Des que he tornat de les vacances, estic rebent uns inputs sobre la crisis, la veritat és que al principi semblava que sols afectava als que havien fet hipoteques o als constructors, però poc a poc la taca d'oli ens va anar abraçant i tots vam quedar astorats i esmaperduts, vam mirar les nostres carteres i eren buides, i és clar no enteniem gaire perquè si no feia ni tres mesos que el nostre govern ens negava la crisi i ens deia que gastessim i els especialistes parlaven d'un aterratge suau de l'economia de cop i volta i sobtadament resulta que estem en una crisis que ningú sap per on petara i a més als programes només fant que sortir especialistes parlant d'estalvi i dient-nos que erem uns inconscients per gastar i tirar de VISA.

Al principi em vaig preocupar i fins i tot em vaig sentir culpable, on era el meu seny català?

Desprès però mirant l'hemeroteca i de la memòria vaig recordar que el gran merit que tenen els economistes és que ens fant de notàris del passat, retocant, això si, el seu paper a la crisi.

De tot plegat he extret dues lliçons que espero que ens serveixin pel futur:

Primera, les crisis sempre les provoquen els mateixos que són els aprenents de bruixot, els nous empresaris, que amb un telèfon mòbil van crear immmobilàries, o que venien i construïen pisos com a bolets, sense preocupar-se de qualitat més que qüestionable, i els veníen a preu de mansió, i de les caixes que donaven hipoteques al 100 % per habitatges que no ho valien...

Però tothom creia que això era normal, creixements al 14 % anual, etc. Ara però resulta que som els de baix els qui tenim la culpa, ni els sabis ni els profetes i sobretot aquells constructors, venedors que van guanyar el que van voler o aquells Ajuntaments que es van vendre l'ànima per quatre euros, ara de tot la tenim els ciutadants els qui veiem que això no podia ser, els que quan viatjavem fora del país veiem que el que estava passant aqui no era normal. Però que malgrat tot ens ha empastifat la merda prquè teniem un credit o una hipoteca i que ara hem de pagar uns increments perquè per culpa de tot el que hem dit el Banc Europeu va anar pujant els tipus i a més fins i tot hem de sentir alguns empresaris que anatemitzaven tot alló que fes pudor a Administració demanen un KIT-KAT.

Fa vomitar, si no fos que és real i se'ns cau a sobre, en fi que tingueu una bona entrada a la crisi.?

Des que he tornat de les vacances, estic rebent uns inputs sobre la crisis, la veritat és que al principi semblava que sols afectava als que havien fet hipoteques o als constructors, però poc a poc la taca d'oli ens va anar abraçant i tots vam quedar astorats i esmaperduts, vam mirar les nostres carteres i eren buides, i és clar no enteniem gaire perquè si no feia ni tres mesos que el nostre govern ens negava la crisi i ens deia que gastessim i els especialistes parlaven d'un aterratge suau de l'economia de cop i volta i sobtadament resulta que estem en una crisis que ningú sap per on petara i a més als programes només fant que sortir especialistes parlant d'estalvi i dient-nos que erem uns inconscients per gastar i tirar de VISA.

Al principi em vaig preocupar i fins i tot em vaig sentir culpable, on era el meu seny català?

Desprès però mirant l'hemeroteca i de la memòria vaig recordar que el gran merit que tenen els economistes és que ens fant de notàris del passat, retocant, això si, el seu paper a la crisi.

De tot plegat he extret dues lliçons que espero que ens serveixin pel futur:

Primera, les crisis sempre les provoquen els mateixos que són els aprenents de bruixot, els nous empresaris, que amb un telèfon mòbil van crear immmobilàries, o que venien i construïen pisos com a bolets, sense preocupar-se de qualitat més que qüestionable, i els veníen a preu de mansió, i de les caixes que donaven hipoteques al 100 % per habitatges que no ho valien...

Però tothom creia que això era normal, creixements al 14 % anual, etc. Ara però resulta que som els de baix els qui tenim la culpa, ni els sabis ni els profetes i sobretot aquells constructors, venedors que van guanyar el que van voler o aquells Ajuntaments que es van vendre l'ànima per quatre euros, ara de tot la tenim els ciutadants els qui veiem que això no podia ser, els que quan viatjavem fora del país veiem que el que estava passant aqui no era normal. Però que malgrat tot ens ha empastifat la merda prquè teniem un credit o una hipoteca i que ara hem de pagar uns increments perquè per culpa de tot el que hem dit el Banc Europeu va anar pujant els tipus i a més fins i tot hem de sentir alguns empresaris que anatemitzaven tot alló que fes pudor a Administració demanen un KIT-KAT.

Fa vomitar, si no fos que és real i se'ns cau a sobre, en fi que tingueu una bona entrada a la crisi.?

Bé, segona tongada de vacances, 4 dies a Palamós i a baixar a Barcelona, perquè el meu fill gran es matriculi a la Universitat.

El petit ho aprofita per sortir amb els colegues, i jo sense res millor a fer poso a punt l'ordinador cara a la nova temporada.

Demà, amb una mica de sort torno a Palamós a seguir gaudint almenys fins el 9 que torne-m'hi altra cop a Barna.

La veritat és que han estat unes vacances estranyes, si no fós perquè l'octubre, amb sacrifici i tancant una mica els ulls, no ens escapesim a Paris...

De moment però esperant notícies del Universitari a veure si tot ha anat bé, i esperar a demà per fugir a Palamós...

Carrers buits, asfalt reescalfat, botigues, bars, tancats. turistes vagarejant pels carrers, amb xancletes i banyadors que per un moment em fan pensar que sóc en un destí de costa. Malgrat tot arribo al metro i amb una certa recança baixo les escales que em porten al infern. A l’andana no trec la mirada de la gola fosca d’on en pocs minuts sorgirà com el vòmit una alenada d’aire cremant anunciant-me l’arribada del metro. M’hi pujo resant perquè sigui dels qui tenen aire condicionat, però avui no és el meu dia. Ple de turistes, barrejats de gent que com jo ha plegat de la feina, i de noies i nois que van a cercar altres nois i noies...

Pujo les escales mecàniques, amb un parell de quilos menys, amarat de suors pròpies i estranyes. Surto de la boca fosca mentre un sol enlluernador em rep, encenc una cigarreta, miro la rampa i el tram que em queda per arribar a casa, faig una xuclada a la cigarreta i poc a poc començo el meu darrer camí.

Quan crec que defalliré, trobo la porta de casa davant meu. Un somriure darrera la ganyota és tota l’expressivitat que em permet el moment.

Deixo les claus rodolant a la tauleta del rebedor, mentre vaig perdent peces de roba fins arribar no sense lluitar, amb la roba mullada que s’arrapa a la pell, i per fi unes gotes fredes cauen des de dalt perforant-me la pell, deixo que poc a poc l’assedegat cos rebi l’aigua, que els mals humors, les empremtes del metro vagin lliscant, mentre el meu esguard va recuperant-se.

El sabó em porta olors de net de començament, de nou. Miro enfora i un neguit ressegueix el meu cos, fora la calor m’espera, quan aguantaré sense començar a desfer-me...

Penso amb l’aigua que estic gastant, en el planeta assedegat i el únic pensament que es fa fort, sorprenentment és un crit de ràbia “ a la merda el planeta i tots”, la supervivència té aquestes coses.

Al final surto de la dutxa, miro la nevera i opto per una amanida de patata freda amb tonyina i olives amb una salsa rosa acompanyada per un parell de cerveses gelades.

Al cap d’una estona el plat és net i les cerveses buides, l’ambient càlid, tot i el super ventilador que em vaig comprar, s’omple del fum gris de la meva cigarreta, mentre la meva ment vagareja sense rumb pels llims.

El televisor encès d’esma en algun moment entre la dutxa i la nevera, va deixant anar paraules acompanyades d’imatges, mentre els meus ulls separats per la barrera del fum miren cap a un futur pròxim només d’una setmana, on tornaré a fer vacances i llavors mentre el món començarà a posar-se altra cop en marxa, jo fugiré i en el brogit dels cotxes i les cares tristoies de la gent arribada de vacances es sentirà una rialla ressonant, serà la meva, mentre m’allunyo d’aquesta ciutat, tristament venuda per quatre pessetes a turistes mal educats, sense civisme, bruta i trista. A mi em serà igual, ja seré lluny, fresc, i amb l’esperit seré.

Avui començo les vacances i espero que dintre de que aquest any seran un continu baixa i puja de Palamós a Barna, com a mínim em serveixin per a recarregar piles, llegint el munt de llibres que esperen que els prengui i com no rependre el meu bloc amb pensaments, idees, notícies, etc, com veieu un munt de bones intencions a més de tenir suficient temps per començar el llibre fotogràfic de les millors fotos del meu fill gran en el dia de la seva graduació, així com el del recopilatori dels dos fills des que van neixer fins ara. També si he de dnar un nou enfoc a la pàgina web... moltes coses tal vegada mases, però que de segur em servirant per a com a mínim omplir les tardes xafogoses a la vora de la piscina, amb el portàtil a un costat i el cafe pilé a l'altre.

Els que encara no podeu gaudir-ne, us desitjo que com a mínim el temps sigui benèvol amb vosaltres.

Bones vacances a tothom.

S Avui ha sortit la notícia que la Fecac ha volgut, segons diuen , tornar a l’origen de la Fira d’Abril que es celebra a Catalunya, prohibint el que anomenen música pachanga. Així volen que la música que soni a les “casetes” sigui la que toca, és a dir sevillanes.

És curiosa la situació d’amenaça que tenen certs col•lectius del que s’anomena els “altres catalans”, també és curiós que cap partit ni associació no hagi protestat, a banda dels sector crític a la Fecac. Protestes que segurament haguessin vist una provocació si en les festes pròpies de Catalunya algú hagués prohibit que sonessin o es recitessin en altre llengua que no fos la Catalana.

És allò que se’n diu veure’s el llautó. Perquè sempre és tant perillós el català i és natural tot allò que ve d’altres bandes de la península, o dit clarament perquè tot intent de normalitzar el català aixeca ampolles igual que ho fa que la música o la cultura d’altres països s’insereixen dins de manifestacions hispàniques, la idea base és que la cultura catalana no es sent com a pròpia dels espanyols, i solament es permet quan no molesta o bé adquireix el rang de ” coros i danzas”.

Una qüestió que ens hauria de fer pensar.

Per entendre el món que vivim no hi ha res com fer una ullada als clàssics, de fet la nostra formació està molt imbuïda pels clàssics.

El mite té si cap avui té una vigència encara més forta del que hom pot creure. Així des del mite del rei Gilgamesh de Babilònia, jove monarca que cerca l’elixir de la immortalitat i que en aquesta recerca retorna al seu reialme més savi, més prudent i segons la llegenda un dels reis que més justament va governar a el seu poble. L’ensenyança que ens aporta aquesta llegenda no és altre que el viatge iniciàtic del home al llarg de la seva vida a fi de trobar el sentit de la vida.
Així podríem dir que la única immortalitat a que pot aspirar el ser humà és l’empremta dels seus actes.

O el de Prometeu encadenat per creure en el lliure albir de l’home enfront dels déus. Al final retorna al Panteó per l’acceptació divina d’aquesta capacitat de la lliure decisió i de l’assumpció de la responsabilitat que comporta.

O la d’Edip, que representa la consciència de la culpa i els riscos del saber. Així quan ell reclama saber qui és el responsable del crim i que ha provocat els mals del seu reialme. I s’adona que ell és el responsable.

Així podríem anar repassant a Antigona o a Medea, etc. I veuríem com les referències sobre la justícia de les minories, o la radicalitat absoluta o la creació o la individualitat enfront de les convencions...

Això em fa pensar la pèrdua, avui se’n parla molt de l’ensenyament, que ha patit l’educació a l’arraconar l’estudi dels clàssics enfront d’un projecte curricular teòricament més proper a l’empresa, etc. Que alhora ens ha allunyat de nosaltres mateixos com a éssers complexes i amb un bagatge que ens ve de lluny. Llavors ens estranyem quan els joves d’avui no troben referents ètics que els lliguin a una cultura occidental i que corrin a cercar-ne en altres allò que els hem amagat de la nostre.

Demà és Sant Jordi, el dia de la rosa i el llibre, aniria bé que a banda de cercar literatura actual ens fixéssim en algun llibre de literatura clàssica, segur que l’encertaríem.

He dit moltes vegades que la cosa més difícil que hi ha a la vida és ajudar als joves a valer-se en aquest món per la via de l’educació i que per tant la cosa més difícil és ser pare, per la senzilla raó de que si a l’escola ja és difícil donar uns continguts humans i socialitzants als nois i noies, ser pare a més per la convivència et demana una coherència que segueixi la línea dels valors de la pròpia família i dels que rep de l’escola. A més hi ha un factor humà que afecta de desigual manera els valors tramesos segons aquest factor.

Així a dos fills un s’adapta perfectament a la societat i a la vida i és una petita joia per la família, mentre que l’altra rebent objectivament els mateixos inputs tant a l’escola i a la família, sembla no poder adaptar-se i és un maldecap pels pares i l’escola, és com si tots dos fills visquessin en realitats diferents.

És més quan, més intentes acotxar, protegir en el sentit d’intentar fer veure els errors i voler fer-lo reflexionar, pitjor. Sembla com si aquest només pogués a prendre les dures lliçons que dona la vida a base de caure una i altre vegada.

Diàleg, reflexió, semblen no servir de res. Però malgrat això com a Pare i com educador per ser-ho, no ens hem de posar nerviosos i hem de veure més enllà, són joves rebels amb ells mateixos i que moltes vegades no saben canalitzar aquesta lluita interna que pateixen, sense saber com resoldre-la i sense acceptar l’ajuda. Però això no vol dir que els hem de deixar “tranquils”, ans al contrari hem de seguir acompanyant-los, per això som pares i aquesta és la nostra lluita, fer que els nostres fills siguin valuosos per a la societat que els ha d’acollir.

Reconec que a vegades com a Pare em sento frustrat i que més vegades intento racionalitzar els errors que comet el meu fill i més vegades penso en que ens hem equivocat però al final penso que el problema no són tant els meus desencerts com l’enfocament davant el problema que em planteja el meu fill, ser més flexible alhora que dur és el repte, i per tant seguirem la meva dona i jo mateix fent costat, i intentant fer entendre que pot confiar en nosaltres, que volem defugir el retret, i que ell a de cercar la sortida per obrir-se i aprendre a dir de veritat el que pensa, el que creu, el que sent. Trencar el seu hermetisme, defugir la solucions fàcils de l’autoinculpació.

Per acabar si hi ha alguna cosa difícil, complicada són les relacions humanes, però també he de dir que no hi ha cosa més interessant que deslliurar-se a ser Pare i fer ciutadants.

El fet de patir una operació, petita en aquest cas, et permet fer una parada “tècnica” vital que et fa reflexionar sobre d’on vens i cap on vols anar.

I aquesta és la part bona a banda de la pròpia de la salut. De fet tothom hauria de tenir un temps per repensar-se i veure si li agrada el que veu.

En el meu cas és la segona en dos anys, aquest cop a l’altra mà, per tant el meu tram de reflexió va en un segment curt de la meva vida, però si que a casa han canviat les coses. D’entrada el meu fill gran es troba a les portes de la universitat i per tant davant de prendre un decisió que el portarà cap a un lloc o altre depenent de la decisió. A més, alhora ja ha agut de posar en entredit els seus somnis de fa dos anys on semblava tenir clar el que volia però que la realitat de la vida l’ha fet tornar-se una mica més relatiu i per tant entendre que els desitjos i la realitat a vegades no s’ajunten o no son fàcils de conciliar.

D’altra el meu fill petit es troba en una situació semblant, perquè al final es veu abocat a deixar l’escola on sempre ha estudiat per anar a fer el batxillerat en un altre lloc i per tant un canvi vital. Un començar de nou i per tant un aprenentatge de tornar a començar.

Pel que fa a mi quan vaig tornar semblava que la feina anava cap a nous horitzons, i per tant perquè no dir-ho a un futur engrescador, ara però sembla que la cosa va al revés sembla que el futur és ben negre, sobretot per un canvi a la direcció que creu que el departament s’ha d’encongir i fins i tot queda sota mínims.

Per tant, la vida canvia i per tant com ja deia Darwin només sobreviuen els que estant en condicions d’evolucionar i treure profit sobre els canvis.

El dissabte vaig anar a veure el partit del meu fill, abans però teníem reunió  un pare avia perdut els papers en un partit anterior en camp contrari i havia descarregat la seva frustració per com anava el partit amb el nostre entrenador, oblidant que com es diu popularment els draps bruts es netegen a casa.  La qüestió de la reunió semblava que anava capa per aquí però no, es va parlar de que els pares  havíem de donar recolzament als nois i que si hi ha un problema aquest ha de passar pel coordinador dels equips? La cara dels pares allà reunits va ser d’estranyesa perquè poc o molt tots sabíem  que la realitat era una altra.

Tot això m’ha fet pensar que davant la resolució de problemes sempre tenim en generalitzar-los enlloc de parlar amb el que a creat el problema.

Total una reunió que lluny de solucionar res va crear una sensació de temps perdut. El que és clar és que hi ha gent encara que no sap on està, un club com el nostre té, per a mi, dues funcions, una primera la de donar als nois uns valors esportius com poden ser el compartir, la responsabilitat, el superar els problemes. En un segon lloc oferir un espai de convivència on formació i amistat vagin de la mà.

Després d’escoltar la compareixença del senyor Saura. El primer que et bé al cap és avorrit, sense ànima ni substància, previsible i trist. Si fos mosso agafava la baixa per depressió.

En Delors, home del PSC, es farà càrrec de la policia. Segons es diu el President de la Generalitat a imposat a un home de la seva confiança enfront d’Iniciativa.

La resposta del Saura com he dit al principi va ser penosa donat que per a contestar a les preguntes de l’oposició va utilitzar el vell mètode de vosaltres més.

En Saura, he de dir-ho, és un home poruc o almenys és la imatge que ha donat cada cop que s’ha ficat en un jardí. Almenys , sobretot, si repassem els fets d’aquests dies –
!er dia declaracions en seu parlamentària dient que les imatges de les càrregues dels mossos no li havien agradat i sense que ningú li preguntés va utilitzar el comodí del finançament. Destapiant-ne, la xifra que des del Ministeri s’havia ofert i de pas obrint tot un terratrèmol entre el tripartit i l’oposició.

Dir que Iniciativa no està qualificada per portar un àrea com la de la policia em sembla fort, però si que crec que ni Saura ni Boada han fet bé la seva feina perquè coses com aquestes no es pensin.

A més i de passada tota aquesta moguda a posat el focus en el govern donant-ne una imatge de ser un govern trabat per les quotes , on el President està lligat de mans quan a cessar o nomenar als seus Consellers. Perquè de fer-ho s’hi juga el seu propi càrrec.

Crec que ha data d’avui aquest govern ha entrat en situació d’espera; si hi ha algun altre marron no m’estranyaria que les eleccions no estant tant lluny com hom podria pensar.

La situació d’Iniciativa ratlla l’esquizofrènia, de ben segur que més d’un dels seus líders maleeixen el dia que van demanar la Conselleria d’Interior.
Avui llegia a la premsa que en Saura farà pivotar el seu discurs d’avui al Parlament entre satisfer les oïdes de part de la seva base electoral, dient allò de que va veure imatges que no li van agradar? I regalar les oïdes dels mossos dient que en línees generals es va fer una bona feina.
I en aquesta dualitat és troba per a mi l’esquizofrènia d’Iniciativa. Quan un governa a d’assumir-ho tot i en aquest tot vol dir que la responsabilitat en les àrees de seguretat. I que vol dir ser responsable de seguretat, en poques paraules fer complir les lleis i mantenir la seguretat dels ciutadans, i per fer-ho s’han d’emprar tots els recursos i en aquests es troba l’opció de carregar contra els violents i contra els que malmeten l’espai públic.
El problema bé quan part del teu electorat, és dins del col·lectiu que s’autodenomina alternatiu i que es mou en la fina línia entre la queixa i denuncia legítima de les coses que creu que no funcionen i l’acció directe, que de vegades, darrerament moltes, xoca amb la majoria dels ciutadans. Això fa que alguns d’aquests col·lectius travessin la legalitat.
Això en temps passat era assumit que rebria una resposta per part de la policia, que no oblidem té com a funció protegir les lleis i acatar les ordres que els polítics escollits democràticament els ordenin en cada cas. Ara però des de la Conselleria manen els “seus”, i per tant la resposta es creia estaria travada, pels seus.
Segurament aquells brètols van pensar que manant els seus podrien fer seu el vell adagi el carrer és nostre. Òbviament es van equivocar, i la policia va donar la resposta que s’espera es doni des de la legalitat.
Dura, si excessiva, no ho sé. Però justa donat el que també s’ha vist quan aquests grups malauradament han campat pels carrers, i han trencat vidres, mobiliari urbà i enfrontament amb la policia.
Crec que en Saura hauria de dimitir, per honestedat cap als seus i cap als ciutadans, no ho farà perquè per molt d’esquerres que hom sigui la cadira i suposo que la sensació de poder tenen massa força.
Segurament una de les raons que de fet ja s’han sentit a dir, és que no poden cedir a la pressió exterior, etc, però llavors quan s’ha de dimitir si no és quan els ciutadans majoritàriament no et volen.
En fi la política a Catalunya, és cada cop més de volada petita curta i rasa; el més important és mantenir-se i els mitjans per fer-ho no importen, acaben sent els mateixos sempre.
La responsabilitat no els ho permet?

Ara feia temps que no escrivia res a la bitàcola; manca de temps i també un cert astorament per tot el que darrerament està passant, i crec que he necessitat un temps de païment de la pluja de notícies, a quina més negativa.

Però en fi, del que avui volia parlar és de la dèria que hi ha segur que de sempre, però que ara els que estan pensant l’evolució cap a la web semàntica, una part creu que s’ha de promoure més el control, amagat sota el nom de seguretat, de la nova internet. Més ràpida si però més mediatitzada és a dir menys lliure.

Els flaixos, els de sempre controlar els P2P, de fet es parla fins i tot de la creació d’un P3P, legal?

En el fons el que fa por és l’intercanvi, aquesta parauleta s’ha convertit en la bestia negre de les societats de drets d’autor i d’alguns països com França, sort que la Unió Europea, de moment no ho té tant clar.

La crisis també ha afectat a les Tics i al món de la informàtica. Les vendes de peces a baixat i sembla que fins i tot el mon del videojoc ha baixat les vendes. Enmig de tot això Microsoft anuncia el seu nou SO el Windows 7.

Per què un nou SO si no fa gaire és va llençar el Vista com la gran revolució en grafisme i en rendiment. La realitat, ha estat que ha sigut un fracàs, però no per una especial mania dels usuaris, siguin del mon professional o del particular. Sinó perquè s’ha demostrat que és un SO bloquejador, pesa com un elefant i tot i tenir un ordinador amb els requeriments suficients, tarda en obrir-se al carregar els diferents gadgets, és complicat alhora de crear xarxes. En definitiva un So que menja recursos etc.

Per això el 7 diuen que ja no es cruspeix tants recursos a més de complir la normativa pel que fa a que es podrà desactivar l’Explorer i altres com el Windows Media. Fa tot el tuf de que el 7 de fet és el SO que volien però que les presses comercials van fer-los llençar un producte no testat .

El problema segueix sent el SO XP, per què, fàcil és un sistema provat de sobres, testat i amb tots les esmenes en forma de “parxes”. A més rutlla i això complica la migració. Suposo que al final ho haurem de fer però segurament més tard que d’hora. A més, algunes fonts diuen en contra del que deien els de Microsoft que seria fàcil la migració des de XP a 7, ara sembla que no serà una actualització sinó més aviat una instal·lació des de zero. Cosa que pot complicar aquesta migració.

A tot això s’ajunta una crisis que si més no fa que hom es repensi dues vegades alhora de fer una inversió.

Setmana tecnològica; Mobile Congres a Barna, la tecnología com sempre és la que aporta idees per sortir d'aquesta crisis que ens atenalla i ens possa les cares llargues. 

Llavors comences a llegir les idees que van regalimant els diferents convidats al Congrès i una petita llumeta va encenent-se; mòbils ecològics, fets de material reciclat, apropament al concepte tot en u, pantalles de major tamany per obrir-se al concepte touch.

En fi una setmana en la que me l'he passat pipa.

Ahir vaig anar a veure, amb la família, l'obra de teatre Garrick, impressionant , una funció que et permet riure durantr tot el temps que dura i així oblidar-te dels negres auguris que ens han ofert els polítics, amb la crisis dels bancs, acomiadaments i altres delícies.

El millor de tot va ser veure als meus fills pixar-se de riure i a més amb un humor inteligent.

En aquests temps, crec que s'ha d'agraïr obres com aquesta.

Un 9, el 10 no el puc donar, però el 9 és del tot merescut i gràcies per l'estona que ens van fer passar.

Estem patint una mena de sunami, que té un nom que fa por, perquè els que hauríen d’haver previst la seva arribada, que ve de lluny, estaven de tertulia fent declaracions; ara el tenim a sobre i la resposta segueix sent la mateixa, mentrestant la crua realitat va fent desapareixa a companys de feina, creant taules buides, menys personal actiu i molta gent amb una espasa comptant, si tenen sort, els dies o mesos que tenen d’atur. Perquè és el seu marge per intentar trobar una feina.

 

Les enquestes diuen que avui per avui la gent té com a principal problema l’atur, i sorpresa a la radio parlen  de que el finançament hauría de ser la principal perquè va molt lligat per ser una eina indispensable perquè des de Catalunya es poguin fer coses per lluitar contra aquest Sunami. Llavors parlen de que si els polítics, els opinadors no han sabut explicar la trascendència del finançament i que la gent no enten el llenguatge en que s’ha explicat.

 

Error, la gent no està tant preocupada de les eines per lluitar contra els problemes perquè de fet no és el seu problema, de fet l’únic problema real del ciutadà és que quan arribi el desastre sàpiga que des dels qui manen trobarà les ajudes necesàries; això fa que el que el preocupi sigui la conseqüència i no el perquè.

 

El per què és la responsabilitat d’aquells que tenen la informació i que en el seu moment no van aprofitar per començar a preparar-se pel Sunami i enlloc d’això estaven i deien que erem elsa millors; llavors l’únic culpable qui és: el qui rep les conseqüències o aquell que en el seu moment no va fer res per esmorteïr el cop, és a dir invertir en canvia i derivar la dependència cap a altres sectors que avui malgrat tot encara creant llocs de treball que són els I+D.

Avui m’ha  passat una cosa ben curiosa; parlant amb un amic del facebook, sobre un curs que estic fent sobre Excel, per a millorar la gestió d’informació; com deia parlant aquest amic m’ha fet un xerrada sermó sobre les bondats del programari lliure enfront  del de propietari.

Al final li he contestat que tot i tenir la raó en el fons de la qüestió i que és cert que el propietaris del programari, no tenen moltes vegades sensibilitat cap a altres llengües...

Tot és força relatiu perquè al meu parer, per exemple pel que fa a llengües en el cas de Micrsoft,  si un vol el Vista en Català, el pot tenir igualment l’Office té la seva  versió en català. És cert però que en el cas del Mac això no és així, o en el cas d’Adobe.

Però , amb aquestes mancances lingüístiques i tot, a nivell professional, el Mac és l’eina necessària en el món del disseny i el programari Adobe, no té rival en el món del programari lliure, per dir-ho així. Almenys de moment.

Però a banda d’això, la reflexió és que a vegades els convertits poden caure en el “friquisme” intelectual,  que a base de negar altres realitats, només accepten la seva veritat revelada. I això lluny d’ajudar-los en el proselitisme, espanta.

Per desgràcia, s’equivoquen i no ho volen reconèixer quan pinten banyes i cua al programari propietari enlloc d’analitzar-lo i intentar millorar-lo; i així acaben sense adonar-se semblant Talibans; d’una religió que malgrat tenir moltes coses positives i bones, la converteixen en inútil. Perquè no hi ha res més inútil que enviar a l’infern als no creients, o els tímids que s’apropen a la religió.

En fi visca qualsevol avenç en el món del programari lliure i gràcies als programes propietari que em permeten fer coses útils, malgrat el seu preu.

Comença l'any, d'una forma ben descontrolada, ventades, que riute'n de la bufera del llop.

Tots els poders fàctics del país s'han possat d'acord per demanar Control, els bancs i empresaris perquè el govern intervingui en el mercat ¿?, els opinadors perquè l'administració tuteli encara més a l'administrat, perquè es veu que aquest ja no sap ser prudent i si fa un vent que despulla no sap que no pot anar a un pic a veure corre nubols ¿?.

El país de les meravelles de fa un any ara és un país d'aturats i de gent poc competitiva i com ja es deia en plè segle XIX, la solució baixar sous, i callar, és la solució ¿?

En fi a casa bé, no vam anar ni a viure en una urbanització alegal, ni vam anar al trenca ones, ni ens ha passat res, que no sigui la maleïda grip, que aquest si ens ha fet visita i es veu que s'hi està bé perquè no vol marxar.

Almenys el meu fill és feliç jugant al bàsquet i el petit amb la seva novieta i això que voleu, em dixa tranquil. 

Al final serà el Capità Obama qui ens ho arreglarà tot. JE