Quan a un llop estepari li prenen els ullals

Que llunyans queden els dies en que pensavem que quan s'apropaven a tu, et deien coses que et feien creure amb una relació d'amistat és que segurament aquella persona realment volia ser amiga teva, que volia compartir coses amb tu, que volia sentir-se propera a tu.

La veritat és crua quan descobreixes que hi ha gent que quan es sent sola, perquè els seus amics naturals l'han abandonat, perquè es sent sola, abandonada i apareixes, ets amable, els dones carinyo, s'enganxen et xuclen i et farien creure el que tu volguesis creure, mantenint això si un savi marge per no comprometre's del tot. I tu no ho veus, a més no ho veus no ho saps veure caus a quatre grapes i tens la sensació d'haver a més fet un ridícul més espantós.

Llavors quan tu hi estas enganxat apareixen els amics, els de veritat, els mateixos que van deixar de costat la seva amistat i llavors ella va deixant poc a poc la teva amistat però com si no fos així. Sinó que et va deixant de costat, poc a poc, fins que en un moment donat alliberada ja no dissimula més. Però tu atrapat en la seva terenyina has oblidat que ets un llop, estepari, solitari. Això et fa mal i et mous amb rencor i aquest rencor et fa debil molt debil tant que ella es sent comoda en la teva feblesa.

Per tant només et queda una sortida, tornar a rebobinar i comença a fer el teu propi cami sense agresivitat i sobretot controlant molt l'impuls de cridar d'engegar-la a la merda.

Ser llop altra cop oblidar les mirades els cafès i tot alló que et feia sentir i que ara t'atrapa en una dinàmica negativa. L'inteligència que tens t'ha de permetre trencar el cercle ser tu altra cop. Viure lliure i hagafar elq ue et vingui d'agust, sense pensar amb els altres.

El llop viatge sol i mira l'horitzó sol, sense més tornar a estar equilibrat tornar a ser poderós.

Si avui és 8 d'agost és que som a l'estiu

Tot i que aquest any no és un any calorós, l'agost és un més una mica estrany és com si els barris, no el centre, de la ciutat entressin en una becaina llarga i mandrosa, les botigues pengen el cartell "de vacances" i tot s'encalma, mires per la terrassa i veus balcons amb persianes tancades, mentre que pel carrer uns quants valents passegen lentament xerrant entre ells.

Tothom qui pot dimiteix i se'n va de la ciutat, només quedem els irredempts, els que no volem ser a cap lloc més, els que la ciutat dimitida ens permet de gaudir dels silencis dels seus carrers, del deixar passar les hores respirant un aire inusual més i fins i tot sentir refilar algun ocell.

Mirar el meu gos estirat al terra amb els ulls clucs i movent les potes segurament corrent entre els somnis.

Veure com poc a poc el dia se'n va mentre les primeres fanales s'encenen. Respirar l'aroma suau dels galants de nit. Llegir els estels que van omplin la ciutat dormida, en un son d'estiu.

Pensar si el dilluns aniré a treballar amb calça curta o no, ordenar idees, pensar que demà seré millor. Pensaments arrossegats per la mandra de la nit que definitivament cau.
_
Preparar el sopar, mentre escoltes la musical que surt de la radio de la cuina, mentre els nanos preparen la taula.

A l'estiu tot té un caire diferent més tranquil sense complexos, s'accepta el ser més lent, de fet tothom ho és.

L'estiu és el parentesi que ens hem donat per intentar ser nosaltres mateixos, indolents, profunds, enamoradisos, profundament humans, plens de desitjos que no complirem, plens de bones intencions i per ser un dia d'agost com el d'avui deu n'hi dó.

REFLEXIONS SOBRE LES AMISTATS TRAICIONADES

Una de les coses més dures que aprens a la vida és la fragilitat de les relacions, sobretot quan una de les dues persones amaga part dels motius pels qual s'apropa a tu.
L'amistat neix una mica com l'amor, una mirada, unes paraules fant que et conectis amb una persona i que quan aquesta hi és et sentis a gust, poc a poc vas desprenent part de la teva cuïrasa i comparteixes parts de tu, que només una amistat pot saber.
Es crea una consuetud i sobretot es basa amb veritats, sense ocultacions, sense trampes.
Però ailàs quan aquesta aproximació només és certa per part d'una de les partvors el descencís, el sentiment de traició és enorme.
De cop el credul, s'adona que tot canvia, que els silèncis s'allarguen i que les converses canvien per ser aburrides, repetitives i insulses.
L'altra el defraudador, ha utilitzat a l'altra com a pont o per venjança i no dubtat en enganyar al pobre credul.
A banda de l'amor hom sempre vol tenir amics, d'aquells en que en un moment poden escoltar-te, oferir-te aixopluc, guardar-te i quan l'altre utilitza les artimanyes per fer-te creure que participa en el joc de l'amistat, que et confessa parts personals que a tu et fant sentir fins i tot un cert rubor, llavors quan de cop canvia i la font és que ha recuperat a la seva veritable amistat, el que la va abandonar, llavors et remira xiuxiueja amb l'altra davant teu, t'ignora quan vols donar peu a converses o a cafès en altre temps perseguits per ella mateixa.
Quan les poques vegades que parla amb tu, vés a saber per què, et parla de l'altra amb vehemencia i no sap llegir com del teus ulls surt el vapor de la pressió del menyspreu que significa.
Quan et passa a més quan tu eres feliç en la teva vida erma d'amics, llavors dol i del dolor quasibé sagna, l'amistat ja no té sentit quan aquesta es sent traïda i abandonada.
Aquest escrit vol ser un epitafi del miratge d'un engany ben urdit, d'una persona tòxica.
Allunyar-me en silènci és la millor estratègia, al final ser que guanyaré i ella perdrà. Ho se pels anys que fa que volto pel mon, les persones com ella acaben malament donat que utilitzen a la gent pels seus interessos i els fa por relament ser elles mateixes, son reflexos d'un mirall trencat juguen amb els mil bocins que van deixant i un dia es tallen i es senten soles.