els meus dos fills aprenen a veure altres maneres de viure de menjar, conèixer altres europeus, en fi molts nervis i moltes ganes...

Si, per fi, ja he plegat i començo vacances. Ja tenia ganes, perquè el dia s'ha anat complicant i la darrera hora semblava que no arribaria mai.

Ara però abans de possar-me a viure les vacances he de menester un temps de descompressió, a fi de poder gaudir de les vacances sense la pressió que dona no voler perdre un minut i sobretot omplir-ho tot...

El primer que faré aquesta tarda és arreglar les quatre coses que volia deixar acabades, i que entre avui i demà faré. El divendres cap a Palamós, això vol dir arribar i tirar-me a la piscina que per a mi serà com un bateig, quedar net del temps que he estat treballant i comença uns dies com un home nou preparat per a gaudir, aburrir-me i mirar...

I a partir del 20 cap a Londres i Liverpool, quines ganes, si l'any passat varem conèixer Roma i el País Basc, aquest coneixerem la Capital del Imperi Britànic i Liverpool, i estic segur que ens seduirant com ho va fer Roma i Guipuskoa.

El millor de viatjar a més és que quan tornes encara pots gaudir-lo mitjançant les fotos i comentant les vivències en companyia de la dona i els fills.

El millor de tot és que tot i que l'agost el treballo tinc encara dues setmanes al setembre, que aprofitaré per tornar a Palamós a gaudir del sol i de la platja però aquest cop sense o amb menys gent que al juliol.

Ah l'estiu com m'agrada, és el moment de canviar de pell, el moment de gaudir i de somniar, malgrat el sol i la calor, és un bon temps de descans i de reflexió.

En fi, ja començo i quasi ja hi sóc...

malaltsxbasquet

Brutal, som petits i indefensos, de fet no som res, ens creiem que estem protegits, que tot al nostre voltant esta previst i computat, però no.

Va i un dia veiem que un baixant no funciona, truques a l'assegurança i ells t'envien a un "tècnic", aquest diu que ha fet la reparació "però" que creu que segueix havent-hi l'averia i malgrat això ho dona per bó, ve el perit i dona el seu "vist-i-plau".

Al cap d'uns dies tornes a casa i et trobes que les parets tenen colònia que dic colònia, hi ha una ciutat de fongs. Truques ve un altra "tècnic, diu Mare de Déu, i tornar a reventar la paret i OH!, la famosa fuita és allà. Fem un UF!, però no, resulta que ell només ve a detectar, no a reparar?

Truquem al servei d'emergències i ens diuen que enviaran a algú quan el Perit ho digui, però no, perquè resulta que l'asseguradora, nega que hi hagi cap incidència?

Et diuen mentider a la teva cara, l'úlcera comença a pujar i et dones compte que estas sol com un musol.

Però no tot està perdut, tens un mig parent que és corredor d'assegurances i per fer-te un favor et fa d'intermediari i desprès de baralles, dies i dies, dos mesos i mig, venen i sembla que per fi ho arreglen. Tu com ja no et fies, has de demanar una hora a compte dels teus dies per ser-hi donat que si no hi ets i ho deixes en mans d'algun bon veí, no ten sortiràs.

Quan s'acaba, els paletes a sobre foten conya, si conya, i et diuen que ara ha d'estar uns dies obert per veure si realment s'ha solucionat, quan preguntes quan vindran a tapar et diuen que quan puguin..., els dic que no és de rebuda, em miren i encongeixen els braços...

Que petits que som, quin país...

Ara només em queda esperar que almenys no tardin i anar a resar perquè aquests brètols facin la seva feina, enfi.

Quin estiu,

malaltsxbasquet

 

Per fi s’ha acabat, ja tenim les notes, si avui els han donat les notes als meus fills, però sempre ho sentim com si, una mica ens avaluessin a tota la família. La cosa ha anat prou bé el gran en la seva línia, prenen molt en serio el batxillerat i el petit ha acabat el tercer d’ESO, enmig d’un cert païment, ensurt, degut a la mala passada que fan les hormones quan un té tretze anys i es troba una mica perdut. Però al final ens hem sortit.

Per tant podem dir que ja som l’estiu per mi les dues fites que l’han marcat sempre han estat Sant Joan i les notes de final de curs, un cop superats podem parlar de l’estiu.

De moment el gran farà un curset de primers auxilis a la creu roja de 50 hores, que sempre li pot anar bé. I el petit de moment el deixo que s’instal·li per uns dies en els llimbs del no fer res. Prou l’hem matxucat aquest hivern, desprès ja ens posarem les piles...

Perquè explico to això bé crec que una mica per teràpia i perquè si em llegeix algun pare sap de que parlo.

A més fa calor i no em ve de gust parlar sobre la “roja” i de la sortida de l’armari de tots els que van celebrar-ho a Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona, sense complexos, la única cosa que apunto és que potser aquells que estan parlant d’independència i de que cada cop són més, potser s’ho haurien de mirar més.

Per cert si teniu fills i tenen la consola wii i o us l’ha vareu comprar vosaltres, sapigueu que hi ha un nombre important de primeres wii’s que no funcionen amb el joc Super Smash Bros. Problema amb el disc de doble capa i les wii de primera fornada...

En fi calor a Barcelona, tot i que ara a les vuit comença a córrer una mica d’aire i ho fa més suportable. No tinc aire condicionat, en sóc enemic per la quantitat de merda en forma de calor que aboca a l’exterior fent-ne pujar la temperatura, a banda de l’energia que consumeix... en fi coses meves.

M’agrada, com m’agrada el juny, és el més on els colors comencen hagafar el poder, la llum de Barcelona comença a ser mediterranea. La gent comença a tenir cara de pre vacances, i el metro comença a canviar de fesomia, de gent abrigada i en cara de són passa a alleugerir-se la roba a possar-hi colors a la pell i a la roba, mentre desapareixen els joves, sobretot al matí i transmuten en turistes que volen veure la ciutat quan es lleva...

 A més arriba Sant Joan, que per a mi, la barrera que un cop flanquejada passes a l’altra riba, a la llum, al sol, a certa forma de viure que només es pot fer en aquesta ciutat, que malgrat sorolls, merda i polítics, viu la seva personalitat que és la que l’ha fet atractiva al món.

 Al final en aquest petit comentari aclarir que aquesta sensació d’alegria , bé donada perquè demà me l’he demanat com a festiu i així ho lligo amb el pont de Sant Joan.

Visca el juny

 

 

Píndoles de juny

Primera píndola:

Divuit de juny, sembla que l’estiu comença a empènyer i ens allunya d’aquest mes i mig seguit de pluges, si ja sé que convenia molt i que d’aquesta manera els boscos no es cremaran etc etc, la veritat que a mi com a bon “urbanita”, m’importen una merda. Però vés, sigui per poder fer una mica el tifa, i fer una mica la gara gara als “comarquinos”. La veritat, és que no se si val la pena sempre protesten, que si plou perquè la collita dels pixa pins que no venen a deixar els seus calerons, que si no pels raves i la mongeta tendra, bé la qüestió és viure subvencionat, així també “monto” un tinglado. La veritat és que una mica de sol ja convenia.

I sinó ja veieu, fins i tot a mi se m’agria el cor.

La veritat és que en veure la reacció de la Catalunya diguem-ne d’extraradi, m’han vingut ganes de veure sortir els comtes de Barcelona per les portes de Barcelona a posar-los en cintura.

EN FI VISCA Barcelona lliure.

Segona píndola:

Avui els meus fills estant acabant els darrers exàmens, globals, el gran aquest matí i el petit aquesta tarda, sort que almenys no els “pillarà”, la calor. El gran com dic al matí i el primer que ha fet és deixar-ne constància en el seu fotolog, amb un crit de visca el dolce far niente.
El petit fins a les cinc i desprès d’anar a les seves classes de dibuix, li encanta el còmic i aquest any va deixar el bàsquet pel dibuix. En fi si ell s’hi sent cridat.
En fi ara haurem d’aguantar consoles i cares d’avorriment fins el juliol, que si Déu vol, ens portarà a Londres i a Liverpool, a fer ciutat, que és el que m’agrada i a veure museus.

Tercera píndola:

Una cos bona, per a mi és clar, els meus pares van fer 50 anys de casats i ho varem celebrar a casa, quinze persones, homenatjats, fills, nets, novies i algun que altre oncle..., la cosa interessant és que va anar bé i tothom va anar de bon rotllo. Fins i tot desprès de veure’s la darrera copa de cava, un 10 per la família, que per un dia varem saber aparcar les tonteries i vam ser bons amb nosaltres i el món.

En fi , un començament de juny atapeït de sentiments convulsos vers els comarquinos i de molta alegria pels fills i parents.

Apa salut

Dijous estrany, primer dia que vaig a la feina desprès de dos de viure entre un mar de mocs; i a més a jornada reduïda perquè a les deu tinc hora val metge que fa dos anys em va operar del túnel Carpià de la mà dreta perquè em miri la mà esquerra i... Taxa’n... va i em diu abans del que creus, ho porto allargant quasi dos anys, passarem pel quiròfan. He fet un somriure i hem quedat pel novembre per un, l’enèsim, electromiograma, per confirmar-ne l’evolució patètica de la meva mà esquerre.

Hi ha una cosa que m’anima el dissabte celebrem amb tota la família els 5o anys de casats dels meus pares. Ho fem a casa amb els fills, algun germà i els nets. Festa grossa a cal Iborra.

Un altre tema positiu ha estat el comportament davant la moto que el meu fill de setze s’ha comprat amb els seus estalvis de profe de reforç. Al principi des que sortia de casa fins que arribava a l’escola i tornada el meu cor no cabia en si mateix. Sort que quan arribava a escola i a casa ens enviava un missatge. En fi tinc un fill gran responsable i sobretot se’ns està fent gran.

El petit és una altra cosa té catorze i està patint l’adolescència en pla bestia, fins i tot fa cara d’adolescent. L’altra dia però ens va expressar per primer cop unes gotetes de centralitat mental, parlant-nos del que volia triar a quart d’ESO, com a assignatures.

En fi un dijous tocat de l’ala com el temps que estem tenint...

El rei està nu

Vivim en crisis constant, i això ens fa sentir indefensos i insegurs davant del mon que ens ha tocat viure. I així s’entén que davant un problema, una vaga, o una possible escassetat, ens girem emprenyats cap al pare estat per demandar-li solucions ja.

Som com el rei del conte que de cop descobreix que viu nu. Que totes les nostres possessions, que el nostre futur viu sota prospectives i sobre miratges, podríem dir que la teoria del caos es compleix inexorable en les nostres fràgils societats.

Així per exemple comprem a sobre preu un pis taxat per una entitat financera que alhora ens deixa uns diners a compte d’un hipotètic valor que de veritat depèn de factors com que es segueixi construint i que això revaloritzi la nostra inversió. Però ailàs, si el sector de la construcció entre en crisi i el mercat de la vivenda cau, llavors el valor de la nostre aposta és a dir la hipoteca que em fet pot arribar a ser superior que el valor del immoble que hem comprat.

Total que per una successió de fets llunyans a nosaltres, de cop i volta un bé que ens valoraven per 30 i que havíem sol·licitat 20, resulta que ens diuen que val 20 i em sort resulta que paguem una cosa pel mateix que ens ha costat , però gràcies al destí els interessos fant que per una cosa de 20 que ens havien dit que valia 30 ara resulta que tornem 40 i pujant mentre el que creiem valia tant va caient.

Així la nostre seguretat s’enfonsa en la mateixa rapidesa que el mercat. Al final ens veiem nuus, un altre exemple, ara fa tres dies de la vaga dels transportistes, des del primer dia la gent ha actuat amb histerisme i amb por, així la gent ha acaparat més aliments del que és habitual, o ha posat benzina, sense necessitar-la realment, de tal manera , que els mercats s’han buidat en temps record, fins i tot el president del gremi de benzineres de Catalunya alertava de que la situació era complicada degut a un excés en la compra de benzina per part d’usuaris que no l’han de menester.

El paroxisme d’ahir va arribar quan un tertúlia va arribar a dir que si calia la policia havia d’actuar en més força.

Som una societat rica, que vol bicis, jardins verds, una pluja que caigui quan ens convé, i no suportem que aquest món d’Alicia s’enfonsi, el problema és que potser realment no ha existit mai, almenys en més de tres quartes parts del món, que per cert si ens veiessin riurien si no fos que ells no tenen la panxa grossa de tant de luxe efimer.

malaltsxbasquet

Fa temps que no llegia un article sobre el món de l’esport de base, escolar i o de club que fos tant ajustat a la realitat que de fa temps intuïa i que la veritat no sabia explicar, almenys amb una claredat tant gran.

L’article és de la Vanguardia del divendres 9 de maig i es titula ”Grades poc esportives”, escrit per Mercè Beltran.

Aquí per tant destacaré alguns paràgrafs que per a mi són les claus del que ha de ser l’esport lúdic, és a dir fora del món professional, tot i que alguns dels diguem-ne consells també serien d’aplicació a esportistes i públic en general.

• L’article parteix d’una dada estadística i és que:
  1er. Cada cap de setmana l’esport mou uns 300.000 joves entre infantils i juvenils, fins al 18 anys i amb ells les seves famílies.
  2on. Molts pares i això és una dada que es ve detectant des de fa 10 anys, com a mínim, prenen actituds agressives, crits i xiulets envers els arbitres o l’equip contrari, i fins i tot contra jugadors del propi equip. El diari en destaca la carta que fa 10 anys van dirigir uns alumnes de 6è de primària del col·legi i escola esportiva Llor.
  I diu : “ Benvolguts pares i mares: ús agraïm que vingueu a veure’ns els caps de setmana quan practiquem l’esport que més ens agrada..., però hi ha certs aspectes de la vostra actitud que no podem entendre. A vegades quan arribeu al camp ús transformeu i mostreu comportaments que a mi no m’agraden...Els comportaments agressius i violent mai són desitjables. Nosaltres aprenem dels vostres gestos i de les vostres paraules. Sabem que de vegades, l’àrbitre, l’entrenador, els jugadors, ens equivoquem. Però que potser, això no ens passa a tots a la nostre vida quotidiana? Hauríeu de reflexionar sobre aquesta qüestió?.
  Crec que aquesta carta és molt vigent avui en dia i no sembla que hagin passat aquest deu anys.
  La part positiva és que des de fa un temps per exemple en molts Consells Escolars han iniciat campanyes a favor del joc net.
  3er. Perquè encara que sembli estrany segons els especialistes els nois o els nens esportistes saben gestionar millor que els seus “fans” l’agressivitat i es defensen bé. Tot i que moltes vegades i per culpa dels familiars, perden les formes i això és degut a la pressió dels pares.
  4rt. Cal remarcar algunes opinions de gent que per la seva experiència directa o no en el món de l’esport a dit sobre el tema:
• Joge Valdano ex jugador i ex futbolista a definit l’actitud dels familiars i fans com “ l’afany per guanyar de qualsevol manera desplaça la dimensió formativa i ètica de l’esport. Els pares traslladen les seves demandes de glòria als fills i això és una aberració. A determinada edat, el joc és una activitat espontània, lliure i plaent, si l’omplim d’obligacions, pressions i deslleialtats, li estem treien tot el seu sentit.
• Jaume Cruz catedràtic de Psicologia a l’esport de la Universitat Autònoma de Barcelona diu:
  o La pressió que exerceixen alguns pares sobre els seus fills és com a mínim excessiva.
  o A les grades es tolera coses que a la vida quotidiana no s’accepten, com posar en permanent dubte a crits i amb insults les decisions de l’àrbitre i fins i tot de l’entrenador que en el camp són els que han de decidir”.
  o Les actituds en el camp també són sexistes en el sentit del comportament segons sigui el pare o la mare, almenys en línies generals, així mentre la mare crida i s’altera quan el seu fill rep una agressió intencionada o no, el pare és més agressiu demandant al fill que sigui el millor.
  

D’altra banda en Joan Golobart fa en set punts on intenta definir el que ha de ser l’esport i els enumero pel seu interès:

1. Coneixement d’un mateix . quan un practica un esport es posa a prova i ha de resoldre un seguit de situacions que inevitablement l’acaben definint. Per tant és importantissim que entrenadors i pares forcin als jugadors a un reconeixement de si mateixos pel que fa a les virtuts i defectes, propis de cada jugador.
2. Provocar la reflexió. Que els nens i nois arribin amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que tenen que esmenar i les virtuts que han de potenciar. Perquè hem de tenir present que aquests seran la solera del seu propi valor com a jugadors i com a persones.
3. Augmentar l’autoestima. Un famós entrenador de la NBA deia que els encerts s’han de dir a crits i els defectes a cau d’orella. Un altre estrella de l’esport en Van Basten deia que de cada deu entrenadors , un potenciava les qualitats dels jugadors i la resta les disminuïa. La gran majoria dels jugadors són millors quan es topen amb l’entrenador potenciador.
   
4. Provoca l’afany de superació. Una societat sols avança quan hi ha aquest afany i que com tot es pot educar, si inculquem això als nostres jugadors segur que aconseguirem millors i més valuoses persones.
   
5. Premiar l’esforç diari. Si en el meu equip hi ha nois molt qualificats però que en els entrenaments treballen menys, la meva obligació com a formador, part consubstancial de tot entrenador, és alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment aquesta actitud va en contra de la possible victòria però va a favor de tot l’equip.
   
6. Sentit del deure. Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometin al màxim ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta o pel seu caràcter solidari amb els seus companys en els partits. Tots els implicats hem de procurar que el compromís sigui un valor a l’alça.
   
7. Formació abans de victòria. Els nois somien en arribar a ser professionals del seu esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no és acceptable és que els formadors i els pares també pensin que pot ser així; el percentatge de jugadors que arriben a professionals és mínim. Per tant el que s’ha de potenciar és la formació abans que la victòria.
   
   Crec que hi ha poc a dir i sí molt a meditar, de tota manera si ús sentiu interessats, cerqueu l’article, a banda de estar molt ben travat pot ser convenient que el llegeixin tant entrenadors, pares i jugadors.
   

Que l’esport ens faci millors.

Aquest mes ens hem despertat, amb un munt d’articles sobre el futur de la web i per tant de la xarxa és a dir el pas de la web 2.0 a la web 3.0 o el que és el mateix el pas de la web social, vull dir la web on la gent s’ajunta per explicar-se coses, les blog esferes o en aquelles altres on pengem fotografies i les compartim, etc..., a la web semàntica on la web passa de ser només un contenidor a un col·laborador que cerca exactament allò que se li demana i a més interactua amb l’ordinador, el mòbil, la PDA...
De fet ja hi ha un munt d’informació sobre sintaxis i estructura de la web 3.0, podeu accedir-hi anant-hi a http://www.w3.org/ o posant al Google web 3.0, http://sioc-project.org/ etc.
El que em fa escriure aquestes ratlles però té més a veure amb la sensació que em dóna aquesta nova direcció que pren la xarxa i que em va acabar d’alarmar, al rellegir l’article de la Vanguardia del dilluns dia 5 de maig subtitulat: “Sempre localitzats” i diu: “el desenvolupament d’internet planteja nous problemes de privacitat...”per dins de l’article en uns paràgrafs finals diu: “ Els responsables del Pew Internet també varen preguntar als experts sobre el binomi transparència/ pèrdua de privacitat. És a dir al proporcionar la xarxa més facilitat en el recorregut de la informació i alhora deixant un perfil a mode de rastre fa que el internauta vagi deixant aquest informació sobre els seus gustos, recerca als cercadors, en els correus que rep via web, o en els seus blocs, fent-lo menys segur davant l’ús que altres en poden fer de tota aquesta informació. La resposta dels experts, va ser que tot i reconeixent aquests perills també van deixar com a evident que els usuaris cada cop més acceptem aquesta pèrdua d’intimitat a canvi de gaudir dels beneficis d’aquesta nova forma de veure la xarxa, més interconectada, o com diuen ells “cada ciutadà tindrà el seu assistent personal”, en un sol número que servirà tant pel mòbil com pel correu...”
Per a mi el problema rau en que els experts o sigui els que portaran aquestes evolucions de la web cap a un sentit o un altre, ho faran sabent-ne que la gent ho rebrem sense més, sense expressar-nos, per exemple en el sentit de que ho sento molt però amb mi no hi comptin, no vull perdre privacitat perquè això només afavoreix, no ja als que es dediquen a fer virus o altres tonteries, sinó a les grans multinacionals, que d’aquesta manera ens tindran més enganxats, més súbdits del mercat.
Si, és cert, hi ha tot el GNU i el software lliure, etc, però que representa a escala mundial un 1 o 2 per cent...
Crec que com a mínim els governs o els partits que es diuen d’esquerres, haurien d’estar més atents i marcar les línies acceptables entre evolució tecnològica i abús del ciutadà.
Sinó dintre d’uns anys, el que serà revolucionari de veritat i “modern” és llançar els ordinadors, mòbils i GPS, per la borda.

Barcelona, maig 2008

Ser pare és complicat, els fills arriben i t’ho trobes. Vas aprenent-ne a poc a poc en una mena d’estira i arronsa, d’assaig on de vegades l’encertes i de vegades t’equivoques. La veritat és que ser pare és una experiència única, perquè prens decisions que van definint i ajudant a crear el caràcter d’una persona.
Però hi ha vegades que veu que no ho has fet tant malament, malgrat els dubtes i les tensions, més aviat t’omplen i et fan sentir molt i mol orgullós del teu fill.
Així ha estat amb el meu fill gran de setze anys. M’explico, al setembre passat, ell va començar el 1er de batxillerat, un professor de l’escola li va preguntar si li agradaria fer donar classes de reforç a nois o noies que havien començat ESO amb mal peu. A canvi es podria treure uns calerons, a més d’ajudar a una persona.
Ell va acceptar i es va posar d’acord amb els pares , en seguida es va posar a somiar que es podria comprar amb els diners, de fet a la data ja té els diners per la somiada moto, no penséssiu una 49cc, però bé a més fa de deixador de diners al seu germà i quan a fet un sopar ha volgut pagar-s’ho ell, tot això per si mateix ja em fa sentir força orgullós, però ahir, dia de la rosa i de Sant Jordi, ahir em va deixar kao, per sorpresa i sense avisar ens va regalar una Krups, si ja sé la manual, però ens va deixar bocabadats, perquè aquest novembre vam ser a Andorra i jo i la Carme vam estar-ho mirant, però ens va semblar massa car, però ailàs, es veu que ell ho va sentir, i crac ahir, la teníem dins d’una enorme caixa i nosaltres amb cara d’incredulitat, com dos nens petits obríem el regal.
Si amics, ser pare és difícil i complicat a més quan ja te’ns un de setze li has d’afegir certes dosis de paciència, però de tant en tant com qui no vol la cosa et sorprenen i d’alguna manera et diuen que vas bé, que tots els sacrificis han valgut la pena.
Te’ns una persona adulta i responsable on fa molt poc tenies un bebito ploraner, així és la vida.

Barcelona 24 d’abril de 2008

Els mots encreuats del diari ja no donaven més de si, el cafè fumejant, ja havia perdut tots els aromes, però ella seguia mirant per la finestra abstreta per les volves de neu que anaven caient fora, la benzinera del davant romania abandonada, silenciosa il·luminada per un llum parpellejant . La carretera que separava el bar, on es trobava i la benzinera, era deserta i en els seus extrems, semblava acabar-se el món, o potser de l’avorrida seguretat en que s’havia acostumat a viure.
L’amo del bar on cada tarda es refugiava estava mirant les notícies esportives de la tele, assegut en una banqueta a la barra. Ella, el va mirar de cua d’ull, mentre una esgarrifança li va recorre el cos, portava tota la vida, SI AIXÍ ES PODIA DIR DE LA SEVA EXISTÈNCIA, fent les mateixes coses saludant a la mateixa gent, acabant el dia en aquell bar fora del poble a peu de carretera intentant resoldre uns mots encreuats d’un diari, mentre es prenia una enorme tassa de cafè. Com cada dia un cop el rellotge marcava les onze de la nit, pagava, doblegava el diari i poc a poc es dirigia voltejant la carretera cap a casa seva. Una llar que encaixava a la perfecció en la seva monòtona vida.
Aquella nit, però tenia la sensació que alguna cosa podia passar, els mots encreuats s’adormien damunt la taula mentre els seus ulls es clavaven en aquella carretera buida, el cafè anava perdent calor mentre el fred de l’exterior semblava apoderar-se de la mirada d’ella.
El tic tac del rellotge penjant darrera la barra anava mercant una estranya melodia que li omplia les orelles embolcallant-la.
De sobte unes llums al fons de la carretera se apropaven, poc a poc el soroll del motor es va fer més present, fins que la seva silueta va definir-se en aquell ambient plumbi.
El cotxe es va aturar davant la benzinera, al costat del sortidor, al cap d’uns segons la silueta d’una ombra, va sorgir de dins. L’home mirava a un costat i a l’altra de la benzinera, però ningú s’apropava . Va mirar el sortidor i va veure que estava automatitzat, des de feia anys la companyia propietària de la benzinera havia substituït a l’empleat per unes màquines que ho feien tot. El preu del progrés va pensar, ella que es mirava aquella escena des del vidre del bar. No sabia per què però aquella escena li provocava fascinació, l’amo del bar se li va apropar i també va veure l’escena, que en aquell moment era la de l’home del cotxe amb la manega del sortidor a la ma.
Tots dos, la noia i el barman, es van mirar, però ell als pocs segons va fer una negació amb el cap i va tornar a la barra a mirar el partit que feien a la televisió. Ella es va quedar sola palplantada i dempeus davant el vidre, semblava com si el seu cos vulgues sortir i corre cap al cotxe.
De sobte va pensar que sortia que l’home se la mirava que tots dos fit a fit s’entenien i de sobte l’home li obria la porta de l’acompanyant i ella pujava. Ell tot seguit donava la volta al cotxe i entrava dins per posar-lo en marxa i poc a poc allunyar-se d’aquell maleït indret.
On ella havia perdut part de la seva joventut i on mai succeïa res. Quan va tornar del somni, el cotxe ja arrencava volia sortir , dir-li que s’esperés, però el cotxe va començar a rodar, les seves cames s’havien quedat com enganxades , arrelades al terra del bar.
El cotxe ja s’allunya i de fet ja només era dos puntets vermells.
De l’esguard de la noia dues llàgrimes van caure, potser s’havia fos la seva darrera oportunitat de sortir d’un mon que la fastiguejava.
De sobte, una idea se li va creuar, potser demà vindrà un altra cotxe i aquest cop estaré preparada i l’agafaré i em portarà a una nova ciutat plena de llum, de gent passejant i rient pels carrers, trobaré una feina que em donarà alguna cosa més que diners per subsistir.
Van passar els dies, els mesos i el seu somni es va anar difuminant poc a poc mentre les varius, les arrugues a la pell, van anar escorxant aquell somni de fugida. Un dia, la seva figura ja no va apareixia pel bar, l’amo del bar ja feia anys que havia mort i ara ho portava el seu fill que semblava un clon del pare, panxa i calba embotits en pantalons fora talla.

Les píndoles del MWC, dimecres 13 de 2008

1. Robert Redford a la Fira, el cop d’efecte a sigut instantani, núvols de periodistes, de fet el sr. Redford ve per conèixer els mòbils de darrera generació amb càmeres de vídeo que poden obrir nous camins a la creació.
   
2. Joan Clos, va dir que fins a mitjans del 2010 no es preveu la posada en funcionament de la televisió mòbil, coincidint amb l’apagada analògica.
   
3. Google oferirà mòbils a 100 dòlars, 69 euros, en principi i de moment sense publicitat, seran mòbils de tercera generació amb el sistema operatiu Metroid, un sistema open source, de moment es sap que LG i HTC seran els primers en oferir-lo a principis del 2009, a mitjans del mateix any s’afegiran Samsung i Motorola.
   
4. Les reaccions a l’advertiment de la Comissària Europea del ram, demanant una reducció del roaming, no s’han fet esperar i han manifestat el seu desacord en el control de les tarifes.
5. Vodafone ha anunciat que entrarà en el món de la telefonia fixa, en principi amb dues opcions,la primera seria continuar amb el telèfon fix i la segona fent que el mòbil un cop arribis a casa passi a tenir tarifa de fix.
   
6. El que anunciàvem ahir de que el MWC, estava descontent en alguns aspectes, preus abusius d’alguns Hotels i dèficit en comunicacions, són en part les línees de negociació, pel nou contracte de tres anys. Esperem que els encarregats de negociar portin a bon port i cloguin en positiu les negociacions i que l’any vinent torni el MWC.

El MWC, ja és a Barcelona, fent de la ciutat per uns dies el centre de telefonia del món. En ella s’hi presentaran les grans novetats tant les que ja tenim a les portes com les que arribaran en un futur no gaire llunyà. Així pels qui vivim a aquesta gran ciutat veure a uns “guiris” amb un cordonet penjat del coll i carretejant una maleta, ens els identifica com un VIP tecnològic, i aquests dies hi ha un munt. A part del penjoll hi podem trobar altres diferències, com per exemple que fan bona olor, van arreglats amb vestits de marca, i són molt correctes, deixen sortir abans d’entrar en el metro, no criden, ni són estridents. Quina diferència amb els guiris al que ens té acostumats el món del turisme.

Però anem a la teca, que s’ha presentat en el MWC fins ara i que passarà o que està previst que s’anunciï, en aquest Congrés.

En principi hi ha dues novetats que tothom està esperant siguin presentades. La primera el iphone d’Apple, que ha de fer Telefònica, o les noves Blackberry conegudes com a Smart phone creats per Reserch in Motion, i el que més morbo desperta que diran els de Yahoo, respecte a la seva decisió de dir no a Microsoft, i si és certa la seva aproximació a AOL.

D’altra banda Vodafone ha anunciat que començarà a provar juntament amb Siemens, Huawei i Qualcomm la tecnologia HSPA+, si questa passa els test i es clouen amb èxit voldrà dir que es podrà oferir Internet mòbil a una velocitat de 28,8 megabits per segon.
Nortel empresa dedicada a tecnologies inalàmbriques, anuncia l’era de la hiperconectivitat. El futur no és el cable. Seria la seva frase favorita.

I Yahoo, ha fet la presentació de One Connect, un nou servei del seu portal que permetrà als seus usuaris posar-se en contacte amb els seus amics independentment del tipus de missatgeria instantània de què disposin. A més i gràcies al GPS podràs saber quins col·legues són a prop teu.

D’altra banda hi trobem futures col·laboracions entre Alcatel i NEC, per treballar en solucions avançades de comunicació, o Skuku una companyia que promet una tecnologia que ens permetrà fer trucades des de l’estranger com si fóssim a casa, previ pagament d’una quota, i que revolucionarà el sector, basant-se en un USB que es connecta a la SIM del nostre telèfon.

També hi ha a l’ambient el ultimàtum de la Comissaria Europea del ram amb l’exigència de que les operadores abaixin els seus preus pel roaming.

Nokia, ens anuncia el seu N96 amb una memòria interna de 16 gigas i una càmera de vídeo que gaba a 3o frs segon, i amb una càmera de fer fotos de 5 megapixels.
Sony-Ericsson ha presentat els seus C902 i C702, amb 5 i 3 megapixels i amb reconeixement de cares. I la joia de la corona el Sony – Ericsson XPERIA X1 un mòbil amb Windows mobile 6 teclat qwerty, pantalla tàctil VGA de 3 polzades, càmera de 3,2 megapixels, Wifi, Bluetooth, 400 MB de memòria interna, suport per targetes SD.

LG i Samsung opten pel Linux Limo, com a sistema operatiu pels seus mòbils, i Google té a la reraguarda l’ Android, per a mòbils, guerra en els sistemes de moment ja n’hi ha tres qui és farà amb el pastís més gran...

Bé amics, fins aquí el petit aperitiu del que s’ha vist en aquest Congrés, com podeu intuir, és la fira de la tecnologia mòbil, per cert he llegit en una bitàcola de Channel Partnner, que hi ha una certa rumorología que aquest és el darrer any del WCM a Barcelona, donat que la ciutat tenia contracte per tres anys, esperem que no sigui cert i els executius del Congrés i els de Barcelona que portin el tema s’ho juguin el tot pel tot i no es deixin perdre’s un esdeveniment que ens col·loca en la primera lliga de les ciutats que compten en el món de la industria Tecnològica i compensa una mica aquesta sensació que molts Barcelonins tenim des de fa uns anys de que Barcelona s’ha llençat de cap en el món de la paella i el barret mexicà, enfront de voler ser una ciutat puntera en tecnologia, ciència i industria, que són les que donen un plus, de ciutats de banyador i paella ja en tenim moltes, per desgràcia a Catalunya.

Avui a la feina estàvem parlant de l’evolució de la xarxa i de com en aquells anys finals dels 70’s principis dels 80’s, que són si fa o no fa quan vam començar a ficar-nos, era de difícil el món d’internet des de la configuració de l’ordinador perquè via mòdem es connectes a internet. o fins i tot configurar un correu POP3. Un cop aconseguit et trobaves amb una xarxa plana, on les pàgines el màxim que et permetien era enllaços amb vincles i on la interactuació era bàsicament nul·la. O quan donaves a banda de la teva adreça i afegies el teu correu et miraven com si fossis un ser de fora d’aquest món.

El salt fet ha estat brutal i sinó només cal veure on som i cap a on anem. Concretament aquest desembre passat a Paris en un encontre sobre internet , va sorgir un nou mot la web semàntica o web 3.0, em vaig quedar estupefacte, però si encara s’està parlant de la web 2.0 (Tim O’railly), o xarxa social, si encara hi ha gent que no sap que navega sobre una idea com la dels continguts amb interacció amb l’usuari que alhora és creador de continguts, l’exemple més clar la bitàcola, o el youtoube, visualitzador i creador o lector i escriptor, segons el cas.

O a l’escola on els meus fills, a partir d’aquest curs disposem d’un compte a la intranet de l’escola on hi trobaran continguts que deixaran els profes per els alumnes en general,zona bar o continguts reforç a un alumne en concret o ells mateixos en direcció contrària, retornant els treballs encarregats pel profe o fent-li consultes. A més els pares també hi tenim accés a aquesta intranet, tot i que encara s’està desenvolupant.

Tot el que hem dit són parts de la mateixa idea la web social o 2.0. però des del desembre hi ha una idea força que encara no ha saltat a l’opinió pública i no és altra que la web semàntica.

Què és, un nou invent? Hem d’aprendre a escriure d’una forma concreta? Que s’amaga potser més control, descontrol...?

De fet hi ha qui diu que el següent pas és la interacció entre el usuari de la xarxa i els subministradors de serveis, cercadors ajustats a cada usuari, que ens permetrà fer recerques segons els nostres gustos, aficions, fins i tot creences... i per tant, voldrà dir que aquest cercador disposarà d’un coneixement exacte de l’usuari.

Un exemple de recerca semàntica podrà ser del tipus:
“ vull anar a Donosti els dies tal i qual, amb un hotel familiar que admetin gos” i ta txan! Ja ho tens el cercador et donarà les opcions per la demanda que li has fet i a més ajustades al teu perfil. Sí algú es pregunta d’on trauran les nostres dades. De fet ja les tenen, donat que una cosa que té la web social és qjue tots hem donat dades nostre alhora de crear les nostres comtes al gmail o al blogger, etc. La única cosa que necessiten és una bona base de dades que creui aquestes dades i que els proporcioni perfils.

Una de les altres aplicacions serà la creació de microformats hCard o hreview... proposada pels pragmàtics i que podríem anomenar tercera via o també la utilització dels estàndards web per a la creació de serveis distribuïts per internet, mashups, housing maps.

Tot això ja existeix encara que de moments en grups de desenvolupadors,universitats, etc.
Però el que sembla que la majoria està d’acord és que la gran revolució que està ja a punt és la web mòbil, perquè aquesta és la que farà sostenible a totes les propostes futures, siguin la web 3.0 o la 4.0, i en el cas del nostre país la gran revolució pendent és el preu de les línies adsl i les amplades de banda, que encara segueixen mediatitzant el nostre desenvolupament tecnològic i també social, encara hi ha pobles on no existeix la adsl. Per exemple.