Adéu festes, hola realitat. Desprès de quinze dies de festa, aquest any ho he aconseguit, he tornat a la realitat. Rellotge que et desperta a les 6.05 del matí amb les bones notícies de cada dia, em llevo a palpentes, la meva senyora ja fa anys es reserva el segon lloc d’accés al bany. El gos que jeu a la seva màrfega, aixeca el seu cap entre incrèdul i adormit, agafo la roba i cap al bany, sort que la il·luminació nova és graduable i per tant ja no em quedo sense visió com abans, al prémer el interruptor. L’aigua saltirona a la dutxa, mentre em miro com el baf puja i m’embolcalla.

Mentalment les quatre neurones es posen en marxa i de sobte l’aigua esclata sobre el meu cap.

Quan surto de la dutxa i em disposo a afaitar-me, entre per la porta la meva dona , el silenci i la cara seva cara fan que sense dir-nos res, el comptador comença el compta enrere, m’afaito com puc, ja sabeu no obris l’aigua calenta que em quedo sense, avui si que vas lent, que vols és el primer dia de feina...

Surto de la dutxa i patam a la cuina, a fer sucs i preparar dos cafès i dos cola caos, quan acabo he de despertar al gran i així quan ja es dirigeix al quarto de bany, la meva dona ja en surt, la taula ja és parada, el nano passa em mira i pensa, vols dir que he d’anar a... quan entra la meva dona aprofita per arreglar la nostra habitació i de passada cridar a l’altra nano.

Aquest diu no... però la resposta la dóna el propi despertador amb el seu brunzeix.

El gran ja surt se’n va a fer el seu llit, posar-se les lentilles, i mentrestant el petit va a la dutxa, com és més teatrero, fa cares i carotes... són les 7,10 cap a comprar el pa i passejar el gos, l’animal es mira i ens mira, no s’ho pot creure, però si encara no han posat els carrers. Però el instint, fa que aixequi la pota i es deixar anar. Tornem a casa i ja són i quart, els nanos ja han esmorzat i ja tenen les habitacions en ordre l’aigua i el sabo, ajudats de colònia, els fa tenir una imatge irreal, en un dia una mica irreal.

Són dos quarts el gos torna a la seva màrfega, tanquem els llums reviso que tot estigui correcta, arribem al metro, i pum a dins que falta gent, com la sang a les artèries, anem separant-nos en quan arriba la nostra estació petonet i fins a la tarda.

Arribo a la feina. Els qui no han pogut gaudir de tanta festa i xerinola, em miren i em veu divertida em diuen que faig bona cara però que no em preocupi que ja la canviaré. En fi miro el meu Mac, miro la taula i una punxada em fa aixecar disparat a la màquina del cafè i amb el got a la mà me’n vaig a fora al carrer a prendre-me’l amb una cigarreta, respiro fons i miro a la gent que va atrafegada per arribar als seus llocs de treball. Quina pena penso... el cafè s’acabat i la cigarreta mor aixafada en el cendrer disposat a tal menester.

Comença el gener de veritat.

Bé ja han passat els Reis i amb ells, els nadals amb el que porten de bagatge, que a saber és , menjar, menjar i saludar gent que moltes vegades no saludaries ni cobrant.
Bé la part positiva és que he resistit i d’alguna manera resistir és guanyar, he arribat al 2008 invicte. Això és sempre motiu d’alegria, perquè ni l’excés d’alcohol, de menjar i sobretot de família, no han pogut amb mi.

El secret aquets any ha estat minimitzar el màxim la despesa en regals i el control ferm en menjars, no permeten que el mercat succioni els pocs diners que ens queden.
Així els regals s’han fet, i en això he tingut la màxima col·laboració del meus fills, de setze i tretze anys, en comprar allò que realment els feia il·lusió. Això ens ha permès de gaudir de regals “bons”, perquè gaudien de dos valors, el interès i la il·lusió. Frenant, amb cost psicològic, els anuncis, merchandaising, etc, que ens pressionava als nostres voltants.

Pel que fa als àpats, abundosos, el control ha anat personalment, és a dir no veure ni menjar si el cos no ho demanava, repetir sopa però menjar menys pollastre, per exemple, o no tenir tots els gots plens de vins sinó del vi que ens agrada ens ha estalviat obrir botelles i alhora aspirines per la migranya.

En definitiva passar de si el meu consum fa entrar en crisi a aquesta societat, que d’altra banda viu en crisi constant, d’una banda viu del consum i ofereix fins i tot crèdits per telèfon amb el malnom de crèdits de nadal, es pot caure més baix, i desprès desprendre’s del complexa de que a major nombre de regals més felicitat, la meitat dels regals que es fan passen inadvertits i de vegades al bagul dels records.

Demà llegirem en diaris i premsa en general els informes econòmics i diran, el de sempre que la gent, mes empobrida, ha gastat més i que malgrat el tipus etc, els botiguers tenen la bossa plena i que hem consumit més que mai, el dimecres començaran a repartir les caixes les deutes de la gent, molts a més tornaran a la feina i se’ls dirà que gràcies però adéu, llavors apareixerà el Ministre de torn i dirà que malgrat que l’atur i la inflació han pujat la gent és feliç,

Bon any 2008