Són les dues de la matinada ajagut en el sofà del despatx, amb la única llum de la làmpada de llegir.

M’agrada sentir el contacte dels meus peus nus tocant el terra de fusta, encara calent de la calefacció; mentrestant el meu gos s’ha llevat del seu jaç i s’ha ajagut en el terra amb els ulls ennuvolats per la són. Suposo que incrèdul no es pot estar de fer-me companyia.

El silenci s’omple de diminuts remors que es van ampliant fins a ofegar-lo; el so de les canonades de la calefacció al posar-se en marxa, el remor extern del cotxe que passa, la respiració calmada del gos, el so de la meva llibreta al passar el full.

Fins i tot els pensaments, semblen eixir i jugar amb els sons fins a fer-se presents en el silenci.

La nit, no sé perquè, sempre ha tingut un atractiu especial per a mi, és el moment en que em sento més segur, quan les idees em sorgeixen, brollant empenyent-me a escriure o a modificar la pàgina web o milers de coses que de dia no sé com fer-les o solucionar-les a la nit en el silenci em semblen fàcils.

En fi, he de tornar al llit demà m’he de llevar d’hora, tanco el llum i el gos torna al seu cau, al cap d’una estona desapareix-ho, entre els somnis.

Nit de desembre, 2008   

 

 malaltsxbasquet