NIT AL CARRER XVII

"caminavem sense buscar-nos sabent que caminavem per trobar-nos" - Rayuela- Julio Cortazar-

La vida dels dos era com un joc de miralls, es reconeixien però eren diferents i alhora que es sentien bé quan estaven junts intentaven allunyar-se. Els separaven moltes coses però qualsevol cosa servia com excusa per a trobar-se. Era com un joc, vivien moments intensos que els seguien dies llargs de fredor.

Mai acabaven de sentir-se còmodes, era una no relació que moria quasi cada dia per a renéixer el dia següent.

Potser era això el que els atreia, aquesta relació mancada de seguretat, eren amics? amants? coneguts entre la boira de les seves isolades vides.

Al principi a ell el torturava, però poc a poc va acabar acceptant-t'ho com a part d'un joc macabra.

Dissortada sentència la de desitjar a algú i alhora sentir-te mancat de la seva companyia.

Relacions viciades, auto flagel·lants, quimeres cervantines, amors no corresposts, en sabia el guió, en sabia el desenllaç i malgrat tot quan ella el cridava ell ho deixava tot.
.../...  

NIT AL CARRER XVI

Entre tots els petons, puc destriar aquells que he donat per desig.

Entre tots els desigs, conec molt bé tots aquells atiats per l'amor...

Maram al-Masri

Feia temps que convivien, de fet tant temps que a ell li semblava que el seu passat sembla esborrar-se, tot el que havia viscut abans semblava  haver desaparegut, de fet la seva vida s’havia tornat tant avorrida sense color, els tons grisos, les mecàniques del dia a dia havien desaparegut. Sempre havia estat un romàntic, sempre havia cregut amb l’amor etern. En la confortabilitat d’una vida de parella, uns fills, un arbre, un gos... de fet sempre pensava que pertanyia a aquella classe mitjana que vivia còmodament, amb estalvis, uns sous, que els permetien certs luxes. Uns fills quasi perfectes, responsables, respectuosos...Però un bon dia es va llevar i tot el miratge s’havia fos en la sorra.

De sobte la certesa del lloc on es trobava en la seva escala social, les altres parelles, els amics de tota la vida, tot semblava un miratge a la seva vida. Tot perdia sentit, poc a poc sense voler-ho resseguia els solcs erms que en d’altres moments sadollaven la seva seguretat en l’avenir.

Mirava a la seva companya i no sentia res, volia fer-li l’amor i sentia l’angoixa de l’eunuc. Ell que sempre n’havia gaudit i potser de les coses millors que tenia amb la seva parella, ara sentia quan s’ajaçava que volia dormir-se ràpidament no fos que ella li cerques el nervi de la vida i ell hagués de dir no, en paraules més o menys trobades, però paraules que encara que no ho semblin li feien més mal a ell que a ella perquè ella no les entendria però ell era incapaç de dir la veritat de per què les sentia. La consciència del que sents és esborronadora, et destrossa per dins, t’entristeix per fora.

I quan et preguntes per què la resposta és més amarga, perquè la mateixa seguretat que cercaves, la vida tranquil·la a desaparegut sobtadament, sense una raó aparent, ell seguia pensant com aquella trobada al bar l’havia canviat, com el nou projecte podia ser la porta oberta l’esperança engrescadora que fins avui semblava closa, tancada, ferrada.

Aquella nit semblava més sol que mai, fins i tot aquella tardor semblava més tardor que mai. Demà era el gran dia, la nit l’havia passat en aquell local celebrant amb el seu amic el futur incert que els esperava. La seva companya havia sortit de viatge, ella una dona plena de vida i amb un futur sòlid, sempre l’havia fet sentir protegit i alhora prou lliure, però ara potser hagués volgut que ella fos allà amb ell, acaronant-lo, perdonant-lo. 

Els ulls es van aclucar entre el pes de l’angoixa i el desig per aquella dona misteriosa.

.../... 

Nit al carrer XV

Asseguts, aspectants, mirant a la gent sense dir-se res, escoltant el murmuri incessant del bar, la pressió va deixar pas a un estranya sensació de pesadesa que els embolcallava, el Quico, cambrer que sempre amatent amb els bons clients, s’hi apropà, i els va demanar si el dia havia estat dur, ells se’l miraren i li van demanar una copa, tant els coneixia, i ells ho sabien, que només amb el mot i la fila, ell ja sabia que volien prendre.

Mentre el Quico anava a cercar l’elixir que els retornaria la trempera. Va sortir un filet de veu del Jan, i demà a quina hora quedem, frase curta i plena de contingut, havien fet la feina tenien el projecte ben travat i ben presentat però ara tocava portar-lo a la senyoreta Cinta Belocci. La dels ulls negres i posat poderós, havien de donar-ho tot, tenir les respostes a les preguntes incisives que de segur els faria.

El Ricard va fixar la mirada en un punt incert i va deixar anar un sospir, mentre en Quico s’apropava amb els beuratges màgics.

Els van atrapar a l’aire i d’un cop gola endins, el Quico encara no s’havia adonat i ja demanaven la segona ronda.

El Jan va mirar el Ricard i va preguntar-se i com deu ser el senyor Hoffman? Un alemany d’aquest de Baviera, rodonet amb cara de salsitxa, ja ja una riallada va sortir de tots dos. El beuratge començava a fer la seva feina, els somriures van sortir cada cop més fàcilment, les frases enginyoses ballaven entre els dos com atractives nimfes, la por quedava esmorteïda entre copa i copa, el Quico tenia ben apressa la lliçó i coneixia molt bé a la parella, el tema era no deixar les mans buides. Els bons clients tenen això son perdibles.

De sobte el Ricard va veure un clatell que semblava familiar, va recordar aquells ulls negres, que el tenien atrapat, els llavis carnosos i vermells com les maduixes de bosc, petites i intenses, de sabor a natura fresca, salvatge, però amb aquell punt de tendresa, llavis que prometien petons suaus i profunds, entre abraçades de foc. Va saltar del tamboret i com si algú l’empenyés va córrer a tocar aquella figura, mentre el cor li havia pujat fins la gola i els ulls perdien el sentit.

.../..

Quan a un llop estepari li prenen els ullals

Que llunyans queden els dies en que pensavem que quan s'apropaven a tu, et deien coses que et feien creure amb una relació d'amistat és que segurament aquella persona realment volia ser amiga teva, que volia compartir coses amb tu, que volia sentir-se propera a tu.

La veritat és crua quan descobreixes que hi ha gent que quan es sent sola, perquè els seus amics naturals l'han abandonat, perquè es sent sola, abandonada i apareixes, ets amable, els dones carinyo, s'enganxen et xuclen i et farien creure el que tu volguesis creure, mantenint això si un savi marge per no comprometre's del tot. I tu no ho veus, a més no ho veus no ho saps veure caus a quatre grapes i tens la sensació d'haver a més fet un ridícul més espantós.

Llavors quan tu hi estas enganxat apareixen els amics, els de veritat, els mateixos que van deixar de costat la seva amistat i llavors ella va deixant poc a poc la teva amistat però com si no fos així. Sinó que et va deixant de costat, poc a poc, fins que en un moment donat alliberada ja no dissimula més. Però tu atrapat en la seva terenyina has oblidat que ets un llop, estepari, solitari. Això et fa mal i et mous amb rencor i aquest rencor et fa debil molt debil tant que ella es sent comoda en la teva feblesa.

Per tant només et queda una sortida, tornar a rebobinar i comença a fer el teu propi cami sense agresivitat i sobretot controlant molt l'impuls de cridar d'engegar-la a la merda.

Ser llop altra cop oblidar les mirades els cafès i tot alló que et feia sentir i que ara t'atrapa en una dinàmica negativa. L'inteligència que tens t'ha de permetre trencar el cercle ser tu altra cop. Viure lliure i hagafar elq ue et vingui d'agust, sense pensar amb els altres.

El llop viatge sol i mira l'horitzó sol, sense més tornar a estar equilibrat tornar a ser poderós.

Si avui és 8 d'agost és que som a l'estiu

Tot i que aquest any no és un any calorós, l'agost és un més una mica estrany és com si els barris, no el centre, de la ciutat entressin en una becaina llarga i mandrosa, les botigues pengen el cartell "de vacances" i tot s'encalma, mires per la terrassa i veus balcons amb persianes tancades, mentre que pel carrer uns quants valents passegen lentament xerrant entre ells.

Tothom qui pot dimiteix i se'n va de la ciutat, només quedem els irredempts, els que no volem ser a cap lloc més, els que la ciutat dimitida ens permet de gaudir dels silencis dels seus carrers, del deixar passar les hores respirant un aire inusual més i fins i tot sentir refilar algun ocell.

Mirar el meu gos estirat al terra amb els ulls clucs i movent les potes segurament corrent entre els somnis.

Veure com poc a poc el dia se'n va mentre les primeres fanales s'encenen. Respirar l'aroma suau dels galants de nit. Llegir els estels que van omplin la ciutat dormida, en un son d'estiu.

Pensar si el dilluns aniré a treballar amb calça curta o no, ordenar idees, pensar que demà seré millor. Pensaments arrossegats per la mandra de la nit que definitivament cau.
_
Preparar el sopar, mentre escoltes la musical que surt de la radio de la cuina, mentre els nanos preparen la taula.

A l'estiu tot té un caire diferent més tranquil sense complexos, s'accepta el ser més lent, de fet tothom ho és.

L'estiu és el parentesi que ens hem donat per intentar ser nosaltres mateixos, indolents, profunds, enamoradisos, profundament humans, plens de desitjos que no complirem, plens de bones intencions i per ser un dia d'agost com el d'avui deu n'hi dó.

REFLEXIONS SOBRE LES AMISTATS TRAICIONADES

Una de les coses més dures que aprens a la vida és la fragilitat de les relacions, sobretot quan una de les dues persones amaga part dels motius pels qual s'apropa a tu.
L'amistat neix una mica com l'amor, una mirada, unes paraules fant que et conectis amb una persona i que quan aquesta hi és et sentis a gust, poc a poc vas desprenent part de la teva cuïrasa i comparteixes parts de tu, que només una amistat pot saber.
Es crea una consuetud i sobretot es basa amb veritats, sense ocultacions, sense trampes.
Però ailàs quan aquesta aproximació només és certa per part d'una de les partvors el descencís, el sentiment de traició és enorme.
De cop el credul, s'adona que tot canvia, que els silèncis s'allarguen i que les converses canvien per ser aburrides, repetitives i insulses.
L'altra el defraudador, ha utilitzat a l'altra com a pont o per venjança i no dubtat en enganyar al pobre credul.
A banda de l'amor hom sempre vol tenir amics, d'aquells en que en un moment poden escoltar-te, oferir-te aixopluc, guardar-te i quan l'altre utilitza les artimanyes per fer-te creure que participa en el joc de l'amistat, que et confessa parts personals que a tu et fant sentir fins i tot un cert rubor, llavors quan de cop canvia i la font és que ha recuperat a la seva veritable amistat, el que la va abandonar, llavors et remira xiuxiueja amb l'altra davant teu, t'ignora quan vols donar peu a converses o a cafès en altre temps perseguits per ella mateixa.
Quan les poques vegades que parla amb tu, vés a saber per què, et parla de l'altra amb vehemencia i no sap llegir com del teus ulls surt el vapor de la pressió del menyspreu que significa.
Quan et passa a més quan tu eres feliç en la teva vida erma d'amics, llavors dol i del dolor quasibé sagna, l'amistat ja no té sentit quan aquesta es sent traïda i abandonada.
Aquest escrit vol ser un epitafi del miratge d'un engany ben urdit, d'una persona tòxica.
Allunyar-me en silènci és la millor estratègia, al final ser que guanyaré i ella perdrà. Ho se pels anys que fa que volto pel mon, les persones com ella acaben malament donat que utilitzen a la gent pels seus interessos i els fa por relament ser elles mateixes, son reflexos d'un mirall trencat juguen amb els mil bocins que van deixant i un dia es tallen i es senten soles.

Plou i per això quatre paraules llisquen dels meus llavis

El cel gris crida pluja, els primers trons darrera el Tibidabo avancen el festival de llamps, mentre els edificis romanen muts testimonis del crit de la natura.

Els meus llavis regalimen quatre paraules que et volen dir. avui sí, avui i no demà ni ahir, el teu camí és allà davant, torceja'l rebrega'l, corre, camina, fes el camí.

Malgrat els primers trons compassats per la pluja que s'esberla al caure damunt les llambordes, camina rebentant els camins fàcils, el que és fàcil sol ser tediós i acaba empassant-se la teva ànima. Com el sol dels milions de gotes que cauen damunt de la ciutat engolint-se el paisatge.

Camina fort, cercant la teva felicitat, balla sota les fanales, respira i sent la frescor de la  terra mullada, deixa que el teu magí s'ompli de somnis que les fades dels anys han amagat sota capes de pols, de desitjos trencats, de les vegades que volies dir si i la por et fa dir no. Deixar que la pluja d'estiu forta apassionada se t'emporti, gaudeix del moment del sentir-te portat pels vents, per les olors, per la teva natura, no vulguis tancar-te en gerro de porcellana, millor ser fang per diluir-te en el fang de la humanitat.

El cel s'ha obert i potser és la teva oportunitat de ser tu, de ser jo de ser ell, de ser ja no un personatge, sinó de ser tot tu, d'atrevir-te a cridar de cantar la cançó de la melodia de la vida en negreta i majúscules.

Preníem un cafè i el regust era que era el darrer cafè que preníem- Històries de vacances

Erem joves, i ens vam trobar en el poble. On com a cada estiu ens reuníem a l'ateneu del poble i com sempre les rialles, les abraçades i les mirades es creuaven, mentre de les taules del costat uns avis jugaven a cartes damunt un protector de color verd. Mentre d'una vella maquina de música la veu mig trencada del Rod Stewart deixava anar les notes d'una vella cançó, tant vella com la pròpia màquina.

Un cop fetes les presentacions, sortíem corrents a menjar-nos a queixalades aquells dies de sol, piscines, de petons amagats, de petites desil·lusions, de promeses eternes, de diumenges de misa, de vermuts amb olor a vermut negre amb olives farcides i bosses de patates.

Estius d'olor a cireres i préssecs, de corre per camps segats, d'olor dolç, de xerrar a la placeta de l'església fins  que des del campanar les campanes ens recordaven que teníem una llibertat caduca.

D'hores estirats en rotllana mirant el cel, mentre algú t'agafava la mà aprofitant la foscor.

Estiu de joventut, records de promeses, de pors i de felicitat.

Un lent adéu- assaig sentimental

Preníem un cafè, altres vegades la conversa era animada i havia una comunicació fàcil parlàvem de tot d'amors, desigs, de companys, de viatges, de pares, d'amics, sinó ens controlàvem el temps se'ns engolia i tornàvem cuita corrents no ens trobessin a faltar. Però la darrera vegada va ser un xic trista, tenia un regust a comiat, el silenci recorria l'estret espai entre la taula on seiem. Estaves més preocupada per la conversa del teu mòbil que per parlar amb mi, només les meves preguntes sobre el viatge que volies fer et treia del teu silenci.

La vida és cruel, trobés a una persona, sembla que connectes, rius dels seus acudits, t'emociones amb la seves històries, et solidaritzes amb les injustícies patides, però un dia t'adones que tu l'estimes, però ella no.
Ella et parla d'altres, de fet ignora les teves mirades, les teves paraules, només volia un confessor, a una persona en el moment en que es sentia sola.

Tu vas notar el canvi, un canvi suau, les mirades, les paraules tenien una altra càrrega, podies haver callat silenciat els teus sentiments. Però vas optar per preguntar, havia canviat alguna cosa, que serem amics o companys, ella et mirava i dels seus llavis només sortia, que ella sentia el que sentia, que no havia canviat res envers la teva persona, i això només feia que ferir-te, eren paraules que en definitiva només et refermaven el teu error, la caiguda de Sant Pau, pobre diable, per uns moments et creies afortunat, la vida et donava una nova oportunitat, era possible tanta estupidesa, la caiguda la revelació son paraules que fan mal perquè curen la vanitat. T'enfronten davant el mirall de la veritat, ja no val res, seguir pensant, enganyar-te creient.

En els seu silencis, cada cop que has intentat parlar, el seu no mollar-se han parlat més que totes les paraules del mon.

Preníem un cafè i el regust era que era el darrer cafè que preníem.

Un lent adés va sortir de la meva ànima, quan em va acomiadar amb un lleuger petó a la galta.

Dissabte

Gaudir de la tarda d'un dissabte des de la terrassa de casa veient com el sol es pon i la silueta del tibidavo s'enfosqueix darrera del sol que es va amagant poc a poc. Uns periquitos m'observen des de la perera de casa i un suau vent foragita la calor d'un dia radiant.

El silenci lleument trencat pel lleu brogit dels cotxes que passen de tant en tant per un carrer a una distància suficient per no veure'ls trenquen aquest silènci relaxant.

Un aperol, costum que vaig manllevar dels padovans, em refresca els llavis i em transporta pels recons de la memòria.

Una gavina sobrevola el cel de darrera hora, vigilant observant, els amics pericos se'n van com la sola presència de l'au els infongués la necessitat de cercar nous llocs on posar-se.

Mentrestant vaig deixant anar ratlles damunt el paper amb petits missatges per a naufrags delerosos de llegir vides i angunies d'altres.

La tarda va caient i les paraules alenteixen el seu pas al paper segurament perquè la meva ment és més a prop de recollir-me i comença a pensar en que soparem, potser una amanida i molta fruita i desprès un got de wisky amb uns glaçons de gel que trancaran el silènci de la nit amb el seu dringueix.

Reflexions petites

Les relacions humanes sempre m'han semblat complicades i sempre he tingut la sensació de que sé escoltar millor que escoltar-me. Deixo anar per endavant això perquè segurament el que escriure no té més valor que el conjuntural del moment, dels bioritmes o el que hagin decidit els astres, no ho sé però en tot cas, tinc aquest full blanc immaculat que sensació darrera sensació em fa abocar-ne sentiments, angoixes, idees que totes juntes formen a la fi el bloc segurament més insuls de la historia. Però com diria aquell és el meu bloc i no en tinc cap altra.

En el microcosmos de les relacions humanes hi ha patidors, guanyadors, vagarejats, oportunistes, amants, amadors, i amats, descoratjadors, gent que camina solitària i d'altres que no s'atreveixen a viure un instant sols.

Amants d'alló que no poden aconseguir, de cecs que no veuen les mirades, desitjosos de pell, sense fe, gent que no es mira al mirall de la vida per por a veure's.

Malgrat tot, tots intentem apropar-nos, trobar-nos i en aquests intents vivim les petites tragèdies, paraules no dites, veritats que mai sortiran a la llum, amants que mai faran l'amor, tot i que a cada trobada hi ha una petita esperança.

Som així de delicats, tot ho fiem als altres, de fet els altres ens donen sentit. Per moltes vegades que haguem caigut, per moltes decepcions, sempre perdonarem al següent els pecats de l'anterior.

Avui tenia ganes d'abocar aquest pensaments, son petites tires de la meva pell que es reconeixen en la pell dels altres.

55

Cinquanta cinc anys, avui sense voler m'he adonat, estic entre dos miralls la meva joventut que encara sento i la imatge de la meva vellesa, el meu temps comença a perdre color, els tons grisos i ocres comencen a sobresortir sobre els colors vius.

L'engany del mirall de joventut et fa creure en miratges, que saps són trampes al solitari, t'autoenganyes amb mirades i gestos que res tenen a veure amb amors i pasions.

D'altra banda el mirall de la realitat et mostra les complexitats que t'atenallen. La seguretat, els fills, van creant cordons que t'alimenten la sensació de certesa, però també van treient dels teus ulls la lluïsor de la joventut.

És així, la meva hora ha passat, ja no puc ser el pirata, el bomber, l'explorador de la meva joventut. Ara tot el que faig cada decisió és un pas arriscat que et pot portar a la incertessa i aquesta és la pitjor por que pot patir un home adult.

Els tempos ja no són ni seran els mateixos, els anys son diferències que crean barrancs, on millor no aproximar-se.

La pau i l'equilibri van lligats a aquest reconeixement, la motxilla que portes, el teu bagatge és massa valuós per perdre-ho per cinc minuts de miratge.

Avui el meu fill gran m'ha ensenyat el seu treball de fi de carrera, ben imprès, encucat i una sensació personal de satisfacció d'orgull pròpi m'ha envait.

Aquesta sensació m'ha obert la porta a una nova seguretat, una porta a la nova aventura, un salt a l'aprenantatge de fer-se gran, suaument, sense estridències, amb polcritud.

En definitiva malgrat els anys, avui he après una nova lliço.

Nit al carrer XIV

.../..

Al final van poder esgarrapar temps al temps i desprès d'uns quants cafès i una pizza gegant van obrar la màgia i van poder estructurar tot el projecte amb els seus gràfics, diagrames i tota la pesca, durant aquest temps l'olor d'ella l'acompanyava i el seu pensament lluitava per arraconar aquell cos nu que l'havia embolcallat, que l'havia fet eixir sentiments estranys, barreja de follies de sexe pur i dur però que es barrejaven amb una gran tendresa. Sort que ja el tenien apunt i demà desprès de la reunió no els quedava altra feina que badar esperant la decisió de la Cinta Belocci.

Van acabar d'imprimir els documents, van repassar els gràfics, van baixar corrents a la papereria a comprar uns dossiers de colors ben llampants, segons el Jan aquests colors donaven una imatge de joventut, de força cabdals perquè el projecte fos tingut en compte.

Un cop tot preparat, van mirar per la finestra, la ciutat era fosca els fanals del carrer deixaven anar una llum taronja que omplia tot el carrer, els cotxes aturats al semàfor amb els seus ocupants amb cares cansades, amb els ulls vermells denotant el pas del dia i l’arribada del retorn a casa a la llar on alguns hi trobarien a la dona, als fills, altres a l’amant i alguns el silenci fred del pis buit.

Desprès de l’estona contemplativa, es van mirar i com si una molla els hagués fet saltar es van aixecar van agafar els abrics i van sortir al carrer. Van respirar profundament i sense dir-se res van anar cap el bar, el local on en moments tristos trobaven l’aixopluc i el consol del cambrer que com un mossèn de la vella escola sap escoltar mentre et va servint la cervesa freda que ajuda a empassar-te el mal moment, o en els moments alegres, trobés l’acudit o la frase sorneguera que et fa somriure mentre la mateixa cervesa regalima dins d’un got ajustat a la teva ma.

Aquest cop però anaven a beure i a desbocar la incertesa del dia següent, on segur que el cambrer de tota la vida, l’home murri que en cada alegria, tristesa, secret sap vendre un flascó d’alcohol que allibera al client la llengua i els sentiments.

En Ricard tenia, la intima esperança de veure-la entrar o trobar-se-la asseguda esperant-lo. Aquesta il·lusió el va fer apressar el pas i en Jan que era un murri li va etzibar –què ens esperen, perquè noi no cal córrer el Bar d’en Jaume no es mourà, noi-

Van entrar, la penya estava distribuïda per racons, els engominats a la barra mirant el bestiar, els joves modernets pels racons en tauletes, i així successivament.

Ells van seure a la seva taula estratègicament situada cara a la porta, i des d'on podien gaudir de tota la fauna del local, mirar sense ser vistos.
..../..

la teva pell fa olor a gespa segada

Olor a gespa, olor a fusta, la rosada regalima per les fulles, els arbres tapen el cel i el darrer so son les petjades fetes fa un segon, el bosc sembla mirar-te.

El camí és costerut, però t’empeny una força desconeguda com si per primera vegada sabessis on vols ser, a on vols arribar, camins plens d’olors que reconeixes a la teva memòria, la teva ànima et xiuxiueja mots que recordes, mirades que sobresurten de les clarianes, lluïsos que et recorden moments d’escuma, crits que es trenquen com les banquetes que trepitges.

Camins d’albada, camins que voreges, camins, camins que cerques en el confús batibull de rastres de moments d’una vida, que s’ha cansat de viure tancada en una caixa i cerca nous horitzons, nous reptes, en definitiva arribar a la fi i no haver de reconèixer que va perdre el temps.

Murs que s’alcen al bellmig del retrobament de les nostres mirades, volem dir-nos les paraules que no s’atreveixen a sortir de les nostres goles per por a veure’ns nus un davant l’altra de fit a fit prenen el compromís de deixar-nos emportar pel camí fins a la cruïlla, fins a l’horitzó massa nus, massa veritat per no tenir por.

Per això ressegueixo els camins cercant el teu perfum la teva mirada, el breu contacte de la teva pell, els teus ulls d’albada.

compartir crea valor? ho volem, ens ho creiem?.-reflexions.-

Moltes vegades sentim parlar de compartir, des de la infància si teniem germans ens feien compartir habitació, joguines, llibres i la veritat és que a vegades ens feia una mica de ràbia, a l'escola ens feien ajuntar les taules per fer un exercici en grup o un treball on ens ajuntaven aleatòriament per fer un treball, perquè aprenguéssim a repartir-nos la feina i sobretot a treballar en grup.

Cosa que no sempre sortia bé perquè sempre, sempre, la feina l'acabaven fent els de sempre i la resta s'ho miraven i recollien la nota.

Així som, tot ens mena a compartir a treballar en equip, però la veritat és que ens costa, no ens agrada, això és així, i sobre aquesta realitat, l'individu té una forta ascendència per sobre del grup.

2014

En un mar brau la nau llisca i rodola entre les ones. El capità ha perdut el timó i és la natura la qui s’apodera de la barca. El cel gris platejat crida a la reflexió, l’aigua entre per totes les escletxes. Els mariners viuen amb l’ai al cos.

La carta de navegació demanà coratge, si però també saber-la llegir manant als millors perquè es situïn en els punts claus del vaixell, però els mariners tenen la sensació que alhora de triar aquests homes no se’ls ha triat per ser realment els més valents sinó per una confiança nascuda d’un cert vassallatge als galons i una certa sensació que a mesura de que la borrasca es fa més forta el perill segueix sent que els mariners siguin els qui s’ofeguin.

Potser no serà així i per un cop tant els oficials com la marineria compartiran destí, però hi ha senyals que fan témer el pitjor.

.../...