Entre
tots els petons, puc destriar aquells que he donat per desig.
Entre
tots els desigs, conec molt bé tots aquells atiats per l'amor...
Maram
al-Masri
Feia temps que convivien, de fet tant temps que a ell li
semblava que el seu passat sembla esborrar-se, tot el que havia viscut abans
semblava haver desaparegut, de fet la
seva vida s’havia tornat tant avorrida sense color, els tons grisos, les
mecàniques del dia a dia havien desaparegut. Sempre havia estat un romàntic,
sempre havia cregut amb l’amor etern. En la confortabilitat d’una vida de
parella, uns fills, un arbre, un gos... de fet sempre pensava que pertanyia a aquella classe
mitjana que vivia còmodament, amb estalvis, uns sous, que els permetien certs
luxes. Uns fills quasi perfectes, responsables, respectuosos...Però un bon dia
es va llevar i tot el miratge s’havia fos en la sorra.
De sobte la certesa del lloc on es trobava en la seva
escala social, les altres parelles, els amics de tota la vida, tot semblava un
miratge a la seva vida. Tot perdia sentit, poc a poc sense voler-ho resseguia
els solcs erms que en d’altres moments sadollaven la seva seguretat en
l’avenir.
Mirava a la seva companya i no sentia res, volia fer-li
l’amor i sentia l’angoixa de l’eunuc. Ell que sempre n’havia gaudit i potser de
les coses millors que tenia amb la seva parella, ara sentia quan s’ajaçava que
volia dormir-se ràpidament no fos que ella li cerques el nervi de la vida i ell
hagués de dir no, en paraules més o menys trobades, però paraules que encara
que no ho semblin li feien més mal a ell que a ella perquè ella no les
entendria però ell era incapaç de dir la veritat de per què les sentia. La
consciència del que sents és esborronadora, et destrossa per dins, t’entristeix
per fora.
I quan et preguntes per què la resposta és més amarga,
perquè la mateixa seguretat que cercaves, la vida tranquil·la a desaparegut sobtadament,
sense una raó aparent, ell seguia pensant com aquella trobada al bar l’havia
canviat, com el nou projecte podia ser la porta oberta l’esperança engrescadora
que fins avui semblava closa, tancada, ferrada.
Aquella nit semblava més sol que mai, fins i tot aquella
tardor semblava més tardor que mai. Demà era el gran dia, la nit l’havia passat
en aquell local celebrant amb el seu amic el futur incert que els esperava. La
seva companya havia sortit de viatge, ella una dona plena de vida i amb un
futur sòlid, sempre l’havia fet sentir protegit i alhora prou lliure, però ara
potser hagués volgut que ella fos allà amb ell, acaronant-lo, perdonant-lo.
Els
ulls es van aclucar entre el pes de l’angoixa i el desig per aquella dona
misteriosa.
.../...
