Un dia de Sant Jordi, especial.

Desprès de força temps hem celebrat el dia de la rosa i el llibre a Palamós, la veritat és que quan venim a Palamós els dies s’allarguen molt més que a Barcelona, així a les onze hem baixat al poble i hem tingut temps per tallar el cabell al meu fill petit, comprar la rosa, els llibres, prendre un cervesa i anar al Caprabo, fer un vermut, dinar, mirar el facebok , jugar a la wii i escriure aquesta entrada al bloc, ah i fer una migdiada.

I a sobre portem un relaxament que és massa i són les nou i el Barça va guanyant a l’Osasuna, brutal.

Els arbres es vesteixen de verd, i un niu davant de l'oficina ja té llogaters, una parella que saluda el nou temps creant vida. Per tot arreu si mires, ella et crida, t'empeny a sortir del teu cau, a passejar a cercar l'espai lliure a respirar la seva olor barreja de mil olors i que et porta als colors de la primavera.

La gent canvia, transmuta del color gris de l'hivern comença a prendre el color del sol, la roba fosca deixa pas a una de més lleugera i acolorida.

El roser de casa comença a obrir els seus capolls i les petites roses fan cap l'exterior, envermellint el paisatge acompanyades de les margarides blanques donant a l'espai vida.

És un nou temps, on sembla que podem ser més feliços, més amables, albirem que el temps d'estiu és a la cantonada i el nostre magí s'omple de projectes, és com la vida són els divuit del temps, sempre tant eteris tant il·lusionants, és le temps del xic de bogeria, del creure que aquells ulls et diuen t'estimo.

És la primavera per a tots, coses, animals i vegetals, democràticament dolça, voluptuosa, no ens la perdem i gaudim-ne.

Ja hi som un altra cop nadal, a mesura que passen els anys sembla que tot corri més, com si allò de “Tempus Fugit”, és faci més cert a mesura que un es va fent gran.

Aquest any ha estat estrany i la veritat no sé com avaluar-ho, si penso com a país, ha estat nefast, cada cop més ens encerclen i ens ataquen els enemics de la nostre identitat i cada cop amb més poca vergonya, si fa uns anys se’ns respectava ara és tot el contrari, entren a sac en la nostra convivència i en el nostre dret a fer-nos lleis, intentant trencar-la separant-nos.

Al bell mig una crisis, que la piloten i donen solucions els mateixos que han creat el problema i els polítics i mas-media, fent-lis la gara-gara, total que els plats que ells mateixos han trencat ara els hem de pagar els que hem patit la bombolla immobiliària, els que hem vist trossejat i embrutat el territori a canvi d’esquelets que viuen el silenci dels horrors des del pirineu a tota la façana marítima. Així aquells que han destrossat, embrutat i s’han enriquit, ara volen seguir enriquint-se però amb les engrunes que menja el poble i el pitjor és que la classe política calla i accepta.

A nivell personal, però les coses no han sigut tant fosques, varem poder anar a Berlin i veure aquella societat que és una barreja de cultura urbana i tradició, on l’art traspua , on en qualsevol lloc hi ha exposicions i on el gris té quelcom de demodé.

A més els meus fills segueixen els estudis bé i l’ambient familiar es viu amb una serena tranquilitat. Vam celebrar l’entrada de les festes escoltant al Palau l’Al·leluia de Händel

La nota negativa va ser la mort d’un amic company de partits de bàsquet i de cavalcades de reis mags. Al final el càncer va poder amb ell i va morir al 50 anys.

El 2010 ha estat un any amb petits esquetxos que mai van brotar, esperem que el 2011 hi hagi alguna cosa que ens sacsegi i ens faci trempar.

Bones festes

A vegades no saps perquè però agafes un a estimació especial a unes persones, i qualsevol noticia en positiu o en negatiu que els faci referència la sents com a pròpia. Són els misteris del ser humà, segurament hi entren en jocs factors anímics, de pituïtària.

Així com pot ser que en certes persones, que tampoc és que parlis llargament o te’n vagis a fer una copa amb ells, els sents alhora propers , familiars, quasi.

Això és el que m’ha succeït amb una persona de la feina, a la que de moment si més no, se li acabat la relació laboral amb l’empresa.

Aquest fet junt amb el que li està succeint a una persona propera on i segons els metges a causa d’un atzucac i a un desequilibri a la salut, ha perdut totalment les referència i el seu cervell s’ha convertit en un formatge de forats, on la memòria ha oblidat tota referència a la seva pròpia persona tot i que alhora es veu i es recorda com a la seva joventut, podríem dir que seixanta anys s’han esfondrat en la desmemòria.

Això ens ha colpit a tots els que hi tenim una relació. Ens ha fet dubtar, del que som i el que creiem ser, les nostres seguretats s’esvaeixen i s’enfonsen en un cúmul de preguntes.

En el primer cas per una mena d’admiració que sento que sabent-ne que en uns dies deixarà de treballar tot i això tingui la moral i la capacitat de somriure, que no riure. Els sers humans som molt forts. Del segon cas, com ja he dit ens fica dins l’habitació fosca i ens interpel·la sobre les nostres creences.

En definitiva, no ha estat una bona setmana, sento molta tristesa per la companya que ens deixa i que sento com si em quedes en l’absència i de l’altre una persona que de cop de ser equilibrada, raonable i perquè no molt i molt intel·ligent, Ara quan la vas a veure tot i la seva presència sents la seva absència.

I l’absència és dolorosa més pel que la sent que per l’absent.

Donat que estic prostrat al llit vençut per la grip. Ahir vaig decidir rematar-me i seguir el debat de pressupostos al Congrès dels Diputats.

És un exercici recomenable, pels interessats en la política d'aquest país. Perquè t'ajuda a entendre millor com funcionen els polítics.

Com ja sabeu ahir el Grup Socialista i en Zp tenien garantit l'aprovació avui dels pressupostos gràcies bàsicament a PNV i Coalición Canària i amb l'abstenció de UPN.

La resta de grups, però van coincidir en presentar esmenes a la totalitat o esmenes de devolució, que obviament avui han estat desestimades.

L'important però era veure el que deien els caps de cada grup i sobretot les raóns del perquè del seu vot en sentit negatiu.

La sensació va ser estranya perquè en el fons i fora del PP que no tenia ni abans ni ara cap posibilitat de pacte, com dic era que tots haguessin volgut ser part del pacte i fora de Rosa Diaz que podríem encardinar a l'extrema dreta, perquè de fet es passa de frenada de tant voler ser Constitucionalista acaba dient coses que van contra la Constitució que diu defensar.

La resta CIU, BNG, Iniciativa, ERC, semblaven més ofesos per no ser els convidats a l'apat dels pactes que un altre cosa.

Al final escoltant els discursos semblaven fets a la mida del que un volia dir i no tant com a resposta del que l'altre deia.

En fi un exercici bo sentir als polítics parlar que no escoltar-se al Congrès.