Camins, camins a l'albada

Olor a gespa, olor a fusta, la rosada regalima per les fulles, els arbres tapen el cel i el darrer so son les petjades fetes fa un segon, el bosc sembla mirar-te.

El camí és costerut, però t’empeny una força desconeguda com si per primera vegada sabessis on vols ser, a on vols arribar, camins plens d’olors que reconeixes a la teva memòria, la teva ànima et xiuxiueja mots que recordes, mirades que sobresurten de les clarianes, lluïsós que et recorden moments d’escuma, crits que es trenquen com les branquetes que trepitges.

Camins d’albada, camins que voreges, camins, camins que cerques en el confús bativull de rastres de moments d’una vida, que s’ha cansat de viure tancada en una caixeta i cerca nous horitzons, nous reptes, en definitiva arribar a la fi i no haver de reconèixer que va perdre el temps.

La Lluna plena i la pluja d'estels

Avui  ha estat una nit màgica, ho dic des de molts sentits, pels amants del futbol; avui el seu idol els ha dit adéu, alhora que el millor jugador del món ha signat quatre gols; d'altra banda pels amants del cel avui deuen estar amb els seus telescopis dalt d'algun turó preparats per veure la lluna plena barrejada un munt de punts fugissers que s'encendran com petites guspires,

NIT AL CARRER XIII

Surt al portal, mira cap al cel del nou dia, els primers rajos de sol del dia l'embolcallen. Es sent estrany, cansat però eufòric, ja no recordava aquella sensació, la passió, l'enamorament, aquells ulls profunds mentre ell la besava per tots els racons d'aquella pell suau, mentre desapareixia tota l'habitació entre espasme i espasme de plaer.

La seva ment però feia esforços per tornar a la realitat havia de trucar al seu amic, que d'altra banda deuria estar preparant el projecte que havien de presentar, era important posar els cinc sentits, tot i que encara feia olor a ella i el seu cos li demanava tornar en rera, el seu cap li deia que no, que havia d'anar a casa del Jan.

Va apressar el pas com si d'aquesta manera fos impossible retornar, a la casa d'ella, va baixar les escales del metro i un cop a l'andana, va esbufegar tancant els ulls. El soroll del metro els hi va fer obrir i amb pas insegur va entrar.

De fet, pensava tenim molta feina demà la Cinta Belocci, ens espera amb el projecte i un pressupost i no val cap mentida, ens hi va el pa, el pis, les copes i a més en Jan el mataria.

Era un tio, el seu amic, que ho acceptava tot però la feina era la feina i llavors cap cony podia enfonsar un projecte que els podia rescabalar d'anys i anys de pica pedra.

Va arribar al pis, es va dutxar es va ficar una samarreta una camisa i una americana, va sortir tant esperitat que va tenir la sensació d'haver fet un salt en el temps. Aquell dia estava sent estrany, amb barreja de sentiments, d'eufòriques sensacions i de un esgotament profund.

El Jan l'esperava a la porta de l'oficina, amb cara entre divertida i un cert posat de nerviosisme. En quan va arribar al seu costat, es van mirar i van pujar les escales, el tema de conversa va ser el projecte, com si el Jan no volgués saber-ne res d'on havia estat i perquè havia arribat tard.

Van consumir els cafès i els entrepans que s'havien fet pujar, i poc a poc el projecte va anar prenent forma, van ser hores de comparacions, d'esquemes de picar documents, que anaven a la basa, per corre a cercar-los de la paperera per recuperar quatre idees que podien servir.

.../..