ESCOLTANT TARKUS (EMERSON LAKE AND PALMER) I El GAT D'SCHRÖDINGER.

El metro és un món amagat a la llum del sol, la gent va d'un costat a l'altra circulant pels passadissos, esperant a les andanes. És barregen races i colors, forans i veïns. Tothom sembla que va algun lloc. Però si et fixes i mirés bé veuràs persones que semblen perdudes, que escullen el teu vagó i seuen amb mirada perduda i atemorida, son gent sense rumb, gent que fa temps va perdre el seu tren.

Avui m'he assegut al costat d'un d'aquests, era un home que tindria uns cinc o deu anys més que jo, l'he reconegut per la seva mirada trista i el seu posat, de no voler destacar de no fer-se nota. M'ha recordat un altra persona també de cinquanta o seixanta anys que em trobo pel mati que puja dues parades més tard que jo per baixar a la meva parada. Aquesta té el mateix esguard però deu fer més temps que viu perduda dins el subterrani donat que la roba i els estris que carrega la traeixen.

A diferència del de la tarda que passa més inadvertit la del matí no tant i la gent se li aparta com si el seu posat i la seva càrrega feixuga s'encomanes.

Compartim amb aquests dos i de ben segur amb molts milers uns minuts però viuen com el gat d'Schrödinger.

En un món paral·lel i són però no els veiem o volem creure que no existeixen, però hi són.

Com cada matí mentre m'allunyo de l'andana per a pujar les escales giro uns moments els ulls i veig a aquella persona que amb caminar pesat s'asseu a un banc, cap cot, bosses entre les cames i mirada fixada al terra.Tot esperant cremar uns minuts més de la seva vida mentre espera un nou metro que la portí a la següent estació.

El mateix que ha fet l'home de la tarda, perdedors en una societat que sense pietat se'ls ha engolit per a vomitar-los en el metro. És la seva presó, sempre a la guaita del proper comboi, sempre a l'aguait que els de seguretat no els facin fora amb por al cos de ser descoberts perduts en una teranyina foradada sota terra, sense esperança.

Demà em llevaré ben d'hora, em dutxaré i tornaré al soterrani i segurament un parell de parades més enllà estarà esperant el metro la mateixa persona amb la mateixa roba i la mateixa bossa, amb la mirada d'ahir i d'abans d'ahir agafarà el mateix vagó i baixarem junts uns pocs minuts que passarem tots dos davant la porta que a mi em portarà cap a l'exterior i que a ella la deixarà en una parada més de la seva esgotadora vida.

Tardes de diumenge

Definitivament una tarda de diumenge d'agost a Barcelona, és com viure en un desert, he sortit un moment a comprar tabac a la benzinera i he trobat tres persones pel carrer, una avia asseguda en un banc, un senyor passejant el seu gos i la dependenta de la benzinera.

M'imagino que la resta del mon seguia amagada al seu cau, la veritat es que sent les set de la tarda feina una xafogor espantosa.

Bé ja he arribat a casa el meu fill a tornat de l'apartament, me l'havia demanat per passar el cap de setmana i a l'altre l'han vingut a veure unes amigues.

Total una tarda de diumenge llanguida, calorosa i, això m'agrada, tranquil·la molt tranquil·la.

A més com sospitava a partir de les nou comença a girar-se un airet que ve del Tibidabo que ajuda a conciliar-se amb el món.

El meu gos als peus, jo al portàtil, la torre s'ha cascat, la terrassa, la remor de la gent del parc proper, una cigarreta i torno al paradís.

Dintre d'una estona començaré a pensar en el sopar en el que demà hi ha feina i en tot el que tinc pendent de fer, ara però em quedo reclosit en el meu silenci, escoltant l'aire com mou unes branques i de tant en tant amb el tacte del meu gos.

Escriure em fa amo i senyor de mons irreals, de mirades i gestos d'altres.

Escriure sobre el que penses, el que sents, sobre personatges, sobre marcianos, d'amors i tot per què, sempre em pregunto perquè necessito expressar en un full blanc emocions inventades o reals, trencar les paraules força les frases, embrutar la blanca i polida pàgina de gargots innecessaris.

Mirar al meu voltant cercant idees, i tot per a què, perquè en un segon de l'estomac neix una sensació agradable d'haver donat forma a una cosa que abans no hi era. Ser l'amo i senyor de personatges que prenen vida, fets de paraules que donen forma als seus cossos, amb sensacions que els transmeten tacte i mirades que els donen ulls on veuen el que hom vol que vegin però que alhora menen al seu narrador cap a camins on no s'havia imaginat que hi arribaria, fins que els paisatges i els seus habitants prenen vida i caminen pels camins del magí.

On els amants són plaents i reben plaer, on la tragèdia de la vida pren força i arrossega com una riuada totes les passions i frustracions.

Escriure no té sentit sinó hi ha ningú que llegeixi i en el seu llegir gaudeixi dels nous mons, dels amors i tristeses dels personatges. On l'empatia apropa lector, escriptor i història i els emplaça i convocant-los els uneix.

Potser aquest és el sentit d'explicar històries que com totes són velles i iguals a mil històries viscudes i sentides però que passades pel filtre de la pròpia les fan diferents.
 

En Gerard camina

El carrer és buit, les botigues tancades a excepció de la dels "Pakis", el sol davalla, un lleuger airet fa que caminar pel barri no sigui una tortura.

Un bon passeig que el tregui de l'angoixant sensació de solitud que li produeix especialment l'estiu.

La ciutat dorm una llarga becaina, buida, estranyament silenciosa, pels carrers del seu barri sent les seves petjades mentre un avi assegut en un banc recolzat en el seu bastó se'l mira.

Al cap d'una estona de vaguejar pels carrers creuant un parc s'asseu en un banc. Tancant els ulls, els seus pensaments brollen desordenats eixint tots els racons dels seu magí.

D'una banda pensa en com li agradaria ser una persona més valenta, més llençada, de fet ho havia estat però l'eufòria, l'atreviment, va morir en algun replec de la seva vida, va ser tant suau el canvi que amb cinquanta anys no sap ben bé on va començar a voler ser gris i poruc.

La foscor comença a envoltar-lo, un calfred l'empeny i comença el seu camí cap a casa, ara es prepararà una pizza i obrirà una cervesa deixarà que la televisió li adormi els sentiments i quan els ulls se li acluquin un llit solitari l'acomboiarà fins que els primers raigs de sol el tornin a la seva solitud.  

Tarda d'1 d'agost

La calor, el sol lluent, la llum de l'estiu ens presenta miratges que ens angoixen, imatges d'amors impossibles, de passions amagades, de desamors que com les tempestes d'estiu, ressonen en el nostre cor a la nostre anima.

L'estiu, és el gran parèntesi, és el moment en que els humans dediquem a descansar a gaudir a enamorar-nos a recordar en el balanceig d'una hamaca que podíem ser, que hauria estat.

Temps de remor de mars, de begudes plenes de glaçons, de trobades, de pells brunzides, d'escots, d'enganys, de retrobaments, de llunyanies.

Una sorda remor soterrada que cerca eixir del més íntim, un crit que cerca la ma amiga, el bes nu, una necessitat fosca de ser un altra, de ser tu.

Pensaments lliures acomboiats per la brisa d'una tarda d'estiu. Pensaments que neixen d'una set que no es sadolla que necessita més i més.

Calor i més calor, foc que eix de les entranyes de les passions, dels vapors de les nits d'estiu.

Voler sortir de tu per tornar cuita corrents, com un nadó que cerca la protecció i l'amor de la seva mare.

Fugir per tornar, per la por a perdre, per sortir del cercle sense que aquest es trenqui. Por i més por a ser el que la majoria som mediocres marionetes en una societat que ens dona seguretat a canvi de deixar de ser.

Resum d'una tarda d'un diumenge de juliol

Les finestres obertes a la recerca d'una mica d'aire que ajudi a respirar una mica millor, a l'espotify una musica lleugera i suau per alleugerir els sentits, la casa a la penombra. Un granissat de cafè per abaixar el termòmetre interior.

Llegir notícies a la premsa que siguin fresques, la ment no es troba en condicions de ser reescalfada amb profunds pensaments.

A la ment la imatge de la mar freda de la Costa brava, en el cor el silenci pertorbador d'una tarda de diumenge regalada al dolç pas del temps.

La corrent d'aire fa el seu treball i l'esperit es sent delerós la ment va recuperant el seu estat, la suor ha deixat pas a una sensació agradable d'equilibri tèrmic.

El meu gos s'allargassa al terra mentre el seus ulls clucs i la seva boca mig oberta semblen portar-lo al seu paradís.

La llum de la tarda es va fonent mentre s'apropa l'hora de les grans decisions ¿que soparem?
Fruita, meló, préssecs, cireres...

malgrat tot segueixo

Plou i és gris, tot el que m'envolta, rodola pendent avall i l'atzucac s'ha instal·lat a la meva ànima. Tot a passat de cop, no sé si em podré llevar, no sé si tinc futur, l'ahir s'esvait.

Res no pot anar pitjor, el meu orgull, les meves seguretats han fugit, el cos tremola es troba buit.

Tanco els ulls, i penso, penso i penso i una idea se'm fa present malgrat tot hi ets, malgrat tot tens una demà, malgrat l'avuí tens dret a un demà.

El cor es desassossega, la respiració és fa més lenta, els ulls s'asserenen, les imatges apareixen i el gris va perdent intensitat deixant pas a un bri de color, a mesura que la convicció i la seguretat s'aferren al cos nu, els colors blaus, vermells, roses, verds van apareixent i amb ells els records de tots els que he estimat i he conegut i que ja no hi son i que sempre tinc present com a font d'inspiració.

El dolor pot ser fort però l'ànima és indestructible, els atacs poden ser ferotges però la certessa que hi ha un demà és el meu escut.

La batalla és oberta els fronts múltiples, però estic segur de guanyar tinc al meu favor la il·lusió dels teus ulls, l'amor dels meus fills, la presència del meu gos, l'anima sempre disposada fins al darrer alè a lluitar a respirar a sentir l'intens aroma de la primavera, la forta olor de l'estiu i el gèlid aire de l'hivern, sento la necessitat de deixar-me embolcallà, de tancar els ulls i deixar-me emportar.

El plaer de sentir, de somiar és alhora la meva guia la paleta de colors que il·lumina les nits del cor.

Tot pot ser gris però em nego a acceptar que no puc fer res per canviar-ho ni tan sols somiar que pot ser canviat.

I per això dic, malgrat tot continuo.

 

Caminant

Rodolant, caminant, arrossegant-me, el com no importa el que si és important és anar més enllà. Deixar-se embolcalla pel so de l'aigua que va a cercar el mar, pel brogit de les fulles dels arbres acariciades per la brisa de la tarda, cercant els càntic de l'ocell amagat darrera d'unes branques.

Apressant el pas per seguir el meu quisso que va olorant antigues petjades en un bosc verd, exuberant, quasi  pornogràfic. La vida eix de tots els racons, les olors m'omplen de records, en el bosc no hi ha crisis, malgrat que el cel és gris i amenaça turmenta, la terra viu el moment el xipolleig del peix que treu el cap, del gos olorant records passats.

Tots dos caminant, cercant el nostre destí. El punt on podrem seure i descansar, mirar el camí fet i pensar en el que ens queda. Així són els passeigs pel bosc, semblants al nostre passar per la vida, ràpids, lents de tant en tant i de vegades cansats, altres lleugers, però sempre endavant sempre un pas més enllà.

I al final sempre tornant a la llar, al costat del meu gos veient com es va adormint mentre jo en silenci repasso el camí per tornar a gaudir-lo des de la memòria, acariciant els moments com si fos el cos nu d'una deessa del bosc.

Itaca

En un mar brau la nau llisca i rodola entre les ones. El capità ha perdut el timó i és la natura la qui s’apodera de la barca. El cel gris platejat crida a la reflexió, l’aigua entre per totes les escletxes. Els mariners viuen amb l’ai al cos.

La carta de navegació demanà coratge, si però també saber-la llegir manant als millors perquè es situïn en els punts claus del vaixell, però els mariners tenen la sensació que alhora de triar aquests homes no se’ls ha triat per ser realment els més valents sinó per una confiança nascuda d’un cert vassallatge als galons i una certa sensació que a mesura de que la borrasca es fa més forta el perill segueix sent que els mariners siguin els qui s’ofeguin.

Potser no serà així i per un cop tant els oficials com la marineria compartiran destí, però hi ha senyals que fan témer el pitjor.

.../...

COMIAT

S’aferra al meu cos com un vestit de lycra, la teva silueta allunyant-se en la nit dels records, la teva olor omple la meva casa, el teu cos ha deixat marques al meu jaç, tota tu ets present, mentre t’allunyes, un adéu fet de petites coses d’un temps que va anar despullant-nos de la màgia, com la pluja fina que et va mullant, al final els silencis omplien les nostres veus i ens mantenia els records.

La meva mirada no s’aparta del carrer de llum esgrogueïda que d’un glop s’emporta la teva màgia, la teva figura, una copa una cigarreta fumejant són els darrers records que queden de la nostra vetllada, els meus ulls miren el negre cel i el meu nas s’omple de l’aire fred de la nit.

El nostre silenci, el nostre amor de bar, ens varem veure, ens varem mirar amb vaig fer per a tu, però tu cercaves altres mons, altres colors i sense voler et vaig engabiar, i així és com et vaig perdre..

PENSAMENTS AMB BES

Una història s’escriu a cada segon, a cada minut de les nostres vides petites i, a vegades, buides. Un relat que ens enganxa i ens mena cap a portes esdevenidores de futurs diferents, increïbles, sovint no desitjats; aventures petites, minses als ulls del món, grans a la nostra petita gota de vida. 

Pensaments  que esdevenen poderosos perquè de tan en tan es fan realitat, i llavors ja no hi ha marxa enrere.


Embruixat per la nit, rodolant per l’eufòria de sentir-te únic, divertit, capaç, festiu, creus sentir més que mai la sensació de viure. És la porta del futur incert que s’ha obert de cop. El teu destí t’ha ensenyat una altra cara de tu mateix, i avui, només avui, tens l’oportunitat de viure-la.


Cert, demà tornaràs a viure a l’altra banda de la porta, la de la responsabilitat, on la música es torna pesada i avorrida, però avui, no; avui ets a un altra lloc aixecant la teva copa fent un brindis a la vida, mirant als ulls dels que et miren, cercant l’aventura, sent i sentint, no perden cap alè.


Els minuts es desdibuixen fent-se eterns, trencant l’espai del temps, desafiant destins.


El portal on som tu i jo i on ens mirem i cap dels dos fa el pas fins que ella es fixa en els teus llavis i tu sents la magnètica presencia dels seus. S’ajunten s’acaricien, suaument es premen els dos en un bes etern humit, agosarat, un bes càlid i suau sense asprors, el bes perfecte.

PENSAMENTS D'UN DIA DE PLUJA

A fora la remor de la pluja a dins els anuncis de la tele, als llavis el sabor del darrer bes. En la mirada els records del seu esguard. I a les mans les sensacions de les darreres carícies.

Sempre que fa aquestes nits de pluja, recordava moments millors on les esperances eren més grans que les desil·lusions.

No era un bon moment.

Camins, camins a l'albada

Olor a gespa, olor a fusta, la rosada regalima per les fulles, els arbres tapen el cel i el darrer so son les petjades fetes fa un segon, el bosc sembla mirar-te.

El camí és costerut, però t’empeny una força desconeguda com si per primera vegada sabessis on vols ser, a on vols arribar, camins plens d’olors que reconeixes a la teva memòria, la teva ànima et xiuxiueja mots que recordes, mirades que sobresurten de les clarianes, lluïsós que et recorden moments d’escuma, crits que es trenquen com les branquetes que trepitges.

Camins d’albada, camins que voreges, camins, camins que cerques en el confús bativull de rastres de moments d’una vida, que s’ha cansat de viure tancada en una caixeta i cerca nous horitzons, nous reptes, en definitiva arribar a la fi i no haver de reconèixer que va perdre el temps.

La Lluna plena i la pluja d'estels

Avui  ha estat una nit màgica, ho dic des de molts sentits, pels amants del futbol; avui el seu idol els ha dit adéu, alhora que el millor jugador del món ha signat quatre gols; d'altra banda pels amants del cel avui deuen estar amb els seus telescopis dalt d'algun turó preparats per veure la lluna plena barrejada un munt de punts fugissers que s'encendran com petites guspires,

NIT AL CARRER XIII

Surt al portal, mira cap al cel del nou dia, els primers rajos de sol del dia l'embolcallen. Es sent estrany, cansat però eufòric, ja no recordava aquella sensació, la passió, l'enamorament, aquells ulls profunds mentre ell la besava per tots els racons d'aquella pell suau, mentre desapareixia tota l'habitació entre espasme i espasme de plaer.

La seva ment però feia esforços per tornar a la realitat havia de trucar al seu amic, que d'altra banda deuria estar preparant el projecte que havien de presentar, era important posar els cinc sentits, tot i que encara feia olor a ella i el seu cos li demanava tornar en rera, el seu cap li deia que no, que havia d'anar a casa del Jan.

Va apressar el pas com si d'aquesta manera fos impossible retornar, a la casa d'ella, va baixar les escales del metro i un cop a l'andana, va esbufegar tancant els ulls. El soroll del metro els hi va fer obrir i amb pas insegur va entrar.

De fet, pensava tenim molta feina demà la Cinta Belocci, ens espera amb el projecte i un pressupost i no val cap mentida, ens hi va el pa, el pis, les copes i a més en Jan el mataria.

Era un tio, el seu amic, que ho acceptava tot però la feina era la feina i llavors cap cony podia enfonsar un projecte que els podia rescabalar d'anys i anys de pica pedra.

Va arribar al pis, es va dutxar es va ficar una samarreta una camisa i una americana, va sortir tant esperitat que va tenir la sensació d'haver fet un salt en el temps. Aquell dia estava sent estrany, amb barreja de sentiments, d'eufòriques sensacions i de un esgotament profund.

El Jan l'esperava a la porta de l'oficina, amb cara entre divertida i un cert posat de nerviosisme. En quan va arribar al seu costat, es van mirar i van pujar les escales, el tema de conversa va ser el projecte, com si el Jan no volgués saber-ne res d'on havia estat i perquè havia arribat tard.

Van consumir els cafès i els entrepans que s'havien fet pujar, i poc a poc el projecte va anar prenent forma, van ser hores de comparacions, d'esquemes de picar documents, que anaven a la basa, per corre a cercar-los de la paperera per recuperar quatre idees que podien servir.

.../..

Introducció al 12+1

Introducció al 12+1

Comença una nova oportunitat de 12 mesos que en dies representen 365 ocasions per fer coses com dir t’estimo, ho sento, perdona’m, sóc feliç, estic trist, content, avorrit, em sento sol, acompanyat i mil adjectius que segurament aniran decorant aquests dies amb sol, pluja, seran grisos, foscos o clars. 

El que serà important serà com resumim a l’acabar cada dia  el que hem fet i el que hem deixat de fer. Ens mirarem al mirall al matí i ens disposarem a ser feliços o bé ens aixecarem derrotats, estimarem o ens estimaran i potser l’ordre no serà aquest, però a la nit serà important fixar-nos amb el que els ulls ens diuen, perquè ens bolcaran el resum d'aquell jorn.

En definitiva un llarg any per endavant ple d'esperances,  de bones intencions, que solament al final ens donarà el resultat dels tres cents seixanta intents de ser.

Bon any a tothom!